Arxiu mensual: juny de 2010

TRADUCCIÓ: “¿Es pot falar euskaraz en el Senado? d’Àngel López Garcia Molins El País.

      Encara ens queden apunts per passar en net i publicar, però com que tenim molta feina retardada en altres afers, estem dedicant-nos (en estones entre una cosa i altra) a traduir articles de premsa, cosa en la qual no ens cal invertir molt de temps. La resta ja vindrà. El text de hui, “pescat” del bloc de l’amic Àngel Canet, ens va cridar l’atenció i el vam descarregar per a traduir-lo en una estona com la que tenim ara. Afegim un enllaç ací que tracta el mateix tema, una entrevista amb el professor Joan Solà on també es parla de la necessitat d’un estat plurilingüe, i també un altre article de Sebastià Alzamora publicats ambdós en aquest bloc.

Dintre hi teniu l’article traduït.


 ¿Es pot falar euskaraz en el
Senado? 

ÁNGEL LÓPEZ GARCÍA-MOLINS 
EL PAÍS  –  Opinión –
24-06-2010

 

         Setmanes enrere, les portades dels mitjans
ens impactaven amb la imatge de Montilla parlant en el Senat mentre Chaves l’escoltava
amb els auriculars posats. Esperpèntic, postil
·laren molts. I en efecte, ho és, només que no deixa de ser l’estrambot d’un
país en el que els diputats no poden parlar en la llengua de l’Estat que millor
els semble. No podem gastar-nos ni un euro en traduir parlaments a altres llengües,
però no per economia, sinó perquè no devem fer-ho. No s’ha de traduir d’una llengua
a una altra, el que s’ha de fer és convertir-les a totes en mitjà habitual d’expressió
dels senadors.

         Si
el Senat és la Cambra de representació territorial i es tracta de llengües de l’Estat
espanyol, em sembla insultant que les traduïsquen. Ja sé el que em van a dir:
que l’Estat espanyol no és un país plurilingüe com Bèlgica o Suïssa, que no
consta de regions de llengua mútuament inintel
·ligible, sinó que existeix una llengua comuna que es parla i entén en tot el
seu territori i que, per consegüent, el cohesiona. Miren, el primer és cert; el
segon, per a què enganyar-nos, no ho és. En les regions bilingües hi ha molts
ciutadans que es mouen perfectament en castellà, però que no acaben de sentir-se
plenament espanyols per raons lingüístiques, i altres que, en tindre com a matern
l’idioma oficial, es veuen mirats amb sospita.

 

         El
problema -o, millor: l’excusa- per a no canviar neix de la Constitució de 1978,
la qual distingeix entre llengua oficial -el castellà-, llengües cooficials en la
seua comunitat autònoma i altres llengües. No tota llengua històrica parlada en
l’Estat espanyol és d’interés general, altres són regionals, però les tres llengües
cooficials sí ho són. Permetin-me que els recorde algunes obvietats. El català
era l’idioma majoritari de la Corona d’Aragó, l’Estat que donà lloc a l’Estat
espanyol en unir-se a Castella en temps dels Reis Catòlics: o siga que si el castellà
es la llengua de l’Estat espanyol per ser la d’un dels dos regnes fundacionals,
el català hauria de ser-ho per la mateixa raó. El gallec fou l’origen del
portugués, la llengua de l’altre Estat peninsular, i constitueix el pont
natural per a garantir qualsevol apropament iberista en el futur. Quant a l’euskera,
s’ha vingut considerant durant segles com el símbol de la Península Ibèrica per
ser la llengua dels seus primers pobladores. I no em vinguen amb el conte que es
tracta de llengües minoritàries: el català té més usuaris que mitja dotzena de
llengües oficials de la UE; ¿com volen que els seus parlants es conformen? Al
gallec i al basc, encara que en menor mesura, els succeeix el mateix.

 

         Caldrà
canviar la Constitució algun dia, en aquest com en altres aspectes. De moment només
es reclama la pluralitat lingüística en el Senat. No és molt demanar que els nostres
senadors monolingües facen l’esforç d’entendre les altres llengües de l’Estat
espanyol, almenys les romàniques, cosa que milions d’immigrants aconseguiren en
un parell de mesos a pèl. I si no són capaços d’aprendre-les, que es dediquen a
una altra cosa.

 

         He
dit de moment. Allò del Senat hauria de ser tan sols el primer pas cap a la
convivència plurilingüe dels ciutadans de l’Estat espanyol, encara que, quan un
llegeix objeccions com la que diu que estant la seu a Madrid, només pot usar-se
el castellà, li entren ganes d’exiliar-se o de contestar irònicament que, si aquest
és el problema, que la posen en una ciutat bilingüe i tot arreglat (ben mirat,
és una idea). I els següents passos darrere del pluralisme lingüístic, ¿no seran
una volta més de cargol cap a la disgregació? Doncs no, ans al contrari, són mesures
que reforçarien la cohesió dels ciutadans de l’Estat espanyol, actualment
bastant alacaiguda.

 

         No
estic propugnant que les quatre llengües siguen oficials en tot l’Estat: açò
tal vegada fóra el just, però és inviable i el camí de l’infern està sembrat de
bons propòsits. El que sí crec que podria aconseguir-se en un parell de
generacions és que la presència del català i del gallec en els mitjans de
comunicació i d’aquestes dues llengües juntament amb l’euskera en l’ensenyament
de tot l’Estat espanyol s’anés incrementant progressivament fins assolir que quan
un polític parla en català o una escriptora és entrevistada en gallec tots els ciutadans
de l’Estat els entenguen sense més, que l’euskera torne a ser el símbol de l’especificitat
peninsular, com reclamava Astarlos, i que els castellanoparlants de les comunitats
bilingües deixen de ser els bocs expiatoris de les culpes del Govern central.

 

         Però
per aconseguir-ho cal emprendre accions decidides avalades pel consens
de tots els grups polítics. Amb les coses de menjar no es juga i amb
les emocions, tampoc. Posar en marxa unes mesures de normalització lingüística o
una llei de llengües, que sabem que van a ser derogades quan el poder canvie de
mans, és sacsejar desconsideradament els ciutadans d’aquest Estat. I ja que ens
hem tornat pobres, almenys deixeu-nos ser feliços amb les nostres llengües
.

