Arxiu mensual: agost de 2010

Jornada ?El català mola? Competències, representacions i usos de la llengua en l?àmbit juvenil?


Jornada “El català mola? Competències, representacions i usos de la llengua en l’àmbit juvenil”

Dies: 11 i 12 de novembre del 2010
Lloc: Palau de Fires i Congressos de Tarragona

Es tracta d’una trobada que té com a objectiu exposar experiències reeixides i de donar a conèixer propostes pràctiques en relació amb l’extensió de l’ús del català entre els joves.

Està organitzada pel Departament de Filologia Catalana de la URV, el Servei de Política Lingüística de l’Ajuntament de Tarragona i la Xarxa CRUSCAT de l’Institut d’Estudis Catalans, amb la col·laboració de la Diputació de Tarragona i els Serveis Territorials de la Conselleria de Cultura i Mitjans de Comunicació a Tarragona.

La jornada combinarà la vessant acadèmica amb una vessant més aplicada orientada a difondre actuacions pràctiques concretes. D’aquesta manera, es pretén que les conclusions puguin interessar un ampli ventall de perfils: tècnics lingüístics, entitats i associacions que treballen per al foment de la llengua, agents educatius, etc. La jornada se centrarà en dos eixos: els usos interpersonals i la creació de contextos facilitadors de l’ús de la llengua, i la relació entre els joves, els mitjans de comunicació i el consum cultural en llengua catalana.

PROGRAMA

Dijous 11 de novembre

9.15 – 9.30 h Recepció dels assistents i lliurament de la documentació.

9.30 – 10 h Presentació de la jornada.

10 – 11.15 h “El català i els joves: propostes de política lingüística del Consell Social de la Llengua Catalana”, a càrrec d’Albert Bastardas.

11.30 – 11.45 h Pausa – cafè.

11.45 – 14 h Taula rodona. Els usos interpersonals de la llengua i la creació de contextos facilitadors (I): experiències als territoris de parla catalana.

– “Experiències d’extensió de l’ús del català en l’educació en el lleure. El Taller d’Educació per la Llengua”, a càrrec de Carles Palau, vicepresident de Tallers per la Llengua.

– “Extensió i consolidació de l’ús de la llengua entre adolescents i joves: experiències i propostes aplicables o adaptables a realitats diverses”, a càrrec d’Escola Valenciana.

– “Trobades entre joves autòctons i joves nouvinguts per crear un entorn que estimuli l’ús de la llengua”, a càrrec de Paula Pluxà, cap del Departament de Política Lingüística de l’Ajuntament de Palma.

16.00 – 17.00 h “Els efectes lingüístics del pas de l’ensenyament primari al secundari”, a càrrec de Vanessa Bretxa.

17.00 h – 17.30 h Pausa.

17.30 – 19.00 h Taula rodona. Els usos interpersonals de la llengua i la creació de contextos facilitadors (II): experiències a les comunitats lingüístiques basca i gallega.

– “Duplo R: regueifa i rap. Una experiència dinamitzadora de la llengua gallega», a càrrec de Marta Souto González (responsable del Servei de Normalització Lingüística del Consell de Vigo).

– “Programes per promoure l’ús del basc en l’àmbit del temps lliure dels nens/nenes i joves: Kuadrillategi i altres», a càrrec de la Urtxintexe Eskola.

Divendres 12 de novembre

9.00 – 10.00 h “Aproximació macrosociològica al coneixement i l’ús del català entre els joves”, a càrrec de Miquel Àngel Pradilla i Joaquim Torres.

10.30 – 12 h Taula rodona. Joves, mitjans de comunicació i consum cultural (I): música, premsa musical i ràdio, a càrrec de Lluís Gendrau (Grup Enderrock), Judith Rodríguez (Grup Flaix) i Joanjo Ardanuy (projecte “Canto sense vergonya” de la Secretaria de Política Lingüística a Lleida).

12.00 – 12.30 h Pausa – cafè.

12.30 – 14.00 h “Trajectòries i perfils lingüístics dels joves catalans”, a càrrec de Joan Pujolar.

15.30 – 17.00 h Taula rodona. Joves, mitjans de comunicació i consum cultural (II): televisió i Internet, a càrrec de Pep Blay (diversos mitjans) i Raül Tidor i Oriol Grau (Televisió de Catalunya).

17.00 – 18.00 h Conclusions i cloenda.


Interessant proposta… on pararem eixos dies? Si podem, hi asistirem…

TRADUCCIÓ: ¿PER QUÈ L?ESCOLA NO EDUCA? Discurs de John Taylor Gatto, Mestre de l?Any en Nova York durant 3 anys

 

¿PER QUÈ L’ESCOLA NO EDUCA?

Discurs de John Taylor Gatto,

Mestre de l’Any en Nova York durant 3
anys


El Lector Alternativo– 21 Aug
2009

 

 

Dues
institucions controlen a dia de hui la vida dels nostres fills: la televisió i
l’escola, per aquest ordre. Ambdues redueixen el món real de saviesa,
fortalesa, temperància i justícia cap a una abstracció sense final i sense
frens.

Les
escoles estan dissenyades per a produir, a través de l’aplicació de fórmules,
éssers humans estandaritzats el comportament dels quals puga ser predicible i
controlat.

És
absurd i antivital moure’ns d’aula en aula al so d’una sirena durant tots els
dies de la nostra infància natural en una institució que no ens permet cap
privacitat i que fins i tot ens la lleva en el santuari de la nostra pròpia

casa demanant-nos que fem
els nostres “deures”.

Necessitem
tornar a pensar en les premisses fonamentals de l’escolarització i decidir què
és el que volem que els xiquets aprenguen i perquè.

Hem de tornar
als xiquets el temps lliure des de ja mateix perquè eixa és la clau per a l’autoaprenentatge,
i hem de reintroduir-los en el món real tan ràpid com siga possible per què el
temps lliure puga ser usat en alguna cosa més que en abstraccions.

John Taylor Gatto

         Demolidor, realista
i a la vegada esperançador discurs del veterà professor estadounidenc John Taylor Gatto (1935)
pronunciat el 30 de gener de 1990 quan rebé el guardó de Mestre de l’Any de Nova
York que li fou atorgat durant tres anys consecutius.

         El portal Alta Educación ens envia aquest text a El
Lector Alternativo Opina
per a que la societat en
general, i sobretot els pares, reflexionen sobre el que volen que els seus fills
aprenguen en la Vida i com ho faran.

         John
Taylor Gatto

és autor de diversos llibres com “A different kind of teacher“,
“Weapons of mass instruction”, “Dumbing us Down”, “The Exhausted School” i
“Underground History of American Education” i d’un famós article publicat en el
Wall Street Journal (“
I quit,
I think
“), i també és un gran defensor del homeschooling.

         La seua crítica se
centra en el model educatiu estadounidenc però és fàcilment extrapolable a tots els països perquè
ell aprofundeix en les causes del fracàs de l’educació arribant al tipus de
SISTEMA en què vivim, i aquest és mundial.

