Arxiu mensual: octubre de 2009

La Lluna en un Cove. Número 11, novembre.

Número 11

Temps d’armes als ulls d’un innocent, Jordi Cardona
Fora de cartellera: Dersu Uzala, Anna Maria Villalonga
Un món particular, Carme Osan
L’altra cara de la lluna: La Mussara: bruixeria, desaparicions, i estranyes pèrdues de temmps, Emili Gil
Els cinc còdols, Xavier Serra
Mor Genís Galera, l’inventor de l’arcavisor, Xavier Diez
La terra que el temps oblidà (cap. 2), Edgar R. Burroughs, amb vinyetes de Daniel S. Limon
Ateïsme interessat, Limon & Juli Vert
Aquell silenci tan feixuc, Dolors Ayats
Obra gràfica, Jordi Bofill

Format: 14’50 x 20’50 cm. / Enquadernació rústica / Tapa flexible plastificada / Il.lustracions de Daniel S. Limon
110 pàgines

PVP: 7,5 Euros


Detalls del contingut:

Temps d’armes als ulls d’un innocent. Jordi Cardona
El dia 10 de juny de l’any 1938, quan ningú del poble no s’ho esperava,
perquè en aquesta petita localitat la guerra transcorria amb una certa
normalitat, amb un gran terrabastall que va fer posar en alerta el
centenar d’habitants de la població, va arribar-hi una gran columna de
camions voluminosos. Aquests camions van fer-hi cap replets de soldats
i presoners: uns 1500 captius, i uns 200 guàrdies. L’horror podia
llegir-se clarament reflectit en els rostres d’aquells presos. Fins
llavors ningú del poble no havia sospitat que les més altes esferes del
SIM –Servicio de Investigación Militar-, tenien ficats els ulls en Ogern per a crear-hi el futur Camp de Treball número 5.

Un món particular. Carme Osan – Anys enrere, la mamà
havia estat representant d’aquella burgesia de la dreta de l’Eixample,
entonada i conservadora, que matava el seu temps en concentracions com
la del dia del Dómund, de la lluita contra el càncer, de la Creu Roja i
d’altres actes singulars, netejant, així, la seva consciència i fent
que les estades dels estius amb els set fills a la torre de Palamós
fossin compensades per aquells actes altruistes en benefici dels
pobrets negrets de l’Àfrica…

Fora de cartellera, Anna Maria Villalonga – Una visió
particular sobre algunes obres que susciten interès més enllà del seu
moment en cartellera. En aquest número: “Dersu Uzala”.

L’altra cara de la lluna. Emili Gil – Una nova secció que t’esborronarà. En aquest número: “La Mussara: bruixeria, desaparicions i estranyes pèrdues de temps”.

Mor Genís Galera, l’inventor de l’arcavisor. Xavier Diez
– Galera, que portava alguns anys retirat de l’escena pública, serà
recordat per ser l’autor intel·lectual, conjuntament amb l’enginyer
informàtic Phillipe Nelli, de l’arcavisor, l’aparell que, com
tothom sap actualment, serví per a descobrir els nombrosos fraus i
manipulacions històriques a les quals s’havien acostumat les societats
del segle XX.

Aquell silenci tan feixuc, Dolors Ayats – Mentre
pujava les escales, netes com un mirall, que se suposava que em
portaven a un espai reservat, mil coses em passaven pel cap. No sabia
ben bé què feia allà, era incapaç de comprendre que per a la migrada
economia de casa allò era un gran sacrifici, una aposta per al meu
futur; no entenia qui els havia ficat al cap totes aquelles falòrnies.
La meva sorpresa va ser quan aquella cosa negra i miop va obrir la
porta del preuat dormitori. “La sala rosa”, em va dir. Allò era un camp
de llits, separats per una simple fusta i una cortineta ridícula
agafada a cada costat. I la meva intimitat? Com m’ho faria si tenia
ganes de plorar? Com aniria a fer pipí? Allà dormiríem vint-i-quatre
persones! El desconcert va ser tan profund que vaig arrencar a córrer
escales avall. Volia fugir, volia allunyar-me d’aquella presó, no ho
podria suportar, em moriria! Que no ho sabien, a casa, on m’havien
ficat? Si el meu demà havia de ser aquell calvari, ja m’estava bé l’ahir, forjat de petites coses, de senzillesa, de rudes moixaines…

Els cinc còdols. Xavier Serra – Va tancar el puny amb
els cinc còdols, els va sospesar, el pes de cinc vides, i les va prémer
amb força i es va prometre que cuidaria aquelles cinc pedretes.

La terra que el temps oblidà, capítol 2. Edgar R. Burroguhs – Escrita l’any 1916, es publicà a la revista Blue Book Magazine.
És la primera part d’una trilogia de novel·les curtes centrades en les
peripècies dels supervivents de la tripulació i els presoners d’un
submarí alemany de la primera guerra mundial, que s’ha perdut i ha anat
a parar a un continent desconegut. Una interessant obra que combina la
ciència-ficció i les aventures. Amb les vinyetes de Daniel S. Limon.