La Lluna en un cove 18 juny 2010

I també:

L’altra cara de la lluna:
Els golluts de la Vall de Ribes: ¿una raça perduda?
Emili Gil

La terra que el temps oblidà, cap. 9
E. R. Burrouhs

Fora de cartellera:
Fahrenheit 451
Anna M. Villalonga

I més relats…
(Consulteu l’índex de la primera plana)

La Lluna en un Cove 18
Rústega amb solapes
Tapes plastificades a tot color
Il.lustracions interiors
118 pàgines
Diversos autors
Il.lustracions: Daniel S. Limon
PVP: 8 euros

Més informació

El nou número:

La Lluna en un Cove 18

Una nova selecció de magnífics relats de ficció en català. La narrativa més actual: un magazín fet a partir de les aportacions literàries de nous autors. T’ho perdràs?

Contingut:

Breu xerrada amb un gat
David Vivancos

Fart que els meus intents vans d`escriure alguna cosa original o, almenys, ocurrent, passessin per damunt d`ell en forma de boles de paper que acabaven el vol a la paperera metàllica de l`estudi, Tobermory m`havia tractat de rescatar proposant-me una història que vaig trobar molt absurda. Com que a mi tampoc no se m`havia acudit res millor en tot el matí, no em va semblar oportú fer-li saber el que pensava sobre la idea que acabava d`exposar. De moment.

Disset assalts del ring
Jordi Izard

Ara pla! … mmmm… Miri, li tindré en consideració la seva proposta només si em respon prèviament una qüestió: El mòdem que m`ofereix és una màquina, un dispositiu bonic? Fa goig? Està ben dissenyat? Disposa d`àmplia gamma de colors? Pot orientar-me sobre si milloraria la decoració de l`entradeta de casa? Penso que, potser, podríem posar-lo damunt del canterano… Sap què passa? Visc sola i a casa no tinc ni ordinador, de manera que la connexió ADSL que m`ofereix només podria cobrir aspectes decoratius…

Aromes
Satie

Algú em demana. Una nena m`estira de la màniga. Amb gestos em diu que l`acompanyi, que vagi amb ella. Em somriu; li manquen algunes dentetes però té uns ulls vius com els d`una fura. No em decideixo a seguir-la, per la qual cosa ella em somriu, s`agafa de la meva mà i m`estira convidant-me a acompa-nyar-la. Finalment, cedeixo i vaig amb ella. Es belluga ràpida i amb molta facilitat entre la gent, i, sense adonar-me, en un tres i no res m`ha dut al carrer de les flors. Per un moment tinc la sensació de com si el temps s`hagués aturat. És impactant el seu exotisme.

Blanc sobre negre
Elies Villalonga

Res ni ningú no els atura. Assassinen indiscriminadament, fins i tot els infants. Tot just acabo de veure`n un que corria. L`han abatut. També han mort el nostre bestiar, sobretot els cavalls, sense cap mena de pietat per aquests animals tan magnífics i nobles. No han tingut cap respecte envers els homes sants, els quals han renunciat a defensar-se.

L`arbre i l`ocell
Joan Lladós

ABedòlia, un petit però interessant regne del planeta Rosa, el bedoll era tingut per un símbol sagrat, representació indiscutible dels interessos tant del poble com de l`Estat; senyera de neguits, creences i tradicions d`una nació que s`enorgullia del seu ancestral bressol i d`una identitat inalterada des del Temps del Bedoll. Perquè, malauradament, no n`hi havia, de bedolls a Bedòlia. Ni en tot el planeta Rosa. Ni tan sols un; sisquere petrificat.

El sequer de Martino
Francesc Alapont

El nostre estadi, la bombonera, era realment un antic sequer d`arròs, més conegut per l`era de Martino; en sabíem el nom, però no de qui era en l`actualitat. Les porteries eren un tant casolanes: una d`elles era la porta del magatzem que hi havia al costat del sequer, on es guardaven els tractors, remolcs i altres eines de camp; per l`altra banda, la porteria que donava a llevant era encara més rudimentaria: dos munts de pedres en estiu, i les jaquetes que ens tréiem, en hivern. Molt clar havia de ser el gol perquè no hi haguera discussió sobre si el baló havia entrat o no per entre els dos pals… Més d`una vegada, el gol es decidia moneda en l`aire. El millor de tot era que, quedàrem com quedàrem, a l`endemà hi havia revenja, perquè mai, sota cap concepte, no es contemplava la possibilitat d`un empat; això era de rebut, era una llei no escrita, que es complia sempre.

El viatge
Frederic Roig

Els altaveus de l`estació de Cerdanyola van alertar dels perills d`acostar-se a les vies. Instants més tard, va arribar el tren. L`Evelyne va pujar al vagó i es va acomodar al seient. Al seu costat hi havia un adolescent amb les celles i els llavis grapats amb pírcings. El noi movia el cap al ritme d`un estrident so que sortia d`uns aparatosos auriculars penjats a les orelles. Dels auriculars baixaven uns fils que s`amagaven sota la samarreta. Al seu davant es va collocar una parella que parlava en un idioma desconegut. Per l`entonació, li va semblar que podia ser dels països de l`est. Als seients del costat hi havia uns sud-americans, i enfront d`aquests un matrimoni que parlava en català. Drets i repartits pel passadís, anaven amunt i avall al llarg del vagó diversos grupets de joves cridant i rient.

El regal
Laura Fonoll

La seva amiga Dolors feia una festa per a celebrar els seus noranta anys, i encara no sabia què regalar. Fins que va fer un pensament i es va dir a ella mateixa: Tots els regals van dins una capsa i embolicats; bé, doncs llavors començaré per comprar l`embolcall i almenys ja tindré alguna cosa.

La Lluna en un Cove 18
Rústega amb solapes
Tapes plastificades a tot color
Il.lustracions interiors
118 pàgines
Diversos autors
PVP: 8 euros

Més informació


Mikhail Bakhtin: La cultura popular en l’Edat Mitjana i el Renaixement. El context de Rabelais.

Ja feia temps que teníem ganes de traduir aquest text, la introducció (suposem) del llibre referenciat, i finalment, i aprofitant un treball que havíem de fer per a l’assignatura “Nivells de Cultura. Cultura Popular i Cultura de Masses”, ens hem posat en feina. I no ho teníem fàcil, perquè la font d’on el “pescàrem” eliminava totes les lletres accentuades, a més de posar signes estranys en algunes grafies. 

Haurem de fer-nos amb el llibre i llegir-lo sencer (algú/alguna sap si hi ha traducció al català?)

