Traducció del castellà de sudameric d’un enllaç trobat per casualitat del seu web… la veritat és que aquest home no té por de parlar clar…
La política d’Estats Units a l’Orient Mitjà
Noam
Chomsky
Text de la xerrada presentada en el Palau
UNESCO,
Beirut, Líban, 25 de maig 2010
Als
cercles de política exterior s’acorda sovint que hui hi ha dos problemes majors
en la política exterior americana. Un és l’amenaça d’Iran, el segon és el conflicte sense resoldre entre
Israel i Palestina. Moltes preguntes sorgeixen al voltant de cadascun d’aquests
problemes. Respecte a Iran, la primera pregunta que sorgeix és, “¿Quina és
exactament l’amenaça iraniana?” Respecte a Israel/Palestina, la pregunta
òbvia és, “¿Per què no es resol?” De fet, hi ha molts problemes en el
món en els que és difícil fins i tot imaginar una solució, però aquest resulta
ser particularment senzill. Hi ha l’acord gairebé universal en quina hauria de
ser la solució, recolzada per la Lliga Àrab, per l’Organització d’Estats
Islàmics, inclòs Iran, per Europa, per les Nacions Unides, per la llei
internacional, de fet, per tothom en essència. Així que ¿Com és que no se
soluciona? Eixa és la segona pregunta.
(Dins segueix…)
Bé, hi ha algunes respostes directes a
eixes preguntes, però no entren en la discussió dintre de la ideologia o la
doctrina occidental, i les respostes que sent tan simples es troben molt lluny
de les convencions generals. Així que permetin-me dir algunes paraules sobre
elles.
Quant
a l’amenaça d’Iran, hi ha una resposta molt autoritzada feta per informes militars
i d’intel·ligència del Congrés en Abril del 2010. Diuen que l’amenaça d’Iran no
és militar. Iran, virtualment no té capacitat militar ofensiva. La seua despesa
militar és molt lleu, per suposat una fracció minúscula de la despesa dels EE.UU,
però, també bastant per sota de l’estàndard regional. Assenyalen que l’objectiu
de l’estratègia militar iraniana és defensar les fronteres del país en cas d’ésser
atacats per a retardar les forces invasores el suficient i permetre un acord
negociat.
Discuteixen
la qüestió de si Iran està desenvolupant armes nuclears i diuen que, si les estan
desenvolupant, el que no saben, l’objectiu seria dissuasori per a previndre un
atac en Iran. Eixa és bàsicament la història. ¿Quina és aleshores l’amenaça? Bé,
l’amenaça també s’explica. L’amenaça principal és que Iran està compromesa en
desestabilitzar als seus veïns. Està tractant d’augmentar la seua influència en
els països propers, particularment en Iraq i Afganistan. Els EE.UU per suposat,
estan immiscits en Iraq i Afganistán però el que ells fan no és desestabilització.
Això és estabilització. Els EE.UU estan allà per augmentar l’estabilitat i, si Iran tracta de tindre
influència en països veïns, això és desestabilització. Ara això és terminologia
estàndard en literatura i discussió de política exterior. Dic, arriba al punt
en que l’ex-editor de Relacions Exteriors (Foreign Affairs), l’home que estableix
l’agenda, fou capaç de dir sense mosquejar-se i sense reacció de ningú que
Estats Units havia de desestabilitzar el govern de Xile sota Allende… havia
de desestabilitzar i enderrocar-lo i establir a un dictador a fi d’assolir la
estabilitat, i és el mateix problema respecte a Iran. No segueix ordres i per tant,
està desestabilitzant la situació regional.
Hi
ha un altre problema amb Iran, concretament li dóna suport al terrorisme. Així que,
per exemple, poden voler fer creure que hui estan celebrant el Dia de l’Alliberament
Nacional, en termes de la doctrina Occidental, i el que estan celebrant és l’èxit
del terrorisme i de fet, l’èxit de l’agressió contra Israel en el sud del
Líban… agressió iraniana… així que estan celebrant l’agressió iraniana
contra Israel en el sud del Líban i el seu èxit, i celebrant a terroristes i al
terrorisme (citant a l’alt oficial del Partit Laborista Israelià, Ephraim
Sneh). No és el dia de l’Alliberament. Han d’entendre com interpretar aquestes
qüestions correctament si volen ingressar a l’esquema del discurs imperial. I açò
no solament ho diuen els EE.UU i Israel. Ho diu també Europa Occidental. Hi ha
algunes poques excepcions. Així que eixa és l’amenaça d’Iran.
La
descripció no és incorrecta. Iran no segueix ordres. Està tractant de mantindre
la seua sobirania. Açò és ben independent del que qualsevol pense del seu govern.
Podeu tindre el pitjor govern del món però eixe no és el problema ací. Als
EE.UU no els importa que el govern siga d’una manera o d’altra. Vol que seguisca
ordres per a millorar l’estabilitat. Eixa és l’amenaça iraniana.
¿Què
passa amb Israel i Palestina? Bé, hi ha una versió oficial d’eixe conflicte
també. Ho veiem cada dia als diaris. Estats Units és un mediador honest i un àrbitre
neutral tractant d’ajuntar a les dues parts que són irracionals i violentes. No
es posen d’acord i Estats Units està tractant d’arribar a un acord en el
conflicte entre els dos.
Per
això hi ha xerrades indirectes on els EE.UU fan de mitjancers entre els dos
oponents irracionals, els palestins i els israelians.
Eixa
és la versió oficial. La podeu llegir tots els dies. També està la realitat. No
vaig a repassar tota la història però els fets bàsics estan clars.
En
1967 Israel conquerí els Territoris Ocupats i hagué una resolució del Consell
de Seguretat cridant a un acord sobre el conflicte, UN 242 que tothom concorda que
és el fonament per a l’acord polític.
