A las cinco de la tarde. Eran las cinco en punto de la tarde. Un niño trajo la blanca sábana a las cinco de la tarde. Una espuerta de cal ya prevenidaa las cinco de la tarde. Lo demás era muerte y sólo muertea las cinco de la tarde.
El viento se llevó los algodonesa las cinco de la tarde.
Y el óxido sembró cristal y níquela las cinco de la tarde.
Ya luchan la paloma y el leopardoa las cinco de la tarde.
Y un muslo con un asta desoladaa las cinco de la tarde.
Comenzaron los sones de bordóna las cinco de la tarde.
Las campanas de arsénico y el humoa las cinco de la tarde. En las esquinas grupos de silencioa las cinco de la tarde.
¡Y el toro solo corazón arriba!a las cinco de la tarde. Cuando el sudor de nieve fue llegandoa las cinco de la tarde cuando la plaza se cubrió de yodoa las cinco de la tarde,
la muerte puso huevos en la heridaa las cinco de la tarde. A las cinco de la tarde.A las cinco en Punto de la tarde.
Un ataúd con ruedas es la camaa las cinco de la tarde.
Huesos y flautas suenan en su oídoa las cinco de la tarde.
El toro ya mugía por su frentea las cinco de la tarde.
El cuarto se irisaba de agoníaa las cinco de la tarde. A lo lejos ya viene la gangrenaa las cinco de la tarde. Trompa de lirio por las verdes inglesa las cinco de la tarde.
Las heridas quemaban como solesa las cinco de la tarde,
y el gentío rompía las ventanasa las cinco de la tarde. A las cinco de la tarde.
¡Ay, qué terribles cinco de la tarde!
¡Eran las cinco en todos los relojes!
¡Eran las cinco en sombra de la tarde!
Federico García Lorca (5 de juny de 1898 - 18/19 d'agost de 1936)
Persones joves plenes d'un gran talent que se'n van amb els peus pel davant quan encara no toca.
Quina societat hem creat que no és capaç d'oferir una mà a aquells que profereixen crits sords d'auxili?
Els morts, la van refusar?
Gaudien amb l'autodestrucció?
Era autodestrucció o un crit encara més sord de pànic i solitud?
Totalment incompresos, enlluernats i enlluernant-nos amb la fama, els diners i l'èxit. Enlluernats, ells, que cridaven; enlluernats, nosaltres, que no oïem.
Els xiulets que rebé Amy a Belgrad fa un mes i escaig, era l'avís a l'enterramorts?
Ja no sonarà més aquella veu 'negra'en el cos d'una 'blanca', la veu del soul del present i --ai!-- ja no del futur. Una veu arrelada a la terra, una veu increïble.
He gaudit amb la teva veu i la (et) ploro.
Descansa com vulguis (o com puguis), Amy Winehouse.
I benvinguda al club maleït (dels 27)
Aquí podeu veure el vídeo d'una cançó profèticament funesta: Rehab
Durant algun moment indeterminat del dia d'ahir els Balances Oktoberfest vam rebre la visita 100.000.
Són 1350 dies exactes des d'aquell llunyà 11 de novembre de 2007 que aquest bloc va néixer en dos apunts històrics: aquest i aquell.
O si ho preferiu 3 anys, 8 mesos i 12 dies.
Encantats de la vida de pertànyer en aquesta comunitat fantàstica, seguirem amb els nostres apunts sui generis: criticant, enamorant-nos, fent cultura, descobrint, elogiant, recordant, emmirallant-nos, esbravant-nos, indignant-nos, cridant i per damunt de tot: gaudint.
Gràcies a totes les persones que algun cop han fet possible arribar a aquest marcador.
Us deixo amb els 10 apunts més visitats per la gent, on no deixa de sorprendre'ns l'apunt que ocupa la posició número 1: un apunt ben idiota per cert, però de títol suggestiu que hi fa caure la gent de manera enjogassada.
...If I was to say to you
Girl, we couldn't get much higher
Come on baby, light my fire
Come on baby, light my fire
Try to set the night on fire'.
Quasi se'm passa.
Fa quaranta anys que va morir el senyor James Douglas Morrison en una banyera al barri dels Marais de París.
Als meus 20 anys, Jim Morrison i The Doors van ser tot un fenomen per a mi --jo que sóc mitòman de mena--.
