BALANCES OKTOBERFEST

Barrobés & Borges

Un dia de boira

Publicat el 13 de juny de 2012 per aniol
Hi ha un fenomen que ha quedat associat a la ciutat de Londres de forma indissoluble al llarg de la seva història, parlo de la boiraTàcit ja l’esmentava en la seva crònica de la conquesta Romana, i la seva presència espectral ha perseguit Londres des de temps pretèrits. Al principi, la boira era deguda a causes naturals, però ben aviat la ciutat va engolir la natura i va crear la seva pròpia atmosfera. Ja el 1257, Elionor de Provença, esposa d’Enric III, es queixava del fum i de la contaminació de Londres, i diuen que al s. XVI, la gran Elizabeth I no era gaire feliç amb el fum. Llavors les xemeneies s’estenien per la ciutat i les parets interiors de les cases estaven cobertes de sutge. S’arribava a considerar, fins i tot, que el fum dins les cases evitava que es podrís la fusta i era bo per a la salut. Era com si la ciutat gaudís de la seva pròpia foscor.
Al s. XVII ja es té constància de queixes sobre la capa de fum que cobria la ciutat i la de sutge que espatllava els edificis.
Però malgrat els diversos informes escrits de les boires espesses al llarg dels segles, la creença comuna és que fou al segle XIX quan Londres va veure néixer la seva foscor boirosa. La boira victoriana és, sense cap mena de dubte, un dels fenòmens meteorològics més famosos del món. És omnipresent en obres de teatre, novel·les, correspondència privada i informes científics de l’època.
London Smog 4

El còctel format pel fum de mig milió de llars de foc i el vapor urbà, producte d’un clavegueram imperfecte, va donar vida a la boira londinenca, que s’alçava uns 70 metres per damunt els carrers empedrats. Pel que fa als colors, segons els testimonis n’hi ha per a tots els gustos: n’hi havia una de negra “una foscor completa i intensa en ple dia”; tenim la verd ampolla; una varietat de grocs “que feien aturar el trànsit i provaven d’asfixiar-te”; la de color marró intens i esgarrifós com “la llum d’alguna estranya conflagració”; un simple gris; el “vapor de color carbassa”; la “cortina de fum de color xocolata negra”. I tothom hi observava canvis en la densitat, quan es barrejava amb la llum del dia o quan dues variants de color es mesclaven. Com més al centre, més densa fins a esdevenir negre boira al cor de la cityEl 1873 es van produir 700 morts “extra” a la ciutat, 19 d’elles foren vianants caient al Tàmesi, als molls o als canals a conseqüència de la poca visibilitat.