Bé,
en 1971, quatre anys més tard, el president Sadat d’Egipte oferí a Israel un
tractat de pau complet, amb no-res per als palestins. A canvi, retirada total
dels territoris ocupats, nomes li importava el Sinaí. Jordania féu una oferta
similar un any més tard. Israel havia de prendre una decisió. ¿Van a triar
seguretat o expansió? Un tractat de pau amb Egipte significa seguretat. Egipte
era per suposat la major força militar àrab. Però aleshores estaven afanats en
expandir-se sobre el territori egipci… el Sinaí, Sinaí del nord-est, per a
establir una ciutat i colònies. Feren el que pense que va ser la decisió més
determinant de la història del país. Decidiren preferir l’expansió a la seguretat,
així que rebutjaren l’oferta de pau. Ara la pregunta crucial sempre és: ¿Què és
el que l’amo va a fer? Aleshores, ¿Què va a decidir Washington? I hagué una
batalla burocràtica en Washington sobre açò. Henry Kissinger guanyà la batalla
interna i estava contra les negociacions. Estava a favor del que anomenà
“taules”, sense negociació. Així que recolzà la decisió d’Israel d’elegir
expansió per sobre de seguretat i que portà molt aviat a la guerra de 1973, la
guerra d’octubre. Era alguna cosa molt propera per a Israel i Israel i els Estats
Units reconegueren que no podien simplement ignorar a Egipte. Aleshores començà
un llarg període d’interacció diplomàtica que desembocà en Camp David un parell
d’anys més tard, quan els Estats Units i Israel essencialment acceptaren la
proposta de Sadat de 1971. Açò és considerat, en la doctrina occidental, una
gran victòria diplomàtica per al president Carter i Henry Kissinger. De fet fou
una catàstrofe diplomàtica. Ho podrien haver acceptat el 1971 i el cost de
negar-se fou una guerra molt perillosa i propera a la guerra nuclear, molta
misèria i patiment. De fet el que els Estats Units i Israel van haver d’acceptar
en Camp David fou en part, des del seu punt de vista, més dur que l’oferta de
Sadat de 1971, perquè, aleshores, el problema dels drets nacionals de Palestina
havia entrat a l’agenda internacional pel que van haver d’acceptar, almenys en
les paraules, alguna forma de drets nacionals Palestins en els territoris dels
que Israel s’havia de retirar.
Mentrestant,
en el període en qüestió, en 1976 hi hagué un altre esdeveniment crucial. En
1976, els estats àrabs majors, Egipte, Síria, Jordània i altres, portaren al
consell de Seguretat una resolució cridant a un arranjament del conflicte en termes
de UN 242 –tota la sintaxi rellevant de 242 amb les seues garanties de drets,
etc. però amb un agregat: un Estat palestí en els territoris ocupats. Israel refusà
assistir a la sessió. Els Estats Units vetaren la resolució. Vetà una similar també
en 1980.
Ara,
quan els Estats Units veten una resolució, és un doble vet. Primer de tot, no
ocorre i en segon lloc, se’l veta de la història. Així que si mireu fins i tot
en el registre erudit se’l menciona rarament i certament no hi ha res en els mitjans
o en el debat públic. Els esdeveniments que acabe de descriure no ocorregueren.
No es troben. Un ha de cercar moltíssim per a trobar una referència a ells. Eixa
és una de les prerrogatives d’un poder Imperial. Podeu controlar la història
mentre tingues una classe intel·lectual submisa, la que Occidente sí té. No vaig
a passar per la resta de la història però segueix gairebé de la mateixa manera.
Fins al present, els Estats Units i Israel estan fora del món. Amb rares i
temporals excepcions, seguiren bloquejant l’acord polític que tenia el suport gairebé
universal, el que significa que si hagués un diàleg indirecte seriós hui, portat
endavant tal vegada per Mart, aleshores els dos antagonistes que serien
presentats serien els Estats Units i el món. Podríem tindre un diàleg indirecte
entre ells i si arribéssim a un acord, hauria un arranjament d’aquest problema.
Bé, açò és una dada factual. Per suposat, els fets històrics són sempre més
complexos que la simple descripció però aquests són fets bàsics. No són
controvertibles. No hi ha dubtes seriosos sobre ells però no són part del llenguatge
general sobre aquests temes perquè condueixen a les conclusions equivocades, per
tant, són exclosos. Si parle sobre açò en l’Oest en la majoria de llocs, les paraules
són quasi incomprensibles. No és únic d’aquest cas, revela l’extraordinari
poder de la ideologia imperial. Inclusive els més simples, més obvis, els més
crucials fets són invisibles si no estan d’acord amb les necessitats del poder.
De
ninguna manera sóc la primera persona en parlar d’açò. George Orwell escriví
sobre açò, per exemple. Estava discutint com, en Anglaterra -una societat lliure
– idees impopulars es poden suprimir sense l’ús de la força, només per la
voluntat, i donà algunes raons. La més important era una bona educació. Digué,
si teniu una bona educació, teniu inculcat en vosaltres la convicció de que hi ha
certes coses que no haurien de dir-se — o fins i tot pensar-se per al cas –. Aquest
assaig seu no és molt conegut perquè no fou publicat, tal vegada demostrant la seua
tesi. Aquest text hauria d’haver estat la introducció al seu llibre Rebel·lió en la Granja. Tothom ha llegit Rebel·lió en
la Granja. És sobre un estat totalitari, l’enemic totalitari i les seues
maneres malignes. Però, per a evitar un excés d’autosatisfacció, Orwell escriví
una introducció parlant de l’Anglaterra lliure. No fou publicada. La vam poder
trobar molts anys més tard en els seus treballs inèdits. No és el seu millor assaig,
però el seu punt es bàsicament correcte. Es poden suprimir idees impopulars sense
l’ús de la força, i una bona educació és un mitjà eficaç per a aconseguir-ho. Bé,
a menys que siguem capaços de pensar els pensaments que han estat desterrats per
la ideologia imperial, la comprensió del que està passant va a ser molt difícil
d’assolir. Tornaré sobre aquests dos problemes crucials de la política exterior
però abans deixeu-me agregar una mica d’història sobre el que pense que és el
context pertinent. Els Estats Units són la força dominant en temes
internacionals i ho han estat des de la Segona Guerra Mundial. És molt
important comprendre que hi ha nombrosos aspectes de la història dels EE.UU que
afecten fins i tot polítiques del present i crec que no són considerades el
suficient. Un fet és que els Estats Units són una societat colonial-de-colons.