         El mèrit de John
Taylor Gatto és que ell és un expert i denuncia
els errors DES DE DINTRE.
Aquest article no és la típica
guerra pares-professors “passant-se la pilota” de qui és més
culpable

de l’actual situació, sinó que és un docent qui, amb
rigor i cruesa, exposa els
problemes i les solucions
per a que les autoritats educatives i
les famílies les porten a cap.

         L’autor defensa l’educació amb més llibertat,
la recerca de la individualitat, l’autoaprenentatge, més temps personal, tindre
desafiaments, treball comunitari ajudant a altres persones i implicació dels pares
com a fórmula per a canviar
el col·legi i el món
.

         I coincideix
plenament amb altres experts en pedagogia alternativa como
Christopher Clouder, Francisco Tonucci i Toshiro Kanamori.

         Aquestes són les paraules
d’un professor dels que verdaderament volen
que els seus alumnes siguen persones lliures i felices
per damunt
de moltes altres consideracions:

 

DISCURS D’ACCEPTACIÓ DE JOHN TAYLOR GATTO

per al guardó de Mestre de l’Any de Nova York,
el 30 de gener de 1990:

         Accepte aquest premi en nom de tot els
bons professors que he conegut al llarg dels anys i que han lluitat per fer de les
seues relacions amb els xiquets una cosa digna, homes i dones que mai
estan conformes, sempre qüestionant
, sempre esforçant-se per definir i
redefinir el que la paraula “educació” hauria de significar.

         Un Professor de l’Any no és el millor
professor, aquests solen passar massa desapercebuts per a ser fàcilment descoberts,
però és un model, símbol d’eixes persones anònimes que utilitzen les seues
vides gratament al servei dels xiquets
. Aquest és el seu premi tant
com meu.

         Vivim en una època de profunda crisi
escolar. Els nostres xiquets es classifiquen a la cua de les 19 nacions més
industrialitzades en lectura, escriptura i aritmètica. Molt a la cua.

         L’ economia
mundial narcòtica està basada sobre el nostre propi consum de les mercaderies
, de forma que si no comprem tants somnis
de fum el negoci col·lapsaria – i les escoles són un important centre
de compra
-.

         La nostra taxa de suïcidis d’adolescents
és la major del món i els que se suïciden són xiquets rics en la seua major
part, no els pobres. En Manhattan el cinquanta per cent dels nous matrimonis
duren menys de cinc anys. Segurament alguna cosa ha d’anar malament.

         La crisi de la nostra escola és un
reflex d’una crisi social més àmplia
. Sembla que hem perdut la nostra identitat.

         Xiquets i ancians són tancats i aïllats
fora del que esdevé al món fins un grau sense precedents – ningú parla amb ells
ja – i sense xiquets i ancians mesclant-se en la vida diària, una comunitat no
té futur ni passat, només un present continu.

         De fet, el nom “comunitat” només s’aplica
ja a la forma en que interactuem amb els altres.

         Vivim en xarxes, no en comunitats, i tots els que conec estan sols per això.
En cert mode l’escola és responsable privilegiat d’aquesta tragèdia tal i como ho
és també en la creixent bretxa entre classes socials.

Utilitzar les
escoles com un mecanisme de selecció no fa sinó crear un sistema de castes, ple
per davall d’intocables que vaguen pels trens del metro demanant i dormint en els
carrers.

         He observat un fenomen fascinant en els
meus vint-i-cinc anys d’exercici de la professió: que les escoles i l’escolarització
són creixentment irrellevants per a les grans empreses del planeta
. Ningú
creu ja que els científics són formats en classes de ciències o que els
polítics en classes de civisme o que els poetes ho són en classes d’anglés.

         La veritat és que les escoles no ensenyen
res excepte com obeir ordres
. Açò és un gran misteri per a mi perquè milers de persones, gent
responsable treballen en les escoles com a professors, cuidadors i gestors però
la lògica abstracta de la institució sobrepassa les seues contribucions
individuals.

         Encara que els professors es preocupen i
treballen dur, la institució és psicopàtica – no té consciència -. Sona
la sirena i el jove que es trobava escrivint un poema deu tancar el seu quadern
i moure’s a una altra aula on haurà de memoritzar que l’hombre i el mico deriven
d’un ancestre comú.

         El nostre sistema d’ensenyament
obligatori és un invent de l’Estat de Massachussets l’any 1850.  Fou rebutjat – de vegades fins amb les armes per
un considerable 80% de la població de Massachussets- amb un últim reducte en
Barnstable On Cape Cod que no entregaren als xiquets fins la dècada de 1880 quan
la localitat fou assetjada per l’exèrcit i els xiquets marxaren a l’escola
escoltats.

         Ací tenim una curiosa dada per a
meditar.  L’oficina del Senador Ted
Kennedy ha tret un estudi no fa molt indicant que abans de l’educació
obligatòria la taxa d’alfabetització en l’estat era del 98% i
que després
mai tornà a assolir el 91%, on es manté en 1991. Espere que els servisca.

         Ací hi ha una altra curiositat sobre la
que pensar. El moviment de “l’escola en casa” ha anat creixent
paulatinament
 fins assolir la
quantitat d’un milió i mig de joves que són educats per complet pels seus pares
i per les seues comunitats.

         L’últim mes la premsa educativa reportà
la increïble notícia que els xiquets escolaritzats en casa semblen estar entre
cinc i deu anys per davant dels seus companys escolaritzats formalment en les seues
capacitats cognitives.

         No crec que ens lliurem de les escoles
en un futur proper, no certament en allò que em queda de vida, però si hem
de canviar el que s’està convertint en un desastre d’ignorància
, hem
d’entendre que la institució educativa “escolaritza” molt bé, però no “educa” –
cosa completament  inherent al disseny
organitzacional.

         No és la culpa dels professors dolents o
dels pocs diners gastats, és que és impossible que l’educació i l’escolarització
puguen arribar a ser alguna vegada la mateixa cosa.

         Les escoles foren dissenyades per Horace Mann i Barnard Sears Harper de la Universitat de
Chicago i per Thorndyke de l’Escola Normal de Columbia i altres homes per a ser
instruments de la direcció científica de les masses
. Les escoles estan
dissenyades per a produir, a través de l’aplicació de fórmules, éssers humans
estandaritzats el comportament dels quals puga ser predicible i controlat.

         En gran mesura, les escoles han complit
el seu objectiu.  Però la nostra societat
s’està desintegrant, i en aquesta societat, només les persones que tenen èxit són
auto-suficients, segures en sí mateixes i individualistes – perquè la comunitat
que protegeix el dependent i el feble està morta-.

         El que produeix l’escola és, com vaig
dir, irrellevant. Les persones ben escolaritzades són irrellevants.

         Poden vendre pel·lícules i fulletes d’afaitar,
recollir paper reciclat o parlar al telèfon en línies de teleoperació, o asseure’s
estúpidament davant d’un terminal d’ordinador però com a éssers humans són
inservibles. Completament inservibles per als altres i per a si mateixos.

