Arxiu mensual: agost de 2008

Text: “Cultura i barbàrie d’Europa” d’Edgar Morin

“M’agradaria començar tot esbossant una antropologia de la barbàrie humana. Al llarg dels meus treballs, he intentat demostrar que les idees d’Homo sapiens, Homo faber i Homo economicus eren insuficients:
l’Homo sapiens, amb el seu esperit racional, pot al mateix temps ser l’Homo demens, capaç del deliri, de la demència. L’Homo faber, que sap fabricar i utilitzar eines, també és capaç és capaç, des del començament de la humanitat, de produir uns mites innombrables. L’Homo economicus que es determina d’acord amb el seu propi interès, és també l’Homo ludens de qual va parlar Huizinga fa alguns decennis, és a dir, l’home del joc, de la despesa, del malbaratament. Cal integrar i relacionar aquests trets contradictoris. A l’origen del que considerarem com la barbàrie humana es troba, evidentment, aquest costat “demens”, productor de deliri, d’odi, de menyspreu i d’allò que els grecs anomenaven l’hybris, la desmesura.

   Es pot pensar que l’antídot al “demens” es troba en el “sapiens”, en la raó, però la racionalitat no es pot definir d’una forma unívoca. Molt sovint pensem que ens trobem en la racionalitat quan de fet estem en la racionalització, un sistema del tot lògic però mancat del fonament empíric que permet justificar-lo. I sabem que la racionalització pot servir a la passió, fins i tot conduir al deliri. Existeix un deliri de la racionalitat tancada.

   L’Homo faber, l’home fabricador, també crea mites delirants. Dóna via a déus ferotges i cruels que cometen actes bàrbars. He agafat de Teilhard de Chardin el terme de “noosfera”, que en la meva concepció designa el món de les idees, dels esperits, dels déus produïts pels humans en el si de la seva cultura. Tot i que produïts per l’esperit humà, els déus van adquirir una vida pròpia i el poder de dominar els esperits. Així, la barbàrie humana engendra uns déus cruels que, al seu torn, inciten els humans a la barbàrie. Modelem uns déus que ens modelen. Però no es pot reduir aquesta possessió per mitjà de les idees religioses com a únic aspecte bàrbar. Els déus que dominen els creients poden obtenir d’ells actes no només més horribles, sinó també més sublims.

   Com les idees, les tècniques nascudes dels humans es giren contra ells. Els temps contemporanis ens mostren una tècnica que es desencadena escapant de la humanitat que l’ha produït. Ens comportem com aprenents de bruixots. A més, la tècnica aporta també la seva pròpia barbàrie, una barbàrie del càlcul pur, fred, gelat, que ignora les realitats afectives pròpiament humanes.

   Pel que fa a l’Homo ludens, hom pot remarcar que té jocs cruels, com els jocs del circ o la tauromàquia, tot i que hi ha innombrables jocs que no tenen un caràcter bàrbar. Finalment, l’Homo economicus, que fa passar l’interès econòmic per sobre de tot, tendeix a adoptar conductes egocèntriques, que ignoren tot el que no sigui l’homo mateix i que, justament per això, desenvolupen la seva pròpia barbàrie. D’aquesta manera veiem aparèixer les potencialitats, les virtualitats de la barbàrie, en tots els trets característics de la nostra espècie humana.

   Dit això, aquestes virtualitats de barbàrie no són les mateixes en les societats arcaiques i les societats històriques. Les societats arcaiques es van estendre per tot el planeta fa unes quantes desenes de milers d’anys. Van produir una extrema diversitat de llengües, de cultures, de músiques, de ritus, de déus. Totes tenen una característica comuna: són petites societats, d’alguns centenars d’individus que es dediquen a la caça i la recol•lecció. Són pràcticament autosuficients, no tenen la necessitat de conquerir el territori d’una societat. Segurament coneixen les guerres locals i potser també els assassinats.

   Aquestes societats no tenen res en comú amb les societats històriques sorgides d’aquella metamorfosi formidable que va començar a operar-se potser fa vuit mil anys a l’Orient Mitjà, a la conca de l’Indus, a la Xina, després a Mèxic i als Andes. Aquesta, metamorfosi va produir les grans civilitzacions d’unes societats que comptem amb milers, fins i tot milions de membres, que practiquen l’agricultura, que construeixen ciutats, creen estats, grans religions, inventen els exèrcits i desenvolupen considerablement la tecnologia. Encara que alguns trets de barbàrie podien caracteritzar les societats arcaiques, és a les societats històriques on es veuen aparèixer els trets d’una barbàrie lligada al poder de l’Estat i a la desmesura demencial, a l’hybris. Es van empendre conquestes per assegurar les matèries primeres o les reserves de subsistència per als períodes de sequera o d’excés de pluja. Però sobretot es produeix un veritable desencadenament de conquestes que va més enllà de la simple necessitat vital i es manifesta amb massacres, destruccions sistemàtiques, pillatges, violacions, esclavatge. Hi ha, doncs, una barbàrie que pren forma i es desencadena amb la civilització.

