Que la força de la nostàlgia ens abandoni, si us plau

Digueu-me rareta –cosa que sincerament me la rebufa-, però mai no he aconseguit d’identificar-me amb aquesta dèria de la gent pels exercicis nostàlgics estil “Yo fui a EGB”. Quina mania a recordar els anys 80 – per a mi una de les dècades més “horteres” de la història estètica. Ni els trobo a faltar ni en comparteixo aquesta mena d’enyor que sembla contagiar tothom al meu voltant. Dit això, entenc que sóc un cas apart i veig que d’aquesta venada se’n pot treure molt de profit. I és relativament fàcil d’explotar. I d’això se n’ha adonat la gent amb visió de negoci, és clar.

Aha

En el meu cas parlo dels 80 perquè és la dècada que em toca patir a mi. Els qui amb més de 40 anys no entrem en aquest joc ens toca empassar-nos amb patates que a cada festa, trobada o reunió social amb gent de la nostra generació ens torturin amb les mateixes cançons suades de qualsevol grup literalment merdós – admetem-ho d’un cop- amb arranjament passat de sintetitzador que sonaven quan érem pre/adolescents. Llavors tenia un passi que no tinguéssim cultura ni criteri musical, però ara ja no, senyors. A la quarantena no serà senzillament una evasió mental per ignorar durant uns segons l’inexorable pas del temps? Si no, no ho entenc. Imagineu-vos que si ja ni tan sols m’agradava aquest tipus de música pop ronya al seu dia, ara que sona, passada no, passadíssima, m’ataca directament els sentits (també hi havia bons grups que van passar pels 80, però no sé per què la gent tendeix a recordar els one hit wonders més infames). I tampoc ens escapem que ens refreguin per la cara objectes ja emblemàtics, programes i sèries de televisió –majoritàriament infumables-, pel·lícules o les típiques parrafades que algú fa córrer de tant en tant sobre com la nostra infància era “més autèntica” perquè no teníem una sèrie d’innovacions tecnològiques sense les quals precisament els qui prediquen això no saben viure (i són els primers que endollen el seu fill a fer trencaclosques a la tablet o a l’iPhone).

back-to-the-future

La nostàlgia, doncs, és una eina poderosa per explotar. I això, sospito, ho saben molt bé els executius cinematogràfics darrera de l’última versió de la saga galàctica per excel·lència. Fa tota la fila que un bon dia es van reunir i van dir: “Què podem posar a una peli Star Wars perquè els fans orgasmin recordant temps millors i no se n’adonin que això no és més que una gran campanya de marxandatge per vendre joguines, tasses, disfresses, legos i el que calgui?” I van fer una llista: “Ha de sortir el Falcó, check; ha de sortir una taverna plena de criatures estrambòtiques, check; ha de sortir un planeta nevat i un planeta desert, check; ha de sortir un robot graciós, check, hem de posar una referència a Darth Vader – moment mano incorrupta de Santa Teresa, segurament el més ridícul de tota la pel·lícula-, check…

Darth

I així van anar omplint una llista amb tots els elements que van creure necessaris per crear un llargmetratge que no és més que una explotació de la “força”, en aquest cas la de la nostàlgia de tota una generació. Una generació que s’asseurà al cinema (amb els seus fills, en molts casos) i recordarà que “meravellosa” va ser la seva infància rebobinant cintes de cassette amb un boli bic mentre berenava pa amb Nocilla. I després correrà a gastar-se el sou en tasses, legos o el que sigui perquè com deia Jorge Manrique a las Coplas por la muerte de su padre Don Rodrigo: “A nuestro parecer, cualquier tiempo pasado fue mejor”.

Jo us els regalo, el cassette, la BH, els Madelman, la Bola de Cristal, les avionetes llençant pilotes de Nivea a la platja, els Juegos Reunidos… l’exercici complet de nostàlgia. És tot vostre. No el vull, no m’interessa. I sobre tot, sobre tot – aquesta sé que és una petició impossible – deixeu de torturar-me amb la música pop dels vuitanta a cada puto sopar. Que som al 2016!

La nena del pou

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Que la força de la nostàlgia ens abandoni, si us plau

  1. Marc diu:

    “Allí me colé y tu mente trepané, Coca-cola para todos y horterada tutiplén…” És veritat, si ja feien vomitar als 80, que te’ls matxaquin 35 anys després és per cagar-se.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*