Arxiu mensual: agost de 2009

Apunts més visitats aquest mes d’agost amb comentaris…

Conclusions:

     Ens pensàvem que la immediatesa era essencial als blocs, i hem comprovat que potser els apunts necessiten, com el bon vi, “reposar” per a acumular més visites.
   Com podem comprovar, el mes de juliol té 5 visites, cosa que ens fa pensar que açò de publicar els apunts més visitats serveix per a que els visiteu encara més.

   El segueix el mes present, amb 3 visites, totes del començament de mes (dies 2, 5 i 6).

   També hi ha dues més visitades del mes de juny, una és comprensible: “Quiet” de Màrius Serra. El Llullu ens ha deixat i la xarxa n’anava plena, nosal3, des del feísbuc ja donàrem el condol a la família i els encotajàrem per seguir lluitant pels quiets. L’altre apunt de juny és “El sexe perd al vaticà”, com es nota que eixos dos mots, antagònics, junts, comporten una reacció de curiositat i sorpresa…

  Bona nit, us deixem els apunts més visitats per si acabeu de descobrir-nos i voleu saber què preocupa/interessa més la gent…

Allò que L’Alcúdia 752 no ha publicat sobre el WIMAX (Connexió a Internet)

Una carta i un PDF que tenim de fa bastant temps, esperant a veure si el periòdic L’Alcúdia 752 s’anima i el treu… però ja han passat uns mesos, i hem vist que no, així que li donem difussió. Primer un correu, traduït, del tècnic que ha fet l’estudi, explicant-ho, després, en adjunts, l’informe en PDF, aquest sí que no ens atrevim a traduir-lo perquè és molt tècnic i amb diversos gràfics i dibuixos, l’hem deixat tal i com ens l’ha enviat.

   Després, traieu les vos3 pròpies conclusions…

  

Hola a tothom:

 

        Sóc Fco.
Javier Marqués Pons, veí de L’Alcúdia i responsable de diverses àrees del Col·legi
Oficial d’Enginyers Tècnics de Telecomunicació de la Comunitat Valenciana.

        En data
20-05-09 li vaig escriure un article al senyor Fernando Carbonell Bonet,
director del periòdic L’Alcúdia 752 sobre WIMAX i els seus possibles riscos per
a la salut. El senyor En Fernando m’indicà que sense cap problema anava a
publicar l’article en el periòdic, però encara no l’havia llegit.

        Després
de llegir-lo em va dir que en el mes de maig no el podien publicar ja que no hi
havia temps a traduir-lo, ja que el periòdic és en valencià i l’article està en
castellà. Un temps després vaig retocar diverses coses per a l’article que en
un principio anava a ser publicat el juny, però tampoc fou publicat, encara que
m’asseguraren que sí.

 

        Aquest
mes de juliol acabe de veure el periòdic i tampoc ha sigut publicat.

        Jo no sé
perquè no es vol informar a la població d’un tema tan important, y supose que
serà por tints polítics d’algun grup municipal, sobre tot el tema que afecta a
la salut de les persones, però no sé com se li pot retallar la llibertat d’expressió
a un Col·legi Professional com el nostre i no es puga informar a una població
de la tecnologia que en ella es va a col·locar.

        També
suposem que després d’aquest correu electrònic, ens comunicaran que no han tingut
espai o alguna excusa semblant i que el publicaran a l’agost, casualitat, un
mes que pel poble estan quasi tots de vacances.

        Us deixe l’article
tal qual li’l vaig passar al director del periòdic per a que el llegiu i vegen
si es contraproduent per als seus interesses polítics, encara que possiblement algú
de vosaltres ja l’haurà llegito.

 

        El Col·legi
Oficial d’Enginyers Tècnics de Telecomunicació es posarà en contacto amb diversos
mitjans d’aquesta comunitat per a que s’adonen d’aquesta situació a la població
en general i intentarà que l’article arribe a la població de L’Alcúdia.

Salutacions i sense res més que afegir.

 

Fco. Javier Marqués Pons

Colegio Oficial de Ingenieros Técnicos de
Telecomunicación

 

TRADUCCIÓ: “La cançó es rebel·la” Alfons Garcia Valencia. Levante EMV 26 d’agost.

 

Protesta

La cançó es
rebel·la

La música en
valencià veu el repartiment d’ajudes de la Generalitat com una mostra més del menyspreu
que pateix. Organitza una marató per a captar finançament i “fer-se
visible”.

ALFONS GARCIA VALENCIA

            Oblit, indiferència, menyspreu,
marginació. Són paraules habituals en les activitats i els comunicats dels
músics en valencià a l’hora de definir la seua relació amb la Generalitat. L’últim
exemple ha estat la resolució de l’Institut Valencià de la Música (IVM), depenent
de la Conselleria de Cultura, sobre les ajudes de 2009. Serà l’atzar o l’estrany
sentit de l’humor de les coincidències, però diferents propostes del món de la
cançó s’han vist excloses, de nou, en el repartiment del manà institucional. El
festival Feslloch, coorganitzat per Escola Valenciana; el Nits d’Aielo i Art,
promogut des de les esferes de l’Octubre Centre de Cultura Contemporània, o l’homenatge
a Joan Baptista Humet celebrat en el seu poble natal, Navarrès, són algunes d’elles,
com avançà Levante-EMV.
            Però prou de llàgrimes. És el
que han d’haver pensat els més joves de la música en valencià, que a través del
Col·lectiu Ovidi Montllor (COM), l’organització que vertebra aquest sector
cultural, han muntat el COMcert aquest dissabte en Benifairó de la Valldigna,
una marató de més de deu hores de música amb el qual obtenir els fons que l’Administració
no els dóna per a finançar una nova guia de músics en valencià. Però, sobretot,
“és una forma de fer-nos visibles en la societat i donar a conèixer el nostre
treball”, assegura el president del COM, Manuel Miralles (un dels fundadors
d’Al Tall).
            “¿Marginació? És quelcom
pitjor. No hi ha pitjor discriminació que la invisibilitat, que ens
ignoren”, abunda el músic, qui afegeix que també en aquest àmbit social hi
ha empreses, “como en la Fórmula 1, però nosaltres sembla que no som ningú,
només misèria”.
            Miralles reconeix que els
veterans arribaren a pensar que allò de la cançó s’acabava, però “d’això
res, perquè la gent jove està fent moltes coses”. “Són els autors els
que ens obliguen a no parar, a no baixar els braços, perquè existeix una
creació brutal, en augment”, apunta el president del col·lectiu.

Llorenç Barber, més pessimista.
            Llorenç Barber, veterà exponent
de la música experimental i director del projecte Nits d’Aielo i Art, no és tan
optimista. Sempre hi ha alguna raó burocràtica, “alguna excusa difícil de
creure”, diu, per a denegar l’ajuda a festivals com el citat, cosa que al
final fa pensar que existeix “una certa llista negra de facto”.
“La tendència general -afirma- és ni un somriure, ni un cèntim, al que siga
crític, problemàtic o supose investigació”. El resultat: “No existeix
la música valenciana en el mapa de la innovació”.
            I Barber no veu símptomes
positius, encara que admet que el seu cercle de contactes és restringit. ¿La
unió dels joves? No és quelcom especial de Valencia, sinó producte de l’arribada
d’Internet en els 90 i la nova era que ha obert. “El que veig és pitjor
que fa 40 anys, perquè encara hi havia esperança de futur. Hui és la gran absència”,
sentencia.