El colonialisme de colons és, amb molta diferència, el pitjor tipus d’imperialisme,
perquè destrueix o elimina a la població nativa. Part de la raó, que, més o menys
conscientment, identifica Israel amb els
Estats Units és el reconeixement de que Israel està pràcticament revivint la nostra
història de societat colonial-de-colons. Ens desférem d’una població indígena i
Israel ha estat fent alguna cosa similar.
Hi
ha moltes ironies incloses en açò. Els primers colons es veien a si mateixos
com els fills d’Israel. Havien retornat a la terra promesa. Estaven units per
un principi que recorre la història americana fins el present. S’anomena
Providencialisme. Estàvem realitzant la voluntat de Déu. Qualsevol cosa que fem,
estem realitzant la voluntat de Déu. Si exterminem als natius, ha de ser la
voluntat de Déu. Tractem de fer el bé, per suposat, tractem de ser benèvols però
de vegades els designis de Déu són misteriosos. Podem llegir debats de
judicials de la Suprema Cort que estaven molt sorpresos de que els indis estigueren
sent exterminats -ho expressaren d’aquesta manera: eren com fulles de tardor
desprenent-se- i la voluntat inescrutable de Déu està portant a aquesta conseqüència
desafortunada. Som benèvols i treballem per a millorar la seua situació i per a
ser gentils amb ells, però d’alguna manera s’estan anorreant.
L’
estat de Massachusetts fou un dels primers establert per colons anglesos. Se’ls
donà salconduit amb el propòsit de la benevolència cap a la població indígena,
ajudar a la població indígena, rescatar-los del paganisme. Eixe era l’objectiu
del commonwealth. De fet, la colònia
tenia un gran escut amb una imatge que il·lustra el seu objectiu. La imatge mostra
a un indi amb un pergamí eixint de la seua boca i en el pergamí diu: “vingueu
ací i ajudeu-nos” i els colons estaven tractant d’ajudar-los. Hui a això s’anomena
intervenció humanitària. Arriben per ajudar-los però, per alguna raó, s’aniquilen
com les fulles de tardor per la inescrutable voluntat de Déu, que està més enllà
de la nostra comprensió.
Bé,
un altre fet crucial sobre els Estats Units és que fou fundat com un Imperi,
explícitament. El pare de la pàtria, George Washington, definí als Estats Units
com un imperi xiquet, en les seues paraules, i els seus col·legues assentiren.
El més llibertari dels pares fundadors, Thomas Jefferson, predigué que les colònies
recentment alliberades s’expandirien per tot l’hemisferi. Crearien un hemisferi
lliure on no hi hauria pells roges, ni negres ni llatins. Els pells roges, els
indis, serien expulsats o es desintegrarien o desapareixerien. Als negres se’ls
necessitava d’alguna manera momentàniament per a l’esclavitud però, quan l’esclavitud
acabés, tornarien on pertanyien, a Àfrica i més tard Haití. Quant als llatins
del sud, eren una raça inferior, i serien escombrats per la raça superior dels
anglosaxons. Citant a un historiador acadèmic de primer ordre en aquest tema,
Jefferson imaginà als Estats Units com la llar de pul·lulants milions que immigrarien
i reproduirien la seua espècie en tots els llocs de Nord i Sud Amèrica, desplaçant
no solament als indígenes pelles roges, sinó també a la població llatina, creant
un continent que seria americà de sang, idioma, costums i ideologia política. Bé,
eixe era l’objectiu. No fou completat del tot però fou completat d’una manera o
altra. Al llarg del segle XIX, els Estats Units establiren el que hui s’anomena
el seu territori nacional. Això significà exterminar a la població indígena com
fou reconegut pels líders més honestos, conquistant mig Mèxic i diversos altres
territoris, no van ser actes molt agradables.
Els
historiadors de l’imperialisme de vegades parlen del que anomenen la fal·làcia
de l’aigua salada. La fal·làcia de l’aigua salada significa que es considera
imperialisme només si és a través d’aigua salada. Així que si el riu Mississippí
hagués sigut tan ampli com el mar irlandès, aleshores hagués sigut imperialisme
però, com és més discret, no s’anomena imperialisme. Però la gent que portà a
cap la conquesta no s’enganyava. Comprengueren que era imperialisme fos a
través d’aigua salada o no i estaven molt orgullosos de l’èxit imperial en
establir el territori nacional. Cap a la fi del segle s’enfrontaven amb aigua
salada i s’expandiren a la conquesta de Cuba, Puerto Rico, Hawaii, i així, i seguiren
conquistant les Filipines matant centenars de milers de persones, però sempre amb
la major de les benevolències. Era nogensmenys que pur altruisme. Llàgrimes vénen
als teus ulls llegint les odes a la benevolència d’eixes conquestes
-característiques que són, novament, gairebé universals en la pràctica imperialista.
És difícil trobar un poder imperial que no haja implementat una postura del mateix
tipus.
A
la Primera Guerra Mundial, es començava a reconèixer que el petroli anava a ser
un recurs fonamental en l’esquema del món futur, així que Woodrow Wilson va fer
fora als anglesos de Veneçuela, un gran productor de petroli i prengué el poder
i donà suport a un dictador sense escrúpols. Això continuà durant un llarg
temps després de Wilson. En uns pocs anys, Veneçuela era el major exportador de
petroli del món. EE.UU era el major productor però Veneçuela era el major
exportador i la direcció de les corporacions estava als EE.UU i així seguí.
