Text: “Cultura i barbàrie d’Europa” d’Edgar Morin
“M’agradaria començar tot esbossant una antropologia de la barbàrie humana. Al llarg dels meus treballs, he intentat demostrar que les idees d’Homo sapiens, Homo faber i Homo economicus eren insuficients:
l’Homo sapiens, amb el seu esperit racional, pot al mateix temps ser l’Homo demens, capaç del deliri, de la demència. L’Homo faber, que sap fabricar i utilitzar eines, també és capaç és capaç, des del començament de la humanitat, de produir uns mites innombrables. L’Homo economicus que es determina d’acord amb el seu propi interès, és també l’Homo ludens de qual va parlar Huizinga fa alguns decennis, és a dir, l’home del joc, de la despesa, del malbaratament. Cal integrar i relacionar aquests trets contradictoris. A l’origen del que considerarem com la barbàrie humana es troba, evidentment, aquest costat “demens”, productor de deliri, d’odi, de menyspreu i d’allò que els grecs anomenaven l’hybris, la desmesura.
Es pot pensar que l’antídot al “demens” es troba en el “sapiens”, en la raó, però la racionalitat no es pot definir d’una forma unívoca. Molt sovint pensem que ens trobem en la racionalitat quan de fet estem en la racionalització, un sistema del tot lògic però mancat del fonament empíric que permet justificar-lo. I sabem que la racionalització pot servir a la passió, fins i tot conduir al deliri. Existeix un deliri de la racionalitat tancada.
L’Homo faber, l’home fabricador, també crea mites delirants. Dóna via a déus ferotges i cruels que cometen actes bàrbars. He agafat de Teilhard de Chardin el terme de “noosfera”, que en la meva concepció designa el món de les idees, dels esperits, dels déus produïts pels humans en el si de la seva cultura. Tot i que produïts per l’esperit humà, els déus van adquirir una vida pròpia i el poder de dominar els esperits. Així, la barbàrie humana engendra uns déus cruels que, al seu torn, inciten els humans a la barbàrie. Modelem uns déus que ens modelen. Però no es pot reduir aquesta possessió per mitjà de les idees religioses com a únic aspecte bàrbar. Els déus que dominen els creients poden obtenir d’ells actes no només més horribles, sinó també més sublims.
Com les idees, les tècniques nascudes dels humans es giren contra ells. Els temps contemporanis ens mostren una tècnica que es desencadena escapant de la humanitat que l’ha produït. Ens comportem com aprenents de bruixots. A més, la tècnica aporta també la seva pròpia barbàrie, una barbàrie del càlcul pur, fred, gelat, que ignora les realitats afectives pròpiament humanes.
Pel que fa a l’Homo ludens, hom pot remarcar que té jocs cruels, com els jocs del circ o la tauromàquia, tot i que hi ha innombrables jocs que no tenen un caràcter bàrbar. Finalment, l’Homo economicus, que fa passar l’interès econòmic per sobre de tot, tendeix a adoptar conductes egocèntriques, que ignoren tot el que no sigui l’homo mateix i que, justament per això, desenvolupen la seva pròpia barbàrie. D’aquesta manera veiem aparèixer les potencialitats, les virtualitats de la barbàrie, en tots els trets característics de la nostra espècie humana.
Dit això, aquestes virtualitats de barbàrie no són les mateixes en les societats arcaiques i les societats històriques. Les societats arcaiques es van estendre per tot el planeta fa unes quantes desenes de milers d’anys. Van produir una extrema diversitat de llengües, de cultures, de músiques, de ritus, de déus. Totes tenen una característica comuna: són petites societats, d’alguns centenars d’individus que es dediquen a la caça i la recol•lecció. Són pràcticament autosuficients, no tenen la necessitat de conquerir el territori d’una societat. Segurament coneixen les guerres locals i potser també els assassinats.
Aquestes societats no tenen res en comú amb les societats històriques sorgides d’aquella metamorfosi formidable que va començar a operar-se potser fa vuit mil anys a l’Orient Mitjà, a la conca de l’Indus, a la Xina, després a Mèxic i als Andes. Aquesta, metamorfosi va produir les grans civilitzacions d’unes societats que comptem amb milers, fins i tot milions de membres, que practiquen l’agricultura, que construeixen ciutats, creen estats, grans religions, inventen els exèrcits i desenvolupen considerablement la tecnologia. Encara que alguns trets de barbàrie podien caracteritzar les societats arcaiques, és a les societats històriques on es veuen aparèixer els trets d’una barbàrie lligada al poder de l’Estat i a la desmesura demencial, a l’hybris. Es van empendre conquestes per assegurar les matèries primeres o les reserves de subsistència per als períodes de sequera o d’excés de pluja. Però sobretot es produeix un veritable desencadenament de conquestes que va més enllà de la simple necessitat vital i es manifesta amb massacres, destruccions sistemàtiques, pillatges, violacions, esclavatge. Hi ha, doncs, una barbàrie que pren forma i es desencadena amb la civilització.
A més, aquestes grans societats es caracteritzen per un desenvolupament urbà sense precedents, formen Babilònies on s’apleguen poblacions diferents, classes diverses basades en la dominació dels amos i l’asserviment generalitzat. En els baixos fons es desenvolupen la delinqüència i la criminalitat. En les societats arcaiques, demogràficament limitades, la majoria dels individus s’integraven en la col•lectivitat, la marginalitat devia ser una excepció. Hi regnava una mena de superioritat de la col•lectivitat, encara més important pel fet que aquestes societats estaven regides pel mite dels avantpassats comuns que encoratjava la fraternitat de tots els seus membres.”
Seguiríem copiant encara més text, ja que és molt interessant, però pensem que amb açò ja podem fer-nos cinc cèntims de la manera de pensar de l’autor. Si podeu, llegiu-lo perquè us canviarà la manera de pensar. Segur.