 

“Cubaneta meua” de Manel Joan Arinyó i Xesco Guillem.

         “Cubaneta
meua”

de Manel
Joan Arinyó i Xesco Guillem

 

         El proper dia 24 de setembre, el grup de lectura del
Bloc Jaume I és reunirà, una vegada més amb un dels autors d’aquesta novel·la (creiem
que amb Manel Joan Arinyó) per comentar-la. Com que nosal3 ja ens l’hem
llegida, anem a fer una petita ressenya i així tenim la feina avançada per al
dia de la reunió.

         A la primera temporada de trobades de lectors i autors que
va fer el nostre amic i llibreter Néstor Ferrando a la seua llibreria l’Esplai,
ja vam poder escoltar a l’autor fer-nos cinc cèntims de la novel·la. En aquell
moment no l’havíem llegida i per tant ens quedàrem una mica “en blanc”. Ara,
amb la lectura d’aquesta novel·la, hem de dir que, tot i fer servir uns
estereotips masclistes, un marcat color local (riberenc i cubà) o uns tòpics
del turisme sexual caribeny,  ens fa passar
una bona estona, fins i tot amb franques riallades. Els embolics de la trama
estan bastant ben lligats i resolts, i en cap moment es perd el fil dels
esdeveniments. Si sou de per la Ribera, haureu pogut reconèixer a alguns dels
personatges, pel seu caràcter idiosincràtic (valga la redundància). Des del
Joan, “matxutxo” dominat per una mare que feia por (la novel·la comença amb la
seua mort, menys mal!), fins els amics, el Toni, casat i faldiller a més no
poder, o el Carles, més bon xic que el Toni, però que també se n’aprofita del
babau del Joan sempre que pot.

         Quant a la “troupe” cubana, i més ho notaran els qui hagin
estat per allà, queden molt ben captats els parlars i la “picaresca” dels i de
les cubanes. Una lectura per a passar les vesprades d’estiu entretingut i riure
de tant en tant. Després de la reunió, us parlarem de què n’opina l’autor i de
les converses que puguen donar-se al voltant del text. Ho farem apuntant en la
llibreteta, ja que el darrer sopar-xerrada amb les cinc poetes el vam gravar en
un aparellet d’eixos que es diuen mp3, i en intentar transcriure-ho, no vam
poder. El so era molt deficient i a la mitja hora d’intentar entendre què hi
deien ho vam deixar córrer… una llàstima. Prometem que no tornarà a passar…

         Bé, que passeu una bona vesprada i us convidem a que
assistiu a la reunió del grup de lectura el proper dia 24 de setembre (de tota
manera us ho tornarem a recordar més endavant amb el correu que ens envie el
Bloc Jaume I de l’Alcúdia).

La Lluna en un Cove. Número 9. setembre 2009

Número
9

Reflexions i
contes
, Àngels
Escolà

Contraposats,
Roger Corominas
Un relat curt,
amb frases curtes
, M. Aureli
Espinós

Cartes d’un pencaire a
l’antic company (…)
, J.
Barnich

Elogi de la solitud
volguda
, Blai
Domènech

La reserva,
Juli Vert

Format: 14’50 x 20’50 cm.
/ Enquadernació rústica / Tapa flexible
plastificada / Puntugrafies d’El Punt Vol·lat / 82
pàgines

PVP: 7,5
Euros

Resums
argumentals:

Reflexions i contes. Àngels Escolà
L’abstracte, Culpa, La metàfora del poder, La dona
pagesa, La felicitat, Ahir, Els plàtans, La paretària,
La malva, La comtessa de l’Urgell, i
altres…

Contraposats. Roger Corominas – Encara
t’hauré dexplicar quina diferència hi ha entre fotre un
clau i fer l’amor. L’acte en si és el mateix i la
diferència rau en el sentiment. En un, tan sols cerques
la satisfacció físiològica, mentre que en laltre hi
sumes la necessitat de donar i tés important la
complaença del teu semblant.

Un relat curt, amb frases curtes. Marc
Aureli Espinós
– Diuen que ara el que funciona són
els relats curts. Amb frases curtes. I és que el mercat
ho vol així: coses curtetes (microrelats, en diuen
alguns), amb un estil directe, amb un llenguatge planer,
i sense gaires subordinades. Subjecte, verb, predicat.
Subjecte, verb, predicat. I anar fent.

Cartes d’un pencaire a l’antic company de
feina
. Joan Barnich -És estrany avui dia
rebre una carta en paper. N’hem perdut el costum,
denviar-nos-en. Tenim tota mena d’enginys moderns
pensats per a millorar la comunicació, i ens hem oblidat
dels mes senzills, d’aquells que demanen una estona de
reflexió i calma; anem sempre de bòlit; la vida davui,
amb el seu ritme frenètic, ho imposa, i nosaltres ens
deixem portar per aquest ritme com si sofríssim una
estranya forma de possessió
collectiva.

Elogi de la solitud volguda. Blai
Domènech
– Si és volguda i buscada, és una font de
riquesa interior, és una manera fascinant de descobrir
el món per un mateix; forneix l’ésser de vivències
profundes que la companyia d’altres persones podria fins
i tot, en algun moment, i en alguna circumstància,
espatllar. La companyia dels éssers estimats és
meravellosa. La soledat també ho pot
ser.

La reserva. Juli Vert – Un vell amic,
entusiasmat, m’ha contat que ha sentit a dir que corre,
a mitja veu, i en determinats cercles, la brama que els
del govern ens estan preparant, a nosaltres, els
valencians, una mena de reserva, com la dels indis
americans, com la dels aborígens dels territoris ocupats
pels vells imperis colonials. Sembla ser, segons m’ha
referit l’amic, que aquesta bona gent del govern senten
comunament una profunda inquietud sobre la nostra
possible total i definitiva extinció com a poble, i
volen posar-hi d’alguna manera remei.

Sobre els
autors:

Àngels Escolà Valls, nascuda a Agramunt fa
quaranta-set anys, va estar influenciada per l’escriptor
Guillem Viladot, al qual va conèixer personalment.
Llicenciada en Filologia Hispànica, actualment treballa
a l’IES de la vila natal. Va ser la persona que va
animar les excavacions del poblat ibèric dels
Estincells, i ha col·laborat en la difusió del
coneixement de l’època ibèrica a la zona. Actualment
resideix a Verdú, on va afinant el seu treball literari
amb lectures i pràctiques dels mons zen i
hindú.

Roger Corominas Baquer. Vaig néixer a
Barcelona labril del 75. Vaig cursar estudis de Ciències
Ambientals, que vaig abandonar pels de Fotografia. Avui,
però, treballo de conta contes tot i que mantinc
referents: sóc afeccionat a les exposicions de
fotografia i d’altres arts plàstiques, i segueixo
reciclant. A nivell literari, no em decanto per cap
autor, i, darrerament, no paro de llegir contes:
Calders, Pedrolo, Calvino, Buzzati… i populars d’aquí
i d’allà.

