'Palau [...] és l'autor català que més bé representa la figura de l'escriptor-intel·lectual del segle XX. Per entendre-ho, només cal llegir un volum de la seva producció. En proposo, de manera arbitrària, un per cada gènere: [...] Vides de Picasso[...]'
Vides de Picasso fou el
primer llibre que Josep Palau i Fabre va escriure sobre el genial pintor
malagueny. Palau l’escriví el 1946
a París i ell mateix el qualificà en el seu llibre
Lorca-Picasso com un “llibre desbordant de joventut i entusiasme”. Fou l’any
següent, el 1947, que Ferran Canyameres li presentà per primera vegada Pablo
Picasso.
Josep Palau i Fabre s’estimava Vides de Picasso com si fos un fill seu. Fou el seu primer fill picassià.Tant des d’un punt de vista personal, vital i
emocional, com sociològic i literari, Vides de Picasso és un llibre
transcendental per a en Palau.
Sobre aquest llibre recau tot el pes de la maledicció i
la marginació a què fou sotmès. Aquest primer Picasso ‘auroral’ – tal i com a
Palau li agradava anomenar-lo – conté les dues essències més representatives de L’Alquimista: una
excelsa qualitat literària i el drama dels somnis romputs.
El trenta-sisè president dels Estatrs Units, Lyndon B. Johnson --el president que va ser nomenat per substituir JF Kennedy -- va morir d'un infart a la seva granja de Los Pedernales a Texas (USA).
Dia de desgràcies col·lectives:
Un avió de les Línies Aèries Jordanes s'estavellava a Kano (Nigèria) i morien 202 persones. La causa de l'accident sembla que va ser l'espessa boira que hi havia a l'aeroport de destí.
Dia històric als Estats Units:
El Tribunal Suprem derogava la prohibició de practicar l'abort arran d'un cas d'embaràs per violació. Atenció a la sentència: el fetus no era reconegut per la Constitució nord-americana i per tant no li garantia cap dret. Això es va entendre com la legalització de l'abort. En l'actualitat, hi ha "grups" al facebook --dignes de la nostra secció Por i fàstic a...-- que consideren el 22 de gener de 1973 com el pitjor dia de la història dels USA. Déu-n'hi do!
Notícies d'aleshores que ens remeten a avui:
El govern belga tenia problemes per compondre's. Per sort, el programa governamental havia estat aprovat "pels pèls" pels tres partits de la coalició de govern. Avui, el 2011, el govern belga porta 8 mesos sense formar-se.
[Foto: Mur Gainsbourg al carrer Verneuil 5 bis de París. Feta per sergi borges el 31/12/2009]
Avui 2 de març de 2011 fa vint anys que va morir el polèmic i genial cantautor francès Serge Gainsbourg, la cançó més coneguda --mediàtica-- del qual és Je t'aime...moi non plus, fent duo amb l'actriu Jane Birkin.
Després de sobreviure'n a uns quants, un infart se'l va endur a casa seva, a la rue Verneuil 5 bis de París.
Hi ha moltíssims documents de Gainsbourg a la xarxa. Youtube en va ple i si aneu a ina.fr trobareu moltíssims documentals, concerts, entrevistes i els moments cabdals d'aquest díscol personatge, alguns de gratuïts, altres de pagament.
Els Balances Oktoberfest ja vam fer una entrada recordant-lo que podeu veure aquí.
I us deixo amb un vídeo que serà l'homenatge dels Balances Oktoberfest a aquest geni
Des de fa ja uns quants anys, Meri Gallego, afincada a Brussel·les, i més coneguda com a Meribelgica, proposa un joc interessant l'objectiu principal del qual és la lectura. Es diu El Reto i a partir d'unes instruccions prèvies, se't planteja un repte que consisteix a llegir un número determinat de llibres. Aquest any, el Reto 2011, es tracta d'un repte "con mucha química": s'han de llegir 30 llibres en total, cadascun dels quals representa un element químic.
Avui commemorem els trenta-sis mesos sense Josep Palau i Fabre --el tercer aniversari de la mort de L'Alquimista-- amb un apunt d'homenatge ben especial, tal i com us avançàvem en el darrer apunt.
En aquests Trenta-sis mesos sense Josep Palau i Fabre apareixen trenta-sis persones (poetes, pintors, crítics literaris, representants d'institucions, traductors, amics personals, seguidors, etc...) que han respost un parell de preguntes en exclusiva per a Balances Oktoberfest.
Les respostes configuren una gran enquesta que permet donar a conèixer, projectar i engrandir la figura i obra del nostre estimat Alquimista.
Les dues preguntes són:
1. Segons la teva opinió, què ha de saber la gent sobre Josep Palau i Fabre?
2. Digue'ns quina és la peça artística (poema, article, frase, obra de teatre, conte) que prefereixes de Josep Palau i Fabre i explica'ns per què.