Obra gràfica. Jordi Bofill. S’inclou en el número 11 quatre magnífiques obres d’aquest artista gironí de projecció internacional.

Copyright: Jordi Bofill
Es prohibeix l’ús d’aquesta imatge sense autorització

Sobre els autors:

Jordi Cardona Regada (Ogern, Lleida, 1960). Sóc pagès de
professió i de vocació, però a partir de l’any 2000 vaig descobrir que
també m’agradava escriure coses. He publicat recerca històrica: Fets i gent de la baronia d’Ogern i la Salsa; literatura infantil: El medalló indi, La bola màgica i La increïble Cristina; rondallística popular: Misteris i sentiments; poesia: Paraules d’amor; narrativa juvenil: L’últim nivell; i narrativa per a adults: Pàgines de poble. Darrerament he publicat un nou llibre de recerca: Camí de linfern. Presoners en temps de guerra al camp de treball d’Ogern. També he participat en alguns certàmens literaris, on he guanyat diversos premis: II Premi Literari Arròs amb Lletres de Sant Jaume dEnveja, 2002; VIII Concurs Literari Sant Jordi de Llagostera, 2003; Premi Plaça Major de Poesia en el I Certamen Literari Ciutat de Solsona, 2003; Premi Pirineu de narració literària en el III Premis Literaris Homilies d’Organyà, 2005; Premi Sant Carles Borromeu de Contes o Narracions en la XXVIII Nit Literària Andorrana, 2005; Premi d’Assaig El setè Cel a Salt, 2007.

Carme Osan i Tort (Barcelona, 1958). Llicenciada en Història.
Amb una formació artística en diferents camps, actualment em
desenvolupo professionalment dins del Museu Nacional d’Art de Catalunya
(concretament dins el Gabinet de Dibuixos i Gravats). M’encanta l’art
en totes les seves manifestacions però, posats a triar, el meu punt
feble és el teatre i la pintura. Quant a literatura, la novella i la
poesia ocupen un lloc destacat per a mi. Un llibre que mai no cremaria?
No podria cremar mai cap llibre. Formo part de la cultura que els mima
i els cuida com precioses obres… Encara els folro abans de
llegir-los, i odio deixar-los a persones darrere de les quals sé que
hauré d’anar per a recuperar-los; els llibres són com fills dels quals
no em puc desprendre. L’única excepció al que he dit anteriorment, la
formarien tots aquells llibres que puguin fer proselitisme de la
intolerància en qualsevol de les seves versions. Amb tots aquests
llibres, hi podria fer una bona foguera. Les meves aficions? Dins del
món artístic m’hi desenvolupo bé, però, fa un temps, he descobert
aquesta gran vàlvula d’escapament que és l’escriptura: escriure sobre
allò que sóc i allò que m’envolta, em fa deixar la pell de mica en mica
i m’omple de satisfacció.

Xavier Serra Guasch (Barcelona, 1973) Llicenciat en
Matemàtiques i vinculat professionalment a una entitat financera,
s’escapa sovint al món de les paraules. Lector àvid des que té ús de
raó (si és que n’ha tingut mai), té una necessitat aclaparadora
d’escriure tot allò que li passa pel cap, potser per un desig
d’immortalitat com el que descriu Kundera, el seu escriptor favorit. Se
sent igualment influït per l’escriptor txec com per Graham Greene,
Stefan Zweig i Miquel Martí i Pol. Guanyador els anys 94 i 95 del Premi Barnavasi de Literatura Breu, conrea tant la prosa com la poesia. També ha traduït al català l’obra de teatre Història del Zoo d’Edward Albee. Ha collaborat a La Lluna en un Cove en el núm. 7, amb el relat No recordo res d’abans d’ahir.

Xavier Diez (Barcelona, 1965) Historiador i escriptor. Autor
de diversos llibres i articles acadèmics sobre pensament polític i
història social, tot i que també s’ha dedicat a l’assaig sobre
temàtiques variades. Fa de columnista a diversos mitjans com El Punt, Diari de Girona o el Setmanari La Directa; fa també crítica literària al suplement Accents o la Revista de Girona, i porta un blog amb nombroses visites: La bitàcola de Xavier Diez. També ha collaborat en publicacions menys convencionals, com la revista naturo-nudista Pragma,
o diverses revistes patagòniques. Com a escriptor, deu ser l’únic
creador català que debutà com a guionista a la televisió islandesa, el
1988, amb un conte per a nens amb un final sospitosament coincident amb
el d’Shrek. Després, s’ha dedicat a la poesia, amb dos reculls
publicats i amb la participació en diverses antologies, una d’elles en
francès. Enguany treballa en la traducció al català de la poetessa
sèrbia d’expressió francesa Zorica Sentic, i tot just aquest octubre,
alguns dels seus poemes seran recollits en una exposició a Buenos Aires
sobre l’obra de l’artista Eugenia Bekeris. També és autor d’una novella
d’intriga política, ben rebuda per la crítica i poc distribuïda per les
llibreries, anomenada Geníssers. Alguns dels seus articles i creacions han estat traduïts al francès, a l’italià, al serbi, i també a l’islandès. En La Lluna en un Cove ha col.laborat anteriorment amb l’obra Sàhara