Cap
als anys 20, es va entendre que l’Orient Mitjà era una font d’energia enorme així
que els EE.UU intervingueren allà i aconseguiren participar en la concessió que
era majoritàriament anglesa i francesa, però els EE.UU eren el suficientment
poderosos com per a controlar part de la concessió. Durant la Segona Guerra
Mundial, hi hagué de fet, una petita guerra entre els Estats Units i Anglaterra
per a decidir qui controlaria Aràbia Saudita. Açò es besllumà com un premi
futur i per suposat EE.UU guanyà eixe conflicte i se l’agencià. Fins la Segona
Guerra Mundial, Estats Units no era un jugador important en temes internacionals.
Controlava l’hemisferi occidental i tenia algunes incursions en el Pacífic però
els actors principals en assumptes internacionals eren principalment, Anglaterra,
i en segon lloc, França. Però la Segona Guerra Mundial canvià això. Estats Units
tenia l’economia més gran del món. De fet això era cert un segle abans, però no
era l’actor principal en assumptes internacionals. La Segona Guerra Mundial
canvià això i estava clar que anava a emergir de la guerra com la major potència
mundial. Els estrategs del departament d’estat de Roosevelt i del Consell de
Relacions Exteriors ho comprengueren. Tingueren extenses reunions fins la fi de
la guerra, de 1939 a 1945, per a planejar el món de la postguerra, un món en el
que els EE.UU serien el poder dominant. Els seus plans eren ben importants i de
fet, foren implementats quasi com els descriviren. El major concepte que desenvoluparen
fou el que anomenaren l’Àrea Gran (Grand
Area). L’Àrea Gran seria controlada per
complet pels Estats Units. Inclouria l’hemisferi Occidental, per suposat, tot l’Extrem
Orient, i l’ex-Imperi Britànic, incloent els recursos energètics de l’Orient
Mitjà. Açò com a mínim hauria de ser l’Àrea Gran.
Ara,
en les primeres etapes de la guerra, assumiren que Alemanya emergiria de la
guerra com una potència europea de manera que hi hauria dos móns, el món dels EE.UU
que controlaria l’Àrea Gran i els alemanys que controlarien la part d’Europa i
Àsia. Quan els russos començaren a rebutjar les tropes alemanyes després d’Stalingrad,
fou evident que Alemanya no sobreviuria a la guerra i el concepte de l’Àrea
Gran fou expandit per a incloure tot el possible d’Euràsia, almenys la substància,
la substància econòmica, política i social d’Euràsia, majoritàriament Europa
Occidental, almenys això. De fet, hi hagué plans per anar més enllà. Els anglesos
estaven començant a planejar cap el 1943 un període de postguerra en el qual els
aliats atacarien Rússia d’immediat i la destruirien. Winston Churchill estava particularment
decidit a això. En efecte, en maig de 1945, quan la guerra formalment acabà i donà
ordres per a nous plans de guerra en el que anomenà Operació Impensada: la
Wehrmach, el Exèrcit Alemany, recolzat per la Reial Força Aèria i la força aèria
Americana atacarien Rússia i la destruirien. Mai s’implementà però era l’objectiu.
L’objecte explícit de la bomba atòmica era el de “Sotmetre als russos”.
Eixes foren les paraules del general Leslie Groves que estava a càrrec del projecte
Manhattan que desenvolupà la bomba. En resum, anem a sotmetre als russos i no hi
ha res que puguen fer al respecte. Hi havia l’esperança d’expandir l’Àrea Gran
a un àrea global. Bé, no succeí del tot tampoc però s’aproximà bastant.
¿Què
hi ha de l’Orient Mitjà? Es comprengué que les reserves d’energia de l’Orient Mitjà
eren crítiques per al control mundial. França fou expulsada de l’àrea, els
britànics foren reduïts gradualment a un soci menor, i els EE.UU emergiren com
la força dominant en el control del petroli de l’Orient Mitjà, i en
conseqüència, tal i com s’esperava, del món.
Ara,
Europa Occidental era part de l’Àrea Gran però sempre es comprengué que tard o d’hora
Europa podria seguir un camí independent tal vegada seguint la visió de De Gaulle
d’una Europa des de l’Atlàntic fins els Urals i alguna cosa s’havia de fer per a
evitar això. Bé, diverses coses es feren. Una d’elles s’anomenà OTAN. Un dels seus
objectius principals és el d’assegurar que Europa estaria continguda en una
aliança militar dirigida pels EE.UU. Això portà a conseqüències que perduren
fins el present. Aquesta preocupació que Europa podés tornar-se independent és una
cosa tenyida d’un cert grau de condescendència. Fa tan sols uns dies, de fet,
el president del Consell de Relacions Exteriors, el grup governamental
principal de relacions exteriors, Richard Hass, escriví un article titulat,
“Adéu a Europa”. Europa, diu, ha deixat de ser un poder d’alt nivell
en assumptes internacionals i la raó és que no és el suficientment violenta. S’està
negant a proveir tropes per a controlar al món en un nivell adequat així que,
“Adéu a Europa”. Es pot enfonsar en l’oblit. Ningú creu realment això,
però això està en el rerefons. Bé, a través d’una espècie de versió oficial de
tot aquest període està la Guerra Freda. ¿I què era la Guerra Freda?
Podeu
fixar-vos en la ideologia o podeu fixar-vos en fets, successos. Els successos
de la Guerra Freda són molt clars. Els successos principals de la Guerra Freda
foren la intervenció i subversió constant en l’àmbit de l’Àrea Gran, sempre amb
la justificació que ens estàvem defenent
del que John F. Kennedy anomenà la conspiració Omonolítica i despietada per a
controlar el món, així que per això hem d’intervenir. Els russos feren el mateix
en els seus dominis més petits. De fet, la guerra freda fou en gran mesura un
contracte tàcit entre la gran superpotència i la petita superpotència en la qual
cadascuna era pràcticament lliure de fer el que volia en els seus propis
dominis, Rússia en Europa de l’Est, els EE.UU en qualsevol altra part, fent ús
de l’amenaça de l’enemic. De vegades se n’eixí de control i estigué molt prop
de la guerra nuclear terminal però, bàsicament, eixa fou l’estructura de la
Guerra Freda.