Les primera referència a Mikhail Bakhtin (quina dèria a escriure Bajtin!) la vam recollir a classe de Lingüística de Magisteri, i la referència a aquest llibre en concret, en un altre, aquest de Carlo Ginzburg i editat per P.U.V. titulat “Els formatge i els cucs”, on ens refereix els diferents judicis que va haver d’enfrontar Domenico Scabdella (conegut com Menocchio) a mans de la Inquisició i la seua final crema en la foguera. Un estudi que ha esdevingut un clàssic de la història de les classes populars i on Carlo Ginzburg reconstrueix, a partir dels expedients del procés inquisitorial que li fou incoat (a Menocchio), així com d’altres documents que donen compte de les seues activitats econòmiques, i d’altres aspectes de la seua vida, una peça del trencaclosques  que constitueix l’anomenada cultura popular o de les classes subalternes. 

Dintre hi teniu el text.

 

Mikhail Bakhtin

 

La cultura popular en la Edat Mitjana i  en el Renaixement:

El context de Francois Rabelais


Digitalització: Nacaveva Morales.
Aquesta Edició: Marxists Internet Archive, desembre de 2001

TRADUCCIÓ (del castellà): Antoni Montes
Barba-Roja.


Al nostre país, Rabelais
és el menys popular, el menys estudiat, el menys comprés i estimat dels grans
escriptors de la literatura mundial.

No obstant, Rabelais està 
considerat com un dels autors europeus més importants. L’han qualificat de
geni, de “Voltaire” del segle XVI, i s’estima la seua obra com una de
les més valuoses dels segles passats. Els especialistes europeus acostumen a col·locar-la,
per la força de les seues idees, del seu art i per la seua importància històrica,
immediatament després de Shakespeare, i fins i tot arriben a ubicar-lo coetani
de l’anglés. Els romàntics francesos, sobretot Chateaubriand i Hugo, el tenien
per un dels genis més eminents de la humanitat de tots els temps i pobles. Se l’ha
considerat, i se’l considera encara, no solament com un escriptor de primer ordre,
sinó també com un savi i un profeta. Heus ací un judici significatiu de
Michelet: “Rabelais ha recollit directament la saviesa del corrent
popular dels antics dialectes, refranys, proverbis i farses estudiantils, de la
boca de la gent comuna i els bufons.

“I a través d’aquets deliris,
apareix amb tota la seua grandesa el geni del segle i la seua força
profética
. On no aconsegueix descobrir, encerta a entreveure, anunciar i
dirigir. Sota cada fulla de la floresta dels somnis es veuen fruits que recullen l’avenir.
Aquest llibre és una branca d’or.

És evident que els judicis
i apreciacions d’aquest tipus són molt relatius. No pretenem decidir si és just
col·locar a Rabelais al mateix nivell de Shakespeare o per damunt o per davall
de Cervantes, etc. D’altra banda, el lloc històric que ocupa entre els creadors
de la nova literatura europea està indiscutiblement al costat de Dante,
Boccacio, Shakespeare y Cervantes. Rabelais ha influït poderosament no només en
els destins de la literatura i la llengua literària francesa, sinó també en la
literatura mundial (probablement amb tanta intensitat com Cervantes). És també
indubtable que fou el més democràtic dels moderns mestres
literaris. Per a nosaltres, no obstant això, la seua qualitat principal és la d’estar
més profundament lligat que els altres a les fonts populars (les
que cita Michelet són exactes, sens dubte, però disten molt de ser exhaustives);
el conjunt d’aquestes fonts determinaren el seu sistema d’imatges tant com la seua
concepció artística.

I és precisament eixe
peculiar caràcter popular i, podríem dir, radical de les imatges de Rabelais el
que explica que el seu futur siga tan excepcionalment ric, com correctament assenyala
Michelet. És també aquest caràcter popular el que explica “l’aspecte no
literari de Rabelais, vull dir la seua resistència a ajustar-se als cànons i
regles de l’art literari vigents des del segle XVI fins els nostres dies,
independentment de les variacions que patís el seu contingut. Rabelais ha rebutjat
aquests motlles molt més categòricament que Shakespeare o Cervantes, els quals es
limitaren a evitar els cànons clàssics més o menys estrets de la seua època. Les
imatges de Rabelais es distingeixen per una espècie de “caràcter no
oficial”, indestructible i categòric, de tal manera que no hi ha dogmatisme,
autoritat ni formalitat unilateral que puga harmonitzar amb les imatges
rabelesianes, decididament hostils a tota perfecció definitiva, a tota estabilitat,
a tota formalitat limitada, a tota operació/decisió circumscrites al domini del
pensament i la concepció del món.

D’ací la soledat tan
especial de Rabelais en el curs dels segles següents: és impossible arribar a ell
a través dels camins trillats que la creació artística i el pensament ideològic
de la Europa burgesa, seguiren al llarg dels últims quatre segles. I si bé és
cert que en eixe temps trobem nombrosos admiradors entusiastes de Rabelais, és
impossible, en canvi, trobar una comprensió total, clarament formulada, de la seua
obra.

Els romàntics, que
redescobriren a Rabelais, com a Shakespeare i a Cervantes, no saberen trobar el
seu centre i no passaren per això d’una meravellada sorpresa. Molts són els
comentaristes que Rabelais ha rebutjat i rebutja encara; a la majoria per falta
de comprensió. Les imatges rabelesianes fins i tot ara segueixen sent en gran
mesura enigmàtiques.

L’únic mitjà de desxifrar
aquest enigmes, és emprendre un estudi en profunditat de les seues fonts
populars. Si Rabelais se’ns presenta com un solitari, sense afinitats amb altres
grans escriptors dels quatre últims segles, podem en canvi afirmar que, front
al ric acerb actualitzat de la literatura popular, són precisament eixos quatre
segles d’evolució literària els que se’ns presenten aïllats i exempts d’afinitats
mentre les imatges rabelesianes estan perfectament ubicades dintre de l’evolució
mil·lenària de la cultura popular.

Si Rabelais és el més
difícil dels autors clàssics és perquè exigeix, per a ser comprés, la
reformulació radical de totes les concepcions artístiques i ideològiques, la
capacitat de rebutjar moltes exigències del gust literari fondament arrelades,
la revisió d’una multitud de nocions i, sobretot, una investigació profunda dels
dominis de la literatura còmica popular que ha estat tan poc i tan
superficialment explorada.

Certament, Rabelais és
difícil. Però, en recompensa, la seua obra, desxifrada convenientment, permet
il·luminar la cultura còmica popular de diversos mil·lennis, de la què Rabelais
fou l’eminent portaveu en la literatura. Sense lloc a dubtes, la seua novel·la
pot ser la clau que ens permeta penetrar en els esplèndids santuaris de l’obra
còmica popular que han romàs incompresos i inexplorats. Però abans d’entrar en
ells, és fonamental conéixer aquesta clau.

