NOSAL3 en som + de tres

Agenda ludicombativa comentada.

Gener generós… els apunts més “vistos”…

Activitats del Bloc Jaume I per al que queda de gener i tot febrer.

                                                           L’Alcúdia,
27 de gener del 2010

 

Benvolgudes sòcies / benvolguts
socis: 

 

Us fem memòria de les activitats
que anem organitzant per tal que ens acompanyeu.

 

GENER

 

Divendres 29, a les 21.30
hores, sopar i xarrada amb David
Hammerstein
exparlamentari del Parlament Europeu,, que parlarà sobre Les experiències i anècdotes d’un
ecologista al Parlament Europeu
, en el Casal, carrer Sant Jaume, 31. Ara sí
que importa que vingueu, quan més siguem més satisfet es trobarà el convidat a
xarrar.

 

FEBRER

 

Divendres 5, a les 21.45
hores, en el Casal (C/ Sant Jaume, 31) en primera convocatòria, i a les 22.00
hores en segona, tindrà lloc l’assemblea anual de socis i sòcies, amb
els punt següents:

 

            1.
Lectura i aprovació, si pertoca, de l’acta de la sessió anterior

            2.
Informació sobre l’associació

            3.
Aprovació, si pertoca, de la liquidació del pressupost del 2009 i                                        aprovació, si pertoca, del pressupost del
2010

            4.
Lliurament de carnets als 5 socis nous

            5.
Propostes i suggeriments

 

Divendres 11, Sopar i Cinema, a les 9.00 sopar i a
les 9.30 hores de la nit projectarem De
viaje con el Che Guevara.

 

Divendres 12, a les 21,30
hores, en el Casal (C/ Sant Jaume, 31) sopar i xarrada amb Encarna
Sant-Celoni
, que parlarà sobre  Al cor, la quimereta’: La veu d’una dona de
poble.

 

Dissabte 20, a les 8.00 hores, des de la Casa de la Cultura,
excursió per la Senda del patrimoni
d’Alcora
. Porteu esmorzar i dinar.

 

Dijous 25, a les 10 de la nit, en el Casal (C/ Sant
Jaume. 31), es reunirà el Grup de lectura per comentar amb Toni
Cucarella
el seu llibre ‘Quina lenta
agonia,la dels ametlers perduts’.

 

Dissabte 27, a les 8.00
hores, a la Casa de la Cultura, excursió per les muntanyes de Biar (Alt Vinalopó). Porteu l’esmorzar i el dinar.

 

Us esperem

 

DECLARACIÓ DE XÚQUER VIU DAVANT EL PROBLEMA DE L?AIGUA


Xúquer Viu demana l’aplicació estricta de la Directiva Marc de l’Aigua i el compliment de la Llei d’Aigües

 

Fa falta voluntat política per a recuperar i protegir els nostres rius, aqüífers, fonts, brolladors i aiguamolls

 

Xúquer Viu fa una crida al conjunt d’administracions per a que abandonen polèmiques estèrils i se centren en la gestió racional i en la protecció dels nostres recursos hídrics

 

Estem assistint a una nova fase de l’anomenada guerra de l’aigua. Una nova polèmica estèril completament impregnada d’interessos polítics i electoralistes.

 

La proposta d’establir en l’Estatut de Castella la Manxa una reserva hidràulica de 6.000 hm3 és tan inacceptable com la disposició transitòria de l’Estatut d’Aragó que estableix una reserva d’aigua per a “ús exclusiu dels aragonesos” de 6.550 hm3 o com l’article 17 del nostre Estatut que reclama el dret de l’aigua de conques “excedentàries”.

 

L’aigua no és propietat de cap persona, ni de cap administració. L’aigua és un patrimoni col·lectiu amb importantíssims valors ambientals, econòmics i socials que ha de ser gestionat de manera conjunta per la societat, amb criteris de racionalitat i sostenibilitat. L’aigua és un element inseparable del territori i de l’ecosistema que origina i pel que flueix, i per això ni sobra ni falta, ni entén de fronteres administratives.

 

Cap administració pot arrogar-se reserves d’aigua en exclusiva per als seus habitants al marge de la planificació hidrològica. La proposta de la Junta de Comunitats de Castella-La Manxa és contrària a la Directiva Marc de l’Aigua i a la Llei d’Aigües i com a tal no hauria d’aprovar-se, com no haurien d’haver-se aprovat els articles corresponents dels Estatuts d’Autonomia valencià i aragonès. Per què es va consentir des de l’administració estatal?

 

Mentre els grans partits de les distintes autonomies pugnen pel control de l’aigua fora de qualsevol racionalitat, els nostres rius, aqüifers, zones humides, fonts i brolladors es deterioren de manera progressiva en quantitat i qualitat.

 

El nou Pla de Conca del Xúquer que hauria d’haver-se aprovat a finals de 2009, porta 2 anys de retràs i, encara que recentment s’han reanudat els treballs després d’un any i mig, molt possiblement, fins a la pròxima legislatura (2012 o 2013) no estarà aprovat.

 

Aquesta hauria de ser la prioritat de les nostres administracions per damunt d’enfrontaments estèrils que en res contribueixen a una gestió sostenible i racional de l’aigua.

 

Des de fa dos anys el procés de planificació al Xúquer es troba paralitzat per la manca de delimitació de l’àmbit territorial al qual afecta. Tant la manca de transparència i el retard acumulat pel Ministeri de Medi Ambient i Medi Rural i Marí en realitzar la delimitació de les conques hidrogràfiques, com l’actitud del Govern de la Generalitat Valenciana i la Junta de Comunitats de Castella-La Manxa, entrebanquen el procés d’elaboració del Nou Pla de Conca del Xúquer d’acord amb allò establert per la Directiva Marc de l’Aigua. Aquesta situació resulta perjudicial tant per als rius, l’Albufera i els aqüífers com per la societat al seu conjunt, doncs crea un ambient d’inseguretat jurídica i manca de governabilitat.

 

I ara la polèmica de la reserva de 6.000 hm3 per a Castella la Manxa, quan ha de ser en el marc dels plans de conca i d’acord amb els principis de protecció ambiental i prevenció del deteriorament establerts per la Directiva Marc de l’Aigua on s’han de fixar tant el règim de cabals ecològics de les masses d’aigua com les assignacions per als diferents usos.

 

En aquest sentit, Xúquer Viu fa una crida al Govern d’Espanya, a la Generalitat Valenciana i a la Junta de Comunitats de Castella-La Manxa per a que exerciten de manera urgent la responsabilitat pública que tenen encomanada i resolguen aquest assumpte atenint-se a la Directiva Marco de l’Aigua i a la Llei d’Aigües.

 

També pots consultar el nostre bloc http://xuquerviu.blogspot.com/

i la nostra plana web www.xuquerviu.org

Pots posar-te en contacte amb nosaltres en xuquerviu@hotmail.com

Fes-te amic de Xúquer Viu en Facebook

 
   Ahir vam anar a la xerrada “Què li passa al Xúquer” a la Casa de la Cultura d’Alzira, on, malgrat la pluja i el fred encara ens vam aplegar una cinquantena de persones.

