Les figueres de moro del parc del Guinardó
Les figueres de moro del parc del Guinardó estan totes putrefactes, totes. No en queda ni una de sana. Fa certa angúnia i tot anar a passejar pel parc. Pels que no hi esteu familiaritzats, el del Guinardó és un dels Tres Turons boscosos de Barcelona. Cobreix una superfície de 15,89 hectàrees amb dues zones diferenciades: una de més urbana al voltant de la plaça del Nen de la Rutlla – altrament anomenada el nen de l’aro, que déu el seu nom a la famosa escultura noucentista de Joaquim Ros i Bufarull que la presideix-, i una zona més boscosa, frondosa i més salvatge que forma l’anomenat parc històric, projectat pels paisatgistes Jean Claud Nicolas Forestier i Nicolau Rubió i Tudorí, amb camins i dreceres que s’enfilen amunt i baixen cap al Carmel per l’altra banda. El parc està coronat per un carrer amb un grup de cases –algunes força rònegues- just al peu del Turó de la Rovira, on es conserven les restes de l’antic barri dels canons, que va créixer aprofitant la infraestructura de la bateria antiaèria instal·lada l’any 37 per protegir Barcelona de l’aviació feixista.
Des que jo recordo el turó ha estat un punt de trobada de joves dels barris dels voltants. Es molt típic veure-hi grups d’adolescents repartits entre les restes de les cases, asseguts damunt les velles rajoles que un temps enrere, i no pas gaire remot -les barraques van ser víctimes de la renovació pre-olímpica de Barcelona-, foren el terra del menjador o de l’habitació d’una família de veïns.
El 2006 el Museu d’Història de Barcelona va decidir museïtzar mínimament l’espai – ara fins i tot hi ha lavabos- i s’ha posat de moda pujar-hi, fins al punt que alguns dies sembla la Rambla, amb grups de ciutadans i turistes barrejats entre els adolescents, que no renuncien al seu espai privilegiat d’aquest gran balcó amb una vista de 3600 de la ciutat, Collserola i el litoral. De fet és un punt magnífic per gaudir d’una sortida o una posta de sol. També hi ajuden els ascensor funiculars que hi ha al carrer Telègraf des del 2011.
Però jo venia a parlar de les figueres de moro, una de les imatges característiques del parc i, sobre tot, al tram de camí que s’enfila cap als antiaeris i per on ara puja tothom. El seu estat és deplorable i llastimós, i gairebé a tocar del cim hi ha un punt en què el camí passa entre un bosquet de plantes pútrides, mig seques, mig desfetes i mig cobertes per una mena de fong blanc llefiscós – algunes fins i tot semblen escultures. No sé què els ha passat i no sé si Parcs i Jardins podria haver fet res per evitar-ho, perquè una cosa és tenir un parc boscós i semi-salvatge i l’altra és donar una imatge d’abandó suburbial. Tampoc sé si hi ha algun pla per salvar-les o treure-les. Només sé que tal com estan ara mateix fan angúnia. I una mica de llàstima.
Esperem que les boniques i acolorides lobèlies laxiflora que també formen part de la vegetació del parc no acabin com les dissortades figueres de moro.
La nena del pou
Potser ho han fet expressament, i és un cultiu de per obtenir carmí natural…
Fa mesos, gairebé anys, que ho vaig començar a veure al Parc Güell, i després a tot Collserola. Es veu que la figuera de moro està considerada una espècie invasora i que als jardiners de l’ajuntament de Barcelona ja els està bé que desaparegui l’espècie. A mi, personalment, em sap greu, perquè és una planta que he vist tota la vida a Collserola i forma part del paisatge de la meva infantesa. Afortunadament, en vaig poder plantar una pala en un test de casa abans de començar la plaga, i espero que quan l’espècie estigui eradicada i la cotxinilla també per manca d’aliment, pugui servir per replantar tots el turons barcelonins.