   A més, aquestes grans societats es caracteritzen per un desenvolupament urbà sense precedents, formen Babilònies on s’apleguen poblacions diferents, classes diverses basades en la dominació dels amos i l’asserviment generalitzat. En els baixos fons es desenvolupen la delinqüència i la criminalitat. En les societats arcaiques, demogràficament limitades, la majoria dels individus s’integraven en la col•lectivitat, la marginalitat devia ser una excepció. Hi regnava una mena de superioritat de la col•lectivitat, encara més important pel fet que aquestes societats estaven regides pel mite dels avantpassats comuns que encoratjava la fraternitat de tots els seus membres.”

   Seguiríem copiant encara més text, ja que és molt interessant, però pensem que amb açò ja podem fer-nos cinc cèntims de la manera de pensar de l’autor. Si podeu, llegiu-lo perquè us canviarà la manera de pensar. Segur.

Alguns apunts sobre Edgar Morin, Pierre Bourdieu i George Steiner.

El passat juny ens llegirem el llibret “Cultura i barbàrie d’Europa”, únic llibre que hem pogut aconseguir fins el moment tradït al català d’Edgar Morin. La setmana passada ens acabàrem “El Método 4. Las ideas” del mateix autor. Hi ha més…

El gènere literari de l’assaig sempre ens havia atret/repel·lit pel seu llenguatge críptic, que sembla escrit per a persones amb molta cultura. Açò és cert i no ho és. Hi ha assajos que parlen de coses properes, com poden ser els de Joan Fuster, i amb els quals podem sentir-nos-hi representats. D’altres, però, si no hem adquirit un cert (bastant) bagatge lector, ja podem llegir-nos-els que no traurem gaire trellat d’ells.
   Edgar Morin ens el va “descobrir” Antonio Benedito, professor de “Sociologia de l’Educació” durant el curs 2006/2007 (tercer en la nostra carrera de Magisteri a València). Pensem que aquesta assignatura hauria de donar-se en el primer curs de carrera, ja que, almenys a nosal3, ens va obrir moltes noves maneres d’entendre què és l’educació i els seus possibles fins/objectius. En aquesta assignatura ens llegirem “Los siete saberes capitales para la educación del siglo XXI”, del qual hi havia traducció catalana, però que no hem tingut ocasió d’aconseguir. Aquest autor ens va picar la curiositat i ja ens hem llegit els quatre primers “El Método” (en castellà, per a quan alguna traducció més de les seues obres a la nostra llengua?) : 1: La naturaleza de la Naturaleza”, 2: “La vida de la Vida”, 3: “El conocimiento del conocimiento”, 4: “Las ideas”.  Com ja hem dit, l’altre llibre que hem trobat traduït al català és “Cultura i barbàrie d’Europa”, del qual escriurem alguna citació més endavant, per picar-vos la curiositat, si no el coneixeu. Un altre llibre d’ell que ens hem llegit també és “Introducción al pensamiento complejo”. Encara que els conceptes i les idees que exposa semblen per a entesos, quan ja has llegit un parell dels seus assajos vas agafant-li la seua manera de pensar, que al mateix temps ens ajuda a pensar a nosal3.

   L’altre autor que ens va descobrir aquest professor va ser Pierre Bourdieu, del qual ens haguérem de llegir “Cortafuegos” (després ens enteràrem que també està publicat en català, mecaguen!…) i anem a acabar-nos d’ací a uns dies el seu “Esbós d’autoanàlisi”, publicat per P.U.V. (Publicacions de la Universitat de valència), on l’autor s’agafa com a objecte d’estudi i analitza la seua evolució… ens ensenya com fer-nos-el nosal3, l’autoanàlisi.

   Ja per acabar, la “Gramàtica de la creació” de George Steiner, que ens el llegirem el 2003, un any abans de posar-nos a estudiar als 40 anys! (Mai és tard, però) i que ara ens l’estem repassant a estones, i que després de llegir-nos el quart Mètode d’E. Morin encara li hem tret més suc.