   També dir-vos que demà dia 27, hi ha actuació de Màrius Asensi, de qui no posem cartell perquè no hi ha… a les 22 hores, deu de la nit, al Teatre La Clau. 

TRADUCCIÓ: “El poder està en les ments” entrevista a Manuel Castells al Magazine de El País 17-01-2010

17/01/2010

Manuel Castells

“El poder està en les
ments”

Text d’Álex Rodríguez

Foto d’ Àlex Garcia

        El sociòleg
Manuel Castells, catedràtic emèrit en Berkeley (Califòrnia) i director del
Internet Interdisciplinary Institute en la UOC (Barcelona), ha dedicat la major
part de la seua obra a l’estudi de la societat de la informació, analitzant els
canvis econòmics, socials i culturals que estan transformant el món a gran
velocitat.

 “Internet té un
efecte profilàctic, ens impedeix mentir-nos-en a nosaltres com a societat, i per
això molta gent té por a Internet, perquè es té por a si mateixa”

         Sempre
s’ha dit que la premsa, a la qual hui gairebé tothom veu amb un futur incert, és
el quart poder. Ho és? El sociòleg Manuel Castells (Hellín, Albacete, 1942),
que aborda aquesta qüestió en el seu últim llibre, titulat “Comunicación y
poder” (Alianza Editorial), analitza durant dues hores aquesta i altres moltes qüestions
en una conversa mantinguda amb Magazine.

       

        Què és comunicació i què és poder?
         Comunicació és compartir
significat a través de l’intercanvi d’informació, i poder és la capacitat d’algunes
persones, organitzacions o institucions de fer que altres actuen de forma que afavorisca
els interessos i els valors dels qui tenen el poder.

       

        El poder vol apropiar-se de la
comunicació?

         El poder s’exerceix a través de
la comunicació. El poder és una relació, no és una cosa, no és un ens. No hi ha
el poder desencarnat, hi ha gents, institucions que estableixen una relació de
poder, no és que el poder controle la comunicació o els mitjans de comunicació.
Però s’exerceix a través de l’espai de la comunicació.

 

        Com?
         El poder, fonamentalment, té dues
formes que se solen combinar. Una, la coacció, l’obligar legalment o il·legal per
la possibilitat d’exercir violència o intimidació. L’altra es influir les
ments, influir en el que pensem perquè determina el que fem. Ço és, el poder
està en les ments. En les nostres societats és aquesta segona forma de poder la
que és decisiva. Tot depèn de com pensem, dels senyals que rebem en el  nostre cervell i com els processem. I aquests
senyals ens arriben de l’entorn de comunicació. Els mitjans de comunicació són l’instrument
per a organitzar eixe entorn de comunicació. Qui siga capaç de dissenyar i fer
funcionar en un sentit o altre el procés de comunicació socialitzat –la
comunicació que puga arribar a tothom- té una de les claus del poder.

 

        El control de les ments… pot arribar a
ser inquietant. És alguna cosa del que va poder ocórrer durant la guerra d’Iraq,
on tota una nació responia en funció d’un doble missatge: la por al terror i el
patriotisme?

         Exacte.

 

        És molt inquietant que algú puga
controlar els ressorts de la ment d’un país sencer i que el puga conduir a
actuar como vol.
         Absolutament. Però, és clar, es va
poder actuar així perquè la por està ja en les nostres ments. No és només que ens
inciten la por. És que si tu has patit un atemptat terrorista, t’han volat el
centre de la teua ciutat més important i han mort 3.000 persones, tens por. I
si després et diuen que et van a exterminar, enverinar…, doncs tens por. En
acabant hi ha una manipulació política, clarament documentada ara, que afecta
en part als mitjans de comunicació que reben i publiquen històries que no són
vertaderes. Açò activa els mecanismes de por en la ment de les persones i la possibilitat
de ser manipulades. Però l’interessant de les societats és que els processos són
oberts; també es poden activar altres mecanismes: l’esperit crític, l’esperança,
la solidaritat, etcètera. I com els processos són oberts, a més del cas de la
guerra d’Iraq, també podem assenyalar altres casos; per exemple, que un règim
aparentment controlat i indestructible com el dels ajatolàs en Iran és posat en
qüestió i trontolla per la mobilització espontània de xarxes de comunicació a
través d’Internet. És un moviment que, òbviament, no derroca un règim repressiu,
però el posa en qüestió. Per tant, jo diria que la capacitat d’intervenir en les
ments de les persones es extraordinària en el món de la comunicació digital,
multimodal i omnipresent.

 

        Dos exemples radicalment diferents. Què
val més, el bé per assolir o el mal que es puga generar?

         Independentment de l’avaluació
que puguem fer, eixe és el nostre món. Vivim en eixe món de comunicació i de xarxes
de poder que s’organitzen a través dels sistemes de comunicació. Una qüestió és
què podem pensar i com ens podem situar en eixe fenomen i una altra cosa és
reconèixer el fenomen, perquè hui per hui la gent pensa que rep tota la
informació i després decideix. Açò és irreal. La neurociència ha demostrat que
treballem a partir d’emocions i sentiments. Per exemple, hi ha cinc vegades més
probabilitat d’enregistrar una informació que coincideix amb el que ja pensem
que una informació que contradiu el que ja pensem.

 

        El poder vigila la gent, però ara també
se’l pot vigilar a ell.

         Sí, però no el poder, els
poderosos: són persones, són organitzacions, no és quelcom abstracte anomenat
el poder.

 

        Qui té el poder? Té nom i cognoms o és
alguna cosa abstracta?

         No, tot és molt concret, són els
que tenen major capacitat d’intervenció en l’espai de la comunicació i de vegades
són àmplies xarxes espontànies per mòbils o per Internet. Per exemple, en el
cas de l’11-M del 2004, en realitat del 12 i 13 de març del 2004, els qui canviaren
les relacions de poder foren les persones que construïren i organitzaren
manifestacions i protestes espontànies denunciant el que ells percebien com a
mentida… Tenien més poder que tota la televisió pública, perquè canviaren el
sentit del vot. És un bon exemple per a mostrar que no és sempre el poder
vertical.

 

        És Internet una ferramenta d’obertura i
democratització?
         D’increment de la llibertat, perquè no s’ha
de mitificar Internet. Internet és una plataforma de comunicació lliure i molt
difícil de controlar. Però els usos de la llibertat no depenen d’Internet. Es pot
utilitzar la llibertat per a subvertir la llibertat. Per exemple, la idea de
que les empreses mediàtiques controlen Internet perquè posseeixen YouTube,
MySpace, Facebook… en realitat no és tan així, perquè les plataformes són de
comunicació lliure, i si les empreses tallen eixa comunicació lliure, la gent
se’n va a la del costat, a una altra plataforma de comunicació o creen una altra
de nova. MySpace i YouTube han de permetre una gran llibertat en l’espai de
comunicació perquè, si no, perden usuaris. Es tracta d’una comercialització de
la llibertat. Vendre possibilitat de comunicació lliure. El que la gent siga lliure
al comunicar no garanteix el que la gent va a fer amb eixa llibertat. Un dels
temes més interessants d’Internet és que ens obliga a descobrir qui som
realment perquè el que fem en Internet és el que realment la societat és. És el
nostre espill en la història.