         La misèria diària al nostre voltant
està causada en gran mesura pel fet que  –tal
i com
Paul Goodman
ho establí fa trenta anys- forcem
als xiquets a créixer en l’absurd.
Qualsevol reforma de l’escolaritat
ha de tractar amb elements absurds en la seua naturalesa intrínseca.

         És absurd i antivital ser part d’un
sistema que t’obliga a asseure’t en llocs reclosos per a gent de la mateixa
edat i classe social que tu
. Eixe sistema t’aparta radicalment de la immensa
diversitat de la vida i de les sinèrgies de la varietat, de fet et castra el teu
propi ésser i futur, acoblant-te a un present continu d’igual forma a com ho fa
la televisió.

         És absurd i antivital ser part d’un
sistema que t’obliga a escoltar a un estrany llegint poesia quan el que
realment vols és construir cases,
o asseure’t a discutir amb un estrany
sobre la construcció de cases quan el que realment vols és llegir poesia.

         És absurd i antivital moure’t d’aula
en aula al so d’una sirena durant tots els dies de la teua infantesa natural
en
una institució que no et permet cap privacitat i que fins i tot et la lleva en
el santuari de la teua pròpia casa demanant-te que faces els teus “deures”.

         “¿Com aprendran a llegir?” diran alguns
i la meua resposta és “Recorda la lliçó de Massachussets” . Quan els xiquets
reben experiències completes en compte de les graduades en aularis, aleshores
aprenen a llegir, a escriure i càlcul amb total facilitat si eixes coses tenen
sentit en l’ambient vital que els envolta.

         Però recordeu que en els Estats Units quasi
ningú que llegeisca, escriga o sàpiga càlcul causa molt de respecte. Som una
terra de xarlatans, paguem millor als xarlatans i els admirem, així que els nostres
fills parlen constantment, seguint el model de la televisió y dels seus professors.

         És molt difícil ensenyar fins i tot el
més “bàsic” perquè ja no són “bàsics” en la societat que hem creat.

         Dues institucions controlen hui en dia
la vida dels nostres fills: la televisió i l’escola, per aquest ordre
. Ambdós redueixen el món real de saviesa,
fortalesa, temperància i justícia cap a una abstracció sense final i sense
frens.

         En els segles passats els xiquets i
adolescents estaven ocupats en treballs reals, caritat real, aventures reals, i
en la recerca real de mestres que els ensenyaren allò que realment volien
aprendre.

         Molt del temps se’l passaven en
ocupacions comunitàries
, practicant l’afecte mutu, l’enteniment i
estudiant cada nivell de la comunitat, aprenent com fer una casa, i dotzenes d’altres
tasques necessàries per a convertir-se en un home o dona íntegres.

         Però ací està el càlcul de l’horari
de què disposa qualsevol xiquet dels que ensenye
:

·        
De les 168 hores que té la setmana, han de dormir 56

·        
El que els deixa 112 hores a la setmana en les que formar-se

·        
Veuen unes 55 hores de televisió a la setmana d’acord
a informes recents

·        
El que els deixa 57 hores a la setmana en les que créixer-se

·        
Han d’anar a l’escola unes 30 hores a la setmana, usant unes 6 hores
en preparar-se, anar i tornar a casa, i gasten una mitjana de 7 hores a la setmana
en deures -en total fan 45 hores

·        
Durant aquest temps, estan en constant vigilància, no
tenen temps ni espai privat
, i són renyits si tracten de acoblar-se
individualment a l’ús d’espai i temps

·        
Açò deixa 12 hores a la setmana per a crear-se una consciència de
si individualitzada

·        
Per suposat que els meus alumnes mengen també, i això afegeix un
poc de temps –no molt, perquè hem perdut la tradició del dinar familiar, pel  que si llevem 3 hores a la setmana per a sopars

·        
Arribem a la quantitat neta de temps privat per a cada xiquet
de 9 hores a la setmana

         No és suficient, ¿veritat?. Quant més
rica és la família del xiquet, menys televisió veu, però més temps que té adreçat
per una oferta més àmplia d’entreteniments comercials i la seua inevitable
inclusió en una sèrie d’àrees de formació complementària rarament a la seua lliure
elecció.

         I totes aquestes coses són curiosament una
forma més solapada de crear éssers humans dependents, incapaços d’omplir el seu
temps lliure
,
incapaços d’iniciar
senderis
que li donen un
significat substanciós i feliç a la seua existència.

         És una malaltia nacional, aquesta
dependència i falta d’objectiu, i crec que l’escolarització, la televisió i les
lliçons –tota
la idea Chautauqua– té molt a veure amb això.

         Penseu en el que ens està matant com a
nació

·        
drogues narcotitzants

·        
competició desenfrenada

·        
sexe recreacional

·        
la pornografia de la violència

·        
joc, alcohol

·        
i la pitjor pornografia de totes –vides dedicades a comprar coses, l’acumulació com a filosofia

totes elles
són addiccions de personalitats dependents, i això és la marca
que deixa inevitablement l’escolarització.

         Vull contar-vos l’efecte que produeix
en els xiquets el llevar-los tot el seu temps –
temps que necessiten
per a desenvolupar-se
– i
forçar-los a gastar-lo en abstraccions. Heu d’escoltar açò, perquè cap reforma
que no ataque aquestes patologies específiques no seran més que un mer rentat
de cara.

         1. Els xiquets als que ensenye són
indiferents al món adult
. Açò  desafia
l’experiència de milers d’anys. Una observació intensiva del que “els majors” feien
sempre fou una de les més excitants ocupacions dels joves, però
ningú vol créixer
ara
, ¿i qui els pot
culpar d’això? Nosaltres som les joguines.

         2. Els xiquets als que ensenye ja tot
just senten curiositat i la poca que mostren és transitòria
, no poden
concentrar-se durant molt de temps, fins i tot en el que volen fer. ¿Podeu veure
la connexió entre les sirenes sonant una i altra vegada per a canviar de classe
i aquest fenomen d’atenció evanescent?

         3. Els xiquets als que ensenye tenen un
pobre sentit del futur
, de com el demà està indefectiblemente unit al
present. Com he dit abans, viuen en un present continu, el precís moment en el
que es troben és el límit de la seua consciència.

         4. Els xiquets als que ensenye són
ahistòrics, no tenen consciència de com el passat ha donat forma al seu
propi present
, limitant les seues eleccions, motllurant els seus valors
i les seues vides.

         5. Els xiquets als que ensenye són
cruels entre si, mostren falta de compassió davant els infortunis, riuen
les febleses
, i mostren menyspreu per aquells que mostren necessitat d’ajuda
massa obertament.

         6. Els xiquets als que ensenye es troben
intranquils davant la intimitat i la franquesa. No suporten
una verdadera intimitat degut a un costum de per vida de guardar els secrets dintre
de si mateixos pel que van formant la seua personalitat a base de trossos i
parts de comportament prestats de la televisió o adquirits per a manipular als
seus professors. Ja que no són ells els qui diuen ser, la disfressa se’ls cau
en la intimitat pel que les relacions íntimes deuen ser evitades.

