El Casalot (‘Bleak House’) de Charles Dickens
El meu clàssic d’aquest 2012 és el monumental El Casalot de Charles Dickens, una lectura força oportuna en l’any del bicentenari del naixement de l’escriptor anglès.
El Casalot — o Casa Desolada seguint la traducció literal de l’anglès Bleak House — va ser escrita fa just ara 160 anys (1852-1853) i és, ras i curt, un extraordinari fulletó – un serial, una telenovel·la, un ‘culebrot’— amb el qual bé podrien fixar-se aquests creadors actuals de brutícies o porqueries que fan avui per la TV, ja siguin veneçolanes, espanyoles o catalanes.
I és que aquest és el punt de partida per entendre l’obra de Dickens en general, i El Casalot en particular: la seva novel·la va aparèixer per lliuraments al llarg de 20 mesos.
Ens hauríem de posar en situació i imaginar que les poques persones que sabessin llegir en aquella època esperaven el lliurament mensual de Dickens com la seva dosi d’evasió, embrancats amb ànsia dins les diverses trames enigmàtiques, de la mateixa manera que avui la gent espera impacient el proper capítol de Lost, Los Serrano, o La Riera (amb la consegüent immediatesa actual que et permet patejar la impaciència i descarregar-te’ls via internet).
Per això Dickens era una superestrella aleshores i ho continua essent a l’actualitat. Una superestrella que va decidir muntar més d’una i de dues revistes literàries, que va viure de la seva literatura, que es relaxava fent d’actor de teatre, que feia gires per tot el món amb les seves lectures dramatitzades i que fou pare de 10 fills.
Quina és la força principal dels ‘culebrots’? Sens dubte, els personatges. I les ‘criatures’ dickensianes són la gran força de la seva literatura, la seva gran raó d’ésser.
Els personatges d’El Casalot, igual que els altres de la resta de les seves novel·les, configuren un univers tan particular i estan treballats d’una manera tan artesanal que són únics i intransferibles.
L’altra gran característica de la novel·la realista victoriana de Charles Dickens és la seva adhesió instintiva amb el feble. Dickens li dóna veu als sectors socials més desfavorits de la societat. Tanmateix estudiosos i biògrafs del geni anglès conten que, un cop el feble es tornava poderós, ja hi tenia Dickens en contra.
En un estudi meticulós sobre Dickens, George Orwell diu que Dickens era cristià, però detestava l’Església. Ara bé, si alguns cristians eren tractats injustament, els defensava.
En aquesta mateixa línia, i seguint amb Orwell, sembla ser que Dickens no suportava l’aristocràcia, però si era abatuda, com per exemple, A Tale of Two Cities, Dickens simpatitzava amb aquells injustament tractats.
Per tant, podem concloure que a part de descriure les condicions infrahumanes de les classes més desfavorides, Dickens donava suport, fos qui fos, a tot aquell que rebés un tracte palesament injust.
Quant a El Casalot, el tema principal que embolcalla tota la novel·la és la ironia punyent, –sovint sarcasme corrosiu implacable–, abocada al sistema judicial anglès encarnat per la Cancelleria (Chancery) i el procés Jarndyce & Jarndyce.
Dic que embolcalla tota la novel·la perquè, efectivament, al primer capítol se’ns explica la boira, impotent i impenetrable, de la Cancelleria i del procés Jarndyce & Jarndyce.
Aquesta boira funciona com una entrada dins una atmosfera global en què tota la novel·la s’hi veu submergida a la força. Totes les trames, subtrames i aventures d’aquest fulletó colossal tenen, inherent, la marca de la Cancelleria i de la seva absurditat.
A internet he trobat aquesta afirmació de la qual estic força d’acord: ‘Gairebé tot està calculat per afirmar –i reafirmar – la moralitat salvatge que representen les protestes de Dickens contra un mal social en particular’. En el cas de El Casalot el ‘mal social particular’ és la Cancelleria i l’absurd procés judicial.
Els personatges de Dickens en general tenen la virtut — per a mi de gran dificultat– de connectar l’època victoriana en la qual va viure Dickens amb l’època actual nostra. Els personatges d’El Casalot reencarnen les virtuts i els defectes de la condició humana. Per exemple, prenent com a referència personatges que no són principals, trobem que el vell Smallweed i la seva família representen l’avarícia i la mesquinesa dels humans, mentre que la Caddy Jellyby és l’abnegació, la superació, la lluita contra els elements i l’obstinació de la condició humana.
El Casalot és una novel·la força desconeguda de Dickens. Insisteixo en la importància de remarcar que va ser publicada en format de sèrie en revistes mensuals, pràctica habitual de l’època. Havia trobat un públic amb el qual havia connectat i que esperava fervorosament els seus nous lliuraments.
Es pot arribar a afirmar, doncs, que El Casalot no és el seu millor llibre, però sí la seva millor novel·la. Quan l’escriu, Dickens es troba en el seu punt més alt de maduresa intel·lectual i literària. A nivell estilístic, El Casalot és un dels seus treballs més fins, i la seva prosa és la millor que mai ha desplegat.
Es pot arribar a dir que El Casalot és una novel·la d’aventures? Com tot ‘culebrot’ té una sèrie de misteris que primer s’entortolliguen i després es resolen. Però és cert que no són una successió d’esdeveniments – és a dir amb un principi i un final delimitats –; són més aviat un cicle d’incidents, els quals tornen sempre al mateix punt de partida: el Casalot. Hi funciona com un ens al qual s’hi aboquen tot aquest cicle d’esdeveniments que s’hi produeixen, com també la trama policial inclosa. Al final el Casalot, que s’erigeix com un personatge més, ens mostrarà una ambivalència una mica tramposa.
Quant a la traducció al català de Xavier Pàmies, dir només que és absolutament colossal. Desconec la traducció de l’obra que corre paral·lela en català i que rep el títol de Casa Desolada, però la traducció feta per Pàmies és excel·lent.
Una vegada més, la llengua catalana demostra estar totalment capacitada per ser a la primera línia de qualsevol ús que se li vulgui donar, per a desgràcia de tots aquells genocides lingüístics que la volen veure relegada a un estatus menor. Senzillamnent demolidora, la traducció al català d’El Casalot demostra que qui no s’acosta al català és perquè no ho vol fer.
Per últim m’agradaria referir-me a dos personatges molt concrets. L’un és el de l’Esther Summerson, el personatge que duu el punt de vista principal de l’obra i a l’entorn del qual giren la majoria de trames. Durant la primera meitat de l’obra t’embadaleix la seva capacitat de superació, el seu treball abnegat i eficaç, i la seva gran condició de ‘public relations’. Però la seva personalitat avança cap a una modèstia tan i tan i tan perfecta i alhora tan i tan i tan modesta, que l’acabes confonent per falsa modèstia, fet que provoca que t’allunyis, amb una mica de pena, de la senyoreta Summerson.
I l’altre és Jo, l’escombriaire. Feia temps que no estava a punt del plor com he estat tan a prop amb tot allò referent a la pobre bèstia d’en Jo. Un nus a la gola sempre que hi apareixia. Hi ha un passatge demolidor on Dickens hi aboca tota la ràbia salvatge contra ell, una manera de denúncia de com es trobava la infància en l’època victoriana de la societat anglesa. L’empatia que arribés a conrear amb el personatge d’en Jo demostra un cop més el poder del senyor Dickens en allò que avui en diuen la ‘configuració del personatge’. Un autèntic mestre.