   Tres llibres per a començar a pensar d’una altra manera a com ens ha acostumat a fer-ho el paradigma occidental del coneixement. Més endavant us farem arribar tres extractes d’allò més representatiu d’aquests grans autors del pensament contemporani.

Grup de lectura del Bloc Jaume I. Propera lectura.

L’altre dia vam dir que no hi havia més activitats del Bloc Jaume I de l’Alcúdia fins desembre, cosa que hem de rectificar, ja que encara queden dues excursions (de les què ara mateix no tenim referència, ja us les anirem indicant) de l’activitat “Conèixer ciutats”, i a més, el Correllengua amb el sopar final de lliurament dels premis Jaume I al voltant del 9 d’octubre, i el “Mes de les lletres” a novembre.

L’activitat que volem ressenyar ara és la del grup de lectura, instaurat aquest any i que ja porta quatre “sessions” (que recordem): Vicent Ortega, Josep Lozano, Vicent Alonso i Ferran Torrent. Nosal3 només hem pogut assistir a la darrera i us hem de dir que és molt interessant. Podem gaudir de la lectura de la novel·la (o l’assaig en el cas de Vicent Alonso) i després comentar-la amb l’autor.

La propera convocatoria està programada per al 25 de setembre, dijous. Ho diem amb temps per a que no ens pille com altres vegades i ho anunciem el darrer dia, sense donar temps per a res. Es tracta de llegir la novel·la de Joan Garí “La balena blanca”. Afegim el fullet explicatiu en arxius adjunts. Nosal3 no sabem si podrem asistir-hi, ja que (suposem) estarem treballant a Tarragona, però de tota manera farem tots els possibles per acudir. Quedeu convidats.

Entrelectures: “La meva Cristina i altres contes” i “13’99 ?”.

Mentre ens llegíem les dues anteriors novel·les comentades, i acabats una mica després , ens hem rellegit una altra novel·la i un recull de contes que pensem hem de ressenyar.


El primer, que il·lustra la capçalera de l’”apunt” el trobàrem a la biblioteca d’un amic i li’l demanàrem, ja que a clase de Literatura catalana del Segle XX, estiguèrem llegint i comentant alguns dels contes que hi apareixen en aquest recull, a més d’altres, com per exemple “El gelat rosa”, també de l’autora Mercè Rodoreda, i de qui enguany celebrem els cent anys del seu naixement. Vam considerar la seua lectura indefugible.

L’ús d’un narrador-personatge, que no desenvolupa la historia, sinó que ens la transmet directament, amb un text on sovint l’oralitat és total ( “Zefarina”, “La mainadera”,), o pren la forma de carta o confessió (“Una carta”, “Record de caux”, “La sala de les nines”), o de conversa interior (“Aquella paret, aquella mimosa”, “La gallina”), és un recurs que defuig la forma clàssica de desenvolupar una història. Ens recorda alguns textos de Manuel Puig, escriptor argentí el qual empra també aquesta manera d’escriure. L’acció en aquests contes és el mateix acte de parlar, de comunicar, de pensar… Per recordar els cent anys, llegíu-vos un llibre de Mercé Rodoreda (per als més gossos –que no tenen les ganes de fer l’esforç- els deixarem que vegen la pel·lícula de “La plaça del diamant”, si encara no l’han vista).

“13’99 €” de Frédéric Beigbeder

La següent novel·la que ens hem rellegit, podem dir que és la primera part de la ja comentada “Auxili perdó”, del mateix autor, perquè en aquesta segona part feia referencia a uns fets que no recordàvem. Ës genial! Arremet contra el món de la publicitat des de dintre i ens l’explota en el nos3 nassos. Afegim algún paràgraf per fer boca. Si podeu llegiu-vos-el abans que l’altre, i a més seguidets, s’ho passareu bé…

“Voldria que es recordés que he intentat resistir, encara que sabés que participar en les reunions ja era col·laborar. Des que t’asseus a la seva taula, en aquelles mòbides sales de marbre climatitzades, participes del descerebrament general. El seu vocabulari bèl·lic els traeix: parlen de campanyes, d’encertar el blanc, d’estratègies, d’impacte. Planifiquen objectius, una primer onada, una segona onada. Els fa por la canibalització, refusen ser vampiritzats. He sentit dir que a la casa Mars (el fabricant de barres de xocolata que porten el nom del déu de la Guerra), numeren l’any en 12 períodes de 4 setmanes; no dieun pas el primer d’abril, sinó “P4 S1”! Senzillament, són militars a punt d’engegar la Tercera Guerra Mundial. Permeteu-me recordar-vos que la publicitat és una tècnica d’intoxicació cerebral inventada per l’americà Albert Davis Lasker el 1899. però que, sobretot, ha estat desenvolupada amb molta eficàcia per un tal Joseph Goebbels durant els anys trenta, amb l’objectiu de convèncer el poble alemany que calia cremar tots els jueus. Goebbels va ser un conceptista creatiu-redactor eminent: “DEUTSCHLAND ÜBER ALLES”, “EIN VOLK, EIN FÜHRER”, “ARBEIT MATCH FREI”… Tingueu sempre present: amb la publicitat, no s’hi juga.