 

        Qui som?
         En Internet hi ha de tot: gent
heroica disposada a lluitar i a morir per la llibertat i la solidaritat amb els
altres i gent disposada a organitzar una banda racista o un yihad islàmic. Som
àngels i dimonis. I en quina proporció, depèn dels moments. Ningú està lliure
en un moment donat de ser xenòfob. Ningú és racista, però quan et pregunten si et
dona igual que la teua filla es case amb un àrab, aleshores molta gent respon
que no. En eixe sentit, Internet té un efecte profilàctic perquè ens impedeix
mentir-nos-en a nosaltres com a societat, i per això molta gent té por a Internet,
perquè es tenen por a si mateixa.

 

        Sosté que l’únic risc d’Internet som les
persones perquè es viu en un món superdesenvolupat tecnològicament però subdesenvolupat
èticament. Una tecnologia sense ètica és molt perillosa.

         Sí, però el que passa és que el
geni ha eixit de l’ampolla. La tecnologia no l’anem a parar ni l’anem a canviar.
Millor ens reparem  nosaltres mateixos.
Però, efectivament, ha hagut un deteriorament ètic. Ha hagut una individualització
total dels projectes personals i un afebliment de les institucions tradicionals
de control social sense que n’hagen sorgit de noves. No és que jo vaja a defensar
la família tradicional, la religió tradicional o l’Estat tradicional…, però
tot això s’ha afeblit. La globalització ha afeblit en la pràctica el poder dels
estats nacionals, el procés de secularització en el nostre àmbit ha minvat els
controls d’una moral religiosa, la crisi del patriarcat en la família ha fet
que hi haja una gran inseguretat en les relacions personals i una ruptura real
de la disciplina tranquil·la i sistemàtica dels xiquets i dels joves dintre de
la família. Totes les institucions que asseguraven una certa estabilitat han deixat
pas a una individualització: jo i el món. Jo amb les xarxes que jo em construïsc
en el món.

 

        Hi ha una trencament.
         S’han trencat en certa manera els
llaços comunitaris de les societats. En aquest sentit, el que pot ser una ètica
individual ja no és ètica, perquè ètica és la referència a uns principis comuns
que s’accepten. Açò ha estat amplificat enormement per un model de creixement
econòmic i d’organització econòmica que la gent anomena capitalisme, però que jo
crec que és insuficient perquè hi ha molts tipus de capitalismes. La història
de que el capitalisme en general perverteix els valors ètics és una història
totalment ideològica, però el que sí ocorre és que el tipus de model d’organització
econòmica que hem viscut en els últims 15 o 20 anys sí que maximitza la idea de
que tot m’està permès amb tal de guanyar diners, independentment del que li passe
a l’empresa. I als clients. La criminalització d’una part del capitalisme també
és fonamental. S’han constituït multinacionals del crim, en part lligades a la
descomposició de sistemes com el soviètic, en part lligades a la reacció en molts
països pobres on es considera que l’únic negocio possible és el crim, la
prostitució o la tracta de xiquets. A partir d’ahí es genera un tot val, i si a
eixe tot val li endollem una tecnologia tan potent com és Internet, la capacitat
de connexió mòbil en el món sencer, una xarxa global de transport aeri, una xarxa
de comerç marítim informatitzat que comunica totes les economies…, tindrem un
problema molt seriós. I açò no se soluciona controlant Internet. Primer, perquè
no es pot controlar, i segon, perquè seria perdre l’instrument bàsic sobre el
qual funcionen la societat de la informació i l’economia del coneixement. Seria
com intentar controlar les barrabassades del capitalisme o de l’estatisme soviètic
tallant l’electricitat. El rearmament moral tant de l’empresa com de la
política és més important que mai perquè la capacitat tecnològica de desenvolupar
projectes potents és tan enorme que sense un control estem anant cap a la
desintegració del teixit social.

 

        Quina seria la seua recepta per
a evitar-ho?
         Per a començar, s’ha parlat molt malament
dels governs i de la política, i alguna cosa hauran fet…

TRADUCCIÓ: “Carta oberta al president Camps” de Marga Sanz El País 21-01-2010

Carta oberta al president Camps

MARGA SANZ 21/01/2010

 

            La decisió presa pel seu Govern de
continuar amb els enderrocaments en el barri El Cabanyal no té precedents. El
Consell ha empunyat de nou la seua majoria absoluta per a eludir qualsevol
escrúpol ètic i legal en la presa democràtica de decisions i, per a sorpresa de
la ciutadania, ho ha fet incorrent en una contradicció política majúscula,
vergonyant. La seua decisió per “decretàs” de continuar amb la prolongació al
mar de la avinguda de Blasco Ibáñez obre, en realitat, una alarmant via d’aigua
en les institucions, doncs desoeix les màximes veus del dret: d’una banda al
ministeri -la veu superior que el commina a paralitzar els enderrocaments- i, d’altra
banda, a la mateixa veu dels valencians, representada per l’únic decret que
protegia el barri des de 1993 i que el seu Govern ha necessitat tombar, aixafant
la seua mateixa legalitat.

La notícia en altres
webs

·        
webs en castellà

·        
en altres idiomes

            Senyor
Camps: la curta distància que hi ha entre Blasco Ibáñez i El Cabanyal-Canyamelar
-eixa que les seus excavadores pretenen aplanar enderrocant un barri- simbolitza
molt més que la memòria històrica d’un poble o els drets consuetudinaris d’uns
veïns… Destruint un dels centres històrics més importants de València, una
franja de ciutat, vostè arrambla amb la separació de poders que assegura el
correcte funcionament de la democràcia. El Govern valencià, el seu Govern, recorre
a l’estratègia carrinclona de la drecera pseudo-legal per aplicar in
extremis
 una decisió unilateral. Al deixar d’existir Bé d’Interés
Cultural -¿veritat?- deixa d’existir l’espoli. I tot això a pesar que no té cap
informe de cap institució que avale la descatalogació d’El Cabanyal com a  zona BIC.

            El
cert és que no s’ho creu ni vostè, president, i el pitjor: ja ningú el creu. Amb
decisions així, sembrades de despropòsits polítics i jurídics, vostè s’inclina davant
els interessos de les constructores fent gala de la seua debilitat i de la seua
desafecció a la nostra història i al nostre patrimoni. No necessita més Gürtel
per a evidenciar que, en el Cap i Casal, l’emperador va nuet.

Marga Sanz és coordinadora d’EUPV i portaveu en les Corts Valencianes.