La present introducció es
proposa plantejar els problemes de la cultura còmica popular de la Edat Media i
el Renaixement, discernir les seues dimensions i definir prèviament els seus trets
originals.

Com he dit, el riure
popular i les seues formes, constitueixen els camps menys estudiats de la
creació popular. La concepció estreta del caràcter popular i del folklore nascuda
en la època preromàntica i rematada essencialment per Herder i els romàntics,
exclou gairebé per complet la cultura específica de la plaça pública i també l’humor
popular en tota la riquesa de les seues manifestacions. Ni tan sols
posteriorment els especialistes del folklore i la història literària han
considerat l’humor del poble en la plaça pública com un objecte digne d’estudi
des del punt de vista cultural, històric, folklòric o literari. Entre les nombroses
investigacions científiques consagrades als ritus, els mites i les obres
populars, líriques i picaresques, el riure no ocupa sinó un lloc modest. Fins i
tot en eixes condicions, la naturalesa específica del riure popular apareix
totalment deformada perquè se li apliquen idees i nocions que li són alienes doncs
pertanyen veritablement al domini de la cultura i l’estètica burgesa contemporànies.
Açò ens permet afirmar, sense exageració, que la profunda originalitat de l’antiga
cultura còmica popular no ens ha estat revelada.

No obstant això, la seua
amplitud i importància eren considerables en la Edat Media i en el Renaixement.
El món infinit de les formes i manifestacions del riure s’oposava a la cultura
oficial, al to seriós, religiós i feudal de l’època. Dintre de la seua diversitat,
aquestes formes i manifestacions -les festes públiques carnavalesques, els ritus
i cultes còmics, els bufons i “babaus”, gegants, nans i monstres, pallassos
de diversos estils i categories, la literatura paròdica, vasta i multiforme,
etc.-, posseeixen una unitat d’estil i constitueixen parts i zones úniques i
indivisibles de la cultura còmica popular, principalment de la cultura
carnavalesca.

Las múltiples
manifestacions d’aquesta cultura poden subdividir-se en tres grans categories:

1) Formes i
rituals de l’espectacle
 (festejos carnavalescos, obres còmiques
representades en las places públiques, etc.);

2) Obres còmiques
verbals
 (fins i tot les paròdies) de diversa naturalesa: orals i
escrites, en llatí o en llengua vulgar;

3) Diverses
formes i tipus del vocabulari familiar i groller
 (insults, juraments,
lemes populars, etc.).

Aquestes tres categories,
que reflecteixen en la seua heterogeneïtat un mateix aspecte còmic del món, estan
estretament interelacionades i es combinen entre sí.

Anem a definir prèviament
cadascuna de les tres formes.

Els festejos del
carnaval, amb tots els actes i ritus còmics que contenen, ocupaven un lloc molt
important en la vida de l’hombre medieval. A més dels carnavals esmentats, que anaven
acompanyats d’actes i processons complicades que omplien les places i els carrers
durant dies sencers, se celebraven també la “festa dels babaus”
(Testa stultorum) i la “festa de l’ase”; existia també un “riure
pasqual” (risus paschalis) molt singular i lliure, consagrat por la
tradició. A més, gairebé totes les festes religioses posseïen un aspecte còmic
popular i públic, consagrat també per la tradició. És el cas, per exemple, de les
“festes del temple”, que eren seguides habitualment per fires i per
un ric seguici d’alegries populars (durant els quals s’exhibien gegants, nans,
monstres, bèsties “sàvies”, etc.). La representació dels misteris esdevenia
en un ambient de carnaval. El mateix ocorria amb les festes agrícoles, com la
verema, que se celebraven tanmateix en les ciutats. El riure acompanyava també
les cerimònies i els ritus civils de la vida quotidiana: així, els bufons i els
“babaus” assistien sempre a les funcions del cerimonial seriós,
parodiant els seus actes (proclamació dels noms dels vencedors dels tornejos,
cerimònies de lliurament del dret de vassallatge, dels nous cavallers armats,
etc.). Cap festa es desenvolupava sense la intervenció dels elements d’una
organització còmica; així, per al desenvolupament d’una festa, l’elecció de
reines i reis de “riure”.

Aquestes formes rituals i
d’espectacle organitzades a la manera còmica i consagrades per la tradició, s’havien
difós en tots els països europeus, però en els països llatins, especialment a
França, destacaven per la seua riquesa i complexitat particulars. En analitzar el
sistema rabelesià d’imatges hi dedicarem un examen més complet i detallat.

Tots aquests ritus i
espectacles organitzats a la manera còmica, presentaven una diferència notable,
una diferència de principi, podríem dir, amb les formes del culte i les cerimònies
oficiales serioses de l’Església o de l’Estat feudal. Oferien una visió del món,
de l’home i de las relacions humanes totalment diferent, deliberadament
no-oficial, exterior a l’Església i a l’Estat; semblaven haver construït, al costat
del món oficial, un segon món i una segona vida a la qual els homes de la Edat
Media pertanyien en una proporció major o menor i en la qual vivien en dates
determinades. Açò creava una espècie de dualitat del món, i creiem que sense prendre
açò en consideració no es podria comprendre ni la consciència cultural de la
Edat Mitjana ni la civilització renaixentista. La ignorància o la subestimació
del riure popular en la Edat Mitjana deforma també el quadro evolutiu històric
de la cultura europea en els segles següents.

La dualitat en la
percepció del món i la vida humana ja existien en l’estadi anterior de la
civilització primitiva. En el folklore dels pobles primitius es troba, paral·lelament
als cultes seriosos (per la seua organització i el seu to) l’existència de cultes
còmics, que convertien a les divinitats en objectes de burla i blasfèmia .

La literatura còmica
medieval es desenvolupà durant tot un mil·lenni i encara més, si considerem que
els seus començaments es remunten a la antiguitat cristiana. Durant aquest llarg
període, aquesta literatura patí canvis molt importants (menys sensibles en la
literatura en llengua llatina). Sorgiren gèneres diversos i variacions
estilístiques. Malgrat totes les diferències d’època i gènere, aquesta
literatura segueix sent -en diversa proporció- l’expressió de la cosmovisió
popular i carnavalesca, i segueix usant en conseqüència la llengua de les seues
formes i símbols.

La literatura llatina
paròdica o semiparòdica està  enormement difosa. Posseïm una quantitat
considerable de manuscrits en els quals la ideologia oficial de l’Església i els
seus ritus són descrits des de el punt de vista còmic.

