NOSAL3 en som + de tres

Agenda ludicombativa comentada.

“El Professor” de Frank McCourt

Seguim amb la recuperació de documents antics. El de hui fa referència a la novel·la de Frank McCourt “El professor”, ressenya feta per a l’assignatura de Llengua i Literatura Catalana i la seua Didàctica, el passat curs 2007-2008, i conduïda per Pilar Garcia, bona professora i amiga.

   Com podeu observar, va ser una època que li teníem una dèria a la primera persona del plural (NOSAL3) i que ara ja hem perdut. Som més de tres, cadascun de nosal3, o no?









Antoni MONTES i
BARBA-ROJA

Audició i
Llenguatge

Escola
Universitària Ausiàs March

Curs 2007-2008

Assignatura:
Llengua i Literatura Catalanes i la seua Didàctica.

 

Comentaris a “El professor” de Frank McCourt.

 

          

Per començar diré que des que vaig veure publicada
aquesta novel·la, sabia que l’havia de llegir, tard o d’hora, no per obligació
de l’escola, sinó per interés propi de formació personal, així que aquest
treball no em suposa cap càrrega. Després d’haver vist la pel·lícula de la seua
novel·la anterior (Les cendres d’Àngela, que ara, amb més motius, vaig a
llegir) i llegir les referències que els mitjans de comunicació ens han fet,
aquest Professor pense que ha acomplert totes les previsions que m’havia fet sobre
ell. La lectura d’aquesta novel·la ha servit per acabar de formar-me com a
persona primerament, i (crec) com a docent. M’he vist reflectit moltes vegades
en els pensaments que li ronden pel cap a Frank McCourt, i crec (una altra
vegada) que ja he entés allò de “distanciar-se d’un mateix per a descobrir-se”.
El que ens ensenya El professor, és que mai ens hem de donar per
satisfets en la nostra feina, sempre hi haurà coses que es poden millorar. Ens
fa mirar enrere (com ell mateix fa) i dir-nos a nosaltres mateixos les coses
que hem fet bé i les que hem fet malament, per a no repetir errors en el futur.

 

La persona que me’l va deixar, un bon amic, en
comentar-li dies després, quan ja la portava mig llegida, que què li havia
semblat em va dir que molt bé, però que era una mica pessimista (com la major
part de la classe que va parlar per comentar-la).Li vaig respondre que a mi em
recordava a mi mateix molt. I no pense que siga pessimisme el que ens transmet
Frank McCourt en la seua novel·la, sinó un mena d’assumpció de les pròpies
mancances. Humilitat és una paraula que comporta tints despectius, però eixa
podria ser la que definiria, al meu humil entendre, la novel·la que ens ocupa.

 

Quant a la versemblança de la novel·la, haig de dir que,
encara que alguna part siga inventada, està tan ben escrita, que a tots (a mi
almenys) ens han passat pel cap la majoria de les qüestions que li passen pel
cap al professor, són d’allò que se’n diu “temes universals”. És clar que  els dubtes no poden paralitzar-te, però serveixen
molt bé per avançar en l’adquisició de coneixement, si els saps tindre en el
moment oportú. No tot el que se’ns diu és cert, i cal tenir l’agudesa mental de
poder discernir allò que és veritat d’allò que és mentida. No sé si estic
parlant del llibre o del que m’ha aportat. Bé, m’és igual, seguim.

 

No dóna receptes magistrals, el professor. Ell mateix,
com qualsevol, no sap eixir de situacions que prèviament ha provocat. El que sí
ens recomana moltes vegades és l’observació i classificació que es pot fer dels
alumnes, no per jerarquitzar-los, sinó per a poder oferir-los l’ensenyament
d’allò que realment els interessa. No es pot obligar a aprendre a la força cap
matèria, i així cal saber aplicar el currículum d’una manera no agressiva. Que
els alumnes s’ho prenguen, no com un treball feixuc, sinó com un entreteniment
que a més, els aporta coneixements.

 

 No val a
proposar-se “enguany vaig a aplicar tal metodologia” sense haver calibrat els
alumnes i veure què és el que realment els motiva, per fer de l’aprenentatge
una activitat agradosa i atractiva. És per això que moltes vegades, quan durant
els cursos ens han proposat que prepararem algun tipus de materials, m’he
quedat una mica parat, ja que no saps a qui et vas a trobar a l’aula. És clar
que cal tindre una base sobre la qual poder començar a treballar, però sense
saber com són els alumnes, quines coses els agraden o els disgusten, en quin
medi social estan immergits, no es pot fer gran cosa. Tota la feina que es faça
d’antuvi es pot perdre abans de poder aplicar-la; feina que caldrà tornar a
fer. I açò no deu ser motiu de queixa, ans al contrari, dels errors es pot
aprendre i molt. Ja he dit que no hi ha receptes miraculoses, caldrà que
sapiguem modificar moltes vegades els plans proposats. Hem de fer-nos (com el
professor) moltes preguntes al voltant de la nostra manera d’ensenyar, sobre si
estarem aconseguint allò que volíem o tot el contrari (allò que se’n diu
“currículum ocult”).

 

Així, als companys i companyes que feren els comentaris a
classe de que és una mica pessimista, que té massa dubtes, se’ls pot preguntar,
i qui no té dubtes?. Esteu segurs de tot allò que sabeu i de com ho heu
adquirit?. Hem estudiat per portar nous “recursos humans” a la màquina
productiva o per formar persones que sàpiguen autorrealizar-se?.

 

Fins i tot haig de dir que m’ha fet veure tota la carrera
en perspectiva, en certa manera, m’ha servit de repàs. Toca tots els temes que
hem anat veient al llarg de la carrera com són el currículum ocult, com quan
acaba amb la classe esvalotada; la difícil tasca de l’avaluació: respecte de
què?, per a què? el seu poder de coacció per ser respectat, que si no el fas
servir, pots ésser menyspreat; les relacions amb els alumnes, de saber de què i
com parlar-los per fer que escolten i entenguen; les relacions amb els pares,
que sovint solen ser com l’exemple de la novel·la; les relacions amb els altres
companys, com els consells que li donava el catedràtic, que ell no entenia res,
però que “estava molt impressionat” (em va fer riure açò).

 

He entés finalment que a l’educació s’han de millorar
moltes coses. El treball a fer és constant i no ens hem d’estancar, hem de fer
tot el possible per a que les noves generacions siguen responsables i arriben a
ser subjectes conscients del seu paper en el món, no objectes de consum, dintre
d’una societat que caldrà millorar. Del que fem en l’educació dependrà la
societat del futur.

 I dintre de
l’educació, pense que el llenguatge, tant oral com escrit, i aniré més enllà i
afegiré visual-gestual, és la principal eina per aprendre i ensenyar-ho gairebé
tot.

 

M’agrada tant llegir perquè sé que sense aquest bagatge
no ho pots fer tu amb fluïdesa, vull dir que m’agradaria escriure, però …, no
sé si estic preparat, com el professor. Sempre estic disposat a aprendre alguna
cosa nova, “res humà m’és aliè”,  i sempre
sé que no en sé prou, que sempre puc millorar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.