         7. Els xiquets als que ensenye són materialistes,
seguint l’estela dels seus mestres que materialistament “graduen” tot -i els seus
tutors televisius que ofereixen tot allò imaginable “debades”.

         8. Els xiquets als que ensenye són dependents,
passius, i tímids davant la presència de nous desafiaments
. Açò és
sovint ocultat mitjançant actes de fanfarroneria, mitjançant enuigs i agressivitats
que en el fons només expressen un buit sense fortalesa interior.

         Podria parlar d’altres condicions que
una reforma de l’escolarització hauria d’afrontar si el nostre declivi nacional
pretengués aturar-se, però pel moment ja haveu comprés la meua postura, tant si
esteu d’acord amb ella com si no.

         Potser que siguen les escoles les que
causen aquestes patologies, o la televisió, o ambdues. És una simple qüestió
d’aritmètica, entre escola i televisió tot el temps que els xiquets tenen lliure
és absorbit per ambdues.
Això és el que
destruí la família americana, que ja no és més un factor en l’educació dels seus
propis fills
. Televisió i
escola, ací devem cercar els responsables.

         ¿Què fer? Necessitem un feroç debat
nacional que no decaiga, dia rere dia, any rere any. Necessitem cridar i
discutir sobre aquest model d’escola fins que s’arregle o es retire de la
circulació per a la seua reparació, una cosa o altra.

         Si podem arreglar-ho, d’acord; si no
podem, aleshores l’èxit del moviment de’ “escola en casa” mostra una via
alternativa amb futur prometedor.
Posar els diners que ara gastem en
escolarització, cap a l’educació en la família podria matar dos ocells d’un tret,
reparar les famílies al mateix temps que reparem els fills.

         Una reforma genuïna és possible però no
hauria de costar-nos res. Necessitem tronar a pensar en les premisses fonamentals
de l’escolarització i decidir què és el que volem que els xiquets aprenguen
i perquè.

         Durant 140 anys aquesta nació ha tractat
d’imposar objectius de dalt a baix des dels altius llocs de manament centrals
conformats per “experts”, una elit central d’enginyers socials.
No ha funcionat. No va a funcionar.

I és una
gran traïció a la promesa democràtica que feu en el seu dia d’aquesta nació un
noble experiment.

         L’intent soviètic de crear una
república platònica en l’Est d’Europa ha sucumbit davant de la nostra vista, del
nostre propi intent d’imposar el mateix tipus d’ortodòxia centralitzada utilitzant
les escoles com un instrument també s’està esquerdant, només que més lentament i
dolorosa.

         No funciona perquè les seues
premisses fonamentals són mecanicistes, antihumanes, i hostils a la vida familiar.
Les vides poden ser controlades per la maquinària educativa però
sempre es revoltaran amb les armes de la patologia social: drogues, violència,
autodestrucció, indiferència i tots els símptomes que veig en els xiquets que
eduque.

         Ja és hora que mirem cap enrere per a
recobrar una filosofia educacional que funcione. Una que m’agradaria
especialment fou la favorita de les classes dirigents europees durant milers de
anys.

         La faig servir tan com m’ho permet la meua
condició de professor, és a dir, tant com puc dintre de la institució de l’escolarització
obligatòria. Crec que funciona tant per als xiquets pobres com per als rics.

         En el nucli d’aquest sistema d’educació
per a les elits està la creença  que l’autoaprenentage
és l’única base del verdader aprenenetatge
. En qualsevol lloc en aquest
sistema, a qualsevol edat, trobaràs acords per a col·locar al xiquet només en
un punt no definit i amb un problema que resoldre.

         Algunes vegades el problema porta
implícit grans riscos, com el problema de cavalcar un cavall o fer-lo saltar,
però això, és clar, és un problema satisfactòriament resolt per milers de xiquets
de l’elit abans de complir deu anys.

         ¿Podem imaginar a algú que haja superat
tal desafiament que alguna vegada li faltés confiança en la seua habilitat per a
fer alguna cosa?  De vegades el problema
és un problema de superar la soledat, com feu Thoreau en Wald, en Pond, o
Einstein en Suïssa.

         Un dels meus antics alumnes, Roland
Legiardi-Lura, encara que orfe dels seus dos pares i sense herència,
agafà una bicicleta i travessà sol els Estats Units quan només havia superat la
infantesa
.

         No ens pot estranyar aleshores que ja
sent un adult, decidís fer una pel·lícula sobre Nicaragua, encara que no tingués
diners ni experiència prèvia en la realització de pel·lícules, i que guanyés un
premi internacional, encara que el seu treball regular fora el de fuster.

         Ara estem parlant tota la estona que els
nostres joves necessiten desenvolupar autoconeixement. Ja hi ha prou de
tanta xerrameca
.

         Hem de crear experiències escolares que
retornen als xiquets el seu temps, necessitem confiar-los des d’una edat primerenca
amb independència d’estudis, tal vegada programat des del col·legi però que tinga
lloc fora de la institució educativa.

         Necessitem crear un currículum on cada
xiquet tinga l’oportunitat de desenvolupar la seua individualitat i la seua
autoconfianza.

         Fa poc agafí setanta dòlars i envií a
una xiqueta de dotze anys de la meua classe amb la seua mare –que no parlava
anglés– en un autobús cap a la costa de Nova Jersey per a trobar-nos amb el cap
de policia del districte de Sea Bright per a menjar i disculpar-nos per
contaminar la platja amb un casc de Gatorade.

         A canvi d’aquesta disculpa pública havíem
quedat en que el cap de policia li ensenyaria el treball d’un policia de barri
durant un dia qualsevol.

         Uns dies després, dos més dels meus
alumnes de dotze anys viatjaren sols al Carrer West First des de Harlem on començaren
l’aprenentatge amb un editor de periòdics, la següent setmana tres dels meus
alumnes es trobaven en meitat dels molls de càrrega de Jersey a les sis del matí,
estudiant la ment del president d’una companyia de transport per carretera que
despatxava tràilers cap a Dallas, Chicago i Los Ángeles.

         ¿Pertanyen aquests xiquets “especials”
a algun programa ”especial”? Bé, en cert mode sí, però ningú sap sobre aquest
programa llevat els xiquets i jo.

         Només són bons xavals de Harlem,
brillants i alertes, però tan mal escolaritzats quan me’ls trobí que la majoria
d’ells no sabien sumar o restar quantitats. Cap d’ells sabia la població de Nova
York o quant lluny està Nova York de Califòrnia.

         ¿Això em preocupava? Per suposat, però
tenia confiança en que segons anaven guanyant confiança en si mateixos
també es convertirien en els seus propis mestres
, i només l’autoensenyament
té un valor a llarg termini.

         Hem de tornar als xiquets el temps lliure
des de ja mateix perquè eixa és la clau per a l’autoaprenentatge
, i hem de reintroducir-los en el món real
tan ràpid com siga possible per a que el temps lliure puga ser gastat en alguna
cosa més que abstraccions.