El riure influí en les més
altes esferes del pensament i el culte religiós.

Una de les obres més
antigues i cèlebres d’aquesta literatura, El sopar de Ciprià (Coena Cypriani),
invertí amb esperit carnavalesc les Sagrades Escriptures (Bíblia i Evangelis). Aquesta
paròdia estava autoritzada per la tradició del riure pasqual (risus paschalis)
lliure; en ella trobem ressons llunyans de les saturnals romanes. Una altra
obra antiga del mateix tipus, Vergilius Maro grammaticus, és un saberut tractat
semiparòdic sobre la gramàtica llatina, com també una paròdia del coneixement escolàstic
y dels mètodes científics de principis de la Edat Mitjana. Aquestes dues obres
inauguren la literatura còmica medieval en llatí i exerceixen una influència
preponderant sobre les seues tradicions i se situen en la confluència de la
Antiguitat i l’Edat Media. La seua popularitat ha persistit quasi fins l’època
del Renaixement. Com a conseqüència, sorgeixen dobles paròdics dels elements
del culte i el dogma religiós. És la denominada paròdia sacra, un dels fenòmens
més originals i menys compresos de la literatura medieval.

Sabem que existeixen nombroses
litúrgies paròdiques (Litúrgia dels bevedores, Litúrgia dels jugadors, etc.),
paròdies de les lectures evangèliques, de les pregàries, fins i tot de les més
sagrades (com el Pare Nostre, l’Ave Maria, etc.), de les lletanies, dels himnes
religiosos, dels psalms, així com imitacions de les sentències evangèliques,
etc. S’escriviren testaments paròdics, resolucions que parodiaven els concilis,
etc. Aquest nou gènere literari gairebé infinit, estava consagrat per la
tradició i tolerat en certa mesura per l’Església. Hi havia una part escrita
que existia sota la protecció del  “riure pasqual” o “riure nadalenc”
i una altra (litúrgies i pregàries paròdiques) que estava en relació directa amb
la “festa dels babaus” i era interpretada en eixa ocasió.

A més, existien altres
varietats de la literatura còmica llatina, com, per exemple, les disputes i diàlegs
paròdics, les cròniques paròdiques, etc. Els seus autors havien de posseir
segurament un cert grau d’instrucció -en alguns casos molt elevat-. Eren els ressons
del riure dels carnavals públics que repercutien en els murs dels monestirs,
universitats i col·legis.

La literatura còmica llatina
de la Edat Media arribà a la seua apoteosi durant el apogeu del Renaixement, amb
l’Elogi de la bogeria d’Erasmus (una
de les creacions més eminents de l’humor carnavalesc en la literatura mundial)
i amb les Cartes d’hombres obscurs
(Epistolae obscurorum virorum).

La literatura còmica en
llengua vulgar era igualment rica i més variada encara. Trobem en aquesta
literatura escrits anàlegs a la paròdia sacra: pregàries paròdiques, homilies (anomenats
sermons alegres en França), cançons de Nadal, llegendes sagrades, etc. No
obstant això, el que predominava eren sobretot les paròdies i imitacions laiques
que escarneixen al règim feudal i la seua epopeia heroica.

És el cas de les
epopeies paròdiques de la Edat Media que posen en escena animals, bufons,
tramposos i babaus; elements de l’epopeia heroica paròdica que apareixen en els
cantators, aparició de dobles còmics
dels herois èpics (Rolando còmic), etc. S’escriuen novel·les de cavalleria paròdiques,
tals como La somera sense brida i Aucassin i Nicolette. Es desenvolupen
diferents gèneres de retòrica còmica, diversos “debats”
carnavalescos, disputes, diàlegs, “elogis” (o “iI·lustracions”),
etc. El riure carnaval replica en las faulas i en les peces líriques composta
per vaguants (escolars rodamóns).

Aquests gèneres i obres
estan relacionats amb el carnaval públic i utilitzen, més àmpliament que els
escrits en llatí, les fórmules i els símbols del carnaval. Però és la
dramatúrgia còmica medieval la que està  més estretament lligada al
carnaval. La primera peça còmica -que conservem- d’Adam de la Halle, El joc
de l’enramada, és una excel·lent mostra de la visió i de la comprensió
de la vida i el món purament carnavalescos; conté en germen nombrosos elements
del futur món rabelesià. Els miracles i moralitats són “carnavalitzats”
en major o menor grau. El riure s’introdueix també en els misteris; les diableries-misteris,
per exemple, posseeixen un caràcter carnavalesc molt marcat. Les “gangarillas”
(companyia antiga de còmics o representants, composada per tres o quatre homes
i un xicon jove que feia de dona – font: RAE) són també un gènere extremadament
“carnavalitzat” de finals de l’Edat Mitjana.

Hem tractat
superficialment en aquestes pàgines algunes de les obres més conegudes de la
literatura còmica, que podem esmentar sense necessitat de recórrer a comentaris
especials. Açò basta  per a plantejar escaridament el problema. Però en allò
successiu, a mesura que analitzem l’obra de Rabelais, ens detindrem amb més
detall en eixos gèneres i obres, i en altres gèneres i obres menys conegudes.

Seguirem ara amb la
tercera forma d’expressió de la cultura còmica popular, és a dir amb certs fenòmens
i gèneres del vocabulari familiar i públic de l’Edat Media i el Renaixement. Ja
diguérem que durant el carnaval en les places públiques, l’abolició provisòria
de les diferències i barreres jeràrquiques entre les persones i l’eliminació de
certes regles i tabús vigents en la vida quotidiana, creaven un tipus especial
de comunicació a la vegada ideal i real entre la gent, impossible d’establir en
la vida ordinària. Era un contacte familiar i sense restriccions.

Com a resultat, la nova
forma de comunicació produí noves formes lingüístiques: gèneres inèdits, canvis
de sentit o eliminació de certes formes desusades, etc. És molt coneguda l’existència
de fenòmens similars en la època actual. Per exemple, quan dues persones creen
vincles d’amistat, la distància que les separa minva (estan en “peu d’igualtat”)
i les formes de comunicació verbal canvien completament: es tutegen, usen
diminutius, fins i tot sobrenoms, usant epítets injuriosos que adquireixen un
sentit afectuós; poden arribar a burlar-se la una de l’altra (si no existiren eixes
relacions amistoses només un tercer podria ser objecte d’aquestes burles), tustar-se
l’esquena i fins i tot en el ventre (gest carnavalesc per excel·lència), no
necessiten polir el llenguatge ni evitar els tabús, per la qual cosa es diuen
paraules i expressions inconvenients, etc.