 

TRADUCCIÓ: Entrevista a Francesc Viadel a Público (18-01-10) al voltant del seu llibre “No mos fareu catalans”

<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:”Cambria Math”;
panose-1:2 4 5 3 5 4 6 3 2 4;
mso-font-charset:1;
mso-generic-font-family:roman;
mso-font-format:other;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:0 0 0 0 0 0;}
@font-face
{font-family:Calibri;
panose-1:2 15 5 2 2 2 4 3 2 4;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:swiss;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:-1610611985 1073750139 0 0 159 0;}
@font-face
{font-family:Georgia;
panose-1:2 4 5 2 5 4 5 2 3 3;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:roman;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:647 0 0 0 159 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-unhide:no;
mso-style-qformat:yes;
mso-style-parent:””;
mso-margin-top-alt:auto;
margin-right:0cm;
mso-margin-bottom-alt:auto;
margin-left:0cm;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:11.0pt;
font-family:”Calibri”,”sans-serif”;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-font-family:Calibri;
mso-fareast-theme-font:minor-latin;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-bidi-theme-font:minor-bidi;
mso-fareast-language:EN-US;}
.MsoChpDefault
{mso-style-type:export-only;
mso-default-props:yes;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-font-family:Calibri;
mso-fareast-theme-font:minor-latin;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-bidi-theme-font:minor-bidi;
mso-fareast-language:EN-US;}
.MsoPapDefault
{mso-style-type:export-only;
mso-margin-top-alt:auto;
mso-margin-bottom-alt:auto;}
@page Section1
{size:595.3pt 841.9pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:35.4pt;
mso-footer-margin:35.4pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

 

“Camps encara se’n serveix

de l’anticatalanisme”

         Francesc Viadel.

Autor
de ‘No mos fareu catalans’.

L’assaig
repassa com el ‘blaverisme’

ha estat
la divisa de la dreta valenciana

FERRAN
CASAS – BARCELONA – 18/01/2010 07:30

 

            En la reedició
ampliada a càrrec de Publicacions de la Universitat de València, el periodista
valencià retrata un moviment que prengué el nom de la incorporació de la franja
blava de la bandera municipal de Valencia a la senyera i que nega el vincle
cultural i lingüístic amb Catalunya contra sentències judicials i criteris
científics.

 

            Què és el
blaverisme?

            Naix en la
Transició, com a instrument de la dreta i reacció contra el valencianisme
democràtic i l’esquerra. Es xenòfob, antiintel·lectual, nacionalista espanyol i,
als seus inicis, vinculat a la cosmovisió franquista. En la Transició va agafar
força ràpidament per incultura i desconeixement de la llengua catalana comuna.

 

            Van tindre a
veure alguna cosa les renúncies de l’esquerra amb la senyera, el nom País
Valencià o la defensa de la unitat de la llengua?

            El PSOE veia en
el valencianisme un problema per aconseguir el poder en el País Valencià i el socialisme
local s’acovardà. Ningú esperava quelcom tan tremend. La proposta lingüística
progressista d’avançar des d’una visió no regionalista xoca amb l’apel·lació
emotiva i de frase curta conservadora.

            Els blaveros
apel·len en castellà a salvar el valencià. Demonitzaren allò natural: la
relació entre Catalunya i el País Valencià

.

            Passa la
Transició, es consolida la democràcia i el blaverisme. L’actual Estatut, que parla
d’”idioma valencià”, és el punt d’arribada?

            En els setantes
es tancà malament i ara es paguen les conseqüències. Hi havia la idea de que el
temps, l’educació i l’estabilitat, ho farien madurar tot i que la negació de la
unitat de la llengua moriria per inanició. Però la dreta caigué en allò rendible
de l’anticatalanisme.

 

            L’opinió dels
filòlegs és aclaparadora en el sentit que català i valencià són dos noms per a
la mateixa llengua. Però el blaverisme també buscà carcassa intel·lectual. Qui
era Bernard Weiss?

            La diferència
intel·lectual entre un moviment i l’altre és abismal. Necessitaven intel·lectuals
i els inventaven.

            Weiss mai existí.
Deien que era un professor de la Universitat de Munich. Les seues tesis i
textos apareixien en la premsa, se l’esperava en congressos. Un despropòsit
igual que la col·lecció de monedes mossàrabs en valencià. Una de les coses que
causa més tristesa és el ressò a la manipulació sense fonament.

 

            Dos personatges
foren clau, el ex-líder d’Unió Valenciana, González Lizondo i la ex-directora
de Las Provincias, María Consuelo Reyna. Ara ho lidera Francisco Camps?.

            L’
anticatalanisme serveix a Camps per a guanyar vots i per això fa falta enemic
extern. Si el PSOE s’oposa a la Fórmula 1, el PP ho resumeix a que dóna suport
a la Fórmula 1 en Catalunya. El mateix passa amb el transvasament de l’Ebre.
Com feren els nazis, creen una distància exagerada entre el valencià bo i el dolent.
Cap al final de novembre es convocà una manifestació via Facebook contra la
corrupció. Fou un èxit, i el PP apel·là al catalanisme!

 

Hi hagué violència contra intel·lectuals como Joan Fuster o
Manuel Sanchis Guarner en la Transició i ara contra partits. Hi ha impunitat?

            La crispació
impedeix debats serens. ¿Què hauria passat si en la Transició el País Valencià
hagués seguit la via catalana? Es va impedir i als poders de l’Estat els va
anar bé que ens suméssim a Catalunya  Euskadi qüestionant la visió uniforme d’España.
Els atemptats encara duren i les detencions són anecdòtiques. La societat
valenciana es passiva.

 

En el seu llibre es fixa en l’Església. Quin paper tingué?

            Fou molt
castellanitzada. Arribà al franquisme amb un clero culturalment pobre i als
setantes tenen la sensació que valencianisme és marxisme. Quan s’aconsegueixen
misses en valencià els blaveros entren en temples de València per a
boicotejar-les. Els aperturistes se replegaren.

 

Fins a quin punt el blaverisme té a veure amb el retrocés de l’ús
social del valencià?

            Molt. El seu
objectiu era frenar-lo  ho ha fet. Ha
produït molt de cansament amb el tema i ha fet que la llengua no siga vehicle
de cultura i cohesió sinó un problema. Hi ha un deteriorament del clima democràtic
i el PP agita sempre l’anticatalanisme. Fomenta relacions econòmiques però
esclafa les culturals. Es veu Al Jazeera mentre es persegueix a TV3.

 

 

TRADUCCIÓ: Atemptat Cultural – La SGAE ataca de nou de José Luís Sampedro.


Atemptat Cultural – La SGAE ataca de nou

    Es pretén obligar a les biblioteques públiques a pagar 20 cèntims per
cada llibre prestat en concepte de cànon per ‘rescabalar’ als autors.
Mentre la majoria de la gent, amb treballs arriba a finals de mes, els ja
milionaris es folren a compte nostre. No hem de consentir aquest atemptat
contra la cultura i passem aquest missatge a tots els nos3 amics i amigues.

PEL PLAER DE LA LECTURA:

La SGAE (Sociedad General de Autores) ataca de nou.

Escrit i signat per José Luis Sampedro, escriptor.

PER LA LECTURA

    Quan jo era un jove, a l’Espanya de 1931, vivia a Aranjuez un
Mestre Nacional anomenat D. Justo G. Escudero Lezamit. A punt de
jubilar-se, acudia a l’escola fins i tot els dissabtes pel matí encara que
no tenia classes perquè allí, en un despatxet que li havien cedit,
atenia la seua biblioteca circulant. Era seua perquè la havia creat ell
sol, amb llibres donats per amics, institucions i pares d’alumnes.

Els seues ‘clients’ érem joves i adults, homes i dones als qui
només cobrava cinquanta cèntims al mes per deixar a cadascú un llibre
a la setmana. Allí vaig descobrir a Dickens i a Baroja, Vaig llegir a Salgari i a Karl May.