         És una emergència, requereix una dràstica
acció de correcció –els nostres xiquets estan caient com a mosques dintre de la
institució escolar, ja siga bona o dolenta, no importa. Es irrellevant.

         ¿Què més necessita un sistema escolar
reestructurat?

         Necessita que deixe de ser un
paràsit del treball de la comunitat
en la que s’insereix. De totes les
pàgines escrites en la comptabilitat de la història, només existeix una entrada
on es recluïsca als nostres joves i no els demanem res d’ells al servei del bé
comú.

         Arribe fins i tot a creure que necessitem
fer dels serveis a la comunitat una part important de l’ensenyament
escolar
.

         A més de l’experiència enriquidora que
suposa treballar de forma no egoista, és la forma més ràpida de dotar als joves
de responsabilitats reals en la vida corrent.

         Durant cinc anys vaig conduir un
programa escolar “autònom” on cada xiquet, pobre i ric, llest i no tan llest, havia
de fer 320 hores de treballs o serveis a la comunitat.

         Desenes d’aquests xiquets tornaren anys
després, ja crescuts, i em contaren que l’experiència d’ajudar a algú els
havia canviat les seues vides.

         Els havia ensenyat a veure des d’una altra
perspectiva, a repensar metes i valors. Ocorregué quan tenien tretze anys,
durant el programa de pràctiques de Laboratori, i només fou possible perquè el
districte escolar ric del costat estava en reestructuració.

         Quan tornà l’“estabilitat” , el
laboratori comú tancà. Fou una experiència molt satisfactòria amb un grup de joves
bastant heterogenis, a un cost massa baix, com per a permetre que continués…

         Estudi independent, serveis a la
comunitat, aventures i experiència, llargs períodes de privacitat i soledat, un
miler de diferents formes d’aprenentatge, una per dia o més temps –aquestes són
mesures potents, barates, i efectives de començar una reforma
real de l’escolarització.

Però cap
reforma a gran escala va a funcionar de forma que permeta recuperar als nostres
joves ja danyats ni a la nostra societat malalta fins que imposem obertament la
idea que l’escola deu incloure a la família com motor principal de l’educació.

         Si utilitzem l’escolarització per a
separar als fills dels pares –i no ens enganyem, eixa fou la principal funció
de les escoles des de que John Cotton ho anunciés com el propòsit de les escoles
de Bay Colony en 1650 i Horace Mann ho enunciés com el propòsit de les escoles
de Massachussets en 1850 – anem a continuar amb l’espectacle d’horror que tenim
ara.

         El “Currículum de la Família ” està en
el cor de qualsevol bona vida. Ens hem allunyat d’eixe currículum; és hora de tornar
a ell.

         La forma de tornar la salut a l’educació
és que les nostres escoles s’alliberen del domini absolut de les
institucions sobre la vida familiar,
és promocionar durant el temps d’escolarització
confluències de pares i fills que enfortisquen els llaços familiars. Eixe fou la
meua fi última quan envií a la xiqueta i a sa mare al districte de la costa de
Jersey per a trobar-se amb el cap de policia.

         Tinc moltes idees per a formular un
currículum familiar i estic segur que molts de vostés també les tenen.

         El nostre major problema és aconseguir
que una vegada popularitzada aquesta forma de pensar, el sistema educatiu puga ser
reformat, ja que tenim uns interessos creats que s’apropien d’antuvi d’aquestes
idees per a continuar amb l’escola com està, a pesar de la utilització d’una
retòrica aparentment contraria.

         Hem d’exigir que noves veus i noves idees
siguen escoltades, les meues idees i les vostres. Ja hem tingut un ampli
repertori de veus molt autoritzades i amb ressò en mitjans escrits i televisió;
una dècada de debat per a tothom és el que es necessita ara, no més opinions d’“experts”.

         Els experts en educació mai han tingut
raó
, les seues
“solucions” són costoses, autocomplaents, i sempre requereixen major centralització.
Ja hem vist els resultats.

         És hora de tornar a la democràcia, a
l’individualisme
 a la individualitat
i a la família
.

Ja he dit el
que volia dir. Gràcies.

Continuar llegint en El Blog Alternativo: http://www.elblogalternativo.com

TRADUCCIÓ: ?Walt Disney i els terroristes suïcides? de Santiago Alba Rico.

Introducció o presentació o pròleg de la recopilació de la revista “Dinero. Revista de poética financiera e intercambio espiritual”, publicada en cinc números entre els anys 2001 i 2005 per Miguel Brieva. Reservoir Books.

Miguel Brieva (Sevilla, 1974) és un ent ectoplàsmic sorgit dels deliris etílics d’un ós peresós després d’una ingesta de fulles d’eucaliptus macerades. D’altra banda és autor de Bienvenido al mundo (Reseevoir Books, 2007) de la revista Dinero y Propuestas para no hacer, autor, juntament amb Paco Alcázar i Miguel B. Núñez de la revista Recto, i coeditor de les publicacions Om2: Informe Selt acerca del Estado Natural del Objeto Maravilloso, El niño Carajaula (libro de poemas de Pablo Bouzada) y La Vida la Muerte, último libro de l’artista polonés Marcz Doplacié. Ha col·laborat en El Jeuves, Diagonal, Rolling Stone, La Vanguardia, El País, Ajoblanco, Cinemania, Qué leer, Mondo Brutto, NSLM, Recto, Vacaciones en Polonia, Tos, Freek, Nervi y la Gacetilla Parroquial de Nuestro Señor San Esteban Potomártir.

 

 

        Hi
ha bàsicament dues formes de riure i dues fonts de comicitat. A la segona
l’anomenem gag.

        El
gag forma part de la tradició
humorística i teatral, especialment circense, defineix alguna cosa així com una
unitat tancada d’hilaritat pura: té ha veure amb gust molt infantil i primitiu
per la sorpresa desintegradora, pel desordre irrompent, amb el plaer molt
instintiu que les coses se n’isquen del seu lloc, caiguen o es desplomen
inesperadament, descarrilen fora del seu curs natural alliberant una cadena
causal –les fitxes de dominó abatudes en fila- a contrapèl de l’estabilitat
convencional. Més o menys simple o més o menys elaborat (la cadira trencada que
desbarata la solemnitat del pallasso “llest” o la traca de turpituds de Peter
Sellers a El Guateque), el gag esgota en si mateix, i en la seua
repetició il·limitada, tota la seua potència expressiva. Ens toca i obrim la boca; ens colpeix i sonem, com un tambor o una campaneta; i
si no ens cansa mai és precisament perquè ho fa tot ell, sense necessitat de
que nosaltres hi posem altra cosa que el nostre cos. Si l’art és la
possibilitat –segons Kant- de pensar al marge del concepte, el gag és l’obligació de riure’s sense
mediació racional o narrativa: una espècie d ’“universal” de les vísceres
davant el que rendim una i altra vegada, amb soroll de sonall, tot el que hem
aprés i tot el que hem experimentat. No hi ha res dolent, sinó al contrari, en
respondre amb cos de xiquet a un desordre indolor (en desencaixar-se de tant en
tant l’ordre sever de la història i la naturalesa), però aquesta obligació de
riure’s sense raó, al marge del món, s’ha convertit hui en la llei mateixa que
organitza la nostra percepció i això fins el punt de que el que compareix sota
la forma de gag ni ens compromet ni
ens commou. Només els estímuls que indueixen en el nostre cos una resposta
mecànica, només els que ens arrenquen –amb una riallada o una emoció atòmica-
del món comú ens interpel·len i ens exciten. És el que anomenem equivocadament
“el triomf de la imatge” per a descriure una experiència caleidoscòpica
construïda a base de llaminadures visuals els residus diürns de les quals (el
dolor, la misèria, la mort) no ens incumbeixen.

