Arxiu mensual: març de 2010

Els apunts més vistos del mes de març. Marxem a la Catalunya Nord.

Demanem perdó per, aquest any, no haver donat promoció a l’Aborigen i molta gent ha entrat a veure el de l’any passat.
No ens han enviat el correu, cosa que sí feren l’any passat i se’ns ha passat. Podem arribar a tot amb la vostra ajuda. I us la agraïm.
Bon cap de setmana llarg.
Nosal3 també emigrem, després de treballar pel matí, cap a la Catalunya Nord, a veure el nostre renebot.

Açò no pot ser!!!

         No ens agrada la setmana santa, i per això no ens
hem fet ressó mai des que començarem a escriure en aquest bloc.  Si ho fem ara és perquè ha arribat a les nos3
oïdes certs comportaments de confrares que van tindre lloc a la processó del
diumenge de rams, la del sepulcre. El costum de donar caramels, tan “arrelat” –
no sé com hi ha qui diu que és una tradició molt antiga!, la confraria més
antiga té poc més de 50 anys, feu els comptes, la postguerra…- ha degenerat
(al3 vegades també, però només entre amics i coneguts) i ens han dit que
bastants imbècils –perquè no se’ls pot anomenar d’altra manera- es dedicaven a
tirar per terra els caramels davant de xiquets immigrants per a que els
recolliren del terra, i fins i tot alguns els colpejaven al cap amb “piruletes”,
i al damunt reien la gràcia.

     Des d’ací fem una crida per a que la directiva d’aquesta
i d’al3 confraries que detecten comportaments similars, els facen veure que
això no és ser cristià, això és ser un racista xenòfob … i parem que ens
encenem.
    
     Si no ho déiem rebentàvem.

 

dissabte 27 i diumenge 28 – TROCA’L – AMPLIFICA’T – ÒSCAR BRIZ

         Continuem acudint a tot allò que ens
abelleix i que ho considerem necessari, útil o plaent i us ho contem per a
mobilitzar-vos a vosal3 també. Deixàrem el divendres pel mig de descans i dissabte
ja estàvem embarcats en al3 activitats.

         Dissabte 27, de matí (cap a les 11)
començàrem a muntar les taules del segon TROCA’L, el de primavera, i que
malgrat no haver augmentat l’assistència de “trocadors” (no sona malament), si
que vam observar que els intercanvis ja van realitzant-se en major quantitat i
qualitat. Quan acabem d’escriure açò mirarem si ja han penjat alguna foto i us
l’adjuntarem a aquest text. El proper Troca’l, el d’estiu ja l’anunciarem amb
antelació, promete’m que no passarà com en aquest, que li hem donat difusió en
molts altres llocs i per ací res de res; us ho devem. Notícia a altres llocs: Newslacostera,
Portalcomarcal,
Las
provincias
,

 

         De nit, a les 9 començava l’AMPLIFICA’T, el concurs que els
Joves d’Acció Cultural van decidir enguany fer-lo a l’Àgora de l’Alcúdia. Com
que a les 9 ens semblava una mica aviat per presentar-nos per allà, més que res
perquè no hi ha cadires, i aguantar moltes hores dret tampoc ens agrada, vam
decidir de primer veure quina pel
·lícula feien a Sala 33, després de
veure Cinema 3

i ho encertàrem: “La vida secreta de les paraules” d’Isabel Coixet, que ens va
deixar el cos amb una amargor que se’ns en va anar presentant-nos quan s’acabà
a l’Àgora. Hi havia molta gent (de l’Alcúdia ben poca, per cert) i tothom
esperava els qui havien de convertir-se en el plat fort de la nit: Sva-ters, a
qui feia molt de temps que no vèiem, i que ens van fer ballar i cantar al llarg
de tota la seua actuació. Aquest grup vebnia convidat a l festa i no
participava en el concurs. Ens va agradar la seua deriva cap al latin-jazz en
alguns temes. Els següents que van actuar van ser Lilit i Dionís, des de Pego i
que ens van agradar igualment. A part de l’ska (imprescindible per a tindre
èxit darrerament), ens van alegrar amb rumba, latin-jazz i ritmes balcànics…
a tenir en compte d’ara en avant. Una vegada acabaren els pegolins, van eixir a
l’escenari Batak, aquests de Granollers i que ens van recordar molt a
Dusminguet i conseqüentment a La Troba Kung-Fu, tal vegada per l’acordió que
tocava el cantant. La resta de grups van ser : Kòdul, del Pla de Bages; Lark
About d’Amposta; Pellikana, de Castalla; Eskak al rei, de Castellonet de la Conquesta;
Makesomareus, de Riba-roja de Túria; The Garrophones, de Sueca i Epstein Bar,
de Xixona, i dels quals no anem a dir res perquè no els hem escoltat i no els
vam veure a l’Àgora. És una llàstima que el local no estiga adequat per a fer
actuacions d’aquest tipus i que el so siga bastant deficient, però… què hi
farem és el que hi ha. Vam poder saludar per allà a Dani, dolçainer de Sueca; a
Tonet, de Benimodo; el Brey, de Castelló de la
Ribera; a Carlos, de València,
a Raimon, de l’Alcúdia, a
Majo, d’Alginet… i si em deixe a algú, que ho diga.

