Avui descobrirem la faceta de traductor d'en Josep Palau i Fabre. I parlarem de la traducció d'una obra que molt poca gent sap que hi és traduïda al català de la mà del geni Palau. Es tracta de Cartes d'amor de Marianna Alcoforado (La monja portuguesa), obra citada constantment a la pel·lícula La vida secreta de les paraules d'Isabel Coixet. L'obra en català és una petita joia editada per Edicions del Mall l'abril de 1986 i conté, a part de la traducció, un pròleg i un epíleg del mateix Palau i Fabre. Us en faig cinc cèntims del que diu el pròleg.
Aquest és el poema amb el qual vaig descobrir Palau i Fabre i vaig restar enamorat per sempre més de la poesia palauifabriana. El poema es diu Nàpols de MARQUET.
sergi borges
Nàpols MARQUET
Fineix el món en aquest port. Dolça és la mort. El son, pregon.
Tothom va al lloc que correspon. El sol es pon. La vida, un poc.
El 23 d'octubre de 1971, tot just ahir feia 37 anys, a més a més de 8 mesos sense Josep Palau i Fabre, apareixia a la publicació Europa Revista un artice de Josep Palau i Fabre intitulat Picasso: Y yo haciendo dibujos. Cal recordar que a l'any 1971 Picasso encara era viu i a l'article Josep Palau donava unes pinzellades, com si es tractés d'un pintor, de l'estat de la qüestió de la figura de Pablo Ruiz Picasso. Concretament tres pinzellades per posar les coses a lloc i un toc final deliciós.
Avui per celebrar els set mesos sense Josep Palau i Fabre us deixo amb un dels poemes més bonics que apareixen a Poemes de l'Alquimista: La gran cursa del mar.
Com ja he comentat en aquest espai vaig tenir el privilegi de veure-li recitar en una inauguració de la Setmana de la Poesia a Barcelona. Va ser al Moll de la Fusta de Barcelona i els poetes escollits recitaven des d'un vaixell i el públic escoltava des de terra ferma. Va ser el primer cop que vaig descobrir, meravellat, que Palau i Fabre no "llegia" els seus poemes ni els "recitava" tot llegint-los, sinó que els DEIA, els RECITAVA de memòria, entonant, acompanyant la dicció amb el to, l'embranzida i les pauses corresponents en cada moment. Encara el puc sentir recitant l'últim vers d'aquest poema meravellós, com la paraula aigua quedava realment suspesa, com si es tractés del ritme de l'onada.
Fa uns anys hi havia un programa a Catalunya Cultura que es deia "Sonen les paraules" dirigit per Dolors Martínez. Aquest programa va tenir el privilegi de comptar en dues sessions amb Palau i Fabre recitant molts poemes de l'Alquimista. Entre ells, la gran cursa del mar. Els responsables d'aquell programa haurien de treure aquell enregistrament a la llum. És un tresor.
Aquest acudit me'l va explicar personalment Josep Palau i Fabre al pati del Museu Marès en un dels actes de la Setmana de la Poesia de Barcelona 2004. Jo li acabava de dir que tot just acabava d'aterrar de l'Argentina i ell em va explicar el que segueix:
Un professor universitari en els temps de la República estava explicant als seus alumnes les característiques principals d' una tribu la Patagonia:
"Els homes de la tribu de la Patagonia tenen uns braços molt grans, molt llargs i forts... Els homes de la tribu de la Patagonia tenen les cames molt llargues, molt grans i fortes... Els homes de la tribu de la Patagonia, fins i tot, tenen el sexe molt gran, molt llarg i..."
Una alumna molt ben vestida i posadeta de la primera fila, tota ofesa i indignada, s'aixeca i es dirigeix cap a la porta per sortir de l'aula.
El professor la crida: "Señorita, señorita, no se vaya todavía, el barco de la Patagonia no sale hasta las tres...".
Josep Palau i Fabre, un crack, un geni i com sempre tan i tan i tan picant.
Veureu i sentireu recitar en directe en Josep Palau i Fabre.
Concretament, li sentireu recitar el seu poema "La Sabata" en el mític programa de BTV, "Saló de lectura".
Aquest poema, escrit el 21 de març de 1943, és un dels més simbòlics de Palau i la reacció que va provocar entre els "intel·lectuals" del moment li va portar molts maldecaps.
Ens ho explica el propi Palau:
''La sabata és, de tots els meus poemes, aquell que va ser més, durant els anys 40, pedra d'escàndol. Considero que és el poema que, involuntàriament - perquè aquest és involuntari, del tot involuntari -, trenca amb el noucentisme. I aquesta ruptura amb el noucentisme em va significar dintre dels elements, inclus catalans, una marginació bastant marcada durant els anys 40''.
El 2 de desembre de 1947 Josep Palau i Fabre va viure una de les experiències més importants i torbadores de la seva vida. Va conèixer Antonin Artaud al sanatori d'Yvry sur Seine. Va ser una relació dura i difícil que va durar fins a la mort del poeta francès el 1948. Ara que fa quatre mesos de la mort de Palau, repassarem la intensa i estranya relació entre Palau i Antonin Artaud.
