Des de finals del 2008 que teníem aquesta lectura en el munt de llibres pendents. Veure la
pel·lícula dues vegades (la primera, lamentablement en castellà, una segona en català) va provocar que allarguéssim encara més l’hora de mamprendre-la. Tot perquè ens va deixar les dues vegades un mal de panxa i d’ànima impressionants. A poc més de la meitat de la seua lectura, us hem de dir que la novel·la és més suportable en les formes que la pel·lícula, encara que el rerefons de la postguerra sempre és dolent i anguniós.
Un capítol curt, el 17, ens va agradar sobremanera i per això us el copiem dintre d’aquesta entrada. Ja l’hem llegit moltes vegades i ara, en copiar-lo ens ha tornat a emocionar… esperem que us agrade també i si encara no l’heu llegida, us la recomanem, i comenceu sense por, que no hi ha tan ‘mal rotllo’ com a la pel·lícula.
Em pregunto per que hi ha coses que m’han quedat gravades a la memòria i altres que he oblidat completament. ¿I com sé que les he oblidat, si no les recordo? Potser perquè hi ha uns buits entre record i record, uns espais en blanc entre escena i escena, uns interrogants que floten deslligats de tot, una quietud entre emocions diferents. Com el sot, el buit, que deixa al llit un cos que ja no hi reposa.
I per què hi ha moments a la vida que ens aturem per mirar enrere i convocar aquestes imatges mig perdudes, enterrades pels anys. ¿Quina mena de nostàlgia és aquesta que ens fa recordar temps terribles, escenes odioses, personatges abominables…? ¿Per què malgrat la tristesa i les dificultats d’aquell temps, la memòria no els esborra definitivament i els evoca amb més força a mesura que ens n’allunyem, tot tenyit amb una llum de recança? ¿Hi ha alguna llei de selecció dels records que actuï com un sedàs, que deixi caure allò que no ens convé retenir i guardi allò que és significatiu,vertebrador, essencial a la nostra vida? ¿Hi ha una mena de medul·la central que serveixi de dipòsit i permeti la circulació secreta, limfàtica, dels records, per poder impregnar el nostre viure i obligar-nos a ser qui som i no uns altres, com seríem si oblidéssim el que no volem reviure ni en la memòria?
¿l per què tot el que recordem, per més caòtic i desordenat que sigui, arriba a prendre una forma que només nosaltres podem reconèixer? ¿0 és que la memòria ens vol tornar a fer viure uns fets passats com a espectadors del nostre propi protagonisme per alleugerir-nos del mal que ens van fer en aquell moment, i així contemplats en la boira de la recordació intentem entendre’ls millor, comprendre’n alguna cosa, treure’n alguna llum, buidar-los de dolor, angoixa i turbulència, com el pòsit de sorra que queda al fons d’un bassiol després d’una tempesta? ¿El passat intentaria donar així un sentit a l’absurd delpresent?
¿Té alguna direcció o un fil argumental, la memòria? ¿Per què m’acompanyen encara aquella masia paterna, aquells horts de fruiters que l’envoltaven, aquell bosc impenetrable si no era amb el cap ple de fantasmes i de pors, aquell paisatge amable de turons sorrencs amb un fons de cingleres invisibles i muntanyes blaves que el contenia? ¿Què em volen dir els records que se’m presenten sense ordre aparent i amb una barreja d’espais, amb tanta insistència? ¿Per què no guardo amb la mateixa emoció delicada la visió del mas dels avis materns i de tota la llarga família de la mare? ¿Per què uns paisatges viuen en nosaltres i uns altres no? ¿Per què unes persones, parents o no, tenen la clau per entrar dins nostre, i altres són expulsats a les tenebres externes, com deien els frares que eren rebutjats els malvats, indignes de trepitjar el llindar de la memòria? ¿Serà veritat l’existència invisible d’aquella misteriosa filera de morts de què parlava l’àvia Mercè, donant-se les mans els uns als altres com per no enfonsar-se definitivament en l’abisme, el darrer dels quals —el que nosaltres hem conegut en vida— té el braç estès i la mà oberta fins a fer-nos pessigolles a l’esquena o als peus, sempre sota nostre, enfonsats en el món invisible i enganxats a la llarga filera de la qual només coneixem la penúltima grana del rosari?
A vegades és només una paraula la que desperta tota la cadena: tupí, un tupí de llet, o escó, l’àvia sempre seu a l’escó, o múrgoles, anirem al bosc a collir múrgoles o farem una truita de múrgoles i rossinyols, o carnús, que és un insult oblidat que només vaig sentir a la masia de la boca dels dos Quirzes, pare i fill, i de l’oncle Bernat i els mossos…, paraules que funcionen com les dels exercicis de les primeres lectures escolars, la sorpresa d’una descoberta, un nom que no hem sentit des de fa anys i que ens porta lluny i obre les comportes de totes les imatges i paraules velles empantanades en l’oblit.
Tupí, escó, múrgoles, rossinyols, corriols, bruguerars, carnús, aiguanaf, pomes camoses, les contínues, les rebobines, la resclosa, els bagants, els clemàstecs per penjar les olles al foc, el camp de corretjoles i ravenisses, l’herba per fer florir el formatge al formatger, l’enclusa per ferrar la ferradura al cavall, els animals guits que no són de fiar perquè tiren guitzes, adinerar un terreny…
Com les pedretes blanques del conte dels infants perduts pel bosc, que el més petit de tots, a la cua de la filera encapçalada pels pares i els germans grans, deixava caure a terra palets blancs que s’havia ficat a la butxaca per poder trobar el camí i tornar a casa quan els pares els haguessin abandonat.
Sense pares, a la Ploramiques i a mi només ens quedaven les paraules per retrobar el camí de retorn. Tots els secrets eren només que paraules, així com totes les il·luminacions. Pedretes blanques. Còdols, palets de riera, paraules.