    Molts anys després vaig fer una visita a un bibliotequeta d’un poble
madrileny. No semblava haver estat molt freqüentada, però s’havia fet
càrrec recentment una jove titulada què havia ideat crear un racó exclusiu per als xiquets amb un tros de moqueta per a asseure’ls.

Al principi les mares acolliren la idea amb simpatia perquè els servia de guarderia. Després de recollir els seus fills al col•legi els deixaven allí una estona mentre acabaven de fer les seues compres, però quan tornaven a per ells, no era estrany que els xiquets, intrigats pel final, demanaren quedar-se una estoneta més fins acabar el conte que estaven llegint. Durant l’espera, les mares tafanejaven, agafaven algun llibre, el fullejaven i de vegades també elles quedaven captivades.
Temps després m’assabentí que l’experiència havia donat els seus fruits: algunes lectores eren dones que mai havien llegit abans que una simple moqueta en mans d’una jove bibliotecària els descobrís altres móns.

    I encara uns anys després vaig descobrir un altre prodigi en un gran hospital de València. La biblioteca d’atenció al pacient, amb la qual mitiguen les llargues esperes i angunies, tant de familiars com dels mateixos malalts, fou creada per iniciativa i voluntarisme d’una empleada. Amb un carret del supermercat carregat de llibres donats,
passejant-se per les distintes plantes, amb llargues peregrinacions i lluites amb l’administració intentant convèncer a buròcrates i metges, no sempre oberts a altres consideracions, que el coneixement i el plaer que proporciona la lectura pot contribuir a la curació, al cap dels anys ha aconseguit dotar l’hospital i els seus
usuaris d’una biblioteca amb un servei de préstecs i unes activitats que li han valgut, a més del prestigi i admiració de quants hems passat per allà, un premi del gremi de llibreters en reconeixement al seu treball en favor del llibre.

    Evoco ara aquests tres, entre els molts exemples de tenacitat bibliotecària, en assabentar-me de que ressorgeix l’amenaça del préstec de pagament. Es pretén obligar a les biblioteques a pagar 20 cèntims per cada llibre deixat en concepte de cànon per a rescabalar -això diuen- als autors del desgast del préstec.

Em quedo confús i no entenc res.
    En la vida corrent el que paga una suma és perquè:

    a) Obté alguna cosa a canvi.

    b) És objecte d’una sanció.

    I jo em pregunto: ¿què obté una biblioteca pública, una vegada pagada l’adquisició del llibre per a prestar-lo? ¿O és que deu ser multada per
complir amb la seua missió, que és precisament eixa, la de prestar llibres i
fomentar la lectura?

D’altra banda, ¿què se’ls desgasta als autores en l’operació?.¿Tal vegada deixaren de cobrar pel llibre?. ¿Se’ls llegirà menys per ser lectures prestades?.¿Vendran menys o els servirà de publicitat el préstec com quan una fàbrica regala mostres dels seus productes?
    Però, sobretot: ¿Es vol fomentar la lectura? ¿Europa prefereix autors més rics però menys llegits? No entenc a eixa Europa mercantil. Personalment prefereixo que em llegeixen i sóc jo qui se sent deutor amb la llavor bibliotecària en la difusió de la meua obra.

Que ho sàpiguen els qui, sense preguntar-me, pretenen defensar els meus interessos d’autor carregant-se a les biblioteques.

    He signat en contra d’eixa mesura en diferents ocasions i m’uneixo novament a la campanya.

¡NO AL PRÉSTEC DE PAGAMENT EN BIBLIOTEQUES!

José Luis Sampedro

Si estàs d’acord, passa’l. Pel plaer de la lectura.
L’amic brisco ens ha enviat aquest correu amb un text de José Luís Sampedro en el que, després de donar-nos exemples de les virtuts del plaer de llegir, ens convoca a protestar pel cànon a les biblioteques. No ens ha indicat si és un article de premsa o va circulant per Internet… ara el teniu ací en la nostra llengua també.

Activitats de llengua i literatura a l’Octubre CCC de València


 
Dimarts 19  de gener, 19:00h

LITERATURA

Animalada poètica. Encontre de joves poetes de les Illes, el País Valencià i el Principat (Eduard Ramírez, Alfons Navarret, Fàtima Anglada, Vicent Almela, Josep Pedrals, Blanca Llum Vidal i Montse Costas). Es tracta d'un recital poètic on aniran intervenint els diferents poetes que llegiran cadascun els seus propis versos.

 

 

Dimarts  26, 19:00h

TEATRE

Mot a mot de Remor Teatre

Dirigida per Josep Mercadal

Aquesta obra està pensada per apropar el públic a la figura de Francesc de Borja Moll,
com un exemple en la defensa de la nostra llengua. En aquest sentit,
l’obra no tan sols dóna a conèixer la persistent lluita de Borja Moll
per a la realització del Diccionari CVB, sinó que també ens parla d’un
Borja Moll més íntim, enamorat alhora de la llengua i de la vida. Per a
la dramatúrgia de l’obra hem triat una sèrie de texts de les obres
autobiogràfiques de Borja Moll.

 

Dissabte, 6 de febrer, 19:00h

TEATRE. Lectura dramatitzada

Les habitacions tancades de Samuel Sebastian (guanyadora del premi Octubre de teatre 2008)
 

Interpretada per Maribel Bravo i Àngel Figols

Dirigida per Isabel Caballero

 

L'argument
de l'obra gira al voltant d'un pare que abusa sexualment de la seva
filla de catorze anys i descriu el moment en el qual ella es rebel·la.
La història està escrita en temps real, entre el moment en el qual el
pare acaba d'abusar de la seva filla i fins el moment del dinar de
diumenge.

 

 

Dimarts 9  de febrer, 19:00h

LITERATURA

Presentació de MATEU EL PRESIDENT de Sebastià Bennàssar. El presenten els escriptors Xavier Aliaga i Esperança Camps.
 
 
Octubre Centre de Cultura Contemporània
C/ Sant Ferran, 12 - València

Agenda per al cap de setmana i dilluns.

   Comencem per coses ja fetes: ahir vam poder gaudir novament del visionat de la pel·lícula “Persèpolis” de Marjane Satrapi, una història del Iran recent en la veu de la pròpia autora. Si encara no l’heu vista, paga la pena. La vam poder veure al Casal del Bloc Jaume I de l’Alcúdia.

   Hui divendres, al mateix Casal, a les 22 hores, hi ha una reunió per a parlar de les properes excursions llargues, al maç al Valle del Jerte i a l’agost a Croàcia. Encara queden places, poques però, i si esteu interessats, seria convenient que hi acudireu.

   Demà dissabte ens estrenem com a Dimonis enroscats al carrer Sant Antoni de l’Alcúdia cap a les 19 hores. Col·laborarà fent música com només ells poden fer, la Colla la Rosca. Estem molt il·lusionats i esperem fer-ho el millor que sapiguem. Diumenge 17, els Dimonis enrocats també prepararan una globotà (mascletà feta amb globus rebentats pels menuts i majors que vulguen afegir-se a la festa. Cap al migdia a la plaça del País Valencià de l’Alcúdia.