El 23 de maig de 1985 - avui fa just 23 anys - Josep Palau i Fabre escrivia el seu article "Una ocasió perduda" que apareix en el volum II de les seva Obra Literària Completa, concretament en les seves memòries intitulades "El monstre". La primera notícia que vaig tenir de Josep Palau i Fabre va ser la de ferm activista en la recuperació de la llengua i la cultura catalanes. Aquest llarg i extens article així ho demostra.
El passat 23 d'abril Josep Palau i Fabre ens deixava. Cada mes aniré descobrint algun escrit, poema, anècdota o història relacionada amb L'Alquimista. I ara que som a l'abril us faig saber que el passat dia 21 hagués estat l'aniversari de Palau i hagués fet 91 anys. Així doncs, dia 21, aniversari, i dia 23, Sant Jordi, avui us deixo amb un poema de Palau molt adient per a aquestes dates.
El 23 de març va fer un mes d'aquella fatídica tarda de boira que se'ns va endur L'Alquimista. Avui s'inaugura la secció "Josep Palau i Fabre: L'Alquimista", secció que cada 23 de cada mes versarà sobre la vida i obra d'un dels intel·lectuals i creadors més importants -sinó el més important - del nostre país. Comencerarem per les sensacions i la buidor de la mort .
Dissabte 23 de febrer de 2008, cap a un quart de cinc de la tarda, i cap al final de la platja de la Mar Bella, una boira estranya, densa i impròpia ens va embolcallar de cap a peus. No veiem els edificis de l'altra banda de la Ronda Litoral. Aquesta boira, encara no ho sabia, era Josep Palau i Fabre, era ELL que ens embolcallava per dir-nos adéu en el seu últim experiment. Per això li deien, i sempre ho serà, L'ALQUIMISTA.
Nàpols MARQUET
Fineix el món en aquest port Dolça és la mort El son, pregon.
Tothom va al lloc que correspon. El sol es pon. La vida, un poc.
Apunts i entrades relacionades amb Argentina, un país amb el qual m'uneix una química molt especial i pel qual sento una estima profunda per la seva terra i sobretot per la seva gent.
Pel·lícules totalment prescindibles i que tenen un punt d'irritant per la decepció que suposen. Pel·lícules que són al llindar de Quina merda!, però hi ha aspectes que les salven.
Comentaris sobre obres que no consten al cànon de la literatura catalana, i que generalment no mereixen de no ser-hi. La paraula "anticànon" vol dir això, que sóc en contra d'un cànon que oblida autors de la talla dels que tracto.
La Fundació Palau es va inaugurar al mes de maig de l’any 2003 i té com a vocació conservar, exhibir i difondre el fons artístic i documental de Josep Palau i Fabre.
Avui descobrirem la faceta de traductor d'en Josep Palau i Fabre. I parlarem de la traducció d'una obra que molt poca gent sap que hi és traduïda al català de la mà del geni Palau. Es tracta de Cartes d'amor de Marianna Alcoforado (La monja portuguesa), obra citada constantment a la pel·lícula La vida secreta de les paraules d'Isabel Coixet. L'obra en català és una petita joia editada per Edicions del Mall l'abril de 1986 i conté, a part de la traducció, un pròleg i un epíleg del mateix Palau i Fabre. Us en faig cinc cèntims del que diu el pròleg.
Aquest és el poema amb el qual vaig descobrir Palau i Fabre i vaig restar enamorat per sempre més de la poesia palauifabriana. El poema es diu Nàpols de MARQUET.
El 23 d'octubre de 1971, tot just ahir feia 37 anys, a més a més de 8 mesos sense Josep Palau i Fabre, apareixia a la publicació Europa Revista un artice de Josep Palau i Fabre intitulat Picasso: Y yo haciendo dibujos. Cal recordar que a l'any 1971 Picasso encara era viu i a l'article Josep Palau donava unes pinzellades, com si es tractés d'un pintor, de l'estat de la qüestió de la figura de Pablo Ruiz Picasso. Concretament tres pinzellades per posar les coses a lloc i un toc final deliciós.
El 2 de desembre de 1947 Josep Palau i Fabre va viure una de les experiències més importants i torbadores de la seva vida. Va conèixer Antonin Artaud al sanatori d'Yvry sur Seine. Va ser una relació dura i difícil que va durar fins a la mort del poeta francès el 1948. Ara que fa quatre mesos de la mort de Palau, repassarem la intensa i estranya relació entre Palau i Antonin Artaud.
El passat 23 d'abril Josep Palau i Fabre ens deixava. Cada mes aniré descobrint algun escrit, poema, anècdota o història relacionada amb L'Alquimista. I ara que som a l'abril us faig saber que el passat dia 21 hagués estat l'aniversari de Palau i hagués fet 91 anys. Així doncs, dia 21, aniversari, i dia 23, Sant Jordi, avui us deixo amb un poema de Palau molt adient per a aquestes dates.