Hi
ha un altre principi que hauria de ser tingut en ment que és un dels principis
operatius majors en assumptes internacionals fins el dia de hui i és el que
podem anomenar el principi de la Màfia. Els assumptes internacionals es manegen
de manera molt semblant a com ho fa la Màfia. El padrí no permet desobediència.
Açò és bastant explícit en el plantejament de l’Àrea Gran encara que no amb eixes
mateixes paraules.
En
l’Àrea Gran EE.UU hauria de tindre “poder inqüestionat” amb
“supremacia militar i econòmica” i assegurant a la vegada “límits
a qualsevol exercici de sobirania” per estats que puguen interferir amb el
seus designis globals. Aquest és el principi mafiós. De fet, eixa és l’amenaça iraniana.
Estan tractant d’exercir sobirania i això no està permès sota el principi mafiós.
No podeu permetre independència. Heu d’obeir, i és comprensible. Si algú és
desobedient, tal vegada algun país petit o en la màfia algun encarregat menor,
si se n’ix amb la seua, altres poden creure que ho poden fer ells també i molt aviat
teniu el que Henry Kissinger anomenà un virus que escampa el contagi, Heu de
matar el virus i inocular a tothom imposant una dictadura brutal. Açò és una
part central de la història de la Guerra Freda. Si es fixeu de prop, veieu que
a això es resumeix.
Bé,
mentrestant l’Àrea Gran s’estava tornant més diversificada. En 1950, al final
de la Segona Guerra Mundial, els Estats Units tenien literalment la meitat de
la riquesa del món i una seguretat i poder inimaginables. Cap al 1970, això s’havia
reduït a un 25% de la riquesa mundial, el que segueix sent colossal però molt
menys que el 50%. Els països industrials s’havien reconstruït i s’havia produït
la descolonització. El món s’estava tornant el que s’anomenà tripolar. El
sistema nord-americà centrat en els EE.UU, Europa basada principalment en
Alemanya i França i l’economia en desenvolupament del Nord-est d’Àsia centrada
en Japó. Hui encara s’ha tornat més diversificat. L’estructura s’està tornant més
complexa i molt més difícil de controlar. Amèrica Llatina, per primera vegada
en la seua història s’està movent cap a un grau d’independència. Es desenvolupen
contactes Sud/Sud. Així Xina és ara el principal soci comercial de Brasil.
També Xina està penetrant en la regió crucial de l’Orient Mitjà i contractant i
emportant-se el petroli.
Hi
ha moltes discussions en els cercles de política exterior sobre un canvi en el
sistema global de poder amb Xina i Índia esdevenint les noves grans potències. Açò
no és correcte. Estan creixent i desenvolupant-se però són països molt pobres.
Tenen problemes interns enormes. Hi ha, no obstant això, un canvi en el poder
global: és de la força de treball global al capital privat. Hi ha un centre asiàtic
de producció amb Xina al seu centre, amb
una cadena de muntatge formada pels països asiàtics més desenvolupats del seu
voltant -Japó, Singapur, Taiwan, Korea del Sud- que produeixen tecnologia
sofisticada, parts i components i els envien a Xina on són acoblats i enviats als
Estats Units i Europa. Les corporacions dels EE.UU estan fent el mateix. Produeixen
exportables d’alta tecnologia per a Xina on són acoblats i els compreu en casa
com un iPod o un ordinador, coses d’aquestes. S’anomenen exportacions xineses
però això és molt enganyós. Ho podeu veure clarament si us fixeu en les
estadístiques concretes. Així que hi ha molta preocupació sobre el deute dels
EE.UU. Bé, de fet la major part del deute dels EE.UU és tinguda per Japó i no per
Xina. Hi ha preocupació pel dèficit comercial. Comprem més de Xina que el que li
exportem. Mentrestant el dèficit amb Japó, Korea del Sud i Taiwan es redueix.
La raó és que Japó, Korea del Sud i Taiwan i altres estan proveint materials a Xina
per a que ells els acoblen. Aquests són comptabilitzats en Estats Units com a importacions
des de Xina, però és completament enganyós. És el centre de producció asiàtic
que s’està desenvolupant i les corporacions dels EE.UU i les economies avançades
de la regió estan profundament compromesos amb ell. Mentrestant, la part de la
riquesa global de la força de treball està declinant. De fet, declina fins i
tot més ràpid en Xina en relació a l’economia que en qualsevol altra part. Així
que quan mirem al món amb realisme, hi ha un canvi de poder global però no és
un canvi al poder Xinés/Indi desplaçant als Estats Units. És un canvi des dels
treballadors en totes les parts del món al capital transnacional. S’estan
enriquint. Essencialment és una vella història però està prenent noves formes amb
la disponibilitat de la força global de treball. El capital és mòbil i el treball
no ho és. Té conseqüències òbvies.
Ara
tot açò està bé per a les institucions financeres i els gerents corporatius i
CEO`s i cadenes de distribució, però és molt danyós per a les poblacions. Açò és
part de la raó per a molts problemes socials importants dintre dels Estats Units.
No tinc temps per a detallar-los.
Per
a obtindre una mica de comprensió en política global un lloc on mirar és en el
plantejament de l’Àrea Gran durant la segona guerra mundial i la seua
implementació. Un altre lloc on mirar és en el final de la guerra freda.
Aleshores
¿Què passà al final de la guerra freda? En 1989 quan el mur caigué i la Unió
Soviètica col·lapsà, no hagué més Guerra Freda. ¿Què passà? El president dels
Estats Units aleshores era George Bush, el primer George Bush, i l’administració
Bush immediatament produí nous plans per a fer-se càrrec del sistema post Guerra
Freda. El pla, resumit, era que tot havia de romandre com estava abans però amb
nous pretextos. Així que ha de seguir havent una enorme força militar però no per
a defensar-nos dels russos, perquè ara ja no estan. Ara era per a defensar-nos
-estic citant- contra la “sofisticació tecnològica” de potències del
tercer món. No se suposa que hagueu de riure. Per això necessitem una enorme força
militar i, si són persones ben educades, seguint el principi d’Orwell, no rieu.