   El diumenge també hi ha una Concert Solidari per als xiquets d’Etiòpia a Almussafes, ací teniu el cartell:

   Finalment, dilluns a Alzira, inauguració de l’Exposició de fotografia de Xúquer Viu, ací teniu el cartell:

Ryszard Kapuscinski: Parts traduïdes (del castellà) de “El mundo de hoy. Autorretrato de un reportero”.


   Ryszard Kapuscinski va nàixer a Polònia l’any 1932. Va estudiar a la Universitat de Varsòvia i va ser corresponsal a l’estranger fins el 1981. Entre les seves obres cal destacar “L’Emperador”, “El Sha”, “Eben” i “Un dia més a la vida”.

    Nosal3 vam descobrir aquest gran autor a començaments del 2008 amb un llibre que ens deixaren: “La cínicos no sirven para este oficio”, que vam llegir gairebé d’una tirada. Després ens vam preocupar de cercar altres obres traduïdes al català, i trobàrem “Eben” i “Viatges amb Heròdot” (i seguirem cercant altres textos ja traduïts, perquè la seua manera d’explicar el món no és la que domina en el món occidental, la prova la teniu en els tres paràgrafs que traduírem del castellà i que ja hem “penjat” en el Facebook, i que teniu dintre, i encara en traduïrem més, ja que diu grans veritats). En “Eben” ens explica com es van anar produïnt totes les lluites per assolir la independència de molts països d’Àfrica, de com les elits que arriben al poder repeteixen els esquemes occidentals de subjugació i domini per part dels que detenten el poder. A “Viatges amb Heròdot”, va compaginant la lectura d’aquest clàssic amb els seus desplaçaments per Àsia. Si algun llibre d’aqust autor cau a les vos3 mans, no deixeu de llegir-lo, pagarà la pena.

Paràgrafs traduïts de “El mundo de hoy. Autorretrato de un reportero”.

pàg 34

“Si d’entre les moltes veritats tries una de sola i l’empaites cegament, aquesta es convertirà en falsedat i tu, en un fanàtic”

pàg 45

“Quan estic entre els nòmades del Sàhara
els mostre tot el meu respecte, doncs si jo, sense conéixer la seua cultura i
sense eixe coneixement que els permet sobreviure, em trobés en el seu lloc m’hauria
mort. De poc o gens em serviria tota la civilització europea. Tots els meus
coneixements, el que haja llegit a Spinoza o a Kant, allà resulten inútils. En
aquells llocs, si vull sobreviure, necessite adquirir uns coneixements del tot
diferents. Només sobreviure, repetisc, no parle ja de la possibilitat de fer
alguna cosa. La mera lluita per conservar la vida en aquelles condicions suposa
un esforç sobrehumà. No es tracta, per suposat, de coneixements productius: no
serveixen per a crear una nova generació d’ordinadors ni per a fer grans
descobriments científics. Però no per això no són menys dignes de
respecte”

 

Pàg.
53

            “No faig diferència entre
periodista, escriptor i reporter. En el meu cas les tres coses es fonen en una
de sola.

            Per a definir el meu ofici, el
qualificatiu que més m’agrada és el de traductor. Però no d’una llengua a una
altra, sinó d’una cultura a una altra. Ja en 1912, Bronislaw Malinowski advertí
que el de les cultures no és un món jerarquitzat (una autèntica blasfèmia als
ulls de tot eurocèntric), que no existeix tal cosa com una cultura superior i
una altra inferior, que totes, encara que diferents, estan en peu d’igualtat.
Les seues conclusions cobren força hui dia, en aquest món nostre tan
polifacètic i diversificat les cultures del qual es penetren i s’entrellacen
cada vegada més. El repte consisteix en aconseguir que les seues relacions no
es fonamenten en principis de dependència i subordinació, sinó en l’enteniment
mutu i de diàleg entre iguals. Només aleshores donarem una oportunitat a que la
bona fe i la voluntat de comprendre a l’altre triomfen sobre tots els odis i
conflictes que sacsegen a la família humana. En el meu diminut, microscòpic,
camp de treball de reporter, m’agradaria aportar un granet d’arena a aquest
triomf. Per això escric.”

 

ASSEMBLEA DE L’ASSOCIACIÓ DE VEÏNS CABANYAL CANYAMELAR. 13 de gener.

<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:Calibri;
panose-1:2 15 5 2 2 2 4 3 2 4;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:swiss;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:-1610611985 1073750139 0 0 159 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-unhide:no;
mso-style-qformat:yes;
mso-style-parent:””;
mso-margin-top-alt:auto;
margin-right:0cm;
mso-margin-bottom-alt:auto;
margin-left:0cm;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:11.0pt;
font-family:”Calibri”,”sans-serif”;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-font-family:Calibri;
mso-fareast-theme-font:minor-latin;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-bidi-theme-font:minor-bidi;
mso-fareast-language:EN-US;}
.MsoChpDefault
{mso-style-type:export-only;
mso-default-props:yes;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-font-family:Calibri;
mso-fareast-theme-font:minor-latin;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-bidi-theme-font:minor-bidi;
mso-fareast-language:EN-US;}
.MsoPapDefault
{mso-style-type:export-only;
mso-margin-top-alt:auto;
mso-margin-bottom-alt:auto;}
@page Section1
{size:595.3pt 841.9pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:35.4pt;
mso-footer-margin:35.4pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

         Des de l’Associació
de Veïns Cabanyal-Canyamelar volem fer una crida molt especial a totes les Associacions
de Veïns de la ciutat de València i a la resta de moviments ciutadans del PV, perquè
en la mesura que us siga possible acudiu a l’Assemblea del dimecres dia 13 en els
locals de l’Ateneu Marítim, c/ Reina núm. 68, per a demostrar el vostre suport
a aquesta lluita que tants anys portem lliurant contra l’intent de dividir el nostre
barri i expulsar de les seues cases a més de 1.000 famílies. Els veïns del
Cabanyal necessiten sentir el suport de la vostra presència. Aquelles organitzacions
que per qualsevol causa no els siga possible, estarem encantats de poder llegir
el comunicat d’adhesió que ens féu arribar al correu d’aquesta Associació de Veïns.

SALUTACIONS I GRÀCIES PEL VOSTRE SUPORT

JUNTA
DIRECTIVA A.V. CABANYAL-CANYAMELAR

 

PASSA’L

 

        Us
convoquem a l’assemblea general de la Plataforma Salvem
El Cabanyal

I vos adjuntem un bonic article Vivir para ver  : «Se permite destruir
hermosas casas modernistas para construir el mismo bodrio de siempre» 10.01.10
– 01:22 –
ROSA REGÀS

 

Compromís per l’Alcúdia ja té el seu propi bloc.

   En el dia d’ahir, Compromís per l’Alcúdia va inaugurar el seu bloc, que teniu enllaçat a la columna de la dreta, dintre de l’apartat “Activisme”.