Dolors Ayats Aymerich (Ciuret Girona, 1949) Treballo com a
mestra d’educació primària des de fa un munt d’anys. Acostumo a
escriure petits relats amb bocins autobiogràfics de la meva infantesa
que reflecteixen un món llunyà, però entranyable i amb un punt de
nostàlgia. Em costa molt fer-los públics, perquè sempre penso que no
mereixeran l’interès de ningú. El que podeu llegir en aquest número és
el primer que veig publicat, si exceptuem una “carta d’amor” amb què
vaig quedar finalista en un concurs a Calafell l’any passat. Sóc una
lectora voraç de novel.les, sobretot les de fonaments històrics i de
temàtica social.

Jordi Bofill (La Bisbal d’Empordà, 1973), estudià Belles Arts
a Olot, entre els anys 1993 i 1996. Ha desenvolupat la seva obra
pictòrica a partir d’un estil molt personal, que ha pogut presentar en
sales de diferents països. La seva obra té, per tant, una merescuda
projecció internacional. La seva web és http://www.nomesart.net/catala/artistesallotjats/websallotjats/jbofill.htm

Seccions fixes:

Fora de cartellera: Anna Maria Villalonga
(Barcelona, 1959). Llicenciada en Filologia Catalana i Hispànica. Es
dedica professionalment a la docència, i és escriptora i crítica de
cinema. http://elracodelanna.blogspot.com
La terra que el temps oblidà (novel.la): Edgar Rice Burroughs
(Chicago, 1875 – Encino, Texas, 1950). Prolífic novellista
nord-americà, un dels capdavanters en la seva època del gènere de la
ciència-ficció. Creador de la popular sèrie de Tarzan, que va iniciar
el 1914 amb l’obra titulada Tarzan of the apes.
Limon & Juli Vert (relat en vinyetes): Daniel S. Limon (Lloret de Mar, 1976). Llicenciat en l’Escola Llotja com a illustrador, collabora en diversos mitjans de premsa escrita. En La Lluna en un Cove,
s’encarrega de les illustracions dels relats, de les caràtules de les
seccions fixes, i del còmic. http://www.danilimon.blogspot.com
L’altra cara de la lluna: Emili Gil (La Sénia,
1969). Escriptor, periodista i traductor. Secretari tècnic de l’AJELC
fins a l’any 2000. Coeditor de la revista Lovecraft Magazine. Ha
traduït obres clàssiques de terror al català, i és, al mateix temps,
autor de diversos llibres d’aquest mateix gènere i de temàtica
fantàstica. La seva web personal és
http://personal.telefonica.terra.es/web/emili-gil

Les següents empreses i entitats han recolzat el nostre projecte i/o s’han puclicitat en La Lluna en un Cove


Edicions del Llancer


Vilaweb Lletres


Informàtiva virtual per a
PIMES i professionals


Número 11

Temps d’armes als ulls d’un innocent, Jordi Cardona
Fora de cartellera: Dersu Uzala, Anna Maria Villalonga
Un món particular, Carme Osan
L’altra cara de la lluna: La Mussara: bruixeria, desaparicions, i estranyes pèrdues de temmps, Emili Gil
Els cinc còdols, Xavier Serra
Mor Genís Galera, l’inventor de l’arcavisor, Xavier Diez
La terra que el temps oblidà (cap. 2), Edgar R. Burroughs, amb vinyetes de Daniel S. Limon
Ateïsme interessat, Limon & Juli Vert
Aquell silenci tan feixuc, Dolors Ayats
Obra gràfica, Jordi Bofill

Format: 14’50 x 20’50 cm. / Enquadernació rústica / Tapa flexible plastificada / Il.lustracions de Daniel S. Limon
110 pàgines

PVP: 7,5 Euros
www.lallunaenuncove.cat


Ara,

La Lluna en un Cove - Revista de relats de ficció en català

es pot adquirir a…

La Llibreria dels Llunàmbuls

  • Llunàmbul rima amb somnàmbul, preàmbul, noctàmbul i funàmbul.
  • Llunàmbul és un neologisme que no surt a cap diccionari, ni tampoc al Google (ho podeu buscar, si voleu; no ho trobareu, encara).
  • Es tracta d’una nova paraula, composta dels termes lluna i del sufix -àmbul, que ve del llatí ambulare (caminar).
  • Un llunàmbul és una persona que practica el llunambulisme.
  • El llunambulisme és l’art de caminar per la lluna; en sentit figurat, el llunambulisme és també l’acció de llegir i gaudir La Lluna en un Cove.

La imaginació al poder!