No hi ha gaire diferència entre consumir i consumar”.

A setembre nou disc d’Òscar Briz.

L’amic Òscar Briz ens ha enviat una postal comunicant-nos (ja ho sabíem, però) la propera publicació del seu nou disc. Us la fem extensiva a tots vosaltres.

Es titularà “ASINCRONIA” i esperem que siga tan bo o millor que els altres quatre anteriors. Enhorabona i endavant!

Nosal3 estem esperant com qui espera que ploga en temps de sequera la primera quinzena de setembre per a poder saber on anirem a parar treballar de mestre, a Catalunya. Hem demanat la comarca de les Terres de l’Ebre, però no sabem si ens enviaran a alguna altra part. Estem neguitosos per deixar el treball a “Correos” que ens té molt cremats (sis anys treballant a l’estiu, ufff!).

Hem passat alguns dies al Cabanyal, ja us ho diguérem, i eixírem fugint quan començaren els preparatius de la Fórmula 1. Ens hem enterat que el diari Levante està fent una enquesta perquè votem si volem o no aquest tipus “d’events”, però no hem pogut fer-nos amb l’enllaç, de moment. Si algú el troba (bo, el que ens han enviat no entra) li pregaríem que ens l’enviara al correu per poder-la posar a l’abast de tothom i fer força per demostrar-li al govern valencià que no tothom està disposat a hipotecar el futur dels nostres fills i de la nostra salut (eliminació de barracons escolars i més places hospitalàries) per unes “farolades” amb molt de “glamour”. Quins pallassos estan fets!!!

Per cert, el correu encara no us l’hem donat, és aquest:

tonimontes@mesvilaweb.cat

“Dones contra dones” d’Anna Grau

(Segona edició) Aquest “apunt” (hem decidit donar-li aquest nom fins que hi vinga algú i ens done l’estàndard forma part indisoluble amb l’anterior. Si ja l’heu llegit podreu seguir, si no, haureu d’obrir la primera part per poder entendre el tot i no quedar-vos amb les parts.
(Primer Eduició) El motiu de fer dos “posts” (…) és que en un no ens cabien les dues fotos de les portades dels llibres, i així n’hem hagut de fer dos, perquè una imatge també té el seu preu (això que val més que mil paraules ho deixarem estar).

El següent llibre que anem a comentar, ens el vam llegir del 30 de juliol al 5 d’agost, com veieu, no costa tant de llegir. Desplega tota una sèrie d’històries ben travades que porten a un final sorpressiu. Escrit per Anna Grau, té uns comentaris que suposem les dones deuen entendre millor que nosal3. De vegades en diu algunes de bastant grosses, que no pensàvem que puguessin eixir d’una dona. A la faixa de promoció (es diu així?, ajuda!), diu que és “La novel·la que funda el neofeminisme” i en un subtítol hi diu “Tan cega estàs que encara creus que el teu enemic és l’home?”.

Ens ha semblat entretingut, de vegades divertit i fins i tot ens fa proposicions per a què reflexionem sobre si anem cap a una igualtat de gèneres o en realitat cadascú i cadascuna va a la seua i “campi qui pugui” que diuen per allà dalt.

Hem trobat una lleugera incorrecció que esperem que no ofenga ningú, i molt menys a l’escriptora, la diem per si es torna a reeditar que es corregisca. A la página 46, en el darrer paràgraf hi diu:

“Sense afegir ni un mot, el coll de toro sota els rínxols caoba va girar tres-cents seixanta graus i va iniciar la retirada. Repassem geometría i veurem que si gires 360º fas la volta sencera i no pots retirar-te, haurien de ser cent vuitanta!. De res.

“La cambra de gas” de John Grisham.