Marc Aureli Espinós (Castelló, 1983). Ha
col·laborat en el número 1 de La Lluna en un Cove, amb
el relat El núvol. Una altra de les seves perpetracions
literàries ha estat Tolerància, deixada caure en el
número 3 daquesta mateixa publicació. Després, en el
número 5, va sortir un altre conte seu: Trista Nola, un
magnífic relat que combina la ciència-ficció, el drama,
i la reflexió sobre aspectes morals de la humanitat i
del progrés. Va amenaçar que tornaria amb més històries
de les seves, i ho ha fet.

Joan Barnich (Badalona, 1971). Tot i haver
cursat tres anys de la carrera de psicologia a la UAB,
em considero, bàsicament, un autodidacta; he llegit
força d’aquí i d’allà. De ben jove vaig treballar en una
gran llibreria de Barcelona, i em vaig especialitzar en
els gèneres de ciència-ficció i terror. Un llibre que
mai no cremaria? Per exemple: Los propios dioses,
d’Isaac Asimov (en català: Fins i tot els déus).
De pel·lícules, m’agraden les que surten de la
productora d’Stephen King. Per exemple: La milla
verde, El misteri de Salem’s Lot, Eclipse total, La
niebla
. També sóc guitarrista autodidacta; mencanta
el country, el folk i el blues. D’altra banda, escric
des de sempre. Amb els anys he anat acumulant un munt de
llibretes plenes de coses molt diferents. Escric en un
quadern, que sempre duc a sobre; m’hi poso en qualsevol
lloc, però preferentment a l’aire lliure. Actualment
visc a Santa Coloma de Farners.

Blai Domènech. Collaborador habitual de La
Lluna en un Cove
. Autor dels relats El
candidat
(núm. 3), i Posats
per nosaltres mateixos en el cor de les nostres
llars
(núm 8).

Juli Vert, pseudònim literari dun subjecte
anomenat Pere Gil. Deveu haver observat que està com un
llum. En La Lluna en un Cove ha publicat: Instruccions
per a introduir un elefant dins d’una ampolla

(Núm. 1), Cridar
el mal temps
(Núm. 3), i La
prova definitiva que els americans no han anat a la
lluna
(Núm. 5).

TRADUCCIÓ:Teoria impertinent de la lectura” de Lúis García Montero, El País, 16 d’agost.

TRIBUNA

LUIS GARCÍA
MONTERO

 

Teoria impertinent de la lectura.

Cada lector
s’ha format gràcies a les paraules de molts autors, que també arribaren a conèixer-se
quan organitzaren les seus paraules, llurs idees i els seus sentiments per
establir un diàleg amb els seus lectors.

LUIS GARCÍA MONTERO 16/08/2009

 

            És agost i la platja està plena de
gent. Observo a la meua filla mentre llegeix tombada en una hamaca, en mig dels
crits, els banyistes, els passejants, els estels i els venedors de creïlles fregides.
L’acte de llegir delimita per a ella un espai propi, un regne singular de
soledat i absoluta pertinença. Sento el mateix que quan veig a algú llegir en
el metro, en els aeroports o en el banc d’una plaça. Encara sóc dels que prefereix
refugiar-se en l’àmbit d’una butaca familiar, reconec la callada intimitat que
traça les fronteres personals del lector de carrer entre la multitud.

             Cap pretensió científica és més
important que la capacitat de lectura. ¿A què s’assemblen
les operacions de llegir i escriure? A posar-se en el lloc de l’altre. La meua filla
està allà amb una certesa impertinent, amb una autoritat singular que desafia el
món. El curiós és que també sé que no està allà. Com jo li he deixat el llibre
en el qual ara viu, estic convençut de que es troba a Venècia, observant amb ulls
de persona major la bellesa d’un adolescent.

             La veritat és que resulta curiosa l’afortunada
flexibilitat dels assumptes reals. Els meus ulls d’home madur observen en una
platja d’Andalusia la bellesa d’una adolescent que reafirma amb una misteriosa
autoritat la seua presència, la seua forma d’estar aquí, mentre es troba molt lluny,
en un altre mar, observant amb ulls de persona major els banys d’un adolescent.

             De vegades sento que l’ésser humà no
es caracteritza per llur capacitat de pensar, sinó per la seua capacitat de
dividir-se, de fer-se present o d’esborrar-se segons les necessitats del seu
desig i la seua consciència. Per això em sembla decisiva l’operació de llegir
com a metàfora d’una reivindicació decent de la modernitat. Copio unes paraules
d’Edward W. Said, del seu llibre “Humanismo y crítica democràtica”
(Debate, 2008): “La realitat de la lectura és, abans de tot, un acte d’emancipació
i il·lustració humana, Tal vegada modest, però que transforma i realça el nostre
coneixement en ares d’alguna cosa diferent del reduccionisme, el cinisme o l’estèril
mantenir-se al marge”.

             Les formes del dogmatisme actual, més
enllà de les ideologies totalitàries, tenen molt a veure amb la reducció dels
matisos del món a breus titulars que serveixen per a imposar opinions i
simplificar la realitat, fent impossible un vertader ús de la consciència
individual. Els dogmes d’avui depenen amb freqüència de les noves velocitats de
la informació. La invitació al cinisme, el desig de relativitzar-ho tot, sol
ser el camí de les intel·ligències que juguen a destruir les il·lusions col·lectives.

            Com feia el poeta Campoamor contra
el liberalisme romàntic, els cínics, més que defensar llurs idees reaccionàries,
es limiten a ridiculitzar les apostes optimistes. Confesso que el cinisme, com
a disfressa del pensament reaccionari, em molesta fins i tot més que la pretesa
puresa dels que es mantenen al marge i es renten les mans. Als purs, és a dir,
als inquisidors actuals, no els preparen el terreny els sacerdots, sinó el
cinisme.

             No és, per tant, assumpte menor la
reivindicació de la lectura si serveix per a defensar l’emancipació humana en
contra dels dogmàtics, els cínics i els purs. Cal prendre’s seriosament una passió
de lliurament atent a les paraules de l’altre, que té com a resultat últim la
confirmació independent de la realitat personal. Observo a la meua filla mentre
llegeix. Està aquí i en un altre lloc, és ella més que mai, perquè descobreix els
seus sentiments, i és al mateix temps un altre. Cada lector s’ha format gràcies
a les paraules de molts autors, que també arribaren a conèixer-se quan organitzaren
les seues paraules, llurs idees i els seus sentiments per a establir un diàleg amb
els seus lectors. ¿A què s’assemblen les operacions de llegir i escriure? A posar-se
en el lloc de l’altre, vull dir, per exemple, a tenir cura d’una filla o d’un
familiar malalt. Només descobrim el que hi ha en nosaltres mateixos quan ens
desdoblem per tenir cura de l’altre.