Una nova llibreria virtual.
On es podran trobar bons llibres, a bon preu.
Per a tots els llunàmbuls, i per a tots aquells que aspiren a ser-ho.
www.lallunaenuncove.cat/llunambuls

“Saturday in english” el sistema educatiu feliç” de Vicent Brotons i Rico – Levante EMV 27 d’octubre

«Saturday in English»:

El sistema educatiu feliç

Vicent Brotons i Rico

 

            Don
Alejandro Font de Mora no deixa de sorprendre´s amb el seu copalta —«chistera»,
en castellà, que, per cert, s´associa a la paraula «chiste»—. Ara, després de
la que va muntar amb l´Educació per a la ciutadania en anglés, complementades
amb l´ensenyament del xinés mandarí a Secundària i el pla del plurilingüisme
educatiu adreçat a només tres centres de tota la comunitat autònoma i amb una
proposta curricular més que dubtosa (80% en anglés; 10% en castellà i 10% en
valencià), ens ha eixit amb una nova ocurrència, els «Saturdays in English»
(activitats en anglés per als vint millors estudiants del primer cicle d´ESO de
10 municipis valencians), a més d´altres programes destinats a premiar
l´excel·lència individual.

            Tranquils. No, no seré jo qui
valore negativament els »Saturday in English» i les altres activitats per a les
elits escolars. Em limitaré, però, a sotmetre a l´opinió pública la següent
reflexió: ¿Amb un fracàs escolar que supera el 35% —cinc punts per damunt de la
mitjana espanyola— i que ha augmentat 14,4 punts en els últims sis anys—; amb
greus problemes d´infraestructures; amb una situació endèmica pel que fa al
bilingüisme amb les dues llengües oficials que en la pràctica només és
aconseguit pel 30% dels escolars, és a dir, un fracàs del 70%, com es permet el
luxe de parlar-nos de projectes elitistes adreçats a minories escolars i que
dubtosament passarien el més mínim control de respecte a la igualtat
d´oportunitats?
            Insistic, crec que en un
sistema educatiu que funcionara raonablement bé, programes experimentals
adreçats a fomentar l´excel·lència i pensats —i finançats— per ser
generalitzats no serien una mala idea. Estos mateixos programes, en un sistema
educatiu en fallida, com és el valencià, no passen de ser un sarcasme, un
insult i una autèntica operació de màrqueting adreçada a enganyar els sectors
menys conscients de la societat. Mentre, com no pot ser d´altra manera, les
plataformes per l´enseyament públic, continuen reivindicant que sistema
educatiu deixe de deteriorar-se i que comence a caminar en direcció cap a uns
parametres de qualitat mínimament homologables no ja amb l´Europa avançada sinó
amb comunitats autònomes com la catalana, la basca, la gallega o la cantàbrica.
            Fa un dies participava en una
sessió de formació de centres amb mestres, bons mestres. Els assegure que els
professionals de l´ensenyament d´este país està preparats i continuen
prepararant-se amb uns nivells de compromís fora de dubtes per a fer possible
no només un ensenyament amb mínims de fracàs escolar sinó també amb importants
fites de qualitat. Si algú fracassa en este país són els responsables de
l´Administració Educativa; les seues penoses, quan no inexistents, polítiques;
la falta d´inversió en la formació del professorat; l´absència d´un bon pla
plurlingüe, respectuós i clarament compromés, en primer lloc, en la promoció de
la llengua pròpia de tots el valencians; l´adequació de les plantilles a les
demandes de formació multidiomàtica de l´alumnat, i clar, com sempre, la falta
d´infraestructures adequades —un altre endemisme, els eternes barracons— i
recursos materials per a una acció educativa moderna.
M´haguera agradat saludar efusivament el «Saturday in English» i els «Caps de
Setmana per a Excel·lents». però, amb la quantitat de problemes elementals que
el nostre sistema educatiu té per resoldre urgentment, em semblen, disculpen
l´expressió, collonades irresponsables d´un dels més nefastos consellers que
han passat per la Generalitat Valenciana.

Director de la Unitat per a l´Educació Multilingüe de la Universitat d´Alacant

 

 

Com que tenim la setmana molt ocupada, us pengem un altre article que ens ha recomanat brisco. Aquests que ens governen (i més concretament el conseller d’Educació) són capaços d’inventar-se mil estratègies per a esborrar de l’ensenyament tot allò que tinga a veure amb la nostra llengua… i mentestant, l’alumnat ha de rebre classes en barracons… quin país!!!

Correu d’Acció Cultural descompartint la sentència del TSJ pel tancament de TV3 Perenxisa.

El TSJ ordena el
tancament del repetidor de TV3 de Perenxisa

El TSJ
autoritza el tancament del repetidor de TV3 que cobreix València, l’Horta i
part del camp de Morvedre, Camp de Túria, Foia de Bunyol i Ribera Alta i
Baixa (és a dir, es veurien afectats uns 1.300.000
habitants).