         Diumenge 28 al Black Note, vam poder
gaudir de l’actuació del nostre amic Òscar acompanyat pels músics que han estat
amb ell en aquests 10 anys de carrera en solitari. El acte estava emmarcat en
la cloenda del festival Barnasants que enguany portava per lema “Països
Valencians”. La llista de músics/convidats/col
·laboradors/amics és llarga i té
molta solvència: Nacho Villanueva i Xavi Alaman al baix elèctric; Àlvar Carpi,
Vicent Maravilla i Josep “Batusi” Pérez a les guitarres; Bernat Pellicer,
Vicent “Vinnie” Millo i Víctor Traves a la bateria; David Gadea a les
percussions; Abraham Rivas als teclats i a la flauta travessera; Juan Carlos
Masià a l’harmònica i Lisa-Jane Roberts als cors. Els millors de l’escena valenciana
arropant a un Òscar Briz pletòric que va anar desgranant cançons dels seus
discos amb les seues explicacions de les circumstàncies, del com i del perquè
de cadascuna d’elles. A més, va afegir dues cançons noves d’homenatge a
Salvador Espriu. Entre el públic molts dels amics i familiars que l’hem acompanyat
al llarg de la seua vida. I esperem aviat poder gaudir de l’enregistrament que
es va fer per publicar un disc compacte. Ací teniu la notícia al 3/24 de
hui de l’actuació d’Òscar Briz d’anit al Black Note. Allà també vam poder
saludar a Belen, i
quedar amb ella i amb Josep per al dimarts al teatre la Clau per veure a Miquel Pujadó.  Si no voleu que us ho conten i podeu, veniu i
gaudiu.
  

   Bé, de moment res més, esperem haver-vos
motivat a participar en alguna de les propostes que des d’ací us anem
anunciant, i si no podeu, almenys les podeu llegir de primera mà. Bon dia!

Les fotos del Troca’l encara no les hem pogut aconseguir… haurem de comprar-nos una càmera de retratar per a no dependre de…

15 de març… perdó! volíem dir 25 de març…

         El contracte és que no hi ha contracte.
Compartir experiències,  potser s’aprope
més a allò que volem dir. Tretze hores de dijous donen per a molt. Encara com,
que som + de tres!:

* Diàleg entre
escriptors i els lectors joves a la Universitat de València” on  trobàrem a faltar l’IES Èbols de l’Alcúdia,
encara que sí que participa al  Mes de
les Lletres de l’Alcúdia, tot s’ha de dir.

* “Poseu-me les
ulleres” Basat en la vida i l’obra de Vicent Andrés Estellés.  Un espectacle de Pep Tosar. Repartiment:
Pilar Almeria, Isabel Anyó  Andrés,
Miquel Gil, Enric Juezas i Joan Peris. Del 3 al 28 de març. Teatre  El Micalet.
 …i un entremig “treballat”…

         En primer lloc vam assistir al “Diàleg
entre l’escriptor i els joves  lectors a
la Universitat de València” on Maria Barbal ens va parlar de la  seua obra “Pedra de tartera” i després va
respondre a les moltes preguntes  que el
públic li va formular.  Carme
Gregori  es va fer càrrec de la  presentació, on va explicar-nos que enguany fa
25 anys de la seua  publicació, que era
la seua primera novel
·la
i que ja han arribat a fer-se  60
edicions. També ha estat traduïda a moltes llengües. La clau de l’èxit  de la novel
·la: en un món envoltats de TIC, és
innegable que vivim  desorientats, tenim
un present sense consciència del passat. La seua  lectura és una orientació per a entendre el
món, d’arrelar la identitat a la  memòria.

