Arxiu mensual: desembre de 2011

Traducció de conte: AUGUSTO MONTERROSO ?Un de cada tres?

Comencem un nou apartat: Traduccions de literatura en castellà. Ho fem amb Augusto Monterroso i un conte que ens ha descol·locat. Aquest home era un visionari, llegiu i ja em direu si això no està plenament d’actualitat i exactament reflectit a les xarxes socials. 

I ja aprofitem i us desitgem un Any Nou 2012 ple de salut i de felicitat, la resta ja vindrà, i si no, amb això ja ens donem per pagats. Gaudiu del conte, que té molt per a reflexionar. 

AUGUSTO MONTERROSO

“Un de cada tres”

 

            ‘Més voldria trobar qui escoltés les meues que qui em contés les seues’ Plaute

 

            Està dintre dels meus càlculs que vostè se sorprenga en rebre aquesta carta. És probable, també, que al principi la prenga com una broma sagnant, i quasi segur que el seu primer impuls siga el de destruir-la i llençar-la lluny de si. I, no obstant, difícilment cauria en un error més greu. Vaja en el seu descàrrec que no seria el primer en cometre’l, ni l’últim, tanmateix, en penedir-se’n.

 

            Li ho diré amb tota la franquesa: em fa vostè llàstima. Però aquest sentiment no només resulta natural, sinó que està d’acord amb els meus desigs. Pertany vostè a eixa taciturna porció d’éssers humans que troben en la commiseració aliena un lenitiu al seu dolor. Li pregue que es console: el seu cas no té res d’estrany. Un, de cada tres, no busca una altra cosa, en les més dissimulades fórmules. Qui es queixa d’una malaltia tan cruel com imaginària, la que s’anuncia aclaparada pel feixuc fardell dels deures domèstics, aquell que publica versos queixosos (no importa si bons o dolents), tots estan implorant, en l’interès dels altres, una mica de compassió que no s’atreveixen a prodigar-se ells mateixos. Vostè és més honrat: desdenya versificar la seua amargura, encobreix amb elegant decòrum el balafiament d’energia que li exigeix el pa quotidià, no es fingeix malalt. Simplement conta la seua història, i, com fent un graciós favor als seus amics, els demana consells amb l’obscur ànim de no seguir-los.

 

            A vostè li intrigarà saber com m’he assabentat del seu problema. Res més senzill: és el meu ofici. Aviat li revelaré quin ofici és eixe.

 

            Continue. Fa tres dies, sota un sol matinal poc comú, abordà vostè un autobús en el cantó de Reforma i Sevilla. Amb freqüència les persones que afronten eixos vehicles ho fan amb expressió desconcertada i se sorprenen quan troben en ells un rostre familiar. Quina diferència en vostè! Em bastà amb el fulgor amb què brillaven els seus ulls en descobrir una cara coneguda entre els suats passatgers, per a tindre la seguretat d’haver-me topat amb un dels meus afavoridors.

 

            Obeint a un hàbit professional vaig afuar furtivament l’oïda. I en efecte, tot just havia vostè complit, de pressa, amb les salutacions de rigor, es produí l’inevitable relat de les seues desgràcies. Ja no em va quedar cap dubte. Exposà els fets en tal forma que era fàcil veure que el seu amic havia rebut les mateixes confidències no més enllà de vint-i-quatre hores abans. Seguir-lo fins el seu domicili fou com de costum, la part de les meues disciplines que, m’agradaria saber la raó, complisc amb més plaer.

 

            Ignore si açò li servirà d’enuig o de joia, però em veig en la urgència de repetir-li que el seu cas no és singular. Vaig a exposar-li en dues paraules el procés de la seua situació present. I si, encara que ho dubte, m’equivoque, tal error no serà una altra cosa que la confirmació de la infal·lible regla.

 

            Pateix vostè una de les malalties més normals en el gènere humà: la necessitat de comunicar-se amb els seus semblants. Des que començà a parlar, l’home no ha trobat res més grat que una amistat capaç d’escoltar-lo amb interès, ja siga per al dolor com per a la joia. Ni l’amor iguala aquest sentiment. Hi ha qui es conforma amb un amic. Existeixen aquells que no en tenen prou amb mil. Vostè correspon als últims, i en eixa simple correspondència s’originen la seua desgràcia i el meu ofici.

 

            M’atreviria a jurar que s’inicià vostè referint el seu conflicte amorós a un amic íntim, i que aquest el va escoltar atent fins el final i li oferí les solucions que cregué oportunes. Però vostè, i d’ací arrenca la interminable encadenament, no considerà encertades eixes fórmules. Si li proposà amb fermesa tallar, tal i com es diu, en sec, vostè troba més d’un motiu per no donar per perduda la batalla; si, pel contrari, el seu consell fou seguir el setge fins la conquesta de la plaça, vostè s’inundà de pessimisme i ho veié tot negre i perdut. D’ací a buscar el remei en una altra persona tan sols hi ha poc més d’un pas. Quants n’ha fet vostè?