Acció
Cultural no comparteix la sentència del TSJ per dos motius:

-perquè discutim
la competència legal de la Generalitat valenciana
per actuar sobre una televisió
pública que és emesa per un canal de TDT la titularitat del qual no és
autonòmic

-perquè l’aplicació
de la pressumpció de legalitat de les actuacions de les administracions
públiques en aquest cas pot provocar un dany major
, ja que el tancament d’una
televisió implica un exercici de censura, per molt que aquesta decisió fóra
suposadament revocable per un sentència posterior, que en el millor dels
casos podria tardar anys a arribar.

Amb
aquesta sentència, el tancament del repetidor que cobreix l’àrea més
poblada del País Valencià pot ser imminent
, i depén en exclusiva de l’arbitrarietat política i
l’interès partidista de l’actual Govern valencià
, el mateix que està implicat en
una sèrie de gravíssims casos de corrupció.

Davant d’això, Acció Cultural fa una crida als
ciutadans per donar un impuls encara més gran a la campanya d’Iniciativa
Legislativa Popular
que la
nostra entitat està impulsant, perquè és evident que només per aquesta via
aconseguirem frenar aquest intent de censura.

Sentència

 

Notícia
als mitjans de comunicació: Vilaweb;
El Punt;
Levante-EMV;
Las
Provincias
; Avui
; El País
; El
Triangle Diari
; Qué.es
; Espai País Valencià ;
Diario
Crítico C.V.
; El
singular digital
; Catalunya
ràdio
; Media.cat
; Tribuna.cat
; Racó
Català
 

Adhesions
partits i sindicats: EU País Valencià ; Intersindical Valenciana
; CCOO País Valencià

 

 

On és la societat civil? d’Albert Ferrer Orts. Levante-EMV 21 d’octubre 2009

Com l’amic brisco va proposar l’altre dia a l’apunt dels 300 apunts que havíem de participar tothom, predica amb l’exemple i ens envia el present article que ens ha de fer pensar:

On és la societat civil?

Albert Ferrer Orts

 

 

            Fa
unes setmanes Toni Mollà presentava en La Casa del Llibre la seua darrera
contribució escrita al coneixement dels trets que caracteritzen l’actual
televisió. L’obra en qüestió és una part de la seua tesi doctoral en què es
pregunta si és possible un model públic d’aquesta. Els parents, amics, companys
i col·legues que acompanyàrem l’autor en l’esdeveniment quedàrem una mica
intrigats (per a ser més exactes, desconcertats) quan, a mesura que anaven
dissertant els ponents que l’envoltaven, quedava sense resposta la pregunta que
recurrentment formulaven: quin és el paper de la societat civil a l’hora
d’exigir una televisió pública? Eixa i no altra era la qüestió en un tema tan
delicat. Però, filant més prim, eixa és una de les moltes assignatures pendents
que, associadament o de forma individualitzada, encara no hem resolt els
valencians des de fa massa temps.

            Crec
que som uns quants els que apel·lem amb freqüència a la mobilització del
conjunt de ciutadans amb què compartim moltes penes i poques alegries. La
lleugeresa, arbitrarietat o manipulació constant a què estem sotmesos en tots
els àmbits que conformen el viarany que ens ha pertocat recórrer són tan
escandalosos que hauríem de sentir vergonya pròpia i aliena. No val allò de què
abans es vivia pitjor o que ja ho resoldran els que vinguen després. Tampoc
aplicar la tàctica de l’estruç i creure’s protegits mentre que altres (els de
tota la vida, per cert) fan i desfan al seu parer i antull.
Estem en un punt on no s’hi val amagar-nos darrere d’una pàtina d’intel·lectualitat
i progressia que ja fa pudor per ser mesquina i, sobretot, minimalista. En una
societat com la d’ara, en què és rar que en qualsevol família no hi haja un o
més individus amb titulació universitària, sembla mentida que allò de pensar siga
un exercici extraordinari que finalitzà –si és que hi hagué eixa inquietud
alguna vegada- el dia que rebérem el diploma. Què ha creat la universitat des
de la instauració de la democràcia? Això de ser abanderat de la consciència
social, qui ho representa? Vist el que veiem, poca cosa o gairebé ningú, segons
el cas. M’equivoque, la resposta a ambdues preguntes la tenen els que, sovint
emparant-se en estudis superiors, han fet servir els seus coneixements per a
benefici propi sense importar-los maniobrar a costa de la resta. Mentrestant,
el conjunt de la població traga amb el que siga mentre no li falte
l’estabilitat (cadascú que pense el que vullga segons les seues necessitats) a
què aspira. Total, cada quatre anys votem, no? Doncs ho arreglarem dipositant,
o no, la papereta en l’urna i prou.

            Ahí
acaba el nostre deure com a ciutadans lliures? Menuda democràcia la nostra si
tot es resumeix d’aquesta manera.
            Al País Valencià la societat
civil no exerceix; és més, no vol exercir. Uns per altres estem acomodats en
les suposades bondats del taral·larejat Estat de dret que els polítics
prediquen com apòstols llépols i ja està tot resolt. Al capdavall, diguen o no
la veritat, ens interessa poc o gens ni miqueta. Porca miseria!
Les malifetes realitzades durant la dictadura gràcies a les corrupteles
consentides a què donava lloc han continuat fent-se, potser a major escala
(òbviament, en són més els estómacs que satisfer), ara recolzades en els
sufragis que estableix i garanteix la Constitució. On hi són els grans principis
que encapçalen aquesta? Són, malauradament, lletra morta… però per inanició.
Paraules escrites en lletres d’or com una mena de cenotafi oblidat.