Digueu “Sí, necessitem defensar-nos de la sofisticació tecnològica de les
potències del tercer món”. Això és un eufemisme per a indústria d’alta
tecnologia. La indústria d’alta tecnologia no es desenvolupa simplement pels
principis del mercat lliure. El sistema corporatiu pot proveir més elecció per al
consumidor però l’alta tecnologia es desenvolupa substancialment en el sector
estatal: ordinadors, Internet, etc. Es fa comunament sota pretext de defensa.
Però amb el fi de la Guerra Freda, encara hem de mantenir la “base
industrial de defensa”. Eixe és l’objectiu de l’estat: mantenir la indústria
d’alta tecnologia.
¿Què
hi ha de les forces d’intervenció? Bé, les majors forces d’intervenció estan en
l’Orient Mitjà on estan les fonts d’energia. Els plans post Guerra Freda deien
que s’havien de mantindre eixes forces d’intervenció dirigides a l’Orient Mitjà,
i després vingué una frase interessant: on els problemes seriosos “no es
podien tirar en l’entrada del Kremlin”.. Els problemes en altres paraules
no eren causats pels russos. En altres paraules, calladament, havien estat mentint-nos
durant 50 any però ara els núvols es desferen i han de dir-nos la veritat, en
part almenys. El problema mai fou rus. Era el que s’anomena nacionalisme
radical, nacionalisme independent que està cercant exercir la sobirania i el control
dels seus recursos. Ara, això és intolerable en tot el món pel principi mafiós.
No podeu permetre això. Això continua ahí, de manera que encara necessitem forces
d’intervenció. El mateix en Llatinoamèrica, el mateix a tot arreu encara que no
hi haja russos.
Bé,
¿què hi ha de l’OTAN? Eixe és un cas interessant. Si creiem tot el que hem
llegit durant els anys de la Guerra Freda, hauríem de concloure que l’OTAN hauria
d’haver desaparegut. Se suposava que l’OTAN estava per a protegir a Europa de les
hordes russes. ¿Oi? No més hordes russes. ¿Què passà amb l’OTAN? Bé, el que passà
fou que l’OTAN s’expandí. S’està expandint ara mateix. Els detalls són ben coneguts.
Són estudiats bé per bons acadèmics. Gorbachev, el premier rus, feu una concessió notable. Acordà deixar que una
Alemanya unificada s’unís a l’OTAN, una aliança militar hostil. Es molt
notable. Alemanya sola havia virtualment destruït Rússia dues vegades en un segle.
Ara, estava permetent-li rearmar una aliança amb els Estats Units. Per suposat hi
havia un quid–pro–quo. Pensà que hi havia
un acord de que l’OTAN es tornaria una organització més política. De fet, açò li
fou promès per l’administració Bush. L’OTAN seria una organització més política
i no s’expandiria “ni una polzada cap a l’Est”. Eixa fou la frase que
va ser usada. No s’expandiria en Alemanya de l’Est i certament no més enllà. Bé,
Gorbachev fou ingenu. Acceptà eixe acord. No s’adonà que l’administració de
Bush no ho havia posat per escrit. Era només un acord verbal, un acord de cavallers,
i, si teniu una mica de cordura, no feu acords de cavallers amb superpotències
violentes. Gorbachev es va enutjar molt quan descobrí que l’acord era
inservible. Quan l’OTAN començà d’immediat a expandir-se en l’Est, recordà l’acord
i Washington assenyalà que no hi havia res per escrit, el que és cert. No hi havia
res per escrit. L’OTAN s’expandí cap a l’Est. S’expandí en Alemanya de l’Est molt
ràpidament i, en els anys de Clinton, s’expandí fins i tot més en Europa de l’Est…
més tard molt més. Actualment, la secretaria general de l’OTAN explica que l’OTAN
deu expandir-se més encara. L’OTAN deu responsabilitzar-se de controlar tot el
sistema global d’energia, això significa canonades, línies marítimes i fonts. Tan
sols fa unes setmanes hi hagué una reunió internacional encapçalada per
Madeleine Albright, secretaria d’Estat sota Clinton. Emeteren plans anomenats
OTAN 2020 i digueren que l’OTAN es deu preparar per a operar molt més enllà dels
seus límits, el que vol dir que deu tornar-se una força d’intervenció militar d’EE.UU
en tot el món. Així que això és l’OTAN, no ja per a defensar-nos de Rússia sinó
que el seu verdader propòsit és controlar el món sencer.
Bé,
deixeu-me dir unes poques paraules sobre el conflicte Israelià-Palestí que es
desenvolupà en aquest context. Vaig a dir unes poques paraules sobre la història.
La dada bàsica és la d’un rebuig gairebé total, si es negaven a unir-se a l’acord
general d’un acord polític que tingués sentit. Va haver una excepció important,
una excepció molt interessant. Al final d’aquest període, en l’any 2000,
Clinton reconegué que les propostes que ell i Israel havien presentat en Camp
David havien fallat. Reconegué que aquelles no podrien haver sigut acceptables
per a cap palestí, per tant, canvià les propostes. En desembre del 2000 presentà
el que anomenà els seus paràmetres, un model general per a un acord. Era vague
però valia la pena presentar-lo. Pronuncià aleshores un discurs en el que digué
que les dues parts havien acceptat els paràmetres i les dues parts havien expressat
reserves. Després es trobaren, Israel i Palestina, en Taba, Egipte, en gener per
a tractar de resoldre els seus desacords i arribaren molt a prop d’un acord
total. En l’última conferència de premsa conjunta digueren que amb una mica més
de temps podrien haver arribat a un acord complet. Bé, Israel avortà les
negociacions i així acabà tot. Açò ens demostra alguna cosa. Ens demostra que quan
els EE.UU impulsen als dos costats per a unir-se al món per a permetre un acord
polític, bastant en la línea del consens internacional, pot ocórrer. Ha ocorregut
molt des de el 2001 però pense que eixos principis romanen. Pense que és molt cridaner
com la gent que escriu la història es comporta amb açò. Així un dels principals
llibres sobre la negociació escrit per Dennis Ross, el cap negociador de
Clinton. Fa un recompte detallat de tots els esforços dels Estats Units, l’àrbitre
neutral, el negociador honest, per a reunir a les dues bandes i conclou al
final, fallà i fou tot culpa dels palestins. Ho rebutjaren tot. Ross molt curosament
acaba aquest llibre en desembre del 2000 just abans que la seua tesi primària fóra
completament refutada. Fou refutada completament unes setmanes més tard. Acaba
el llibre ahí i els comentadores no diuen res al respecte. Això és disciplina.