 

            Mamprengué un esperançat pelegrinatge, fins a exhaurir la seua concorreguda llibreta de direccions. Fins i tot tractà (amb èxit creixent) d’entaular noves relacions per esgotar el tema. no és estrany que de colp, reparés en que el dia només té vint-i-quatre hores, i en que eixa desconsideració astronòmica constituïa un monstruós factor en la seua contra. Fou necessari multiplicar els mitjans de locomoció i plantejar un horari de subtil exactitud. L’ús metòdic del telèfon vingué en el seu auxili i eixamplà, és cert, les seues possibilitats; però aquest antiquat sistema encara és un luxe, i el setanta per cent d’aquells als qui vostè vol tindre assabentats manquen d’aquest dubtós avantatge.

      

            No content amb els desvetllaments i l’insomni, començà vostè a matinar per guanyar un temps cada vegada més fugitiu i irreparable. El seu descurat endreç personal es féu notori; la barba li cresqué feréstega; els seus pantalons, abans impecables, es veren envaïts per les genolleres, i una obstinada pols grisa cobrí de feixuguesa les seues sabates. Li semblà injust, però hagué d’acceptar el fet que, si bé vostè matinava ple d’entusiasme, escassejaven els amics disposats a compartir eixa vehemència matinal. Així, cal dir-ho?, ha arribat el moment ineludible en que vostè és físicament incapaç de conservar ben informat l’ampli cercle de les seues relacions socials.

 

            Eixe moment és també el meu moment. Per una modesta suma mensual jo li oferisc la solució més apropiada. Si vostè l’accepta –i puc assegurar que ho farà perquè no li queda altre remei- relegarà a l’oblit l’incessant vagarejar, les genolleres, la pols, la barba, els fatigosos telefonemes.

 

            En poques paraules: estic en condicions de posar a la seua disposició una excel·lent radiodifusió especialitzada. Dispose en l’actualitat (per la sensible mort d’un antic client afectat per la Reforma Agrària) d’un quart d’hora que, si tenim en compte l’avançat de les seues confidències, seria més que suficient per a sostenir les seues amistats ja no diguem al dia, però al minut, del seu apassionant cas.

 

            Crec sobrer enumerar a vostè els avantatges del meu mètode. No obstant això, li insinuaré alguns:

            1er – L’efecte sedant sobre el sistema nerviós està garantit des del primer dia.

            2on – Discreció assegurada. Encara quan la seua veu podrà ser rebuda per qualsevol subjecte posseïdor d’un aparell de ràdio, jutge improbable que persones alienes a la seua amistat vulguen seguir una confidència els antecedents de la qual desconeixen. Així, es descarta tota possibilitat de curiositat malsana.

            3er – Molts dels seus amics (que hui escolten amb desgana la versió directa) s’interessaran vivament per l’audició radiofònica amb només que vostè mencione en ella els seus noms de forma oberta o al·lusiva.

            4rt – Tots els seus coneguts estaran informats al mateix temps dels mateixos fets. Circumstància que evita gelosies i reclamacions posteriors, doncs solament una descurança, o un atzarós desperfecte en el propi aparell, col·locaria a algun en desavantatge respecte dels altres. Per a eliminar eixa contingència depriment cada programa s’inicia amb una breu sinopsi d’allò narrat amb anterioritat.

            5é – El relat cobra major interés i varietat, i pot amenitzar-se, quan així es considere oportú, amb il·lustratives seleccions d’àries d’òpera (no insistiré sobre la riquesa sentimental de les italianes) i trossos dels grans mestres. Un fons musical adequat és obligatori per reglament. A més, una àmplia discoteca, en la qual es recullen fins els més increïbles sorolls que l’home i la naturalesa produeixen, està al servei dels subscriptors.

            6é – El relator no veu la cara dels oients, el que evita tota mena d’inhibicions, tant per a ell com per als qui ho escolten.

            7é – Sent l’audició una vegada al dia i per un quart d’hora, el confident disposa de vint-i-tres hores i tres quarts d’hora addicionals per a preparar els seus textos, impedint així, en absolut, contradiccions molestes i oblits involuntaris.

            8é – Si el relat assoleix èxit i al nombre d’amics i coneguts se suma una considerable quantitat d’oients espontanis, no és difícil trobar casa patrocinadora, cosa que uneix als avantatges ja registrats cert factible guany monetari que, d’anar creixent, obriria les possibilitats d’absorbir les vint-i-quatre hores del dia i convertir, així, una simple audició de quinze minuts en un programa ininterromput de duració perpètua. La meua honestedat m’obliga a confessar que fins ara no s’ha produït aquest cas, però, per què no esperar-lo del seu talent?

 

            Aquest és un missatge d’esperança. Tinga fe. De moment, pense amb força en açò: el món està poblat d’éssers com vostè. Sintonitze el seu aparell receptor exactament en els 1733 quilocicles, en la banda de 720 metres. A qualsevol hora del dia o de la nit, en hivern o en estiu, amb pluja o amb sol, podrà escoltar les veus més diverses i inesperades, però també més plenes de melancòlica serenitat: la d’un capità que refereix, des de fa catorze anys, com s’enfonsà el seu vaixell sota l’atziaga tempesta sense que ell es decidís a compartir la seua sort; la d’una dona minuciosa que perdé el seu únic fill en la poblada nit del 15 de setembre; la d’un ex-dictador centre-americà, la d’un ventríloc. Tots contant interminablement la seua història, tots demanant compassió.