 

 

 

“Mal d’escola” de Daniel Pennac.

“Mal d’escola”

de Danniel
Pennac

Biblioteca
Universal Empúries 222

Barcelona
setembre 2008.

 

         Aquest llibre ens el compràrem a
Tarragona, mentre exercíem la tasca docent, al desembre, i fins el 15 del
passat mes no ens decidírem a llegir-lo. Les experiències a l’àmbit docent no
van ser tan agradables com havíem suposat. I per això li teníem una mica de
por… però una vegada començat, vam tornar a sentir la (les) veu (veus) de
Daniel Pennac, de qui hem llegit tot el que s’ha publicat per ací, sortosament
en català. Farem primer abans de res una enumeració dels títols perquè són molt
recomanables: “Com una novel·la”, “La fada carrabina”, “El Senyor Malaussene”,
“Fruits de la passió”, “La petita venedora de prosa”, “El dictador i l’hamaca”
i “Senyors nens”.

 

         Per parlar de “Mal d’escola” haurem de
decidir si la considerem una novel·la, un assaig, unes memòries a potser siga
millor dir que tots tres gèneres hi estan “contaminats”. Les reflexions que fa
l’autor i la revisió d’experiències en primera persona per donar-li uns valors
a l’educació, ens indica que té molt d’assaig. Els recursos literaris emprats
ens fa pensar més en unes memòries o una novel·la.

 

         El text ja comença trencant amb tot
tipus de regles establertes, i ho fa començant per on altres acaben: per
l’epíleg. En ell, mirem a sa mare com mira al televisor, el vídeo documental
que parla de l’autor, el seu fill, on “veiem”, en un ràpid “zàpping”, imatges
del seu treball pel món. Així i tot, en acabar el documental, la mare encara
pregunta al germà: “vols dir que se’n sortirà?”.

         Abans, però, al títol d’aquesta primera
part, “L’abocador de Djabuti” ens deixa una frase al més pur estil d’Edgar
Morin: “Estadísticament tot s’explica,
personalment tot es complica”.

         Comença aleshores l’autor a fer un
recorregut per la seua infantesa, de la seua nul·la capacitat (segons els pares
i la majoria de mestres) per a aprendre res… i de com, amb bons orientadors
(mestres) tothom pot desenvolupar aquestes capacitats.

         Altres títols de capítols són:

         II.- Arribar a ser.

         “Tinc
dotze anys i mig i no he fet res.”

         III.- Hi o el present d’encarnació.

         “No hi arribaré mai.”

         IV.- Ho fas expressament.

         “No
ho he fet expressament.”

         V.- Maximilien o el culpable ideal.

         “Els
profes se’m mengen la bola, sap?.”

         VI.- El significat d’estimar.

         “En
aquest món cal ser una mica bo per ser-ne prou”
Marivaux “El joc de l’amor
i de l’atzar”.

 

         Amb aquests títols, ens va passejant
per la seua vida i per com hem d’entendre l’educació futura. Intenta
explicar/esbrinar què porta els joves a rebel·lar-se contra el sistema caient
dintre d’ell. De com el mercat ho a envaït tot i com educa els seus futurs
clients, sense que aquests s’adonen que els estan enganyant. 

 

         Hi podem trobar perles tan esplèndides
i esgarrifoses com aquesta (Apartat 9 del Capítol VI El significat d’estimar):

 

         “Al
nostre món, avui, hi ha cinc menes de nens: el nen client a casa nostra, el nen
productor a sota d’altres cels, així mateix el nen soldat, el nen prostituït, i
als plafons corbats del metro, el nen moribund la imatge del qual,
periòdicament, projecta damunt la nostra lassitud la mirada de la fam i de
l’abandó.

         Són nens, tots cinc.

         Instrumentalitzats, tots cinc”.

 

         Si amb açò no us hem convençut per a
que li feu una ullada, ací teniu una altra referència: Àngel Canet.

 

 

TEATRE LA CLAU: Carles Pastor “La noia del Nord”. 21 d’octubre.

Sí,… Carles Pastor… al Teatre La Clau, sí, dimecres, a les 22 hores… sí… val, ens veiem!
Encetem una altra nova classificació/categoria. Ja anava sent hora…

   El Teatre La Clau nasqué de les ganes d’habilitar un lloc de trobada d’artistes i públic, al marge totalment de circuits institucionals, que en la seua cinquena (si no anem errats) edició que és aquesta, ens proposa per al proper dimecres una perfecta vetlada per a que Carles Pastor ens torne a captivar amb les seues cançons.

Taula Rodona sobre energia nuclear. 20 d’octubre 2009 La Nau.