        El
gag més recent, el gag paradigmàtic al que tracten en va
d’imitar tots els autors i tots els gèneres –ho he dit altres vegades- és el de
les Torres Bessones de Nova York: caigueren d’una manera al mateix temps tan
increïble i tan familiar que els seus 2.500 morts tot just deshonraren  l’espectacle. Potser que alguns, a Palestina
o a Pakistan, contemplaren l’escena com la inversió vindicativa del relat
imperialista i s’alegraren del colp amb ràbia de revenja, però els altres
reaccionàrem, a Madrid, i fins i tot a Washington, d’un mode menys elaborat,
per davall de tota ideologia i abans de tota reflexió: senzillament gaudirem
moltíssim. Tècnicament fou un gag tan
bo que un plaer superior només ens el podria proporcionar una explosió nuclear.
Tan bo fou, ens imposà un goig tan elemental, tan pur, tan infantil, que
imploràvem sense descans, com fan els xiquets amb l’oncle que es treu un bombó
de les orelles: “fes-ho una altra vegada”, “que passe una altra vegada”. I com
reconstruir les torres, infiltrar-se als EE.UU., aprovar un curs de vol i
segrestar un avió hagués exigit un esforç (i de seguida un pensament), ens
limitàvem a veure la repetició per televisió. Encara podem veure-la una i altra
vegada, com l’entropessada del pallasso llest, i sentir la mateixa alegria innocent i primitiva i desitjar
sense maldat que esdevinga de nou, encara que només siga al nostre vídeo. Som
més humans que a Pakistan? Alegrar-se sense raó i sense relat, ens fa més
justos o més morals? Després de l’11-S vingué el gag d’Afganistan i el de la destrucció de Bagdag i el de les
tortures d’Abu Ghraib, mesclats sense solució de continuïtat amb altres gags menys aconseguits: un accident
aeri, unes Olimpíades, la cabotada de Zidane, la boda del príncep, el
terratrèmol de Perú, el mundial de Japó. Tots els gags ens alegraren per igual o almenys de la mateixa manera, sense
residus ni remordiments.  Caldria haver
rebaixat una mica la seua qualitat per a que la realitat hagués inundat les
pantalles; haurien d’haver costat menys –en diners i en morts- per a
degradar-nos fins el pensament o la compassió. Així és el gag: no ens importa que el pallasso es caiga aparatosament; no ens
importa que el torturat es retorça, sempre que es retorça vertaderament; no ens
importa el nombre de cadàvers sempre que siga incomptable. O com he escrit en altres ocasions: no ens importarà
l’apocalipsi, sempre que puguem veure’l per televisió. S’ha parlat molt del
terror com a instrument de la política, però no s’ha parlat de la
tranquil·litat que ens inspira la seua presentació,
de la domèstica trivialitat que ens transmet el format sota el qual compareix
(el terror) davant les nostres mirades. No s’ha parlat de la falsa
tranquil·litat com a instrument de la política. El terror ens calma cada vegada
que apareix a la televisió; el terror ens garanteix la supervivència cada
vegada que en un periòdic, al costat de la notícia de l’augment del PIB o del
fixatge de Ronaldinho, llegim aquest abellidor titular: “La Terra, en perill
d’extinció”. Tot són bones notícies a condició que ens arrenquen del món comú.
16.500 espècies animals amenaçades de mort? És un bon gag. La fi del petroli?
Què emocionant. L’empresonament de la Pantoja? Això tal vegada ens concernisca
una mica més…

        És
aquesta falsa tranquil·litat la que denuncien i despullen les vinyetes que dibuixa
des de fa anys Miguel Brieva. Hi ha una que m’agrada especialment perquè
constitueix l’esquema mateix d’una corrupció radical que altres hem tractat
d’explicar d’un mode menys eficaç mitjançant eixos llargs rodeigs que anomenem
llibres. En ella es veu a dos joves molt alegres amb sengles paquets
d’explosius lligats a la cintura, a punt d’accionar un detonador. No són
palestins desesperats ni salafites fanàtics a l’assalt de paradís; no han
pensat mal i han arribat a conclusions equivocades; no volen canviar el  món, ni tan sols a pitjor. Es tracta en
realitat d’un espot publicitari, l’”eidos” de tots els espots publicitaris, el
paradigma ocult al qual poden reduir-se tots els anuncis i tots els impulsos de
consum. “I ara… mate’s”, es llegeix a la part superior. “Nou”, “Aprime’s més
de 75 quilos en tres segons”, “i en la seua pròpia llar”, “mate’s ara i pague
en 12 mesos!”. El jove somriu temptador tractant de vèncer les últimes
resistències puritanes de la xica: “El, ens matem? Ho anuncien a la televisió!”
I ella, amb eixa audàcia una mica mimètica de les classes mitjanes quan cometen
un excés –cantar en el karaoke o jugar a penyores- secunda femeninament amb
entusiasme: “Viiingaaa!”.