A les recreacions cinematogràfiques del Londres victorià sempre hi apareix la boira
A les recreacions cinematogràfiques del Londres victorià sempre hi apareix la boira
A vegades, la boira venia i marxava amb rapidesa, doncs els vents imperants (Londres és ciutat de vent) l’escampaven, però sovint perdurava durant dies deixant entreveure un sol tènue entre l’espessor freda i groguenca.
La pitjor dècada de boires va ser la de 1880, i el pitjor més sempre era novembre, quan, segons escriu Nathaniel Hawthorne: “La boira era més densa que mai, molt negra, realment, més una condensació de fang que cap altra cosa, era com el fantasma del fang, el vehicle espiritualitzat del fang mort a través del qual els difunts habitants de Londres que caminen per l’Hades es manifesten.”
En deien la London Particular” amb una mena d’orgull, era l’emanació particular de la ciutat més gran i poderosa del món. Els londinecs vivien dins una boira groga i estaven orgullosos de sobreviure-hi tot i que la boira obligava a encendre els fanals del carrer i els llums de gas durant el dia per veure-hi dins les cases i els comerços.
L’atmosfera de total obscuritat en molts carrers sense enllumenat va propiciar l’amagatall perfecte per als robatoris, la violència i les violacions a un ritme sense precedents. En aquest sentit la boira era “pròpia” de Londres perquè n’accentuava el cantó més fosc. Deien que l’olor acre de la boira era senyal de contaminació i epidèmies. Per a alguns forasters aquella boira desafiava la imaginació perquè aquella foscor no semblava pertànyer ni al dia ni a la nit i dins seu el món quedava en suspens, la boira esdevenia un indret per ocultar-hi secrets, murmuris i passes esmorteïdes.
Probablement per això la boira que Carlyle anomenava “tinta fluida” és el personatge principal de les novel·les del segle XIX ambientades a Londres.  La ciutat de Conan Doyle i de Sherlock Holmes, la ciutat dels crims sense resoldre, és la ciutat de la boira per antonomàsia. Tot i que la novel·la de boira per excel·lència és Dr Jekyll i Mr. Hyde, de Robert L. Stevenson. En ella Londres esdevé la ciutat on el bé i el mal conviuen ocults a les boires canviants, omnipresents a la narració.
Van ser les boires que embrutien els edificis de sutge i els feien desaparèixer la causa que els arquitectes de l’època decidissin vestir els seus edificis de totxo d’un color vermell brillant, un color que ara ens pot semblar cridaner, però que llavors representava el triomf de la visibilitat. Diuen que els edificis de London són més bonics quan plou, com si els haguessin construït per brillar sota l’aigua. Però potser les cases de Londres estan dissenyades per ser boniques dins la boira. De fet, Monet va anar a Londres expressament per pintar-hi aquest fenomen, que ho engolia tot i ho feia intemporal i etern. El quadre que il·lustra aquest apunt pertany a aquest pintor.
London Fog
A principis del segle XX va disminuir dràsticament la freqüència i la intensitat de la boira. Segurament a causa de l’expansió de la ciutat, que va dispersar les indústries.
H.T. Berstein es va dedicar a estudiar el fenomen de quan, com i on apareixia la boira amb més intensitat per escriure la seva obra La misteriosa desaparició de la boira eduardiana de Londres
Diuen que la darrera boira “autèntica” va aparèixer un 23 de desembre de 1904 i que era totalment blanca. A les dècades dels 20 i dels 30, aquestes boires típiques anomenades pea-soup (sopa de pèsols) es van anar esvaint. Tot i això, els estudis de cine Stoll havien de tancar durant l’hivern perquè la boira s’instal·lava dins els estudis durant tres mesos i la gent recorda com, en obrir la porta, el núvol groguenc penetrava dins les cases i envaïa els racons.
I és que aquest fenomen tan característic de la ciutat no estava disposat a desaparèixer així com així al segle XX, que viuria les pitjors boires de la història de Londres. Són les anomenades smogs (combinació de les paraules smoke – fum- i fog – boira-)  dels anys 50, que van causar la mort de milers de persones per asfixia i problemes respiratoris. Aquestes boires eren una massa groguenca i espessa que es colava dines els teatres i tapava la visibilitat de l’escenari. La tarda del 16 de gener de 1955 es va produir una obscuritat local a la ciutat de Londres. La gent que hi era recorda tenir la sensació de viure la fi del món.
La traca final, la Killer Smog de 1962, va deixar la ciutat sumida en una nul·la visibilitat durant tres dies i va causar estralls; va provocar l’aturada de cotxes i trens i la mort de 60 persones. Segons els diaris, la densitat del fum a la ciutat aquell dia era 10 cops superior a la normal i la quantitat de diòxid de sulfur 14 cops superior al normal.
Sis anys més tard, la definitiva Clean Air Act (Normativa de l’aire net) marcaria l’inici de la fi de la boira de Londres. La substitució del carbó per l’electricitat, el petroli, el gas i la renovació urbanística que reduïa la densitat de construcció van fer la resta.
Però la boira que Tàcit va descriure fa més de 2000 anys encara plana damunt la ciutat com un fantasma en forma de contaminació, tot i que això els passa a totes les ciutats, per desgràcia. I no té res de romàntic.
(Aquest apunt és una adaptació resumida del capítol “A Foggy Day” del llibre London: The Biography, de Peter Ackroyd).

 

La nena del pou

Publicat dins de El fons del pou i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.