TAULA
REDONA : sobre energia nuclear

 

20 d’octubre de 2009 – 19:30 h – La Nau

Perquè cal
tancar Cofrents com més aviat millor?

A la Taula
Redona intervendran:

® Carles
Arnal
(Acció
Ecologista Agró)

® Carlos
Arribas
(Ecologistas en Acción)

® Carlos
Bravo
(Greenpeace)

Modera: Elvira Mondragón (Xúquer Viu)

_________________________________

Dia: 20 d’octubre de 2009

Hora: 19:30 h.

Lloc: Fòrum de Debats, Aula Seminari. Edifici Cultural La
Nau.

C/
Universitat 2. València

Organitza:

Plataforma Tanquem Cofrents

 

GREENPEACE,
INTERSINDICAL VALENCIANA, ECOLOGISTES EN ACCIÓ-P:V., JOVES VERDS, ACCIÓ
ECOLOGISTE-AGRÓ, WWF VALENCIA, CGT-P.V., ACCIÓ PEL CLIMA, attac-p.v., gecen;
COMPROMIS PEL TERRITORI, XÚQUER VIU i BALADRE.

 

 

També pots consultar el nostre bloc http://xuquerviu.blogspot.com/
i

la nostra plana web www.xuquerviu.org

Pots posar-te en contacte amb
nosaltres en xuquerviu@hotmail.com

 

Rebut des de Xúquer Viu, difonem la convocatòria…

XXI Encontre d’Escriptors: La literatura digital. XXXVIII Premis octubre.

…i d’aquesta Encontre al qual assistirem el dimecres i, potser, el divendres.

Des del 27.10.2009 fins al 31.10.2009

 

La literatura digital és un terreny
emergent (poesia digital, narrativa hipertextual, ciberteatre,
literatura col·lectiva, blocs, wikis…). El fenomen dels weblogs, la
creació literària a la xarxa, les relacions entre videojocs i
literatura, les possibilitats literàries de l’hipertext o la crítica
literària electrònica són alguns dels aspectes que analitzarà aquest XXI Encontre d’Escriptors.

Les tecnologies digitals afavoreixen l’aparició de nous patrons de
creació literària, alhora que proporcionen eines i enfocaments diversos
en l’àmbit docent, per exemple. Aquest context digital ens obliga a
repensar els pressupostos teòrics i els conceptes més bàsics de la
teoria literària si volem disposar de recursos que ens permeten
aproximar-nos críticament a les noves formes de textualitat
electrònica.

La literatura es veu condicionada per les noves formes de
producció, lectura, divulgació i anàlisi de textos. Ens trobem en una
cruïlla semblant a la que va provocar la revolució de la impremta, ja
que la literatura és patrimoni essencial de la nostra societat. Les
tecnologies digitals estan introduint un nou ordre creatiu on els
artistes poden desenvolupar altres formes de producció i on les
possibilitats tècniques permeten ampliar les possibilitats expressives.
Per això cal tenir en compte les tecnologies digitals i examinar com
afecten la creativitat i els drets d’autors i de lectors.

Coordinat per Laura Borràs (UB)

PROGRAMA

Dimarts 27

17.00-18.00h. Conferència inaugural: Algunes notes sobre les lectures de les obres literàries digitals.

Amb Alckmar Dos Santos (U.Federal de Santa Caterina Brasil).

Presenta Joan Elies Adell (Espai Llull a l’Alguer).

18.30-19.30h. Taula rodona: Què és la literatura digital? Formes de la literatura en l’espai digital.

Amb Lluís Calvo, Giovanna di Rosario i Carles Lindín (Hermeneia, UB).

Dimecres 28

10.30-11.30h. Conferència: Els blocs i la literatura.

Amb Raffaele Pinto (UB).

Presenta: Carles Lindín (Hermeneia, UB).

12.00-13.30h. Taula rodona: Els blocs i la literatura.

Amb Xulio Ricardo Trigo (escriptor), Toni Ibáñez (filòsof i escriptor), Margarida Aritzeta (URV).

Modera: Raffaele Pinto (UB).

16.00-17.00h. Conferència: Literatura i digitalitat: zones de contacte.

Amb Laura Borràs (UB).

Presenta: Sandra Hurtado (Liceo Egara).

17.15-18.30h. Taula rodona: Com és la literatura digital? Fronteres, connexions i diàlegs.

Amb Ramon Dachs (UPF), Ton Ferret, Isaías Herrero, Luis Rodrigo Castañeda, Eugenio Tisselli (UPF).

Modera: Laura Borràs (UB).

Dijous 29

10.30-11.30h. Conferència: Aspectes de poesia digital.

Amb Joan Elies Adell (Espai Llull a l’Alguer) i Carles Lindín (Hermeneia, UB).

Presenta: Rocío Ávila.

12.00-13.30h. Taula rodona: Ensenyament i literatura digital.

Amb Laura Borràs (UB), Sandra Hurtado (Liceo Egara), Raffaele Pinto (UB), Oreto Domènech (IES Paco Mollà).