En el seu record deixo aquest vídeo, un vídeo que també ens serveix d'homenatge a la Glòria i a mi per una nit inoblidable d'uns campaments oblidables (i d'alta tensió):
Demà dia 20 de juny es complirà exactament un mes que va obrir les seves portes IWAGUMI Paisatgisme i decoració aquàtica, una impressionant botiga al centre de la ciutat de Barcelona que farà les delícies a tots els amants de la decoració aquàtica.
Si busquem al DIEC la paraula 'paisatgisme' ens diu això: "Especialitat de la ciència, de la tècnica i de l’art que estudia i dissenya l’ordenació dels espais del paisatge". El 'paisatgisme' d'Iwagumi és un art japonès que té el seu punt de partida en 'l'Iwagumi' que en japonès vol dir "formació rocosa".
L'Iwagumi, doncs, és la formació rocosa que presideix la disposició decorativa de tot l'aquari i al seu voltant aniran apareixent --o millor dit, disposant en perfecta tècnica harmònica -- la resta d'éssers vius que componen un aquari: peixos, plantes, etc. A més a més, hi ha aspectes bàsics que són decisius en aquest art com són la il·luminació, la temperatura de l'aigua, la 'producció' d'onatge en els aquaris...
El concepte Iwagumi és molt més ampli i molt complex. Hi ha regles d'or al voltant d'aquest tipus d'estil decoratiu que no es poden saltar i mil conceptes i subconceptes adjacents que s'hi afegeixen. Només us diré que l'Iwagumi ha d'estar disposat en un nombre imparell (tres, cinc, set) i mai parell. Tot un món per descobrir.
Heu d'anar a la botiga: més de 300 metres quadrats dedicats al fascinant món dels aquaris, especialment orientats en l'Iwagumi style. Aquesta és una botiga pionera a l'estat espanyol.
Tota generació té els seus himnes, més d’un, normalment. És difícil trobar UNA cançó que englobi tota la varietat humana. O marqui tothom alhora. L’era daurada del rock, als 70, la disco als 80...etc. Ara no us en sabria donar exemples: hauria de començar a remenar antologies de la música per trobar-los. Massa feina.
El que puc dir, el que jo sé i crec és que la meva generació n’ha trobat un de contemporani (entre altres). És la cançó Common People de Pulp, editada el 1995. Pertanyia a l’àlbum A Different Class i parlava d’un fenomen anomenat Slumming o turisme de classes. Quan estudiava a la universitat, Jarvis Cocker, el cantant de Pulp, va conèixer una noia grega anomenada Sofia que li va explicar que volia anar a viure a un barri pobre per experimentar què era (estil 21 días). De fet, un equip de la televisió britànica va provar de localitzar-la sense èxit anys després per un documental. Comprensiblement, tampoc és per estar-ne orgullosa...
Avui fa 50 anys que Iuri Gagarin va fer la volta a la òrbita de la Terra per primer cop a la història de la humanitat. Per conmemorar aquesta fita, el director de documentals Christopher Riley i l'astronauta Paolo Nespoli, amb la col·laboració inestimable de l'Estació Espacial Internacional i de l'Agència Europea de l'Espai han recreat amb exacitut les imatges d'aquell primer viatge per al projecte http://www.firstorbit.org.
[Foto: Mur Gainsbourg al carrer Verneuil 5 bis de París. Feta per sergi borges el 31/12/2009]
Avui 2 de març de 2011 fa vint anys que va morir el polèmic i genial cantautor francès Serge Gainsbourg, la cançó més coneguda --mediàtica-- del qual és Je t'aime...moi non plus, fent duo amb l'actriu Jane Birkin.
Després de sobreviure'n a uns quants, un infart se'l va endur a casa seva, a la rue Verneuil 5 bis de París.
Hi ha moltíssims documents de Gainsbourg a la xarxa. Youtube en va ple i si aneu a ina.fr trobareu moltíssims documentals, concerts, entrevistes i els moments cabdals d'aquest díscol personatge, alguns de gratuïts, altres de pagament.
Els Balances Oktoberfest ja vam fer una entrada recordant-lo que podeu veure aquí.
I us deixo amb un vídeo que serà l'homenatge dels Balances Oktoberfest a aquest geni
Si teniu compte de twitter us recomano que seguiu Light & Composition que també té un lloc web.
Al Twitter, es defineixen així: Light and Composition is a monthly photography magazine that aims to inspire people towards the true essence of photography. En traducció lliure personal diu alguna cosa així com: Light & Composition és una revista mensual de fotografia que desitja inspirar la gent cap a la veritable essència de la fotografia.