         Maria Barbal, a la seua introducció,
ens va parlar del treball de  l’escriptora com un treball solitari, però la
presència del lector es fa  imprescindible per a poder seguir escrivint. Escrivim,
llegim, per a que els  textos causen
algun efecte en nosaltres. Llegim des del que som, rellegim per  redescobrir nous sentits. Hui dia tenim
l’avantatge de poder llegir, no així  a
l’època que descriu la novel
·la. La llengua
del personatge la va haver de 
seleccionar amb cura per no fer-la excessivament estàndard, cosa que
no  el faria creïble, ni farcida de
dialectalismes que dificultaria la seua lectura   i
comprensió.

         “Pedra de tartera” no és una novel·la
històrica, va dir contestant a la primera pregunta, els noms dels pobles no va
voler localitzar-los   físicament, i es va inventar una toponímia
molt semblant a la del Pallars   (Pallarés, Montsent-Montsant…) . Quant a la
realitat dels personatges, va   contestar que en part. El caràcter del
personatge la va obligar a no forçar   l’estàndard o el pallarés, així que va
intentar identificar-se amb la  protagonista i explica una mica d’experiència
pròpia i un molt  d’experiències que li
han contat. Ens va recordar que ella va estudiar en  castellà i que l’aprenentatge del català el va
fer de manera autònoma.

         La pregunta que no podia fallar: referències/referents  literaris. Maria  Barbal va respondre dient que tota la
literatura. La lectura és un país  interior que nosaltres dibuixem amb la
capacitat retentiva del llenguatge i  que
fem servir a l’hora de comunicar-nos, d’escriure. Finalment va dir que  les seues primeres lectures van ser en
castellà, llegir en català era difícil i  tal vegada perillós. Quan la situació es va
normalitzar, ja vingueren les lectures en català i traduccions d’autors
estrangers.

            A sa casa es
parlava molt de la guerra civil, massa i tot. A la seua  família els havia afectat de manera negativa,
abans, i sobretot, després.  Escriure la
novel·la li va servir per descarregar tots els comentaris escoltats  durant tant anys. Aquest és el motiu de
l’elecció del temps de la novel·la.

         Se li va preguntar també per la passivitat de la Conxa, en
part, va dir, respon al seu caràcter 
(“suau de caràcter”). La família en aquella època tenia molta força
sobre els seus membres. I havia una autoritat que exigia obediència. Les dones
hui dia poden decidir. 

         El llibre va adreçat, abans que a ningú, a ella mateixa, no
pensava en  cap lector a qui dirigir-se.
Finalment el presentà al premi Joaquim Ruyra.  Quan escrius no ho pots saber, per a qui
escrius, i les circumstàncies no  depenen
de l’escriptora.

         S’han intentat fer algunes adaptacions cinematogràfiques,
però han fracassat totes. El guió està escrit, falta el convenciment. L’espai,
els personatges, m’és necessari visualitzar-los, per exemple la descripció de
la casa del padrí. Sí que s’han fet representacions teatrals amb èxit, amb
adaptació de Joaquim Vidal-Folc a llocs menuts, però al gener de 2011 s’està
preparant-ne una al TNC, que estarà 7 setmanes en cartell i després girarà per
ciutats i pobles. El 23 d’abril s’estrena a Alemanya.

         Va acabar donant 2 consells (perquè els
hi demanaren) als escriptors novells

         1.- Escriure, repassar, escriure,
repassar… insistir, les idees són molt volàtils.

         2.- Creu-t’ho, creu en tu mateix. 

         Què ha de témer: el desànim.

i dient-nos que
“Pedra de tartera” és el llibre que més ha fet per a que ella continue
escrivint.

         Per veure com ha anat, també han anat
confeccionant un bloc amb aportacions dels joves lectors i els seus professors.
Ací el teniu.

         Per acabar de arrodonir-ho, un parell
de paràgrafs de la novel
·la que són significatius:

1.-     M’agradava anar a estudi. Era diferent
de sempre, donava la sensació que ser nen era una mica bo. A les cases
semblaves una nosa. Si jugaves al paller, la canalla tot ho remenàvem; si t’acostaves
al foc i removies entre les cassoles amb els esmolls, posaven el crit al cel
parlant de no sé quina desgràcia; i, si arreplegaves alguna pedra o fusta per
jugar, només feies batudes. Tan sols si ajudaves a munyir, a pelar trumfes, a
portar llenya, estaves en lloc segur. Però això era ser gran i després no et
tocava ni el porró ni la rosta, que tu ets massa xic.