Si vols ser un intel·lectual respectat, has d’entendre aquestes coses. No exposes
al poder, en especial si tens esperança d’unir-te al món acadèmic de la diplomàcia.
Així que Ross conclou el llibre abans que la tesi siga refutada, i això és acceptat
i constitueix ara la nostra història, excloent la realitat crucial, precisament
com en el cas dels successos previs que he descrit fins ara. Però en veritat
està ahí, i açò continua fins a hui. Així que ¿Què deixa això com opcions hui per
als palestins i aquells compromesos amb els drets dels palestins?
Una
opció és que els Estats Units vagen a unir-se al món com ho feu per un parell
de setmanes en gener del 2001 i acordarem en alguna versió del consens
internacional, una cosa com l’acord de Taba. Ara hi ha una visió molt comuna
expressada per molts grups palestins i per molts altres que són solidaris amb
ells afirmant que això no és una possibilitat i que hi ha una alternativa millor.
L’alternativa millor que proposen seria que els líders palestins diguen que li
donaran la clau a Israel i que ells la prendran. Els donarem tots els territoris
ocupats i aleshores hi haurà una lluita de drets civils, una lluita interna anti–apartheid,
i una baralla com eixa es pot guanyar i portarà a alguna cosa. Hi ha molta gent
realment bona proposant açò però fallen en veure que hi ha una tercera
alternativa. Una tercera alternativa és que EE.UU i Israel continuaran fent
exactament el que estan fent, és a dir una versió del que Ehud Olmert, quan era
primer ministre anomenà convergència. Israel ocupa tot dintre del que anomenen
mur de separació, bé, en realitat un mur d’annexió. Ocupa les fonts d’aigua, la
terra valuosa, els suburbis de Jerusalem i Tel Aviv, etc. Israel també ocupa el
que s’anomena Jerusalem que és l’enorme àrea de Gran Jerusalem. Ocupen la vall
del Jordan, més terra productiva. I després disposen corredors a través de les
regions restants per a mantenir-les en cantons separats. Així que hi ha una
Jerusalem de l’Est, gairebé fins a Jericó, dividint virtualment el Banc Oest, hi
ha altres més al Nord. Ara, ¿Què hi ha dels palestins? Se’ls deixa fora d’açò.
Molt pocs seran incorporats en les àrees valuoses que Israel ocuparà, de manera
que no hi haurà cap lluita de drets civils. No hi haurà el que s’anomena un
“problema demogràfic”: massa àrabs en un estat jueu. La resta dels
palestins se n’aniran, o seran abandonats per a podrir-se en les colines, apart
d’una elit privilegiada. No són part del que Israel està apropiant-se. Amb el
que els queda als palestins poden fer el que vulguen. Si el volen anomenar un
Estat, aleshores bé, digueu-li un Estat.
De fet, el primer en fer aquesta proposta fou el primer ministre Netanyahu. El
primer en dir com a primer ministre, sí, pot haver un estat palestí, això fou
en 1996. Assumí en 1996. Reemplaçà a Shimon Peres. Quan Peres deixà el lloc, digué
que mai hi hauria un estat palestí. Netanyahu assumí i la seua administració digue:
bé, els palestins poden anomenar els fragments que siga que se’ls deixe un estat
si volen o els poden anomenar “pollastre fregit”. Això dura fins al
present. A penes fa unes setmanes, Silvan Shalom, que és el sotspremier i el
ministre de desenvolupament regional respongué a les iniciatives palestines
sobre crear les bases per a un estat i quan li preguntaren el que pensava sobre
això, digué, està bé, si volen dir-li al que els deixem un estat està bé. Serà
un estat sense fronteres igual que Israel, també un estat sense fronteres. Per
suposat, tindrem tot el de valor i tindran pollastre fregit però això està bé i
hauria de detindre la pressió en la nostra contra per un arranjament diplomàtic
i tot serà meravellós.
Bé,
això és una millora sobre el passat. Si tornem digam a 1990, la posició del govern
israelià i del govern dels EE.UU, James Baker i George Bush, era, els palestins
ja tenen un estat, és Jordània i no poden tindre un altre estat palestí. Eixa fou
la posició oficial des de 1990. Ara millorà lleugerament. EE.UU i Israel estan
d’acord en que Jordània no és un estat palestí i que els palestins poden tindre
pollastre fregit, fragments de territori que els EE.UU i Israel assignaran. Ara
eixa és l’alternativa.
¿Què
hi ha de la lluita de drets civils, la lluita anti–apartheid? Eixa no és
una alternativa. Les opcions operatives són un arranjament entre dos estats d’acord
amb el consens internacional i la llei internacional, tal vegada seguint la línia
quasi assolida en Taba o, “pollastre fregit”, mentre Israel pren el
que vol, com pot fer-ho, mentre tinga el suport sense falla dels EE.UU.
Bé,
acabaré dient només una paraula sobre les perspectives possibles. Hi ha moltes
analogies fetes entre Israel i Sud-àfrica. Moltes d’elles són dubtoses, pense.