             Bernhard Schlink contà en la seua
novel·la El lector la història d’un adolescent alemany que visqué una
història apassionada d’amor amb una dona madura. Tots els dies, abans d’anar al
llit, la dona li demanava al seu jove amant que llegís en veu alta algunes pàgines
d’un llibre. Trencada la història d’amor i passats els anys, el protagonista de
la novel·la, ja estudiant de Dret, es retroba per sorpresa amb la seua antiga
amant en un judici, acusada d’haver participat en un dels esgarrifosos crims
del nazisme. La pràctica jurídica adquireix aleshores per a l’estudiant una
altra dimensió. No justifica de cap manera un crim que el commociona per dintre,
però tampoc pot limitar-se a jutjar des de fora. El lector necessita comprendre
els esdeveniments, ficar-se en el drama, posar-se en el lloc de l’altre.

             Ens posem molt pesats amb les nostres
identitats. Sembla que no hi  ha terme mitjà.
Quan no pretenem imposar les nostres identitats com a marc únic de la totalitat,
ens n’anem a l’extrem contrari i diluïm la nostra consciència individual en el
mar ideològic d’un tot que fixen les consignes y els costums dels altres. Per això
és decisiva la metàfora en la lectura, el secret amb el que la meua filla aprèn
a esborrar-se una mica per a estar en la ciutat dels seus personatges, sense
renunciar a ella mateixa, descobrint el seu propi rostre en les aigües de Venècia.
Cap operació em recorda tant a l’aposta del contracte social, l’altra metàfora amb
la qual el pensament modern va voler organitzar els interessos privats i els
públics, les identitats i els vincles.

             La pèrdua de prestigi social de les
humanitats ha provocat un sentiment de culpa entre les seues disciplines i un
desig d’imitar a les ciències. Una successió de pretesos mètodes científics
marca des de fa anys els rumbs de les teories literàries. Els mètodes naixen,
creixen, es reprodueixen i moren amb la pretensió d’aportar una veritat
científica al coneixement de la literatura. Se senten forts en aplicar un
protocol i utilitzar un vocabulari tecnològic de molt dubtós gust.

             Estic convençut de la importància de
la teoria literària, però estic convençut també que cap pretensió científica és
més important que la capacitat personal de lectura, la solitària passió amb la
que Leo Spitzer, Roman Jakobson, Roland Barthes, Dámaso Alonso o Fernando
Lázaro Carreter saberen llegir. No els admiro per científics objectius, sinó perquè
amb una soledat curosa saberen fer en el seu despatx, davant una pàgina de
Garcilaso o Baudelaire, el mateix que ara fa la meua filla amb els seus ulls
adolescents.

             Davant la certesa dels dogmes i l’homologació
de les consciències, tal vegada calga donar-li avui llur complet significat
històric a l’emoció del lector. La soledat compartida d’algú que llegeix uns
versos o una narració, algú que demana temps per a viure cada paraula fins fer-se
amo de les seues pròpies opinions, és la major ofensa que podem fer-li a un
economicisme desanimat que compta amb poderossísims mecanismes tecnològics de
control de les consciències i que liquida els espais públics, suprimint els
textos i les places, és a dir, els llocs on els individus, sense renunciar a
ser ells mateixos, esborren una mica les seues identitats concretes per a
convertir-se en ciutadans.

             Oposar-se al progrés de la ciència i
la tecnologia és simplement reaccionari. Però això no significa oblidar el
sentit de les humanitats, o assumir una definició tecnològica del futur. La ciència
no pot perdre l’arrel del seu pacte humanista. Tal vegada ser modern, més que omplir
els costums de vocabulari “desenvolupista”, consisteixi en ser capaços de tornar
a formular un contracte social adaptat als nous temps. I per a signar un contract
convé llegir-lo tot, fins la lletra petita dels documents. Així ho sento quan penso
en el futur, mentre observo la impertinent soledat de la meua filla que llegeix,
envoltada de gent, en una platja del sud.

Luis García Montero és escriptor.

 

   Tret del darrer “Articles de repom” de l’amic Àngel Canet, aquest text ens ha emocionat sobremanera. Nosal3 també solem llegir en espais sorollosos (a la línia 1 del metro FGV… quants capítols, quants llibres ens hem llegit, aliens a tot allò que ens envolta!, encara que de vegades no tant, sobretot si la conversa arriba a filtrar-se i és interessant). Gràcies pel text i esperem que el gaudiu tant com nosal3!.

Bona vesprada!

  

TRADUCCIÓ: “Farmacèutiques per la salut rendible”

   Descobert en un enllaç del Féisbuc, hem trobat aquest apunt del web “Consume hasta morir” (de molt recomanada lectura) i hem trobat que seria bo compartir-lo… en la nostra llengua. Ací el teniu:

 

 

 
Farmacèutiques
per la salut rendible

Genèrics versus marques

 
 

            En els
seus anuncis publicitaris, les farmacèutiques semblen salvar el món contra tot
tipus de malalties, però els metges gallecs no semblen pensar exactament el mateix:
“¿qui s’atreveix amb la indústria farmacèutica si té amortitzada tota la
investigació?”, es pregunta el secretari general del “Sindicato de Médicos
de Galicia”, Cándido Andión. Segons l’ “Asociación Galega para la Defensa de la
Sanidad Pública”, la Xunta hauria d’enfrontar-se a eixe gegant empresarial mitjançant
un “pla de control de despesa farmacèutica” que obligue als
especialistes dels hospitals a receptar en funció de la composició del fàrmac
en lloc de la marca, donant prioritat als fàrmacs genèrics.

            Els medicaments
genèrics són igual d’eficaços que els que porten escrit Bayer, Rovi, Pfizer,
Europharma o qualsevol altre nom de laboratori farmacèutic en la seua caixa. Així
ho asseguren metges, apotecaris i Administració. Tots aboguen per la
prescripció de genèrics -més barats perquè la marca comercial ha perdut la
patente- amb el fi d’estalviar en despesa sanitària, però Galicia segueix a la
cua en la recepta d’aquest tipus de medicaments. Una paradoxa que s’explica,
segons la Plataforma Non Gracias, perquè les farmacèutiques financien el 90% de
la formació continuada dels metges del Sergas, a través de conferències, cursos
i viatges. Les empreses indueixen a la prescripció dels seus medicaments, pagats
en gran part amb fons públics, i fomenten així “una relació de dependència
que els facultatius ja contemplen amb normalitat”, explica el col·lectiu.
La “Consellería de Sanidade” llença ara una campanya per a fomentar l’ús de
genérics, però als professionals els sembla un simple pedaç. Per a atacar el
problema d’arrel i frenar la pressió de les farmacèutiques, el “Sindicato de
Médicos”, “la Asociación Galega para la Defensa de la Sanidad Pública” (Agdsp) i
la “Plataforma Non Gracias” reclamen que siga la Xunta qui garantitze la
formació als metges.

            El
sistema propagandístic de les multinacionals farmacèutiques és tan potent que
ha calat també entre els pacients, que solen desconfiar dels genèrics per
simple desconeixement. ¿Segur que porten el mateix que els de marca? és la
pregunta més repetida, segons conten en el “Colegio de Farmacéuticos de A
Coruña”. Encara que no tenen massa marge de maniobra, els boticaris tracten de
recomanar la compra de genèrics “quan el medicament de marca que demana el
client està exhaurit en la farmàcia”.

* Citacions extretes de l’artícle “Los médicos se
declaran “presionados” por las farmacéuticas”, de ANNA FLOTATS
para El País 03/08/2009.