2.-    Els de ciutat són fets diferents, són una
mica melindros en això del menjar i de seguida els sembla que són els grans
senyorassos. Només que treballin darrere d’un taulell, ja se’ls puja la fumeta
al nas. Això ho explicaven els oncles i jo pla que m’ho creia de cap a cap,
però m’agradava que els cosins de Barcelona pugessin cada any, perquè era una
alegria veure com omplien la casa i s’abraçaven als oncles tot eixugant alguna
llàgrima i repetien: aquesta noia cada cop se us fa més  maca; i quins cabells més ondulats i bonics
que té! A Pallarés no es diu “noia” ni “maca”; aquestes paraules que jo entenia
sense fer-les servir em feien gràcia, i pensava que una llengua és com una eina
que cadascú l’agafa a la seva manera, encara que serveixi per a la mateixa
cosa.

3.-     I els
dies corrien de pressa. Encara no havia comprés que era ser mare amb l’Elvira d’un
any i ja se’m tornava a notar una panxa que anunciava un segon fill. Potser ara
seria un nen. No sé per què era aquesta una la preocupació més gran de tothom. Un
hereu. No sabia si jo també volia un nen, perquè era a l’ambient que era millor
minyó que minyona, o el volia perquè sí. Per tenir filla i fill, la parella.

        Un nen seria un home. I l’home té força
per a la terra, per al bestiar, per construir. Però jo no ho acabava de veure
clar. Quan pensava en les cases que coneixia bé, hi veia la dona com el puntal
més gran. Si pensava en casa meva, era mare qui feia o acoblava totes les
feines. No diguem tia. La dona tenia els fills, els criava, segava, tenia cura de
la cort, del galliner, dels conills. Feia la feina de casa i tantes coses més:
l’hort, les conserves, els embotits… Què feia l’home? Passar al davant en les
coses de fora. Quan s’havia de vendre una vaca. Quan s’havia de llogar a algú
per a la sega. No era palpable que l’home fes o fos més, però tothom repetia:
què és una casa de pagés sense un home) I jo penso: què és una casa sense dona?
Però allò que tothom deia des de sempre pesava molt. Jo només sé que volia un minyó.

 

         Cal dir que
el desplaçament fins a València ha estat el trenet/metro, línia 1. En tornar
vam dinar, una mitja hora de descans i amb la bicicleta cap a cremar el final
de la llenya de la neteja d’arbres. Tot traient-la i cremant-la, vam pensar en
la gran sort que podem de gaudir del passat i del present atenent als treballs
que exigeix el conreu de la taronja (o de qualsevol altre). Va ser el nostre
petit homenatge a les dones i homes, que com Conxa a la novel
·la de “Pedra de tartera”, que deixen la seua suor als horts de la
nostra terra. No havíem agafat rellotge, així que calcularem malament i
tornàrem a casa a les 18:10, i havíem quedat estar a les 18:15 a punt per anar
a València a veure

“Poseu-me les ulleres” obra basada
en la vida i l’obra de Vicent Andrés Estellés, una telefonada demanant una
estona per dutxar-nos ho arreglà tot.

         “Poseu-me
les ulleres” no és  espectacle de teatre
convencional. En cap sentit; no és un espectacle modern, ni antic, ni de
repertori. És un espectacle autobiogràfic que fa un ús d’un llenguatge basat en
la narrativa documental i en la narrativa dramàtica. En aquest cas es narra la
vida del poeta de Burjassot, Vicent Andrés Estellés. L’espectacle proposa una
recerca dels episodis més rellevants de la seua existència i buscar les
connexions que existeixen entre la seva vida la seva obra per tal d’oferir a l’espectador
un conjunt de sensacions emocionals, catàrtiques que el vinculen d’una manera íntima
al cosmos del poeta valencià. L’espectacle està concebut i estructurat com un
concert de música popular per  guitarra,
veu, orador, contertulià, cantinera, ballarina i vídeo. Un sextet peculiar per recórrer l’existència d’un poeta irrepetible.

Pep Tosar.

         Afegir
que fins el dia 28 del present mes encara podeu anar a veure-la, al Teatre El
Micalet
de València.

Dos dies abans de Miquel Pujadó: Òscar Briz participa per al Barnasants des de València.