Però aclarim que aquest
contacte familiar en la vida ordinària moderna està  molt lluny del
contacte lliure i familiar que s’estableix en la plaça pública durant el
carnaval popular. Falta un element essencial: el caràcter universal, el clima
de festa, la idea utòpica, la concepció profunda del món. En general, en atorgar
un contingut quotidià a certes festes del carnaval, encara que mantenint el seu
aspecte exterior, s’arriba en l’actualitat a perdre el seu sentit intern
profund. Recordem de pas que certs elements rituals antics de fraternitat
sobreviurien en el carnaval, adoptant un nou sentit i una forma més profunda.
Certs ritus antics s’incorporaren a la vida pràctica moderna mitjançant el
carnaval, però perderen quasi per complet la significació que tenien en aquest.

El nou tipus de
relacions familiars establertes durant el carnaval es reflecteix en una sèrie
de fenòmens lingüístics. Ens detindrem en alguns.

El llenguatge familiar
de la plaça pública es caracteritza per l‘ús freqüent de grolleries, o siga d’expressions
i paraules injurioses, de vegades molt llargues i complicades. Des del punt de
vista gramatical i semàntic, les grolleries estan normalment aïllades en el
context del llenguatge i considerades com a fórmules fixes del mateix gènere
del proverbi. Per tant, pot afermar-se que les grolleries són una classe verbal
especial del llenguatge familiar. Pel seu origen no són homogènies i compliren
funciones de caràcter especialment màgic i encantatori en la comunicació
primitiva.

El que ens interessa més
especialment són les grolleries blasfematòries adreçades a les divinitats i que
constituïen un element necessari dels cultes còmics més antics. Aquestes blasfèmies
eren ambivalents: degradaven i mortificaven a la vegada que regeneraven i
renovaven. I són precisament aquestes blasfèmies ambivalents les que determinaren
el caràcter verbal típic de les grolleries en la comunicació familiar
carnavalesca. En efecte, durant el carnaval aquestes grolleries canviaven
considerablement de sentit, per a convertir-se en un fi en si mateix i adquirir
així universalitat i profunditat. Gràcies a aquesta metamorfosi, les paraules
contribuïen a la creació d’una atmosfera de llibertat dintre de la vida secundària
carnavalesca.

Des de molts punts de
vista, els juraments són similars a les grolleries. També ells es deuen
considerar como un gènere verbal especial, amb les mateixes bases que les grolleries
(caràcter aïllat, acabat i autosuficient). Si inicialment els juraments no tenien
cap relació amb el riure, en ser eliminats de les esferes del llenguatge
oficial, doncs infringien les seues regles verbals, no els quedà altre recurs
que el d’implantar-se en l’esfera lliure del llenguatge familiar. Submergits en
l’ambient del carnaval, adquiriren un valor còmic i es tronaren  ambivalents.

Els altres fenòmens
verbals, com ara les obscenitats, corregueren una sort similar. El llenguatge
familiar es convertí en certa manera en receptacle on s’acumularen les expressions
verbals prohibides i eliminades de la comunicació oficial. Malgrat la seua
heterogeneïtat originària, aquestes paraules assimilaren la cosmovisió
carnavalesca, modificaren les seues antigues funcions, adquiriren un to còmico
general,i es convertiren, per així dir-ho, en las espurnes de la flama única
del carnaval, cridada a renovar el món.

Ens detindrem quan pertoque
en els altres aspectes originals del llenguatge familiar. Assenyalarem, com a
conclusió, que aquest llenguatge exercí una gran influència en l’estil de
Rabelais.

 

 

TRADUCCIÓ: “Parlar valencià causa estrés” de Paco Cerdà

La llengua, en el divan

Parlar en
valencià
causa estrés

  

            Els psicòlegs
Ferran Suay i Gemma Sanginés, de la Societat Valenciana de Psicologia, analitzen
en un estudi “l’estrés afegit” que suporten els valencianoparlants en
resistir-se a canviar d’idioma quan interactuen amb parlants de la llengua
dominant, el castellà. En el seu llibre “Sortir de l’armari
lingüístic” proposen consells per a rebaixar aquesta tensió personal i
sentir-se bé en triar la llengua pròpia. 

PACO CERDÀ 
       Tal vegada perquè l’anòmala situació del
valencià desborda els camps de la filologia o la sociolingüística, o perquè la seua
situació és directament de psiquiatra, els psicòlegs Ferran Suay i Gemma
Sanginés han gitat en el divan a la llengua d’Ausiàs March. L’objectiu era
descobrir, des de la psicologia social, les dificultats que pateixen els valencianoparlants
en el seu estat de minorització lingüística, especialment notòria en el País
Valencià i les seues grans urbs. El resultat, publicat en el llibre “Sortir de
l’armari lingüístic” (Angle Editorial), és doble. D’una banda, els autors
revelen un sorprenent diagnòstic: parlar en valencià comporta “un estrés
afegit” en les situacions comunicatives. D’altra banda, l’obra facilita
una guia pràctica de consells per a aprendre a viure en valencià “sense
traumes i amb comoditat”.


        

         La clau inicial de la qüestió
resideix en el transvestisme lingüístic de tants valencianoparlants. “La
majoria de nosaltres -expliquen els dos psicòlegs- girem al castellà amb  una gran facilitat, sense necessitat de cap
gran força coercitiva que ens obligue”. Uns es passen al castellà en adreçar-se
a qualsevol que no tinga aspecte de parlar en valencià. Altres canvien d’idioma
des que l’interlocutor manifesta no entendre el missatge. Hi ha qui només deixen
la seua llengua habitual quan el proïsme es disculpa per no parlar en valencià.
I pràcticament tothom canvia d’idioma quan l’interlocutor afirma que “no
entiende el valenciano” i demana explícitament que se li parle en castellà. 
        

         No obstant això, encara queda
un reduït grup de resistents que segueixen parlant en valencià malgrat l’estrés
que se’n deriva. Aquest combat quotidià, fruit d’n compromís lingüístic en molts
casos, és una tasca “molt fatigosa” que comporta “un cost
personal bastant elevat”: “els perjudica l’estat d’ànim i els provoca
malestar”. 