 

XÚQUER VIU CONSIDERA INACEPTABLE I ARBITRÀRIA LA DECISIÓ DEL MINISTERI DE MEDIAMBIENT D?USAR L?AIGUA DEL XÚQUER PER ALIMENTAR L?ESPECULACIÓ URBANÍSTICA A ALACANT.

 Correu de Xúquer viu, rebut l’11 d’agost, amb una carta del 30 de juliol on la plataforma considera inacceptable i arbitrària la decisió del Mimnisteri de Medi Ambient d’usar l’aigua del Xúquer per alimentar l’especulació a Alacant.

 

Amics i amigues de Xúquer Viu:

 

        Els
enemics del Xúquer, des rius i del medi ambient no descansen. Els espoliadors dels
recursos naturals i els especuladors urbanístics volen endur-se tota l’aigua del
Xúquer per satisfer la “demanda urbanística” de les comarques
d’Alacant. Andrés Martínez, president de la Junta d’Usuaris del Vinalopó i
promotor urbanístic, diu que el Xúquer no necessita cabal ecològic (diari
Información 17 de juliol).

 

        Ara el
Ministeri de Medi Ambient, per boca del seu número 2, Josep Puxeu, vol construir
una potabilitzadora a Villena per a destinar a consum humà l’aigua del Xúquer
vulnerant flagrantment els acords i les condicions del transvasament.  

        Hem
d’impedir-ho. Els pobles de la Ribera i de tot el País Valencià haurem de
tornar a eixir el carrer per defensar els nostres rius i els nostres paisatges
d’aigua. El dia 3 hem d’entrevistar-nos a Madrid amb Josep Puxeu, Secretari
d’Estat de Medi Rural i Aigua. De la resposta depèn la mobilització.

 

        Us
adjuntem la nota de premsa de Xúquer Viu i un resum de notícies sobre el tema
al que esperem li dediqueu uns minuts.

 

        Ni una
gota d’aigua del Xúquer per a l’especulació urbanística!!

_________________________________________________________________

 

 

EL MINISTERI DE MEDI AMBIENT HA TRENCAT EL CONSENS EN
TORN AL TRANSVASAMENT XÚQUER-VINALOPÓ.

 

        XÚQUER
VIU CONSIDERA INACEPTABLE I ARBITRARIA LA DECISIÓ DEL MINISTERI DE MEDIAMBIENT
D’USAR L’AIGUA DEL XÚQUER PER ALIMENTAR L’ESPECULACIÓ URBANÍSTICA A ALACANT.

 

        Ahir (29
de juliol) es feia pública la decisió unilateral presa pel Secretari d’Estat de
Medi Rural i Aigua, Josep Puxeu, de canviar l’ús de les aigües transvasades des
del Xúquer al Vinalopó, per dedicar-les també a l’ús d’abastiment a poblacions.
Des de Xúquer Viu, rebutgem aquesta decisió per ser incompatible amb la
finalitat del transvasament i per ser arbitrària, ja que eixa decisió s’ha pres
sense escoltar ni prendre en consideració a la societat de la Ribera del
Xúquer.

        Aquesta
decisió és contrària a l’objectiu declarat en tota la documentació oficial –inclosa
la acceptada per la Comissió Europea per finançar la infraestructura amb 120
millons d’euros- respecte a quin és l’ús al qual s’han de destinar els cabals transvasats:
atendre les demandes de rec de la conca del Vinalopó mitjançant la substitució
de bombeigs per a regar que es troben als aqüífers sobreexplotats  del

Vinalopó, contribuint d’aquesta manera a la millora
del estat quantitatiu d’aquests aqüífers.

 

        Encara
que feien servir la imatge de l’agricultura assedegada i els aqüífers sobreexplotats,
des del principi, tant els representants del futurs usuaris del transvasament
com el Consell de la Generalitat Valenciana han estat interessats solament en
obtindre aigua barata del Xúquer per alimentar l’especulació urbanística alacantina
(tindre aigua per a requalificar terrenys) i, fins i tot, el negoci de compra-venda
d’aigua (no hi ha més que recordar les negociacions d’Andrés  Martínez per vendre aigua dels aqüifers
sobreexplotats del Vinalopó a la multinacional Danone).

 

        L’esquema
del transvasament des de l’Assut de la Marquesa es basa en contribuir a reduir
la sobreexplotació dels aqüífers del Vinalopó aportant aigua del Xúquer per a usos
agrícoles, substituint les extraccions subterrànies, una vegada s’han atès totes
les necessitats ambientals del riu i l’Albufera i totes les demandes urbanes i agrícoles
de la conca cedent. Ara be, afegir l’ús d’abastiment a població –mitjançant la
construcció d’una potabilitzadora per tractar els cabals transferits- als usos
del transvasament significa, en la pràctica, que els volums assignats a la

potabilització hauran d’enviar-se sempre, s’hagen
satisfet o no les necessitats ambientals i les demandes urbanes i agrícoles a
la Ribera del Xúquer. La raó d’això és que l’abastiment a poblacions te una
prioritat màxima d’assignació en el repartiment dels recursos hídrics existents
en cada moment. I el caràcter infinit d’aquest tipus de demanda a Alacant
–alimentada per l’especulació urbanística- és per tots conegut. Es dona la
paradoxa de que l’aigua del Xúquer es farà servir per a l’especulació
urbanística a Alacant, mentre els pobles de la Ribera Alta i la Ribera Baixa
del Xúquer han d’abastir als seus habitants amb aigües subterrànies contaminades
amb nitrats.

 

        D’altra
banda, la manera en la qual ha estat presa i anunciada la decisió per part del
Secretari d’Estat ha estat allunyada de la transparència, objectivitat i neutralitat
exigible a les administracions públiques de democràcies avançades, com se
suposa, és l’espanyola. A diferència del que va fer Cristina Narbona, que
encetà

una comissió per avaluar la viabilitat del projecte de
transvasament en la que participaren totes les parts interessades, de la conca
cedent i de la conca receptora, durant 1 any, el Secretari d’Estat ha resolt el
canvi de destinació dels cabals transferits mantenint converses privades només amb
una de les parts, Andrés Martínez. Els “diàlegs discrets”, la “cautela i
silenci en torn als acords assolits”

i només entrevistar-se amb els beneficiaris de l’obra,
resulten inacceptables en una societat democràtica i ja ens varen portar fa 6
anys a un intens conflicte social en les Riberes del Xúquer en torn a aquesta infraestructura.
En aquella ocasió, els qui negociaren i “cuinaren” el projecte des de Cortes de
Pallàs, enganyaren a la

societat riberenca assegurant “sobre el paper” que es
tractava de “sobrants”, però en realitat el que 
es feia era assignar al transvasament sempre 35 hm3/any amb prioritat
màxima, per davant del mateix riu, l’Albufera i els regadius tradicionals, perquè
estaven destinats a usos urbans al Vinalopó.