 


OSCAR BRIZ CELEBRA ELS SEUS 10 ANYS DE CARRERA EN SOLITARI CLAUSURANT EL FESTIVAL BARNASANTS

 

L’artista enregistrarà el seu sisè treball discogràfic per a la col·lecció Barnasants  en un concert especial a València el proper Diumenge 28 de març  

 

Barcelona, dilluns 22 de març de 2010   El proper diumenge 28 de març, el valencià Òscar Briz oferirà un concert antològic a la Sala Black Note (carrer de Polo i Peyrolon, 15) de València a les 20.00h. En un acte d’afirmació i unitat del territori cultural i lingüístic català, Barnasants tanca aquesta edició al País Valencià amb aquest gran protagonista, enregistrant la seva actuació per a la col·lecció Barnasants en viu. Serà un esdeveniment on l’artista de L’Alcúdia, amb els seus més de 20 anys de recorregut com cantant, compositor, arreglista i productor, aprofitarà per a repasar els seus últims 10 anys de carrera en solitari.

 

El repertori tindrà una hora i quaranta-cinc minuts de durada i contarà amb temes dels seus últims 5 discos en solitari: El Temps ja ha arribat 1999, primer disc en solitari amb l’acompanyament d’ Els Cors d’Aram i primer disc cantat en valencià després d’èxits recollits al costat de The Beat Dealers The Whitlams, en la seva època australiana. Purdesig editat al 2003 i amb el mateix equip que l’anterior, Identitat Aliena editat per Ventilador Music en el 2004 i produït per Toni Xuclà, Quart Creixent, també amb Ventilador Music, mereixedor de grans premis com l’Ovidi Montllor, Altaveu 2007, i finalista del premi Puig Porret, al 2007. Finalment Asincronia amb col·laboracions de Remigi Palmero, Roger Mas i Miqui Puig, editat al 2008 i premi Enderrock 2009, al millor disc de cançó d’autor.

 

Per al concert del Black Note, l’acompanyarà la seva banda habitual: Abraham Rivas  a l’òrgan, la flauta, el piano, el saxo i harmonies; Xavi Alaman al baix elèctric, David Gadea a la percussió i Victor Traves a la bateria. A més, al directe hi participaran també diversos músics que han acompanyat a Briz durant la seva llarga trajectòria en solitari com ara, els bateristes Bernat Pellisser i Vicent Millo, els guitarristes Josep Maravilla ,Àlvar Carpi i Josep Perez, el baixista Nacho Villanueva i l’harmonicista J.C. Macià “el Noi”.


El festival Barnasants es troba en plena activitat des que va obrir les seves portes el 15 de gener. Fins al 28 de març de 2010 hauran passat gairebé un centenar d’artistes per sales de tot Catalunya i el País Valencià. El secret de l’èxit en l’aniversari dels seus 15 anys no és altre que l’experiència, les encertades propostes musicals i l’ambició del projecte tot enriquint així artísticament aquest país. A més, cal destacar els directes que s’enregistren per a passar a formar part de la col·lecció Barnasants, com serà el cas d’Òscar Briz el diumenge 28 de març o la ja estrenada poesia de Gil de Bielma cantada i interpretada per Alejandro Martínez. Enric Hernáez i Albert Fibla  què també participen a la col·lecció Barnasants, inspirada en el model Olympia de Paris.

 

Dades del concert:  
Diumenge  28 de març de 2010
Lloc: Black Note / Valencia
Hora: 20.00h 
Preu: 12€€
Reserva ant.  10€€  
www.atrapalo.com


 

 Informació, entrevistes, etc…

::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::
Laura Ballarin 
Prensa & Comunicación 
Ventilador Music
::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::
Rossend Arús, 9. E-08014 Barcelona
T. 934 323 208 // F. 934 323 327
www.ventilador-music.com
promo@ventilador-music.com 
www.myspace.com/ventiladormusic

 

 

 

 


TEATRE LA CLAU: dimarts 30 de març: Miquel Pujadó

… Ei, que no és el 24, que és el 30 de març!

… menys mal! el 24 no podíem assistir-hi, el 30 PSÍÍÍ!.

… recordes on és, no?

… ara que ho dieu, millor si ens ho indicàreu, el que no sé és com…

… tranquil, ara t’ho diem, clica ací i veuràs on és.

… ostres! gràcies, i a quina hora?

… a les 22 hores, deu de la nit, així doncs, vindràs?

… això espere…

… doncs fins a eixe dia, si no ens veiem abans!  
 

TRADUCCIÓ: “Com s’atreveixen?” de Manuel Alcaraz. El País. 13 de març





¿Com s’atreveixen?