“Incerteses” i “amenaça”
         Els autors del llibre expliquen que les
tres característiques comunes a tot allò que provoca estrés (“incertesa,
control relatiu de la situació i amenaça”) s’abaten sobre els valencianoparlants
en qualsevol situació comunicativa. “Aquesta dosi extra d’estrés deriva de
la percepció més elevada d’incertesa respecte al curs que seguirà la interacció
comunicativa, del fet que la responsabilitat -o el control de la situació- recau
fonamentalment en ells, i de la sensació que -en última instància-, tenim les
de perdre”, precisen.


         Pocs parlants resisteixen la pressió
diària, constant, d’aquestes condicions tan adverses com inconscients. Val desprendre’s
d’aquest estrés suplementari. Per aconseguir-ho (i fins que es complete la
normalització del valencià en la seua pròpia terra), Suay i Sanginés aporten en
el seu llibre una sèrie de consells per a modificar la forma en la qual els
valencianoparlants afronten les interaccions amb els parlants d’una llengua
normalitzada, com és el castellà, amb la fi de sentir-se més còmodes.



         El primer suggeriment és
“mantindre” habitualment el valencià. Al menys, fins que l’interlocutor
afirme explícitament que no ho entén. Que diga que no el parla o no sap parlar-lo,
doncs, no seria suficient. Per acostumar-se a les converses bilingües, recomana
l’assaig, s’h de tindre “paciència”, “no donar justificacions del
teu comportament” i “evitar les discussions en termes ideològics,
històrics o de drets”. 

“Tècniques de defensa”
         Cas de rebre ataques o crítiques, com  “radical” o “maleducat” per
resistir en l’ús de la llengua pròpia, els psicòlegs Suay i Sanginés proposen quatre
“tècniques de defensa”. Una, la del Banc de Boira, consisteix en
respondre “pot ser” o “és possible” per desactivar les
crítiques. Una altra és l’opció del Disc ratllat: “Entenc el teu argument,
però seguiré parlant valencià”. Una tercera, la cansada tècnica de l’Operacionalització,
es basa en que l’interlocutor definisca que entén per “obsessió”,
“radicalisme”, “matraca” o qualsevol quina siga la seua acusació,
fins que es canse. La quarta tècnica proposada, el Reforç de la Crítica,
consisteix simplement en donar la raó sense fer cas. 



         Són estratègies per a
neutralitzar els atacs i contrarestar les desqualificacions. Si no funcionen,
subratllen els autors, sempre es pot recórrer als arguments més sòlids i senzills
: “Parle en valencià perquè m’agrada”, “perquè m’és més
còmode” o, en últim extrem, “perquè vull”. No es tracta, en fi,
de poder parlar valencià en qualsevol context. Sinó de fer-ho sense estrés afegit
ni culpabilitat.

No sé si ho heu notat, però la llengua la tenim una mica rovellada i l’hem de potenciar entre tothom. D’ací un nou enfocament del bloc, perquè tot en aquesta vida evoluciona, i finalment és la situació en la que es troba la nostra llengua, la que ens preocupa i la que fa que invertim més hores en la seua normalització. 

I de les retallades al sistema educatiu en valencià, ni parlem, la xarxa en va plena.  

TRADUCCIÓ: “Com mor una llengua?” de José Luís Aranda El País 17-6-2010


REPORTATGE

¿Com mor una llengua?

La Xarxa pot ajudar a conscienciar sobre la importància
del multilingüisme, però també és una ferramenta d’uniformització cultural.- Més
de la meitat dels idiomes del món estan en perill d’extinció

JOSÉ LUIS ARANDA – Madrid – 17/06/2010

 

 

            Encara
que semble complicat, hi ha un país en el que cantar l’himne és gairebé més
difícil que en l’Estat espanyol. El 14 de juny passat Sud-àfrica inaugurà el
seu
 Mundial i l’himne nacional sonà per a milions de telespectadors en
tot el món. ¿Quants s’adonaren que les 80.000 persones que abarrotaven l’estadi
Soccer City de Johannesburgo hagueren de canviar fins a cinc vegades de llengua
per a entonar la cançó a l’uníson? ¿Quants sabien que Sud-àfrica té nou llengües
oficials? ¿Sabíeu que entre eixes nou llengües no es troba el korana, que segons
la UNESCO no parlen més de 6 persones i és un ferm candidat a unir-se a la llista
d’idiomes extints? ¿Com sobreviu i com mor una llengua?

            A
començaments d’aquest any, 
mitjans de tot el món celebraren un
funeral per l’idioma bo
 quan l’última
parlant d’aquesta tribu de les illes Andamán (Índia) va morir als 85 anys. No
obstant això, la lingüista Colette Grinevald, amb quatre dècades d’experiència
de treball amb llengües indígenes americanes, posa en dubte el concepte d’últim
parlant
: “És un mite per a periodistes, mai se sap quina és l’última
persona que parla una llengua perquè els últims parlants s’amaguen en fer
servir una llengua menyspreada”. Grinevald (Argel, 1947) recorda els
primers manifests a favor del plurilingüisme en els 80 i assegura que els
lingüistes arribaren “amb 20 anys de retard respecte als biòlegs” en
la defensa de la diversitat. De tornada a 2010, els programes s’han multiplicat,
però no està clar que l’ajuda siga suficient i els experts estimen que més de
la meitat de les 6.000 llengües que es parlen en el món estan amenaçades.

De Kurdistan a Nicaragua

“El programa Sorosoro s’inicià en
juny de 2008 després de dos anys de reflexió i preparació. La seua finalitat és
contribuir a la salvaguarda de les llengües i les cultures en perill a través
dels mitjans audiovisuals” conta Rozenn Milin, directora d’aquesta
iniciativa de la Fundació Chirac, l’organització creada per l’ex president
francés. Nascuda fa mig segle en la Bretanya francesa, en la llengua de la qual
llançà una televisió bilingüe pionera en França, Milin relata per correu
electrònic que es consciencià definitivament sobre la diversitat cultural en un
viatge al Kurdistan turc a principis dels 80: “Hi havia un poble amb poca
electricitat amb un únic aparell de televisió en la plaça. Tothom mirava el mateix
programa: ¡la sèrie americana Dallas traduïda al turc! Això em
provocà vertigen. Era com una senyal d’alarma”.

            En
eixa mateixa època, els senyals d’alarma del Kurdistan eren ja un crit
desesperat en la selva centroamericana. Grinevald arribà en 1984 a Nicaragua,
on la revolución más linda del mundo creuà el seu destí amb el
del poble rama, una comunitat que no arriba al miler de persones. “Arribaren
plorant al Govern sandinista perquè havien perdut la seua llengua. La menyspreaven
tant que l’havien perdut”, conta telefònicament des de Lió, en la Universitat
de la qual fa classes i dirigeix el 
laboratori Dinàmica del Llenguatge. Com aquest poble indígena de la costa
atlàntica nicaragüenca no parlava castellà sinó anglés crioll, els sandinistes demanaren
ajuda a Grinevald, aleshores professora en la Universitat d’Oregon (EE UU).