   Des d’aquest bloc hem donat cobertura a algunes de les propostes, mocions, mobilitzacions, etc que el col·lectiu ha vingut desenvolupant, però com no ho podiem detallar tot, s’ha decidit obrir el seu propi bloc, on esperem donar compte de tot el que fem, el que volem fer i també donar-vos l’oportunitat de participar activament amb els vostres suggeriments, adhesions o rebuigs, que de tot hi haurà.

   Així doncs, NOSAL3 tanca des de hui l’apartat (Categories) Compromís per l’Alcúdia amb aquest apunt i us redirecciona al nou bloc.

TRADUCCIÓ: Article de Sergi Tarin. Levante 7 de gener. El Cabanyal, de nou en perill.

<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:”Cambria Math”;
panose-1:2 4 5 3 5 4 6 3 2 4;
mso-font-charset:1;
mso-generic-font-family:roman;
mso-font-format:other;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:0 0 0 0 0 0;}
@font-face
{font-family:Calibri;
panose-1:2 15 5 2 2 2 4 3 2 4;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:swiss;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:-1610611985 1073750139 0 0 159 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-unhide:no;
mso-style-qformat:yes;
mso-style-parent:””;
mso-margin-top-alt:auto;
margin-right:0cm;
mso-margin-bottom-alt:auto;
margin-left:0cm;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:11.0pt;
font-family:”Calibri”,”sans-serif”;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-font-family:Calibri;
mso-fareast-theme-font:minor-latin;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-bidi-theme-font:minor-bidi;
mso-fareast-language:EN-US;}
.MsoChpDefault
{mso-style-type:export-only;
mso-default-props:yes;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-font-family:Calibri;
mso-fareast-theme-font:minor-latin;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-bidi-theme-font:minor-bidi;
mso-fareast-language:EN-US;}
.MsoPapDefault
{mso-style-type:export-only;
mso-margin-top-alt:auto;
mso-margin-bottom-alt:auto;}
@page Section1
{size:595.3pt 841.9pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:35.4pt;
mso-footer-margin:35.4pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>


Camps desafia el Govern (central) i
autoritza l’enderrocament del Cabanyal

El Govern (valencià) aprova amb urgència
un decret-llei per a enderrocar aquest emblemàtic barri de València

 

 

SERGI TARÍN – Valencia – 07/01/2010 16:20

            El Govern valencià (PP) ha aprovat
de manera urgent i excepcional ampliar la protecció del barri mariner del
Cabanyal per a derruir-lo sense interferències. Aquesta mesura, en forma de
decret-llei, s’incubà durant les últimes 48 hores en els despatxos de l’Ajuntament
i la Generalitat. La seua gran artífex fou l’alcaldessa Rita Barberà, que el dimarts
passat es declarà en rebel·lia contra una ordre del Ministeri de Cultura que
prohibeix i considera “espoli” l’execució d’un pla urbanístic que
reduiria a enderrocs centenars de cases amb un alt valor patrimonial.

            L’alcaldessa agraí a Camps “la seua
ràpida resposta a la invasió del Govern central” i confirmà que les
excavadores no abandonaran el Cabanyal. De fet, les pressions de Barberà per
desactivar el dictamen de Cultura se substanciaren a través del Decret-Llei de
Mesures de Protecció i Revitalització del Conjunt Històric de la Ciutat de València.

            Aquesta mesura, amb rang de llei, blinda
la trama urbana del Cabanyal, catalogada Bé d’Interés Cultural (BIC) en 1993,
“front a qualsevol acord ministerial”, sentencià la portaveu del
Consell, Paula Sánchez de León. “En realitat, es tracta d’un embolcall
legal per aïllar al Cabanyal de l’ordre de Cultura i escometre l’enderrocament
de bona part de la trama urbana que assegura protegir”, asseguraren fonts
jurídiques. Segons aquests mateixes fonts, és Cultura qui té competències sobre
els BIC “per molt que el Consell atorgue qualitat de llei a la del
Cabanyal”.

            Un altre escenari possible és que el
Govern valencià suprimisca la consideració de BIC. En eixe cas, sense la tutela
del ministeri, els carrers del Cabanyal quedarien inermes davant una
intervenció urbanística a mig termini, ja que la Llei de Patrimoni Valencià
obliga al Consell a reunir informes tècnics que justifiquen la descatalogació.
De no ser així, el Govern de Camps podria enfrontar-se a un recurs d’inconstitucionalitat.

Oposició veïnal

            Els afectats estan “alarmats”
pel “totalitarisme” de la Generalitat

            Els veïns que s’oposen al pla de l’Ajuntament
valencià es mostraren “estupefactes i indignats” amb el nou decret llei.
Segons Maribel Doménech, portaveu de la plataforma Salvem el Cabanyal, “no
es tracta d’un desafiament contra el ministeri ni contra els residents, sinó
contra el Tribunal Suprem”, que és qui encarregà a Cultura en maig de 2009
l’informe sobre el patrimoni del Cabanyal. En eixe sentit, Domenéch assegurà
sentir-se “alarmada” pel “totalitarism” del Govern valencià,
que pretén “canviar el que no li agrada a colp de llei”.

Ampliar una avinguda

            En la mateixa línea es pronuncià l’oposició.
El secretari general del PSPV-PSOE, Jorge Alarte, qualificà d’”inadmissible”
desprotegir un barri per a “enderrocar-lo perquè volen ampliar una avinguda”.
Per aquest motiu instà a Camps a rehabilitar el Cabanyal “i recuperar un
barri de referència”.

            Més dur fou Enric Morera, portaveu
del grup parlamentari Compromís, qui acusà el Govern valencià de voler “esborrar
del mapa el Cabanyal per a que triomfe l’urbanisme salvatge front a la
protecció del llegat històric”.

 

Anit al concert dels Manel al Palau de la Música de València (molts que s’assbentaren a darrera hora no s’ho creien, deu ser la primera vegada que es fa una actuació en català al Palau!! s’ho cregau o no!), que va ser per a recordar durant molt de temps, per acabar, els Manel demanaren que els més atrevits i atrevides del públic pujaren a fer uns versets que rimaren amb “ens ha costat Déu i ajuda, arribar fins aquí”, i la primera persona que pujà, molt emocionada, es feia creus dient “i ací, al Palau” i no recordem exactament què va dir, però va fer al·lusió al Cabanyal i a la mobilització de demà dilluns per defensar el patrimoni històric d’aquest barri emblemàtic de la ciutat de València. L’auditori va vitorejar llargament la intervenció. Així que ja ho sabem, el dilluns cap al Cabanyal.

   Per cert, hui fa 47 anys que vaguem pel món, des del 1963, any en que va fer tant de fred com enguany (açò ens ho han dit, clar).

Correu d’Airenou de Bao.

Notícies dels Diables, Bruixes del Riberal i de Hamlet a l’Exili.

El primer cap de setmana del 2010 ha estat molt
particular pels Diables i Bruixes del Riberal


Dissabte
2 de gener la ciutat d’Elna ha estat el teatre del darrer correfoc abans
de l’aplicació de la directiva europea.

Diables, Bruixes del Riberal i Hamlet han regalat un correfoc i el judici
que no han tingut a tots els amics.

El Ball de Diables de Cornellà ha acompanyat els nord-catalans en aquest
correfoc de “despedida”.