MANUEL
ALCARAZ
 13/03/2010

 

 

            La recent censura d’una exposició
causa una vergonya que no és aliena: és de tothom, perquè alguna cosa ens ha d’estar
succeint per a que passen coses així amb impunitat. És pertinent, doncs, la
pregunta sobre com s’atreveix el PP a ser tan pocavergonya, tan insensible a
principis que són el manteniment de qualsevol democràcia. La resposta és complexa
i qualsevol temptació de caricatura impediria comprendre i previndre situacions
semblants. Raó d’espai obliga a sintetitzar arguments. Però, al meu entendre, el
que succeeix obeeix a tres causes íntimament lligades:


            1.- El PP pateix -i se’n beneficia-
d’una extraordinària feblesa intel·lectual democràtica. Dotat d’una ideologia d’al·luvió,
en el seu ADN teòric s’acumulen restes de tendències autoritàries de la
tradicional dreta espanyola, una circumstancial ètica d’origen catòlico-conservador
-que poc ha de dir sobre els comportaments públics- i un liberalisme trivial:
aplicable en economia o urbanisme, no és exigible si es tracta d’una concepció
forta dels Drets Fonamentals. Des d’aquest punt de vista res hi ha en la seua
definició política que no puga deixar de fer-se si és en benefici propi. L’únic
límit que coneix, si de cas, és el legal: un límit extern a les seues
decisions. Però cap idea relativa a Drets opera com a un límit intrínsec a la seua
acció política. En això consisteix eixe actuar sense complexes del que presumeix
de tant en tant el PP.

            2.- El principi “tot poder
corromp i el poder absolut corromp absolutament”, opera ací enèrgicament.
No es tracta d’imaginar una corrupció del sistema que condueix a la seua
negació absoluta: el PP no es colpista, li basta amb una administració del quotidià
que desfigure els mecanismes constitucionals i estatutaris, fins evitar que es
pose en qüestió la seua forma d’exercir el poder. Tantes victòries del PP, en
tantes institucions essencials, ha mutat la política valenciana convertint-la
en alguna cosa similar a un règim en el qual la confusió entre institucions i
partit es retroalimenta dia a dia. I reforcen la supèrbia dels més superbs.

            3.-
El PP ha passat sense pietat a les institucions plurals pel seu corró -tot s’ha
de dir: davant la passivitat de l’oposició i de la societat civil, que fins despús-ahir
no s’han mobilitzat en defensa dels valors democràtics-. El primer resultat d’això
és l’augment exponencial de l’opacitat i la crisi de la democràcia
deliberativa: s’han perdut, amb el debat polític, marcs de referència del que
és lícit i il·lícit en el terreny de joc democràtic. Front a això, el PP difon amb
eficàcia la tesi de la “democràcia plebiscitària”. Segons aquesta els
ciutadans atorguen, amb el seu vot, xecs en blanc als elegits, que poden -i deuen-
comptar amb amplíssims marges de decisió sense submissió real a control
parlamentari o social. La idea d’un Govern democràtic autolimitat i que té com
una de les seues tasques essencials la promoció de drets es torna disfuncional i
és substituïda per la de comandament jeràrquic, descontrolat i
que, per la seua essència, deu desprendre’s dels condicionants -siguen opinions
o fotografies- considerats com a obstacles en la seua marxa triomfal. I un poc
de coentíssim culte a la personalitat tampoc els ve malament…

            Dit açò: podem i hem d’ enfadar-nos,
protestar i enviar missatges per Facebook. Però, ¿com es canvia aquesta dinàmica?
No, per descomptat, només amb enuigs, protestes i ocurrències. Oferir un marc
alternatiu, apreciable per l’electorat, serà la gran qüestió per a les pròximes
eleccions.

Després d’un temps d’apatia, en el qual hem patit la pèrdua de Duc, el gosset que ens alegrava la vida, tornem a emprendre l’activitat a poc a poc. S’han quedat coses per comentar, com el dinar amb els companys de postgrau el dilluns 15 o la festa antiracista organitzada per Colors València del mateix dia a la Sala El Loco. Per a demà, ho anunciàrem en anteirors apunts, i dintre de les jornades de Xúquer Viu, tenim la xerrada a l’octubre CCC 

DIMARTS, 23 DE MARÇ:

 

19.00 hs. Taula redona: “El nou Pla de Conca del Xúquer i la Directiva Marc de l’Aigua” amb la participació de Juan José Moragues, president de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer, José Pascual Fortea, president de la Comunitat de Regants de Sueca i Graciela Ferrer secretaria de Xúquer Viu.