            Un
quart de segle després, la gesta professional de Grinevald continua. El seu menyspreu
cap al class speaker, “el parlant que assumeix un estatus per
ser l’últim”, l’ha portat a despreocupar-se per saber si quan arribà al
territori dels ramas hi havia més o menys de cinc persones capaces de parlar en
eixa llengua de la família chibcha. L’important és que en trobà una: “Els parlants
s’amagaven, però busquí i al final trobí una velleta que la coneixia molt bé i
estava disposada a ensenyar-la”. De les converses amb Miss Nora (morta en
2001) fins a hui, la situació ha canviat molt: “Tothom vol aprendre-la. Volen
parlar pel carrer i que altres els reconeguen com a  ramas. No és per a expressar-se sinó per
identitat, en això hem guanyat la batalla”.

            Els
joves ramas, com els seus pares, no parlen la llengua, però xampurregen algunes
expressions. “Els europeus creuen que rescatar és que torne a parlar-se
com a llengua materna, però hi ha pocs exemples d’això. Els més coneguts són l’hebreu
i l’irlandés. Ambdós són projectes estatals amb una inversió enorme”, diu
Grinevald. Més modest és el projecte 
Turkulka.net, un diccionari online d’unes
3.500 paraules. “¡Fins els japonesos poden saber que existim!”,
exclamaren els ramas en veure’l per primera vegada.

Divulgació en la Xarxa

            Tot
aquest treball no passà desapercebut per a Sorosoro, que compta amb Grinevald
en el seu consell científic i que també ha trobat en la Xarxa una aliada.
“El que defensem, en el fons, és la idea mateixa de diversitat, que és
necessària per a l’ésser humà”, assenyala Milin. La seua punta de llança és
el portal 
Sorosoro.org (disponible en castellà) i que incorpora un canal en Youtube per a veure els treball dels seus
equips de camp. Vídeos com els que acompanyen aquest artícle; en els que Jean
Emile y Henriette ens ensenyen a comptar en punu o a dir els dies de la setmana
en mpongwe, una de las més de 40 llengües que conviuen en Gabón i a la que les
previsions més optimistes atribueixen uns 4.000 parlants. Els seus oients
potencials es compten ara, no obstant això, per milions.

            La
idea, com la de
ls nombrosos recursos online d’altres organitzacions similars,
és convertir al potencial enemic en aliat: la UNESCO 
ha alertat en diverses ocasions
del perill per a la uniformització cultural que suposa Internet
, on el 90% de continguts s’escriuen en només
una dotzena de llengües. I és que la Xarxa reflecteix el que és la Humanitat.
“Jo crec que al voltant d’un 50% de les llengües actuals no arribaran al segle
XXII”, assenyala Carme Junyent des de la Universitat de Barcelona. Aquesta
professora de lingüística és una de les pioneres de l’estudi de llengües amenaçades
en l’Estat espanyol. En 1992, creà juntament amb uns alumnes el 
Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades.

Junyent, a qui costa localitzar al telèfon
en el seu despatx, descriu una activitat frenètica que els ha portat a
inventariar unes 300 llengües amb presència en Cataluña, del català fins a cinc
varietats de xinés aportades per la immigració. Un treball desbordant en un
grup de tan sols set persones que nasqué per a promoure l’estudi de llengües oblidades en
la facultat. “Fracassem rotundament en aquest sentit”, reconeix sense
semblar massa nostàlgica, “en canvi hem descobert que en Catalunya es parlen
moltes llengües i es porten a cap iniciatives que les dignifiquen”.

Intrínsecament multilingües

            Les
paraules vergonya i dignitat sonen contínuament
en boca de les persones que saben com moren les llengües. Com el seus parlants
les maten per vergonya a usar-les en públic. Cóm la pressió d’una altra llengua
dominant els fa creure que la seua és menys digna. Sobre aquestes situacions va
rebre una inesperada lliçó Grinevald quan estava casada amb un “americà
monolingüe” i vivia als EE UU. Un dia, el seu fill major s’emprenyà amb
ella en eixir del col·legi per parlar-li en francés davant dels seus companys.
La solució fou ampliar el seu horitzó: “Quan compliren quatre i sis anys m’emportí
els meus fills a França i veieren que allà tothom parlava francés. Veieren que jo
no era una boja, sinó francesa”.

            “Hi
ha una petita fal·làcia: tothom pensa que és millor parlar una llengua per a
comunicar-se, però hi ha casos que contradiuen açò” assenyala Iraide
Ibarretxe, professora de la Universitat de Saragossa, en la qual organitzà aquest
mateix any un Curs de llengües en perill de desaparició i processos de
revitalització
. Les contradiccions són fonamentalment dues: la tendència de
les llengües a diversificar-se quan creix la comunitat de parlants -“¡l’esperanto
té varietats!”- i les capacitats cognitives de l’ésser humà, que es
“intrínsecament multilingüe” com ho mostren els habitants de països
com Índia o Papúa-Nova Guinea, on tothom se’n serveix de diverses llengües.

            Ibarretxe,
que es bilingüe en castellà i euskera, conta que el curs partí de la idea d’un
altre professor coordinador, Alberto Hijazo, en entrar en contacte amb les llengües
indígenes de Califòrnia, però el seu contingut s’adaptà a la situació espanyola.
“En Saragossa estava el maremàgnum de la llei autonòmica de llengües, hi havia
molta desinformació i es pensà que podia ser interessant”. L’aragonés, amb
uns 10.000 parlants, és una de les quatre llengües de l’Estat espanyol que
apareixen en el 
Atlas de la UNESCO de llengües en perill, juntament amb l’asturià, l’aranés i l’euskera.
Tant Junyent como Ibarretxe alerten que aquestes iniciatives emmascaren una
diversitat lingüística major. Per a Grinevald, que es considera “mig
baturra” perquè aprengué castellà en Saragossa i estiueja a Catalunya des de
fa quatre dècades, el problema de la defensa de llengües minoritàries en Europa
va més enllà: “És interessant que no es tradueix en una solidaritat amb les
llengües americanes, és una batalla entre elits europees”.

 

Els vídeos que es comenten es poden veure en aquest enllaç del reportatge