Si teniu compte de twitter us recomano que seguiu Light & Composition que també té un lloc web.
Al Twitter, es defineixen així: Light and Composition is a monthly photography magazine that aims to inspire people towards the true essence of photography. En traducció lliure personal diu alguna cosa així com: Light & Composition és una revista mensual de fotografia que desitja inspirar la gent cap a la veritable essència de la fotografia.
A part de donar consells i explicar els secrets per aconseguir fer bones fotos, hi ha una secció que es diu Photo of the day i que cada dia pengen al twitter. Són bones fotos que us transporten als llocs més inverosímils del planeta. És millor començar el dia amb una bona foto que segons amb quina notícia.
Per treure'm el mal gust de boca que destil·la tot això que rodeja el fastigós cop d'estat de fa trenta anys i que segueix impune, com si no hagués passat res, i que només va servir per endolcir la imatge d'un rei franquista --i que ho segueix essent--, us deixo amb un bon lloc web de fotografies.
Gran tòpic però tan real: una imatge val més que mil paraules.
Perquè aquesta setmana toca, sí. És així, 23F. Una data que amaga molts secrets foscos que algun dia sortiran a la llum, símbol de moltes coses més aviat ràncies, de temps difícils, de mentalitats que per desgràcia encara continuen vigents. Es podria analitzar políticament, sociològicament, econòmicament... des de molts punts de vista. És un tema que dona molt de sí, lògicament. Però per a mi, senzillament, el 23F és un record d’infantesa, en el qual aquell sinistre element del barret ridícul esdevé un personatge més dels records innocents que la meva memòria guarda al mateix sac que el Naranjito. Fins i tot arriba a ser temptador presumir d’haver viscut un cop d’estat en directe – televisat pas per pas (amb amics de països civilitzats amb democràcies antigues i consolidades que associen un fet així amb repúbliques bananeres i tercermundistes). Sí, perquè la gràcia d’aquella sessió parlamentària és que està gravada i la vam poder seguir tots! I d’això ja en fa 30 anys! Us imagineu si hagués existit el Twitter? Lluny de qualsevol anàlisi profunda i seriosa, el meu record, amb 7 anyets, és aquell home grotesc cridant el famós “todos al suelo” que l’endemà havia esdevingut el crit de guerra al pati de l’escola. És la meva mare plorant, de nervis i de por, suposo. Llavors jo no entenia res. M’ho mirava fascinada sense saber per què -el millor reality que ha passat mai una cadena-. I per sort, per a mi i per tota la meva generació, continuarà essent, per sempre, un record d’infantesa –una broma de pati d’escola. El rerefons tenebrós el deixo per a analistes i historiadors.
Narrativa peruana més enllà del més recent Premi Nobel de Literatura.
Descobreixo Bryce Echenique --que em sembla que resideix a la ciutat de Barcelona-- a qui llegeixo per primer cop en aquesta Un mundo para Julius, un novel·la de qualitat extraordinària, però que m'ha deixat sensacions ben controvertides.
D'entrada la relació entre el títol i allò que t'esperes trobar dins no té res a veure. La veritat és que el títol per a mi té un cert toc misteriós que m'impulsava a seva lectura i la novel·la que s'hi representa era la darrera cosa que m'esperava trobar. I què és, doncs, Un mundo para Julius? Un retrat de les classes altes dins la societat de la capital del Perú, Lima. I el punt de vista el duu Julius, un nen petit d'una d'aquestes famílies més que benestants de la societat limenya de mitjan segle XX.
Tan sols hi ha una raó per seguir els partits amistosos de les sel·leccions nacionals, i no té res a veure amb el resultat del partit en sí. He recopilat aquest Timeline del meu Twitter perquè el trobo mooolt significatiu... La gent seguia els partits, sí, però ja veureu per què...
Suposo que mai no es tard per descobrir Andrei Tarkovski. Jo ho vaig fer l’altre dia en una sobretaula de diumenge amb Stalker, clàssic de la ciència ficció russa dels anys 70. Que quedi ben clar que he dit “russa” per entendre que no seria típica sobretaula de diumenge que us programaria TV5 -ni cap altre canal per desgracia-. Ciència ficció sense efectes especials, tan sols insinuada en les paraules per a imaginació de l’espectador. Acció mínima. Filosofia pura i simbologies per a tots els gustos. Stalker és, sobretot: hipnòtica; una classe magistral en fotografia on cada plànol és una postal, de la qual se’ns permet gaudir pausadament. Molt pausadament. I reflexionar sobre la condició humana amb el ulls clavats a la pantalla en les bellíssimes imatges que Tarkovski aconsegueix transmetre tot i mostrar-nos un paisatge desolador, amb l’inestimable contribució de la banda sonora d’Eduard Artemiev.