 

Presenta i modera: Naxto Serra, WWF/Adena (Valencia)

 

Lloc: Pavelló Àtic
 

 I per al dimecres 24, el Teatre La Clau ens ofereix una altra actuació que penjarem en l’apunt següent a aquest. 
  Gràcies per estar ahí i fins aviat.

Divendres 5, divendres 12. Adrià Pina. Òscar Briz & Cristina Blasco. Xúquer Viu.

         Divendres passat, a més d’assistir de matí a la III Jornada de Psicologia i Llengua que ja us hem detallat, teníem moltes saons per atendre. A les 20 hores teníem dues dues inauguracions d’exposicions on acudir, i vam triar la de l’amic Adrià Pina a la Casa de la Cultura de Carlet.

 

 

         Sota el títol “marilyn 000” Pina revisita una de les icones més reproduïdes del segle XX amb el seu toc particular, que encara que estiguem saturats de veure-la, ens la presenta com una imatge nova, fresca, ens nous contextos, situacions i per suposat, un enfocament pop que, tot i recordar-nos en algunes teles a Warhol, al nostre modest entendre, el supera amb escreix. Copiem un extracte del tríptic:

         “Marilyn 000 està concebuda com una succesió seqüencial d’experiments formals i tècnics que tornen a posar sobre el terreny de la creció l’ampli ventall de recursos iconogràfics que Adrià Pina analitza, esmicola i deconstrueix sense abandonar el personal estil que ha configurat el seu segell com a artista plàstic.”

         L’exposició es pot veure des del 5 de març fins al 9 d’abril a la Casa de la Cultura de Carlet i des del 15 d’abrilfins el 16 de maig a la Casa de la Cultura d’Alzira. Aquesta exposició està patrocinada per la Fundació Caixa Carlet.

 

         Més tard, cap a les 21:30 hores, ens encaminàrem cap al casal del Bloc Jaume I de l’Alcúdia per assistir alsopar-xerrada que sota el títol “El paper de les comarques en la cultura valenciana”, havien de fer Manuel Sanchis-Guarner Cabanilles i Emili Casanova Herrero. I diem havien, perquè en arribar ens comunicaren que Manuel Sanchis-Guarner havia telefonat feia un mes dient que li anava a resultar impossible acudir a la cita, i Emili Casanova va telefonar pel matí dient que tenia problemes gàstrics i que si no millorava no vindria. Ens havíem aplegat una bona colla, i com que ja estàvem allà, vam sopar i xerrar entre nosal3. Cap a les 22:30,recordant que eixe dia el nostre amic Òscar Briz presentava un nou disc del projecte amb Cristina Blasco, anomenat “Hotel Paraiso” i del qual ja us vam parlar el setembre del 2008 (aleshores estava encara en preparació i es deia “Dos gardenias“), decidírem acabar la vetlada gaudint de l’actuació. Us copiem (traduint-la, sí, aquesta vegada el disc està cantat en castellà) la contraportada per a que us feu una idea:

 

 

         “Cristina Blasco és Victòria en l’Hotel Paraiso. Les cançons d’una història femenina.Victòria és una dona que ronda el quaranta anys i viu a la ciutat. Cantant de professió i separada, treballa a l’Hotel Paraiso, una espècie de club nocturn on a més de música i copes, també es practica encobertament la prostitució. En la seua vida abunden les confessions de taulell de bar amb perdedors de tot tipus, gent per la qual ella sent una especial tendresa, que conten històries de cors trencats i relacions que acabaren malament. Del seu passat li queda el solatge amarg de qui sap que s’ho jugà tot a una carta i ho va perdre. Sempre hagué homes en la seua vida disposats a abusar de la seua condició. El present és un continu obstacle de dificultats econòmiques, un exercici quotidià de supervivència en la jungla de l’asfalt. Per això ella s’aferra als seus somnis que encara que mai es van acomplir, encara li serveixen com a vàlvula d’escapamenti finestra a l’esperança. Uns somnis que li permeten mantindre la dignitat.  

         I ahir, divendres també (a veure si ens posem al dia, que açò no pot ser), vam assistir a l’Assemblea anual de Xúquer Viu a la Casa de la Cultura de Sueca, on repassàrem que férem l’any passat i què queda encara per fer, que no és poc. En acabar sopàrem a “El niu” i allà continuarem xerrant i gaudint de bona companyia fins les dotze.