Centenars de persones eren presents i han donat suport als correfocs,
destaquem la presència de Jean-Jacques Lopez batlle de Salses i vice
president del Consell General.

La premsa present s’ha fet ressò de l’acte.

Text de la paròdia de judici.

 

Fotografies de l’acte aire nou de bao
  festa.cat
1
  festa.cat
2

Agraïm la municipalitat d’Elna per a haver fet possible aquest acte
reivindicatiu.

 

Diumenge
3 de gener de Bao a Alforja

Prendre la decisió d’agafar
el camí de l’exili, fins i tot si és simbòlic no és mai un plaer. Sentir-se
obligat de “marxar” per a poder viure, et fa sentir finalment com a exclòs.

El diumenge a les 8 del matí
la pujada a l’autocar, a 3/4 de 9 érem rebuts a la frontera pel Jordi
cabezas, batlle del la Jonquera, gralles i percussions posaven ambient.
Més tard l’emoció pujava encara més amb l’arribada a Salt i la recepció
preparada per les colles del nord. Carretillada i esmorzar.

A La Roca és la colla de la
ciutat que s’afegia a la caravana i fins les Borges del Camp el viatge
fou tranquil. A les Borges de nou Diables i foc saludaven el nostre passatge.
Finalment a 2/4 de 2 arribàvem a Alforja, seu nacional de la FDDC i a
partir d’ara una mica més encara casa nostra.

els Presidents de la Federació
de Diables i de l’Agrupació del Bestiari nos hi esperaven, els Gegants
símbols de la ciutat eren presents, així com el batlle, part del consistori
municipal i ball populars. Moltes colles de foc eren també representades.

Cercavila pels estrets carrers
de la ciutat, parlaments, vermut, recepció a l’Ateneu i dinar.

Tot havia estat previst i organitzat
per a endolcir-nos el viatge.

un fort agraïment a totes les
persones, entitats i institucions que nos han donat suport al llarg dels
mesos passats, tota aquesta mostra d’amistat nos obliga a ser encara més
ferms!

Farem FESTES
AMB FOC PETI QUI PETI!

Aquest acte no hauria estat
possible sense la Federació de Diables i Dimonis de Catalunya, l’Agrupació
del bestiari Festiu i Popular de Catalunya, l’Ateneu i l’ajuntament d’Alforja.

fotografies de l’acte airenou de bao
  festa.cat

Premsa: recull de premsa dels
actes

 

tema preocupant…

Apagada de la Televisió de Catalunya


Pels nord-catalans
la televisió de Catalunya té els dies comptats, la frontera
imposada el 7 de novembre del 1659 torna amb més realitat.

Sembla que se podrà mantenir
la recepció de TV3 i C33 pel repetidor analògic encara
uns mesos…

però què passarà quan
França apagui les seues freqüències. Els catalans
del nord no tenim dret a una TDT catalana de qualitat?

A Catalunya
nord també volem rebre la televisió de Catalunya en les
millors condicions!

TRADUCCIÓ: “Conte de Nadal per a decebuts” de Rafael Argullol, El País, 2 de gener

<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:Courier;
panose-1:2 7 4 9 2 2 5 2 4 4;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:modern;
mso-font-format:other;
mso-font-pitch:fixed;
mso-font-signature:3 0 0 0 1 0;}
@font-face
{font-family:Wingdings;
panose-1:5 0 0 0 0 0 0 0 0 0;
mso-font-charset:2;
mso-generic-font-family:auto;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:0 268435456 0 0 -2147483648 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;}
h1
{mso-margin-top-alt:auto;
margin-right:0cm;
mso-margin-bottom-alt:auto;
margin-left:0cm;
mso-pagination:widow-orphan;
mso-outline-level:1;
font-size:24.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
font-weight:bold;}
h3
{mso-margin-top-alt:auto;
margin-right:0cm;
mso-margin-bottom-alt:auto;
margin-left:0cm;
mso-pagination:widow-orphan;
mso-outline-level:3;
font-size:13.5pt;
font-family:”Times New Roman”;
font-weight:bold;}
a:link, span.MsoHyperlink
{color:blue;
text-decoration:underline;
text-underline:single;}
a:visited, span.MsoHyperlinkFollowed
{color:purple;
text-decoration:underline;
text-underline:single;}
p
{mso-margin-top-alt:auto;
margin-right:0cm;
mso-margin-bottom-alt:auto;
margin-left:0cm;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;}
@page Section1
{size:595.3pt 841.9pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:35.4pt;
mso-footer-margin:35.4pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
/* List Definitions */
@list l0
{mso-list-id:1368532111;
mso-list-template-ids:1556661052;}
@list l0:level1
{mso-level-number-format:bullet;
mso-level-text:?;
mso-level-tab-stop:36.0pt;
mso-level-number-position:left;
text-indent:-18.0pt;
mso-ansi-font-size:10.0pt;
font-family:Symbol;}
ol
{margin-bottom:0cm;}
ul
{margin-bottom:0cm;}
–>

Conte de Nadal per a decebuts

RAFAEL ARGULLOL
02/01/2010

            Si
algú de vostés es troba entre els decebuts per l’esdevingut en la Cimera sobre
el Clima de Copenhaguen, els recomane la lectura del relat de Jean Giono El hombre
que plantava árboles
, acabat de traduir entre nosaltres (
al castellà, al català també?). Abans de res per raons d’higiene mental: després
de tants dies de xerrameca, de demagògia de tots  colors, de promeses altisonants i discursos buits,
després de tant soroll propagat a través del món pels ensordidors altaveus de
la comunicació s’agraeix la història d’un home que lliurement s’ha envoltat de
tant silenci que ni tan sols té necessitat de parlar. Un antídot front a la cridòria.

La noticia en altres webs

En el relat de Jean Giono, un
pastor solitari planta roures.

            Però,
a més, Elzéard Bouffier, protagonista de la narració, sembla saber més sobre la
naturalesa que cap dels reunits en Copenhaguen. Té una familiaritat entranyable
amb ella, alguna cosa que li permet avançar pel camí just sense recórrer a
declaració pragmàtica alguna, sense funcionaris o experts, que és un home refractari
a les grans paraules -de fet és un home de molt poques paraules-; com a contrapartida,
està posseït d’una energia meravellosa en el moment de dedicar-se a la passió
de la seua vida: plantar arbres. En el breu relat, Jean Giono retrata al seu
personatge al llarg de 37 anys, de 1910 a 1947. En aquest temps Elzéard
Bouffier no abandona mai el seu reducte de terra provençal, juntament als
Contraforts del Mont Ventoux, una terra dura i aspra. Bouffier, un pastor
solitari que frega la seixantena, planta roures. Enterra centenars de milers d’aglans,
seleccionades un a un, amb l’esperança de que cresca un petit bosc. Després, en
la lleu humitat de la vall, s’atreveix amb els bedolls. Planta arbres sense
descans mentre s’abaten sobre Europa dues guerres. La destrucció regna per totes
bandes, però l’ancià pastor, immutable, prossegueix amb la seua tasca i el petit
bosc, convertit ja en un bosc gran i generós, s’erigeix en una invitació a la
vida, un regal als supervivents.

            El
que hem dit: un conte de Nadal per a consolar als decebuts.