        Miguel
Brieva dibuixa i escriu una i altra vegada contra el gag dels terroristes suïcides. Eixe és gairebé el seu únic tema,
com el de Blake és l’alegria, el de Proust la memòria i el de Goya la bogeria
humana. Un terrorista suïcida és un subjecte que incorre en l’antinòmia lògica
de matar-se matant. Estan per tot arreu. Estan també dintre de nosaltres.
Matar-se matant és el que fan, sí, alguns desesperats fanàtics, alguns
desesperats, alguns fanàtics, en llocs on es viu malament per la nostra culpa.
Però “matar-se matant” és el que fem també nosaltres, sense ninguna desesperació
ni fanatisme, en llocs on es viu certament millor sense ningun mèrit nostre, i
en els que el convenciment mateix de la nostra superioritat, motor d’un consum
–és a dir, una destrucció desenfrenada-, instrument d’una producció –és a dir,
una destrucció- delirant i irracional, desfà molt ràpidament els pols, asseca
els rius, despentina el boscos, enverina l’aire, buida els pobles i despulla
els xiquets. Com es convenç a un home a que es mate matant? En Afgansitan, en
Palestina, en Iraq, se’ls empenta molt, se’ls dóna una bomba i se’ls promet el
paradís a canvi d’un gest. Però, com –com- és convenç a les classes mitjanes
occidentals de que escometin l’atemptat suïcida més gran de la història? Se’ls
persuadeix de que el gest és el
paradís mateix. Per a una empresa de persuasió tan descomunal fan falta mitjans
també descomunals: és el que anomenem capitalisme. Fer estallar una bomba
exigiria més consciència (encara que fos negativa) i més valentia per la nostra
part: en el seu lloc, se’ns donen rentadores, hamburgueses, pantalles de
plasma, cotxes, ordinadors, telèfons mòbils, bitllets d’avió, refrescos,
llenceria fina i xocolates belgues. És eixe gag
material, plaent, quotidià (enderrocament ininterromput de mil Torres Bessones)
anomenat “mercaderia”, que ens arrenca del món comú i no exigeix de nosaltres
sinó que posem infantilment el cos. És el gag
dels 300.000 xiquets esclaus que recullen cacau en Costa d’Ivori; és el gag dels 4 milions de congolenys morts
extraient de les mines el nostre coltan; és el gag dels milions de camperols que dejunen per alimentar les nostres
vaques. “Un estadounidenc bat el rècord en empassar-se 66 hot-dogs en 12 minuts”, ens conten, no un acudit de Brieva, no,
sinó un periòdic espanyol que descriu l’entusiasme dels 50.000 espectadors que
aplaudiren i ovacionaren Joey Chesnut, el jove terrorista suïcida de Califòrnia
capaç de derrotar al sis vegades campió mundial, Takeru Kobayashi, que no va
poder devorar més de 63 hot-dogs.

        Però
el gag de la mercaderia no basta. Fa
falta també una operació de propaganda sense precedents històrics, això que
perversament denominem “publicitat” per a descriure i celebrar la invasió de
l’espai públic per part dels interessos privats. No és estrany que Miguel
Brieva utilitze una i altra vegada la publicitat per a il·luminar aquest domini
terrorista del gag. No és estrany que
la publicitat –això és el que veuen certament les seus vinyetes- concentre ara
tota l’audàcia estètica, antipuritanisme moral i rupturisme revolucionari que
fa cent anys mobilitzà l’art d’avantguarda per escandalitzar el burgés i que
hui s’inscriu en el cor mateix de la mentalitat burgesa: és necessària, sí,
molta audàcia per a persuadir-nos de destruir alegrement l’univers. L’espot de
Miguel Brieva citat més amunt, esquema categorial del gènere, no fa sinó
traduir la famosa síntesi capitalista excogitada per la casa Nike (“Just do
it”, “Només fes-ho”), eslògan on convergeixen naturalment Bin Laden i Joey
Chesnut, Mohammed Atta i el Carrefour. Veiem al monstre de Nova York dirigint
l’avió de passatgers  contra la torre de
Manhattan i a Deú darrere, tonant  en el
seu nuvolet, ordenant-li: “Just do it”, “només fes-ho”. Veiem a James Carney o
a Jacob Cohen, pilots d’un B-52 estadounidenc i d’un F-16 israelià
respectivament, volant sobre Faluya o sobre Beirut, amb la panxa replena de
bombes raïm, i darrere una Bíblia impresa en bitllets de dòlar que els dicta:
“Just do it” , “només fes-ho”. Veiem a un alegre consumidor madrileny en
Toys’r’us a punt d’arrencar-li la play
station,
al mateix temps que la roba i una cama, a un negret la casa del
qual ha estat destruïda per una bomba i darrere un Papa Noel, al volant d’un
Mercedes dient: “Just do it”, “només fes-ho”. I veiem a la humanitat encara
vacil·lant, amb un peu a l’abisme, temptada de fer un pas endavant, i darrere
la casa Nike i a Monsanto, i a Roche i a Bayer, i a Nestlè i a Coca-Cola i a
Siemens i a Ford –i als governs que les empreses han triat- assenyalant amb el
dit el buit: “Just do it”, “només fes-ho”.

         Per a que una veritat d’aquest tipus no
resulte ni demagògica ni solemne, per a que no es convertisca a la seua vegada
en un gag cal ser un geni i basta una
ullada a les seues vinyetes per adonar-se que Miguel Brieva ho és. Un geni és
algú capaç no només de crear, al mateix temps, l’única atmosfera en la que
poden desenvolupar-se. Eixa atmosfera és tan potent, tan precisa, tan
orgànicament sostenible que acaba per envair i contaminar la nostra, de tal
manera que, a força d’imposar la seua estranyesa, acaba per impugnar la nostra
familiaritat. L’inquietant de l’univers de Brieva és que és el nostre (com ho
és el dels gravats luciferins de Goya o el de les cabals metamorfosis de
Kafka): és el que Freud anomena el
sinistre
per a descriure un allunyament sobtat de la normalitat domèstica
però també un reconeixement -una identificació sobtada- de la irracionalitat
integrada. Allò reprimit assalta de sobte el nostre horitzó visual corrent o
desplaçant mínimament la superfície conscient, basta una lleu empenta al
llenguatge en la mateixa direcció en la que habitualment s’expressa i basta
amortir suaument el color, tensar una mica les línies dels rostres, augmentar
artificialment l’alegria, vestir els cossos d’una altra manera –coses que només
pot fer un gran artista-, per a que tot el que ens sembla ple aparegui
horrendament buit. Basta seguir fins el final l’esperit de Walt Disney per a
que ell mateix es voltege en el revers de
Disney
, sobtadament amenaçador, agressiu, una mica viscós, una mica
metafísic, inesperada còpula entre el capitalisme i el feixisme. Ningú ha sabut
entendre com Brieva el terror salvatge que abriga Disneylàndia, el desordre
metafísic de Mickey Mouse. El més enllà del mercat està precisament ací, en el més pròxim, al costat del
bressol, en el sofà del saló, en el peluix hitlerià, en el Bambi mató, en totes
eixes criatures encantadores i saltaires que ens gelen la sang amb la seua
felicitat irresistible, amb la seua marcial alegria obligatòria. Miguel Brieva
no és només un gran dibuixant polític (com ho són Quino i El Roto) sinó un gran
artista polític, un gran il·luminador de civilitzacions l’obra del qual –aquest
Dinero, o el seu anterior Enciclopedia– pot comparar-se tal
vegada, pel seu refinament gràfic i pels seus efectes, a l’immens Grandville i
al seu Altre món (1844), eixe
inquietant visionari capaç d’imaginar exactament el capitalisme industrial, mentre
els seus contemporanis es limitaven a viure’l vagament, com Brieva és capaç d’imaginar amb precisió el capitalisme
financer i consumista mentre nosaltres ens limiten a experimentar-lo
borrosament. Com la realitat no és vertadera –diguem amb Alfonso Sastre-, per a
que la veritat arribe a ser real cal imaginar-la intensament i amb tot detall.