“- Oh, el compartiré amb tú. Moltes vegades m’he preguntat perquè t’alimenten abans de matar-te. També fan venir el metge i et fan un examen de pre-execució. T’ho imagines? Es volen assegurar que estàs bé per poder-te matar. I tenen un psiquiatre, entre el personal que t’examina abans de l’execució, que ha d’informar l’alcaid per escrit que està sprou bé mentalment perquè et gassin. I tenen a la nòmina un sacerdot que pregarà i meditarà amb tu per tal d’assegurar-se que la teva ànima se’n va cap a la direcció adequada. Tot pagat pels contribuents de l’estat de Mississipí i administrat per aquestes encisadores persones que ens envolten. I no t’oblidis de la visita conjugal. POts morir amb el desig sexual satisfet. Pensen en tot. Són molt considerats. Es preocupen realment de la teva gana, de la teva salut i del teu benestar espiritual. I a l’últim moment et posen un catèter al penis i et tapen el cul perquè no facis tot un mullader. Això és per al seu benefici, no per al teu. No et volen haver de netejar després. Així doncs, t’alimenten bé, et donen tot el que vols i després et tapen. És fastigós. Realment fastigós de debó”.
   Hi ha més, entreu, entreu…

Els dos llibres que anem a comentar tenen una curiosa historia que pensem cal contar-la. El que comentem en aquest “post” (hi ha traducció catalana d’aquest mot anglés?, digueu-m’ho si algú la sap) ens va tocar en una rifa el 16 de desembre del 2005. El següent, ens va tocar en una altra rifa com l’anterior el dia que vingué a sopar Ana Aguado i Higon i del qual hi diguèrem la nostra. Aquests sopars-xerrada els promou el Bloc Jaume I de l’Alcúdia dintre de les diverses activitats que desenvolupa al llarg de l’any i que ara per ara estan parades per vacances estivals. A mitjan desembre farem la presentación de les activitats per l’any que ve, i els sopars els començarem de nou en gener i s’allargaran fins a juny, amb periodicitat mensual i dels quals us farem saber puntualment els dies i quins serán els contertulians, no patiu.

Els llibres que rifem abans de la xerrada són cedits pel company Eduard Guillot, que treballa com a distribuidor de l’Enciclopèdia Catalana al País Valencià i a qui mai agraïrem prou tot el que ens aporta…

Una vegada aclarit l’origen del llibres (sempre és ben curiós com arriba un llibre a les nostres mans), comentarem en aquest escrit el primer, titulat “La cambra de gas”,i escrit per John Grisham el 1994. Aquesta és la primera edició del llibre en català, el 1995 per Proa-Columna. Sempre hem tingut una mica de recel pels “best-sellers” i tanmateix, ens vam llegir ja fa bastant de temps un altre llibre d’aquest autor “Legítima defensa” que ens va enganxar, com aquest que comentem, des de la primera página. El teníem tant de temps en espera perquè el tema d’aquest, la pena de mort als Estats Units, se’ns feia una mica pesat (això pensàvem), a més el desplegament d’advocats i judicis per ajornar el dia fatídic… fins que un dia (el divuit de juliol passat) el vam agafar i en començar a llegir-lo ens va enganxar (ja ho hem dit) de seguida. Amb una prosa ágil, Grisham ens descriu l’ambient de crispació a Mississipí, on el K.K.K. havia fet de les seues i després de molt de temps i per imperatius polítics, s’havia de matar a algú. Aquest era Sam Cayhall, el qual havia renunciat a tindre cap advocat, però vet aquí que el seu nèt s’ofereix a defensar-lo. Ens han comentat que hi ha una pel·lícula, ara mateix no sabem de quin director, que per als qui no tenen ganes de llegir (dir no tinc temps és dir una mentida), la poden veure. A l’entradeta teniu un extracte, el que més ens va impactar i que pensem que reflecteix bastant bé la barbaritat que suposa la pena de mort.

De vacances?

   Doncs no exactament, ja sabeu que estem treballant, però hi hem anat al Cabanyal, a ca la nostra bona amiga Dolors i el seu fill Natxo a passar uns dies i no hem trobat cap connexió fins ara.

   Aquesta vesprada tornem al poble i podrem reprendre l’actualització del bloc (o blog). Ací hi ha molt d’enrenou per la puta fòrmula 1 al port. Al passeig de la Malva-Rosa han muntat estands de tot i no paren d’empalagar-nos amb cintetes, propaganda, ja n’hi ha prou! “´Déjame en paz, déjame vivir” (que deia aquell torero en “El intermedio”).

   Ens queden per comentar dos llibres que ja ens hem acabat: “La cambra de gas” de John Grisham i “Dones contra dones” d’Anna Grau. D’ací a poc ho tindreu.

  La connexió hui la fem des del bus de la biblioteca pública a la platja de la Malva-Rosa, una bona oferta, per la qual hem de felicitar a qui ho haja fet.