La Lluna en un Cove Número 15 març 2010

I també:

Fora de cartellera:
El projecte de la Bruixa de Blair
A. M. Villalonga

La terra que el temps oblidà, cap. 6
E. R. Burrouhs

L’altra cara de la lluna:
Mossèn Cinto Verdaguer: exorcismes entre l’Atlàntida i el Canigó
Emili Gil

I més relats…
(Consulteu l’índex de la primera plana)

Il.lustracions: Daniel S. Limon

La Lluna en un Cove 15
Rústega amb solapes
Tapes plastificades a tot color
Il.lustracions interiors
110 pàgines
Diversos autors
PVP: 8 euros

Sol·licitud d’exemplars

El nou número:

La Lluna en un Cove 15

Una nova selecció de magnífics relats de ficció en català. La narrativa més actual: un magazín fet a partir de les aportacions literàries de noves promeses; diversos autors, diversos estils, diverses maneres d’entendre el fet literari… Però tots amb un únic objectiu: oferir les millors narracions en la nostra llengua. T’ho perdràs?

Contingut:

Salomó, o El desconcertant cas dels camps que esdevingueren terrenys
Àngel Garcia
Verd, que l’amor s’hi perd
Laura Homs
Cai Climent Salus, Fulmen Barcinonis
Alfred Sala

A menys d’un metre
Javier Pérez
L’esperit de fum
Joaquim Casal
La cançó de l’Albatros
Màxim Gorki

Amb traducció directa del rus de Liudòvic Mikhaïl


Si us agrada La Lluna en un Cove
Subscriviu-vos-hi !
Rebreu tots els mesos cada número directament al vostre domicili, i obtindreu importants descomptes i promocions especials per a la compra de llibres. A més, entrareu a formar part del nostre club de lectura, podreu participar en concursos, i coneixereu de primera mà el que es mou dins del món de la narrativa actual en la nostra llengua: tendències, nous autors, i molt més!
Accés al formulari de subscripció



Ara mateix estem treballant en un…
Especial ELLES
Encara podeu participar enviant relats per a selecció.
Consulteu les bases a la nostra web.



Recordeu que tenim en marxa el 30è concurs del Blog de La Lluna en un Cove.
Es tracta de donar la vostra opinió sobre les lectures que heu fet. Sortejarem un premi entre tots els participants.
Teniu temps fins al 15 de març! Animeu-vos a participar! Accediu-hi



“Trossos” de Vicenç Villatoro AVUI 11 de març

Trossos

VICENÇ VILLATORO

 

 

Llevaneus

Hi ha països on l’endemà d’una nevada la gent treu amb pales la neu del davant de casa. N’hi ha d’altres on truquem iradament a l’ajuntament perquè encara no hi ha passat la màquina llevaneu. No és casual. A casa nostra s’ha imposat el discurs que els governs són els responsables de tot. Quan alguns dirigents -per exemple, el president Pujol- apel·laven a la responsabilitat individual dels ciutadans, se’ls deia que això eren sermons morals per defugir les seves obligacions com a polítics. Són els governs els qui pel nostre bé ens han de dir què podem menjar, a quina velocitat podem circular, en quins valors se’ns ha d’educar.

 

 

Responsables

Ara, enmig del caos provocat per una nevada, alguns dels qui durant anys ens han dit que és el sector públic qui ha de tenir tota la responsabilitat i la decisió, ens diuen que el col·lapse va ser culpa de la manca de responsabilitat dels ciutadans i de les empreses. I potser tenen raó. Però ells han estat els primers de negar als ciutadans i a les empreses la seva responsabilitat i els marges de llibertat necessaris per poder-la exercir. Són els que han proclamat que el sector públic tenia el monopoli del bé comú i s’han malfiat de la llibertat i la responsabilitat dels ciutadans.

Pales

Els que han dibuixat un model en què el sector públic feia de pare i els ciutadans eren tractats com a fills menors d’edat, ara es posen a renyar els fills. I a més, no fan bé de pares: no solucionen el que van prometre que solucionarien. Han descobert que no hi arriben. Hi ha països on la gent treu la neu amb pales i països on passen de seguida les llevaneus. Al nostre no s’ha afavorit la cultura de la responsabilitat individual per treure la neu amb pales i al damunt les llevaneus del sector públic són pocs i arriben tard. Ciutadans menys responsables i administracions menys eficients. Potser per això ens col·lapsem més.


Javier Marias també té algna cosa a dir al respecte del tema que tracta Vicenç Villatoro i ací el tenia traduït.