        Una
imatge no val més que mil paraules, però un concepte sí. Un concepte val de fet
més que mil imatges. Els conceptes, al contrari del que pretenia Spinoza, es
poden mirar, tenen color i de vegades fins ens borden. Ens fan també por. Donen
a pensar. Per això el concepte és el contrari del gag. Però pot fer-nos també riure? Eixa és la primera font del
riure –en ordre ontològic i racional- a la que em referia al principi. Els conceptes
imaginats per Miguel Brieva ens fan riure exactament  a l’inrevés que el bac del pallasso llest o
l’enderrocament de les Torres Bessones; no per alguna cosa que ocorre fora i
sense residus, no per alguna cosa que els ocorre als altres i que al mateix
temps els anul·la, sinó per una caiguda aparatosa en el nostre interior de la
que ja no podem recuperar-nos. Està el riure mitjançant el qual renunciem a
conéixer –en la que només posem el cos- i està el riure estrany, un poc
anguniós, de conéixer-nos, el que acompanya el fet de caure de sobte de la
nostra ment i haver després d’activar-la per aixecar-nos i aixecar amb ella tot
el que el gran gag del terrorista
suïcida està a punt d’enderrocar: “No ho faces, pensa-ho!”. Hi ha riures que
s’esgoten en si mateixos i riures que et deixen un mal sabor de boca que un no
pot deixar d’esbandir-se de seguida amb una acció (o una omissió decent). L’art
genial de Miguel Brieva és dels que t’obliguen després a recórrer, vulgues que
no, l’altra meitat. Amb eixes dues meitats devem intentar allunyar l’abisme.

Tornem. 3 Lectures. Adorno, Rushdie i Baulenas.

        Hem decidit que ja n’hi ha prou, anem a
espolsar-nos la mandra i a posar-nos a fer feina. Amb l’excusa dels estudis, no
hem fet res ací, ni en els estudis tampoc. Ens hem anat deixant anar i hui hem
decidit reprendre la tasca de seguir publicant en aquest bloc. Més que res per
les visites, que no minven, i suposem que alguna d’elles es veurà decebuda en
veure que no l’actualitzem.

        Ho farem fent un resum de les darreres
lectures, copiant la contraportada o la solapa de cadascun del llibres recentment
llegits (algun es quedarà fora, perquè també ens n’han deixat o hem tret de la
biblioteca o perquè no es mereix ni la seua menció, que de tot hi ha al món).

        Començarem per Theodor W Adorno, i el
seu “L’assaig com a forma”, del qual havíem de fer un treball per a una
assignatura, que tenim a mitges, però que ens costa(-rà?) molt d’acabar.

    Per Adorno l’assaig és una “experiència
intel·lectual oberta”, utòpica en les seues intencions, que assoleix continguts
de veritat a través del seu desplegament mateix. En aquesta vigorosa elucidació
del lloc de l’assaig en el camp de tensió que té en un costat l’art i en l’altre
la ciència, l’autor indaga la peculiaritat d’aquest gènere, la seua relació amb
la idea de mètode, les seues formes de procedir, el seu contingut plausible de
coneixement i de veritat en procés. Però no ho fa en abstracte, sinó en el
context precís de l’evolució de les idees i el seu complex condicionament
social. Malgrat els esforços de Simmel, Lukács, Kassner o Benjamin, en l’àmbit
alemany, la filosofia establerta no ha deixat de malfiar-se de la proposta d’indagació
temptativa que és l’assaig, essencialment asistemàtic, tangencialment concret,
allunyat d’allò general, universal, durador i originari. D’ací la reivindicació
que fa Adorno de l’estratègia formal assagística, la més propera a la seua pròpia
lluita contra la lògica despòtica de la identitat, contra la primacia del
sistema, contra l’ideal del “deductivisme”  en filosofia, i a favor de la unitat no
coactiva d’allò múltiple, sempre autocrítica, sempre revisable, sempre “en camí”…

 

        “Els fills de la mitjanit” de Salman
Rushdie.


       
El
petit Saleem Sinai és celebrat per la premsa i felicitat pel primer ministre:
el seu naixement ha coincidit amb l’instant mateix en què l’Índia assolia l’anhelada
independència dels colons anglesos. Aquest fet lliga per sempre la biografia de
Saleem a la història del seu país i el dota d’unes capacitats extraordinàries:
posseeix un olfacte que li permet ensumar amenaces que la resta dels humans no
podem percebre, així com una connexió telepàtica amb els altres mil “fills de
la mitjanit”, tots nascuts els primers minuts de vida de l’Índia lliure.

        En l’extraordinària “Els fills de la
mitjanit”, reconeguda com la millor de les obres distingides amb el premi
Booker en la seva història, Rushdie se serveix dels fabulosos recursos de la
tradició oral índia per bastir un retaule èpic i apassionat ple a parts iguals
d’elements màgics i de sàtira política.

        “Un dels llibres més importants que s’han
publicat en el món anglosaxó en aquesta generació” New York Review of Books.

        Estem rellegint-nos “L’encantadora de
Florència”, del mateix autor, se suposa que per fer un treball també. No havíem
llegit encara res de Salman Rushdie, i d’ara en avant intentarem llegir tot
allò que caiga a les nostres mans. Veritablement molt recomanables les dues
novel·les.

 

        “El nas de Mussolini” de Lluís-Anton
Baulenas.

       
Cada nova novel·la de Lluís-Anton
Baulenas ens provoca sempre una mena d’ansietat, que ens fa preguntar-nos, per
on eixirà aquesta vegada? I és que mai ha deixat de sorprendre’ns des que vam
llegir “El fil de plata” i darrere d’ella tota la seua producció. Fins i tot té
un assaig que es diu “El català no morirà”. Per cert, de l’anterior novel·la “Àrea
de servei” també se n’ha fet una pel·lícula (Ventura Pons una vegada més, i
recordem les anteriors: “Anita no perd el tren” i “Amor d’idota”), amb el títol
de “A la deriva”.

        Una
jove revolucionària té la missió d’assassinar el dictador Primo de Rivera. Mentre
espera l’ordre d’excutar l’atemptat, s’amaga en un poble dels Pirineus amb el
seu pare. Però van passant els anys i l’ordre no acaba d’arribar. Sola i
aïllada, en la misèria, com més temps passa, amb més força s’aferra als ideals
com a mecanisme de supervivència. Al poble hi coneix una noia independent d’esperit,
que manté un tortuós lligam sentimental amb un cacic de la comarca. La relació
entre de totes dues conflueix en un final sorprenent i esplèndid. Amb un ofici
exquisit, a partir de l’angoixa d’una espera que sembla que no té fi,
Lluís-Anton Baulenas aconsegueix de bastir una trama argumental suggeridora,
plena d’intriga i de tensió narrativa, situada en una època en què, amb els
sòviets al poder, per primer cop, la utopia es podia fer realitat.   
 

        No volem saturar ara en un dia i deixar
un apunt que no va a llegir gairebé ningú sencer. Anirem afegint les lectures
de tres en tres. I gràcies per seguir visitant-nos.