Sens dubte, pel·lícula antològica d'aquest genial director nord-americà. Una autèntica joia de cine negre on, en una primera impressió, així a raig, us diré que comença pel final i algú podria pensar: vaja, ja ens ho diuen tot. Sí, però algú més perspicaç, i encara més tractant-se d'un film de Billly Wilder, pot afirmar amb tota tranquil·litat: aquí hi haurà marro.
Aquell diumenge 21 de gener a la ciutat danesa d'Arhus naixia un nou partit comunista, anomenat la Lliga Comunista, creada pel bàndol Fracció Leninista que s'oposava a l'altre sector, els anomenats Socialistes d'Esquerra. La notícia, que ara ens pot semblar una ximpleria, deuria ser rebuda amb enveja a les nostres terres, encara sotmeses al jou barroer del franquisme. Això si és que va arribar.
Segons informa amb documentació gràfica el lloc web diariomotor.com, aquell diumenge va ser fatídic per a un conductor d'un R8 que fou el primer conductor de l'estat espanyol --honor dubtós-- a ser multat per un radar. Si hi aneu, veureu com n'és de rudimentari l'artilugi en qüestió. Imperdible.
A Hawaii, concretament a Honolulu, hi actuaven The Rolling Stones. Si cliqueu aquí, podreu sentir-hi la cançó It's All Over Now.
I com no sóc capaç de trobar cap més notícia remarcable d'aquest llunyà 21 de gener de 1973, us deixo amb un curiós enregistrament d'aquell dia; es tracta d'un telenotícies francès que es retransmetia en directe des de Bonn i que volia mostrar l'enfortiment de les relacions franco-alemanyes. És curiós per la precarietat gràfica, l'absència de teleprompters i les imatges d'aquell dia. Imprescindible entendre el francès mínimament.
aniol |
Carta a... |
divendres, 28 de gener de 2011 | 17:05h
Vam créixer sentint allò de “el Barça és més que un club” i ens ho crèiem perquè ho sentíem a la sang. Vam créixer sentint allò de “aquest any sí”, amb la il·lusió que potser es compliria però amb la mateixa que es compra un bitllet de loteria. Més per esperança que no pas per convicció ferma. Vam créixer veient aquells avis a les grades recordar els temps màgics en blanc i negre com una causa perduda en la memòria. Aquella davantera mítica, recitada com un mantra en cançons, llunyana com un poema èpic i remot.
Sí, vam créixer en temps incerts. I sí, també vam viure grans moments, moments fantàstics però llavors gairebé no ens ho crèiem. Pensàvem que allò mai no es repetiria. Segur que mai no es repetiria. Un 5-0 al Madrid? Dream Team? Champions? Una cosa així de bona no podia durar. Havíem nascut per patir. Aquest era l’esperit blaugrana de la meva infància i adolescència.
Fins que vau arribar vosaltres. I ho vau capgirar tot.
Penjo aquestes tres cançons de Radiohead que van actuar al FIB 2002.
De les crítiques d'aquell concert, en recordo una que deia 'Extasis de Radiohead en Benicassim' i un subtítol que afegia 'Radiohead construye una catedral de lamentos que hipnotiza al público'.
Que els addictes a la banda britànica m'ajudin: no sé si la gira pertanyia a Amnesiac o Kid A.
Les cançons pertanyen a The Bends --el meu disc favorit -- i a OK Computer.
Apunts i entrades relacionades amb Argentina, un país amb el qual m'uneix una química molt especial i pel qual sento una estima profunda per la seva terra i sobretot per la seva gent.
Pel·lícules totalment prescindibles i que tenen un punt d'irritant per la decepció que suposen. Pel·lícules que són al llindar de Quina merda!, però hi ha aspectes que les salven.
Comentaris sobre obres que no consten al cànon de la literatura catalana, i que generalment no mereixen de no ser-hi. La paraula "anticànon" vol dir això, que sóc en contra d'un cànon que oblida autors de la talla dels que tracto.
La Fundació Palau es va inaugurar al mes de maig de l’any 2003 i té com a vocació conservar, exhibir i difondre el fons artístic i documental de Josep Palau i Fabre.
'Palau [...] és l'autor català que més bé representa la figura de l'escriptor-intel·lectual del segle XX. Per entendre-ho, només cal llegir un volum de la seva producció. En proposo, de manera arbitrària, un per cada gènere: [...] Vides de Picasso [...]'
Dilluns. 
[Foto: Mur Gainsbourg al carrer Verneuil 5 bis de París. Feta per sergi borges el 31/12/2009]
#volemtv3
Sens dubte, pel·lícula antològica d'aquest genial director nord-americà. Una autèntica joia de cine negre on, en una primera impressió, així a raig, us diré que comença pel final i algú podria pensar: vaja, ja ens ho diuen tot. Sí, però algú més perspicaç, i encara més tractant-se d'un film de Billly Wilder, pot afirmar amb tota tranquil·litat: aquí hi haurà marro.
