“Rèquiem” d’Antonio Tabucchi
Afegirem un altre document antic, aquest del curs 2005-2006. Una petita ressenya del relat curt (més que novel·la) d’Antonio Tabucchi anomenada “Rèquiem”.
La foto, Lisboa el 2001, presa per nosal3.
PER CERT: VISCA LA SEGONA REPÚBLICA!
ARA A PER LA TERCERA!
Antoni MONTES i BARBA-ROJA
Segon d’Audició i Llenguatge
Escola Universitària Ausiàs March
Curs 2005-2006
Assignatura: Anàlisi i Producció de Textos en
Català.
Professor: Xavier Mínguez.
RÈQUIEM, d’Antonio TABUCCHI.
Qui haja tingut somnis on desfilen
persones properes a ell mateix, encara que hagen desaparegut fa molt de temps,
en aquest llibre podrà sentir-se com si ell mateix estigués somniant.
El
protagonista, un jo que ha hagut “d’interpretar-se” a si mateix, cosa que costa
una mica d’entendre des de l’òptica de la realitat, no així des de l’òptica
dels somnis, va trobant-se amb diferents persones i coses que han desaparegut
de la seua vida i manté unes converses un tant oníriques, valga la redundància,
amb elles, intentant treure algun significat que abans no podés copsar mentre
eren al seu costat. El problema és que, com és un somni, les preguntes moltes
vegades es queden a l’aire, estimulant-nos la imaginació per intentar donar-li
un sentit o una explicació.
Com en els
somnis, les històries moltes vegades es veuen interrompudes, inconcluses,
passant d’un escenari a l’altre sense una transició, sense un fil argumental
aparent per a nosaltres, els lectors, que les sostingui.
El
protagonista comença a somniar a sota d’una morera, mentre llegeix “El llibre
del desassossec” a la masia d’Azeitao,
on ha estat convidat per uns amics. De cop i volta es troba en una Lisboa en
ple estiu, amb una calor sufocant que fa que s’amare de suor la camisa que du,
fent-lo cercar un lloc on comprar una camisa i poder canviar-se. A partir d’ací
comença un periple per Lisboa (per a qui haja estat és molt evocador, ja que
apareixen llocs molt coneguts: el barri del Chiado, el cafè A Brasileira i la
plaça Camoes, a tocar, la plaça del Rossio…) que acaba sent un homenatge a
tot Portugal i a la seua llengua (el protagonista, encara que és italià, diu
que ha hagut d’escriure aquesta història en portuguès, ja que no podria
haver-la escrit en cap altra llengua).
El tema de
la mort, com indica el seu títol, no es veu explicitat en cap moment, i només
el podem entendre perquè les persones conegudes amb les quals parla, ja estan
mortes. Parlen de coses de les quals nosaltres no sabem res, però a mesura que
avancen les converses, anem inferint que algunes coses no quedaren clares entre
ells mentre eren vius, i el protagonista les vol aclarir, cosa que en un somni
és bastant difícil, d’ahí que ens quedem moltes vegades sense saber-ne les
respostes.
Entre
d’altres, el protagonista es veu enfrontat al seu pare, que continua burxant-lo
com a pare; conversa gratament amb un seu professor, de qui inferim que va ser
l’amant de la seua parella i possible causant del seu suïcidi. Aquesta, la seua
parella, deuria d’aparèixer al somni, però en el moment en que ho fa, la
història es talla, deixant-nos amb el neguit de saber més sobre aquesta relació
amorosa triangular.
També se’ns
explica a la novel·la una recepta de cuina portuguesa, el sarrabulho, fent un
homenatge al país i al seu menjar; apareix també una pintura del Bosco, “La
temptació de Sant Antoni” introduïda per un copista, que ho està fent des de fa
deu anys, motiu pel qual ens pot explicar coses sorprenents d’ella.
No creguem
que calga enumerar tots els personatges i situacions que apareixen a la
novel·la, només dir que cadascun i cadascuna d’elles contenen unes altres
històries que ens fan pensar en quins finals podrien donar-se. Són com les
pel·lícules que inclouen petites històries comprimides dintre de l’argument que
fan que puguem estar pensant-hi en desenvolupar-les fins a l’infinit
Per a qui vulga saber-ne més li
recomanem que se’l llegisca i que s’entretinga a intuir els finals de les
històries proposades, donant-li la possibilitat de exercitar la seua
creativitat.
A mi, personalment, m’ha arribat
molt endins, ja que vaig ser a Lisboa l’any 2001 i en llegir el llibre m’he
sentit transportat una altra vegada als seus carrers i places. A més, el Bosco
sempre m’agradat molt, hi tinc bastants llibres que hi parlen i que tenen
moltes reproduccions de les seues pintures, entre elles “La temptació de Sant
Antoni”.