 

        Xúquer
Viu considera que amb aquesta decisió el Ministeri de Medi Ambient ha trencat el
consens assolit a les Riberes del Xúquer fa 4 anys en torn al transvasament Xúquer-Vinalopó
des de l’Assut de la Marquesa, en imposar un ús incompatible amb el declarat en
el projecte finançat per la Comissió Europea que vulnera les garanties de
cabals ambientals al riu i d’assignació als usuaris de la conca cedent –dues de
les condicions imposades per la Comissió Europea per co-finançar el
projecte. 

 

        Xúquer
Viu acudirà a les instancies europees i als tribunals per tal de denunciar els
incompliments que suposa aquesta decisió unilateral i arbitraria del Ministeri de
Medi Ambient i es mobilitzarà, juntament amb tota la societat de les Riberes,
per tal d’impedir aquest abús. En les pròximes setmanes es reunirà la Mesa pel
Xúquer (formada per Xúquer Viu, regants tradicionals de la Ribera, alcaldes i
regidors de les Riberes, grups ecologistes, sindicats agraris i de
treballadors) per tal de valorar les mesures a prendre en relació amb aquest
tema.

 

30 de juliol de 2009

La Lluna en un Cove. Número 8

Número 8

La sort, Manel Alonso
Posats per nosaltres mateixos en el cor de les nostres llars, Blai Domènech
………………………………………
Obres guanyadores del 5è Premi Llibresebrencs.org
És així com ho volem?, Carol Brut
Corruptus in extremis, David Gonzàlez
Iogurts caucàsics, Daniel Monfort
Vora el riu, Jordi Montagut
………………………………………
L’amistat, Roger Simeon
Déu adorava fer rodar un calidoscopi, Laia Cardona
La física d’Mpemba, Pere de la Fuente
¿Com saben que les mirem?, Conrad Freixe
Tallar un arbre, cremar un llibre, matar un fill, Liudòvic Mikhaïl

Format:
14’50 x 20’50 cm. / Enquadernació rústica / Tapa flexible plastificada
/ Illustracions interiors de Daniel Sánchez Limón, i puntugrafies d’El
Punt Vollat / 82 pàgines

PVP: 7,5 Euros
>Comprar <

Resums argumentals:

La sort. Manel Alonso – La veritat és que la sort,
vull dir la sort grossa, eixa que et canvia la vida de colp i volta i
et convertix en un home ric, no m’ha tocat mai, però jo sé que és una
qüestió de paciència, de probabilitats, com diu Sentico, l’escrivent
del magatzem, d’esperar que ja vindrà. Encara que comence a pensar que
em trobarà massa vell. Els cinquanta ja els he complit, i no és qüestió
que es retarde massa…

Posats per nosaltres mateixos en el cor de les nostres llars. Blai Domènech
– El meu televisor m’observa: aquesta sospita inquietant pren força dia
a dia, fins al punt que crec estar ja en condicions de dir que, més que
una sospita, és ja una certesa. Potser només em falta una prova
definitiva, però… és que tal vegada no són suficients les moltes
petites proves que he anat obtenint dia a dia al llarg d’una pila
d’anys?

L’amistat. Roger Simeon – I amb aquell to de veu i
aquella efusivitat ningú no podria dubtar que em coneixia. Fins i tot
algú (algú que estigués atent, és clar, i a qui li agradés perdre el
temps amb aquesta mena d’entreteniments) podria arribar a imaginar-se
la llargada i la magnitud de la nostra amistat…

Déu adorava fer rodar un calidoscopi. Laia Cardona
Als quinze anys vaig tornar. La vaig cercar a tots els instituts, un
per un. A cada noia que em passava pel costat la mirava descaradament,
inspeccionava la seva cara per a trobar les faccions infantils de
Calidoscopi desenvolupades, transformades de púbers a jovenívoles. I
per fi, un dia, la vaig identificar. La nostra retrobada va ser com una
anunciació. Allà estava, tota ella feta dona. Preciosa. Una Helena de
Troia virtuosa de cara i sensual de cos. Parlava amb les seves amigues
a la sortida del seu centre d’estudis. Al dia següent em vaig inscriure
allà.

La física d’Mpemba. Pere de la Fuente – Si s’agafen
dos gots idèntics amb volums d’aigua iguals, l’un a 35 C i l’altre a
gairebé 100 C i els fiquem en un congelador, es congela abans l’aigua
que estava a 100 C. Per què?

¿Com saben que les mirem?. Conrad Freixe – Al nostre
costat… una elfa de bellesa incomparable: poc més de setze anys,
morena, ulls verd maragda espurnejants, de galtes apetitosament
molsudes, tintades amb el més saludable dels rosats. Va amb un amiguet,
la xiqueta, però això no és cap impediment perquè jo me la mire i me la
remire, mentre escolte, de fons, una veu cada cop més llunyana: la del
meu company, que s’esforça en aquest moment a posar-me de relleu les
excellències de les películes anteriors d’aquest director que ell tant
admira. I jo vinga a fer-li cops dull a la noieta, incapaç d’estar-me
de la contemplació del seu bell rostre. Per la posició que ella ocupa
respecte a mi, jo li quede totalment a un costat, de tal manera que
només li puc admirar el perfil, i ella, si de cas s’ha adonat de la
nostra presència, només deu poder veure de nosaltres unes taques
borroses i confuses, com les de totes aquelles coses que queden al
límit del camp de visió. Això fa que jo em confie, i prolongue una mica
més del que convindria (però, compte!, només uns escassos segons) la
contemplació de la seua bonica, angelical fesomia. De cop sobtat, ella,
inesperadament, i en contra de tota previsió… Zum! Gira el cap…, ho
heu endevinat: directe cap a mi! Per uns breus instants, les precioses
maragdes dels seus ulls espurnegen sobre mi, dins meu fins i tot, i em
fan desviar la mirada, fent-me sentir avergonyit, torbat. Com havia
descobert que jo la contemplava?

Tallar un arbre, cremar un llibre, matar un fill. Liudòvic Mikhaïl
– L’inconfusible soroll d’una moto-serra va irrompre en el silenci de
la nit boscana; i ho va fer de cop sobtat, sense cap mena d’avís previ,
i sense tenir la més mínima consideració per aquell misteri sagrat de
què, tothom ho sabia, era beneficiària la forest.

Obres guanyadores del 5è Premi Llibresebrencs.org de Relats Breus
Publicades amb permís en aquest número de La Lluna en un Cove

¿És així com ho volem? – La nit va caure sobre
nosaltres, i les temperatures van disminuir de cop. Jo encara podia
aguantar, encara podria sobreviure aquella tragèdia. Però la Hamila no;
em repetia milers i milers de vegades que no la podia deixar allí sola,
que havia d’esperar que es recuperés. Volia que mantingués vives les
esperances; d’alli, totes dues en sortiríem.

Corruptus in extremis. David Gonzàlez – Cada quatre
anys, el meu poble, situat al litoral llevantí del sud de Catalunya,
esdevé una batalla campal entre les autoritats del municipi, com a
conseqüència dels debats polítics. Aquesta és la crònica d’un d’ells.