Modera: Berta Rubio.

16.00-18.00h. Taula rodona: Lectures i lectors de la literatura digital.

Amb Rocío Ávila, Berta Rubio, Jaume Marfany, Luis Rodrigo Castañeda.

Modera: Oreto Domènech (IES Paco Mollà).

Divendres 30

10.30-12.00h. Taula rodona i debat: Literatura digital i mercat. “El futur del llibre: e-books i altres”.

Amb Vicent Partal (Vilaweb), Xavier Badosa, Damià Gallardo (Laie) i Javier Celaya (Dosdoce).

Modera: Laura Borràs (UB).

12.30-13.30h Conclusions i cloenda.

Tipus de matrícula

Públic en general


Entrada gratuïta amb la inscripció. Inclou el dret d’assistir a totes les conferències i taules rodones dels Premis Octubre.



Estudiants de la Universitat de València


(amb crèdits de lliure configuració)

Preu de la inscripció: 30 euros. Inlcou el dret d’inscripció, el
material informatiu del congrés escollit i el certificat d’assistència
atorgat per la Fundació Ausiàs March.

Estudiants de la resta d’universitats

(amb crèdits de lliure configuració)

Preu de la inscripció: 150 euros. Inclou el dret d’inscripció, el
material informatiu del congrés escollit, el viatge, l’allotjament, la
manutenció i el certificat d’assistència atorgat per la Fundació Ausiàs
March. Aquesta matrícula sols es pot gestionar a través dels acords
establerts per la fundació amb les universitats respectives.

Notes importants

– Places limitades.

– Moltes universitats convaliden l’assistència als congressos amb
crèdits acadèmics de lliure configuració. Informeu-vos-en en la vostra
universitat.
– Per a participar, cal que us matriculeu en el formulari que apareix més avall. Forma de pagament: ingrès al nº de compte de Caixa de Pensions 2100-0700-17-0200341061.
Al rebut bancari heu d’escriure en l’apartat de Concepte “Premis
Octubre + el nom del congrés específic en què us vulgueu apuntar” i en
Nom del beneficiari Fundació Ausiàs March i l’heu d’enviar a l’Octubre CCC, c/ Sant Ferran, 12. 46001 València. Els rebuts els podeu enviar per correu ordinari a l’adreça anterior a l’atenció d’“Assumpció Palau” o per e-mail a l’adreça: spalau@octubre.cat

Matricula’t

II Concurs de Fotografia Xúquer Viu. Guanyadors.

    Ahir divendres vam rebre aquest correu de la Plataforma Xúquer Viu on ens comuniquen els guanyadors del II
Concurs de Fotografia de Xúquer Viu, “Paisatges d’aigua al Xúquer, cara i creu”. Enhorabona al nostre amic Enric Murillo per eixe primer premi!!!!.(La seua foto il·lustra l’apunt, en arxius adjunts, la resta).

 

 

        El jurat
presidit per Francesc Vera Casas, Doctor en Comunicació Audiovisual i Professor
de Fotografia de la Universitat Politècnica de València i composat per Vicent
M. Pastor, fotògraf i redactor gràfic del diari “Levante-EMV”, Francesc Garcia,
fotògraf i redactor gràfic del diari “Las Provincias” i membres de Xúquer Viu
ha decidit atorgar els següents premis:

 

GUANYADORS DEL CONCURS DE XÚQUER VIU

 

 

PRIMER PREMI: Seda, d’Enric Murillo de l’Alcúdia (600
€)

SEGON PREMI: Panoràmica, de Joan Carles Nebot de Sueca
(300 €)

TERCER PREMI: Ocaso d’Óscar Rodríguez d’Alberic (150
€) 

ACCÈSSIT: Xúquer al matí, de Juan Antonio Tovar
d’Antella (50 €)

ACCÈSSIT: Destello, de Víctor Albes de Cullera  (50 €)

ACCÈSSIT: Embalse Bellús 2, de Vicent Garrido de
Xàtiva  (50 €)

        En total
el jurat ha valorat un total de 176 fotos presentades per 63 fotògrafs procedents
de 24 localitats distintes, 16 d’elles de la comarca de la Ribera.

 

        Junt als
tres guanyadors i els tres accèssits, s’han seleccionat altres 50 obres que figuraran
en l’exposició d’aquest II Premi de Fotografia de Xúquer Viu.

 

        Aquesta
segona edició ha servit per a consolidar un concurs que en tan sols 2 edicions
s’ha convertit en un referent a nivell comarcal, al conjugar els aspectes artístics
amb els de sensibilització i denúncia.

 

        La
inauguració de l’exposició i el lliurament de premis tindrà lloc el divendres
27 de novembre a la Sala d’Exposicions de la Casa de la Cultura de l’Alcúdia,
on romandrà fins el 15 de desembre.

 

        Després
començarà una exposició per diversos pobles de la comarca i de fora d’ella, arribant
a València el pròxim any on les fotografies s’exhibiran al Centre Octubre de
Cultura Contemporània.