Per exemple, Ariel Sharon, l’arquitecte de la política de colons anomenà als
fragments a deixar als palestins “Bantustans”
com en l’estat sud-africà de l’apartheid.
Però aquests no són Bantustans, això és
enganyós. És molt pitjor que en Sud-àfrica. La Sud-àfrica blanca necessitava a
la població negra. Eixa era la seua força de treball. El 85% de la població era
negra així que haurien de tindre cura d’ells de la mateixa manera que els amos
d’esclaus havien de tindre cura dels esclaus i aleshores els racistes extremistes
de Sud-àfrica proveïren una mica de suport per als Bantustans. En contrast, Israel no necessita als palestins, no els vol.
Així que si s’esvaeïxen com fulles de tardor, com els americans natius ho feren,
aleshores està bé. Si se’n van a una altra part, està bé. No es van a fer
responsables d’ells per a res. Així que és pitjor que l’apartheid. No són Bantustans.
Eixa analogia no funciona i moltes altres tampoc, però hi ha una analogia que
crec que és correcta, i no sembla ser discutida mai.
Fa
cinquanta anys, la Sud-àfrica blanca començava a adonar-se que s’estava tornant
un Estat pària. Se l’estava aïllant del món. Estava rebent menys suport. Estava
sent odiada més i més per tot el món. En eixe punt, el ministre de l’exterior
sud-africà parlà amb l’ambaixador americà en Sud-àfrica i li assenyalà que en les
Nacions Unides tothom votava contra ells però no importava perquè vostè i jo
sabem que hi ha un sol vot en les Nacions Unides. El seu, i mentre ens donen
suport, no importa el que pense el món. Eixe és un reconeixement del principi
mafiós, realisme en assumptes internacionals, i provà ser correcte. Si mireu el
que passà en les dècades consecutives, l’oposició en Sud-àfrica continuà creixent
i desenvolupant-se. Cap a 1980, hi hagué sancions i campanya de desinversió. Les
corporacions occidentals començaren a retirar-se. El congrés dels EE.UU. imposà
sancions. Però res no canvià. La raó era que Washington seguí donant suport a
Sud-àfrica. Ronald Reagan, que era president, violà les sancions del congrés per
una raó: la guerra contra el terrorisme que declarà en assumir el càrrec en
1981. Estava conduint la seua guerra al terrorisme, i els blancs sud-africans
estaven sota l’amenaça del terror del Congrés Nacional Africà, el CNA de Nelson
Mandela. En 1988, Washington declarà al CNA “un dels grups terroristes més
notoris” del món. Realment no importà el que la resta del món pensava, de fet,
fins i tot el que el poble americà pensava, o el que el Congrés pensava. Sí, no
els agrada, està bé, però anem a continuar i, aleshores, a finals dels 80s, la
Sud-àfrica blanca semblava absolutament incommovible. Havien tingut victòries
militares i s’estaven fent més rics. Tot semblava bé i estaven satisfets. Dos o
tres anys més tard, Estats Units canvià la seua política, i l’apartheid col·lapsà. Quan el padrí canvia
la seua política, les coses canvien. El resultat no és molt agradable però fou
sens dubte una gran victòria: l’eliminació de l’apartheid, tot i que encara hi ha molt de camí per fer. Nelson
Mandela també guanyà una victòria personal, una mica més lentament. Se’l tragué
de la llista de Washington de sostenidors del terror tan sols un any abans, així
que en un any va poder viatjar a Estats Units sense un permís especial.
Essencialment,
això fou el que passà i pense que podria passar amb Israel. Si Estats Units canvia
de política i decideix unir-se al món, Israel no tindrà altra opció que acceptar-ho.
Això no seria el punt final, com el final de l’apartheid no és el punt final per a Sud-àfrica. Sempre vaig
creure i encara ho pense que hi ha millors solucions que el consens
internacional d’un arranjament dos estats, però en el món real, eixe és
probablement un primer pas indispensable per a qualsevol progrés futur cap a un
resultat més just.
Ara
hi ha, como ja he dit, una bona part de complexitat en el sistema
internacional. Hi ha organitzacions en desenvolupament que són independents
dels Estats Units. Hi ha països que mantenen la seua sobirania com Xina per exemple,
i hi ha una bona part de diversificació. Hi ha fins i tot passos cap a un grau
d’independència dintre dels dominis subjectats pels EE.UU. Prenem Egipte, el
segon receptacle d’ajuda militar dels EE.UU després d’Israel. Hi hagué reunions
fa un parell de setmanes sobre proliferació nuclear, reunions internacionals.
Egipte en representació dels 118 estats del Moviment dels No-alineats prengué
una posició molt forta i ètica en un tema crucial: establi una zona lliure d’armes
nuclears en l’Orient Mitjà. Bé, en principi és molt difícil per a qualsevol
objectar açò. Mitigaria o acabaria qualsevol amenaça creada per Iran, suposadament
la preocupació principal de la política exterior dels EE.UU. Per suposat, hauria
d’incloure a Israel i a les forces dels EE.UU en la regió així que EE.UU estava
bastant aturada. No poden eixir a oposar-se però no podien donar-li suport, així
que formularen una forma d’evadir el dilema, comptant amb les classes intel·lectuals
per a ocultar el que estava passant, seguint el principi d’Orwell. L’administració
Obama declarà que donava suport a una zona lliure d’armes nuclears però digué
que aquest no era el moment per a ella. Hem d’esperar fins que hi haja un
arranjament de pau general. Però això pot ser retardat indefinidament per l’oposició
dels EE.UU-Israel, com en el passat, així que l’amenaça d’una zona lliure
d’armes nuclears pot ser retardada indefinidament també. Fins ací, Washington
se n’ha eixit amb la seua en açò, però el tema pot ser imposat per moviments
populars que prenguen una postura independent.
I
bé, hi ha molts altres punts on el sistema de dominació regnant, encara que
poderós és, no obstant, vulnerable. Hi ha moltes possibilitats obertes per a la
gent d’influenciar i determinar el destí futur.
Chomsky.info
