Cinquanta-set mesos sense Josep Palau i Fabre
‘En els seus anys més negres a París, assenyalat pels franquistes i aïllat dels altres exiliats, Palau conviu amb l’espectre de la follia. El 2 de desembre de 1947 va anar a trobar Antonin Artaud al sanatori d’Yvri sur Seine […]. Artaud ha travessat el límit. Palau troba en aquesta experiència d’Artaud la seva pròpia salvació’.
Fragment del text de L’Alienat, que apareix al catàleg de Josep Palau i Fabre, l’Alquimista editat per KRTU, i a cura de Julià Guillamon, pàgina 78.
De nou Josep Palau i Fabre com a traductor.
Tothom sap que lluità com un brau per conèixer Pablo Picasso, a qui finalment consagrà els seus estudis a costa de la seva pròpia carrera literària.
Però potser no és tan coneguda la coneixença que Palau i Fabre feu amb un altre geni, l’alienat, el poeta i actor francès Antonin Artaud, tot un mite a França.
Són esfereïdores les cròniques de les trobades amb Artaud al sanatori d’Ivry sur Seine, que Palau narra a les seves Memòries dins l’Obra Literària Completa volum II.
En destaca especialment una en què Artaud manà Palau que es girés d’esquena enmig d’un atac de follia del geni francès. Palau, en fer-ho, s’adonà que sobre el llit del poeta hi havia un martell. El terror de Palau mentre es girava convençut que rebria una martellada mortal al cap havia de ser espantós. A més a més durants uns llargs segons no ocorregué res, fet que augmentà la paranoia de Palau. De suor freda.
Us deixo amb un fragment del poema Ci-gît d’Antonin Artaud en traducció del propi Josep Palau i Fabre. Aquesta traducció pertany al llibre Versions d’Antonin Artaud realitzat pel propi Alquimista i editat per la Magrana a la Col·lecció Cristalls, dirigida per Vicenç Altaió i Jaume Creus.
AQUÍ JAU
Jo, Antoni Artaud, sóc el meu fill, el meu pare, la meva mare,
i jo;
anivellador de l’imbècil periple en el qual s’empala l’engendrament,
el periple papà-mamà
i l’infant,
greix del cul de la vella àvia,
molt més que del pare-mare.
La qual cosa vol dir que abans de mamà i papà
que no tenien ni pare ni mare,
diu hom,
¿i on diantre els haurien pres,
Ells,
quan esdevingueren aquest cònjugue
únic
que ni l’esposa ni l’espòs
no ha pogut veure dret o en repòs,
abans d’aquest improbable trau
que l’esperit es busca per tal,
de fastiguejar-nos un xic més de nosaltres?,
existia aquest cos no utilitzable,
fet de carn i d’esperma folla,
aquest cos penjat, d’abans dels polls,
suant sobre la impossible taula
del cel
la seva fortor callosa d’àtom,
la seva alcohòlica fortor d’abjecte
detritus
ejectat del son
de l’Inca mutilat dels dits
que tenia un braç per idea
però per mà no tenia sinó un monyó
mort, per haver perdut els dits
a causa de tants reis occits.