Iogurts caucàsics. Daniel Monfort – Mentrestant, a
través del gran projector del menjador del loft va rebre un missatge
instantani de l’AVO de Rússia. L’Acadèmia de Voluntariat Obligatori
sollicitava Vladimir, com cada tres semestres, per a un nou voluntariat
de tres setmanes. No ho suportava; de totes les polítiques que havia
mamprès el bloc, esta era la més molesta i penible: haver d’abandonar
els teus afers durant tres setmanes per a anar a salvar una llengua en
perill dextinció, un jaciment geològic, o, com esta vegada, la recepta
d’un iogurt caucàsic.

Vora el riu. Jordi Montagut – Fins a aquell instant no
s’havia plantejat l’opció de reencarnar-se. Podent triar, optà per
elevar-se, agafar limpuls de l’últim sospir, i filtrar-se pels
conductes de ventilació de l’hospital, fins a arribar a l’extractor i
sortir disparada al cel lliure de núvols gràcies a l’anticicló.

Sobre els autors:

Manel Alonso i Català (Puçol, 1962) compagina la seua carrera
literària amb la faena d’editor i les collaboracions a la premsa
escrita. Ha participat en la fundació de la revista L’Aljamia, XIII Premi dels Escriptors a la difusió, així com de Brosquil Edicions després d’haver passat per la direcció de diverses editorials (Germania Serveis Gràfics i 7 i mig editorial de poesia). Ha publicat el recull de microrelats El carrer dels Bonsais (2000) i les novelles: La maledicció del silenci (1992), Escola d’estiu (1994), (1996), i En el mar de les Antilles (1998). També és autor de llibres infantils: Bernat i els seus amics (1996), Els cinc enigmes del rei (2000), Caram, quina aventura! (2001), amb el que va obtindre el X Premi de Narrativa Infantil Empar de Lanuza i el X Premi Samaruc que atorga l’Associació de Bibliotecaris Valencians; L’arracada de l’oncle de Joan (2003), La Calderona és nostra (2003), Conte contat torna a començar (2006) i Conta’m un conte (2008). La seua expressió poètica es recull de moment en quatre poemaris: Amb els plànols del record (1994), Oblits, mentides i homenatges (1998), Un gest de la memòria (1999), Com una òliba (2002) i una antologia Les hores rehabilitades (2002). Part de la seua obra ha estat traduïda al castellà i al basc. En La Lluna en un Cove ha publicat El compte (núm. 7), extret del recull inèdit Els somriures de la pena, al qual també pertany el relat La sort.

Blai Domènech (Alcúdia, 1978). “Llegir, llegir i llegir”, és
el que contesta quan li pregunten per les seues tres aficions
preferides. “Molt més que escriure, per descomptat”, afegeix sense
dubtar. “Potser és un defecte…”, continua, mirant cap al cel.
“M’agrada, però; no ho puc evitar”, conclou. En La Lluna en un Cove (núm. 3) ha collaborat anteriorment amb el relat El candidat .

Carol Brut Sanz. Vaig néixer a Móra d’Ebre, l’any 1995.
Estudio al collegi ”Santa Teresa” d’aquesta mateixa localitat. He
guanyat alguns dels concursos organitzats en ell, de dibuix i de
poesia. A més a més, fa dos anys consecutius que guanyo el concurs de
poesia de la Biblioteca Comarcal de Móra d’Ebre, en la categoria
juvenil. D’altra banda, des de petita que ballo a l’Escola Municipal de
Música i Dansa de Móra d’Ebre, i he de confessar que sempre m’he trobat
molt bé amb la música. L’impuls a escriure és per la meva necessitat
d’expressar el que sento. Diguéssim que la dansa i l’escriure són, per
a mi, una manera de desconnectar de la rutina del dia a dia, fent coses
que m’agraden i que em fan sentir bé.

David González Caballero va néixer el 17 d’abril de 1992 a
l’hospital comarcal de Móra dEbre, tot i que els seus pares vivien a
Garcia (Ribera dEbre). Va ser alumne del CEIP 3 d’Abril (Móra la Nova)
fins que va marxar cap a Sant Carles de la Ràpita, en ple Delta de
l’Ebre, on viu ara. Des de molt petit, i tutelat pel seu pare, va
compaginar la seva afició literària amb altres activitats, però va ser
a l’edat de 12 anys quan va veure recompensat tot el seu esforç en
guanyar el seu primer premi literari. A partir de llavors, la seva
producció literària no ha fet més que augmentar, a l’igual que el seu
currículum. Lany 2008 va guanyar el premi Llavor de lletres,
atorgat en les Caves Freixenet. Ara, amb més de 40 premis a la butxaca
i un nombre semblant de diccionaris i enciclopèdies, compagina els seus
estudis amb l’oci nocturn, i, per suposat, amb l’art de l’escriptura.

Daniel Monfort (Tarragona, 1984). És meitat ebrenc, meitat
valencià dels Ports. Des de menut li va agradar escriure i participar
en concursos de relats breus, com el de Llibres Ebrencs de Móra
d’Ebre que guanya en tres edicions. Enginyer geòleg de professió,
exerceix des de fa un temps a França, però sense perdre el sud. Les
seues influències i gustos literaris van des de l’univers d’Orwell i
Atxaga, fins als petits detalls de Monzò i els versos d’Estellés.

Jordi Montagut (Tortosa, 1981). Fill de Benissanet, que
actualment viu a Barcelona. Tot i treballar en un sector completament
diferent, des de sempre procura relacionar-se amb el món cultural ja
sigui a traves de l’Associació Cultural Artur Bladé i Desumvila,
publicant articles a la revista l’Aufàbiga, o mitjançant el bloc: http://lateoriadelarelativitat.blogspot.com. Guanyador del Premi de Narrativa Jove de la Vila d’Ascó 1999 i del Primer Premi de Poesia de la Fira de Mora la Nova en la categoria de majors de 18 anys.

Roger Simeon (Tordera, 1978). Filòsof sense lògica, periodista desinformat i escriptor sense llibre. Collaborador ocasional del setmanari Cafè amb Llet i del diari digital Diari Maresme, enguany he estat guardonat amb el 1er premi del Concurs Literari Frederica Montseny de Manlleu; el 1er premi del Concurs Literari de Santa Margarida i els Monjos; el 2on premi del Concurs de Sant Jordi de Tordera; i finalista del Concurs de Cartes d’Amor i Desamor de Calafell, del Premi Literari de Llagostera i del Concurs de Microrelats del Centre Cultural La Nau. Trobareu més informació sobre mi a la meva web personal: http://rogersimeon.tk

Laia Cardona Talón (Palma de Mallorca, 1984). Tot i que vaig
néixer i créixer a la meva illa estimada, ja fa uns anys que visc a la
cosmopolita Barcelona. Des de petita, com a bon tòpic, m’ha apassionat
escriure. M’omple, em fa sentir realitzada. I com que no existeix una
carrera per a ser escriptora, vaig decidir fer la Llicenciatura de
Periodisme a la Universitat de Vic. També he fet un Postgrau de
Realització Audiovisual a la Ramon Llull, un parell de cursos
d’escriptura, i un curs de Gestió de Projectes Editorials. Vaig tocant
diferents coneixements dins del món de la comunicació, perquè tots
m’agraden; no vull deixar res de banda. Al món s’hi està per a gaudir
de noves experiències cada dia. Si no, de què serveix viure? No sé quin
savi deia: Mai no te naniràs a dormir sense sabre una cosa nova, i és
ben cert.