A part de donar consells i explicar els secrets per aconseguir fer bones fotos, hi ha una secció que es diu Photo of the day i que cada dia pengen al twitter. Són bones fotos que us transporten als llocs més inverosímils del planeta. És millor començar el dia amb una bona foto que segons amb quina notícia.
Per treure'm el mal gust de boca que destil·la tot això que rodeja el fastigós cop d'estat de fa trenta anys i que segueix impune, com si no hagués passat res, i que només va servir per endolcir la imatge d'un rei franquista --i que ho segueix essent--, us deixo amb un bon lloc web de fotografies.
Gran tòpic però tan real: una imatge val més que mil paraules.
aniol |
Els cracks |
dimecres, 1 de desembre de 2010 | 17:13h
Tant de bo se segueixin recaptant el màxim de recursos econòmics per impulsar els màxims avenços en investigació i tecnològics per aturar aquesta maleïda pandèmia.
Vídeo no apte per a retrògrads ni membres de l'església catòlica.
Fa uns mesos que ha tornat. Ha deixat enrere l'Adrià i ha tornat com en Josep Puntí. De fet, ja ho va avisar fa més de deu anys en el seu disc Pepalallarga i...(1997), un disc on vomitava tota la seva fel degut a la quantitat perversa de llegendes urbanes que sempre el rodejaven. Pep a la llarga, ço és, finalment Josep Puntí.
Recordo escoltar aquest disc compulsivament gairebé al llarg d'un any, just abans del meu viatge a Mèxic. És un disc extraordinari. Ara l'he recuperat i em continua semblant magistral.
Si us doneu un tomb pel youtube, us caureu de cul amb la quantitat de vídeos del Josep Puntí (exAdrià). No us perdeu la sèrie de tres parts intitulada Desbunderbart Köncert, produïda per elsabethproduccions, especialment la segona part, on a partir del minut 4 hi ha una versió enmig del carrer de Boulevard dels xiprers, cançó d'Umpah-pah, que és absolutament magistral.
També hi ha Josep Puntí, blog incondicional, un blog on trobem tota la informació relacionada amb aquest geni i també de tot el seu passat. Si cliqueu aquí, trobareu les lletres d'aquest Pepalallarga i... absolutament imprescindible.
Josep Puntí és un dels lletristes en llengua catalana més cabdals de la història de la cançó del nostre país. La societat, els mitjans de comunicació i els promotors musicals en comptes de potenciar i realçar això, s'han quedat en la trista anècdota morbosa i mòrbida. Ja se sap, els genis són incompresos...
Us deixo amb dos vídeos que m'han posat els pèls de punta. El primer és una versió de la mítica Ull x Ull, en una versió que es va realitzar per al documental Rock & Cat (un documental que en el seu conjunt és un trunyo); ara bé, la cançó d'en Puntí és terrorífica, penso que expressa amb més claredat la marginació a què va ser sotmès. La versió transmet una tristesa insuperable:
El meu primer record de Pep Bou es remunta als dissabtes pel matí dels anys 80 quan apareixia al Planeta Imaginari, el mític programa del segon canal, el de l'UHF. I recordo ja aleshores que em quedava hipnotitzat amb els seus jocs amb les pompes de sabó, o com ell les anomena, l'autèntica "la pell de l'aigua".
En aquesta setmana de vídeos us deixem amb dos vídeos de l'espectacle "Clar de llunes" de Pep Bou.
Pep Bou, un autèntic crack en el món de les arts escèniques.
Apunts i entrades relacionades amb Argentina, un país amb el qual m'uneix una química molt especial i pel qual sento una estima profunda per la seva terra i sobretot per la seva gent.
Pel·lícules totalment prescindibles i que tenen un punt d'irritant per la decepció que suposen. Pel·lícules que són al llindar de Quina merda!, però hi ha aspectes que les salven.
Comentaris sobre obres que no consten al cànon de la literatura catalana, i que generalment no mereixen de no ser-hi. La paraula "anticànon" vol dir això, que sóc en contra d'un cànon que oblida autors de la talla dels que tracto.
La Fundació Palau es va inaugurar al mes de maig de l’any 2003 i té com a vocació conservar, exhibir i difondre el fons artístic i documental de Josep Palau i Fabre.
La profecia estava escrita 
[Foto: Mur Gainsbourg al carrer Verneuil 5 bis de París. Feta per sergi borges el 31/12/2009]
Us demanem ajuda.
Pep Bou ha rebut el