Pere de la Fuente Collell (Barcelona, 1946). Llicenciat en
Filosofia i Lletres per la Universitat de Barcelona. Catedràtic
d’institut jubilat i membre del Consell Directiu de la Societat
Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica. Durant el temps que
va existir va coordinar el Grup de Filosofia de Santa Coloma de
Gramenet i la seva revista Jo què sé? Com a professor, ha
publicat diversos llibres de text i materials didàctics per a
l’ensenyament i l’estudi de la filosofia i la història de la ciència.
El 2006 va rebre el premi per a docents del concurs Fem contes de ciència CosmoCaixa pel seu relat Ni real ni imaginable. Aquesta és la seva primera collaboració en La Lluna en un Cove.

Daniel Sánchez Limón (Lloret de Mar, 1976). Amant de la
ciència-ficció en tots els seus formats: llibres, còmic, cinema…, a
més de gran seguidor dautors com són Orson Scott Card i Jean-Pierre
Jeunet, entre d’altres. Després de llicenciar-me en l’Escola Llotja, en
l’especialitat d’illustració, he anat passant per diverses ciutats:
Girona, Barcelona, Madrid; posteriorment Sant Cugat, i d’allà vaig anar
a parar a Lloret de Mar, on, si els vents de mar no m’empenyen per
força fins a un altre indret, és on penso queda-me fent el que m’agrada
fer (que són un munt de coses). Tinc un blog personal que actualitze
regularment, i on vaig penjant mostres de les meves creacions
artístiques dins del món de la illustració. Us convido a tots a
visitar-lo, i desitjo que us agradi el que hi trobareu. L’adreça de la
web és la següent: http://www.danilimon.blogspot.com

Conrad Freixe (Figueres, 1976). Actualment visc a Alcoi, País Valencià. En La Lluna en un Cove he collaborat anteriorment amb els relats: El Barranc dels Batans (núm. 6), La dona de negre (núm. 4), i L’ou
(núm. 3). M’agrada llegir coses ben diverses, però sempre en català,
perquè m’agrada i perquè m’ajuda a mantenir-me lingüísticament àgil.
Recentment han passat per la meua tauleta de nit aquests llibres: Contes, de Primo Levi; Grans esperances, de Charles Dickens; Khadjí-Murat, de Lev Tolstoi; Els millors contes de Terror, de diversos autors, amb selecció i traducció de Joan Solé.

Liudòvic Mikhaïl. Aquest autor signa amb pseudònim. Li
agraden les històries de suspens, de terror… Bé, agradar-li
exactament no; aquestes coses no poden agradar, diu. Més aviat, hom
s’hi sent atret, per elles, sense saber per què. En La Lluna en un Cove ha collaborat amb els treballs Paratge idíllic (núm. 2), i Animals de companyia (num. 1).

Número 8

La sort, Manel Alonso
Posats per nosaltres mateixos en el cor de les nostres llars, Blai Domènech
………………………………………
Obres guanyadores del 5è Premi Llibresebrencs.org
És així com ho volem?, Carol Brut
Corruptus in extremis, David Gonzàlez
Iogurts caucàsics, Daniel Monfort
Vora el riu, Jordi Montagut
………………………………………
L’amistat, Roger Simeon
Déu adorava fer rodar un calidoscopi, Laia Cardona
La física d’Mpemba, Pere de la Fuente
Com saben que les mirem, Conrad Freixe
Tallar un arbre, cremar un llibre, matar un fill, Liudòvic Mikhaïl

Format:
14’50 x 20’50 cm. / Enquadernació rústica / Tapa flexible plastificada
/ Illustracions interiors de Daniel Sánchez Limón, i puntugrafies d’El
Punt Vollat / 82 pàgines

PVP: 7,5 Euros
>Comprar <

TRADUCCIÓ: “Senseavantguardes” de Jose A. Perez, Público, 14 d’agost.

Malpensant

Jose A. Pérez

Senseavantguardes

PÚBLICO – 14
Ago 2009

            Fa uns dies, Francisco Camps compareixia
davant els mitjans per a expressar la seua alegria per la decissió del TSJCV.
La frase anterior pot semblar correcta, però no ho és. Perquè és mentida. El
que ocorregué realment fou que el Partit Popular remeté als mitjans un vídeo en
el que Camps compareixia davant ningú. O, més precisament, davant una càmera
operada per un treballador subcontractat pel propi partit.

            No és una pràctica exclusiva del PP;
el PSOE també és afeccionat a mangarrufes semblants (encara que una mica menys).
Durant l’última campanya, els actes electorals eren gravats, editats i difosos
pels partits, de manera que el material emès pels mitjans era exactament el que
els partits desitjaven que s’emetés. Algun d’eixos vídeos podria haver guanyat
un Goya al millor curtmetratge de ficció (si no lo féu fou, em temo, pel poc
carisma dels seus protagonistes).

            Fa uns anys, es posaren de moda les
rodes de premsa sense preguntes, moda que ha arribat fins els nostres dies en
excel·lent forma. Es tracta d’una mena de NO-DOs contemporanis en què els
polítics emeten el seu missatge sense eixes absurdes molèsties periodístiques anomenades
preguntes. És un alleujament, imagino, que ningú et llenci les teues
contradiccions a la cara, que ningú posi de manifest els forats del teu discurs
o t’arrossegui cap a una concreció que desitges evitar.

            Els polítics depenen dels mitjans de
comunicació de masses, perquè, en el fons, ells són i se saben
personatges televisius. Per eixe motiu, la relació entre la política i els
periodistes sempre serà tensa. I també per això, els polítics recorren en
ocasions a estratagemes com les mencionades. Vídeos pregravats, sense periodistes,
sense preguntes, on els compareixents puguen assajar, errar, reprendre i fer
tantes preses com necessiten fins quedar satisfets. És clar que el producte
resultant mai serà informació per més que tingui la seua forma. Serà una altra cosa
a la qual convindria posar-li nom per a saber a què atènyer-nos. Als nostres
polítics els ocorre el mateix que a Truman Capote: que els gèneres se’ls han
quedat curts. Capote inventà la novel·la de no ficció; els nostres polítics, el
periodisme de no realitat. Són uns senseavantguardes.

 

 

   Aquest cap de setmana l’estem passant al Cabanyal (una vegada més). Hem pogut comprovar com la degradació del barri està assolint quotes insuportables. El parc de la parada de Mediterrani del tramvia se l’han “menjat” per la meitat per a construir un Centre de Dia… ens sembla molt bé aquest espai, però volen dir que no hi havia més solars per a fer-lo? Era necessari privar els habitants d’un espai per portar el xiquets a jugar i passar la vesprada?.

   Un altre parc (el del drac li diem nosal3) torna a aparèixer ple de restes del quefer dels toxicòmans, amb jeringues i tota la pesca. Estan “derivant” una altra vegada a aquests cap a ací per fer insuportable la vida i que no vullga viure ningú? Clar, quan hagen aconseguit el seu objectiu (que la gent abandone les cases, les malvenga) ja s’ho faran per treure-se’ls del damunt!!! Quin ajuntament i quin govern ens ha tocat suportar!!!