BALANCES OKTOBERFEST

El Sergi em va proposar que per celebrar el nostre post nº 300, triéssim els nostres preferits entre els de l’altre plat de la Balança. Ell ja ho ha fet aquí: http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/194967
Dit i fet, després d’un repàs exhaustiu dels primers anys del Balances Oktoberfest, aquell bloc en què havíem de ser “balances, bohemis i botxins”, aquesta és la meva reflexió:
Botxins, sí, i tant. Som balances; quan una cosa ens agrada ens entusiasma fins la mort. Quan una cosa no ens entra bé, ens convertim en els seus més fervents detractors de manera cruel i implacable. Admetem-ho: ens encanta destruir allò que no ens agrada. Som uns cracks fent-ho: la crítica constructiva no seria la nostra especialitat, oi? Malgrat Jeff Bridges, “Crazy heart” és una bonyiga sobirana  Ni la
subtilesa tampoc. Que haguem creat una secció anomenada “Por i fàstic a”
ja ho diu tot: és clar que en vam aprendre del mestre. “Perra vasca!”

No cal dir que hi ha gent que es mereix tota la merda que li puguis
llençar al damunt: No t’oblidis l’entrepà de xoriço, Felix Bitllet!  O
iniciatives:  UN MONSTRE AL CABO DE GATA  per molt que a vegades les
camuflem en format de reflexió Paranoia al Baix Llobregat , El Mur  o  Què
podríem fer amb 96 milions d’€uros?
Però igual que odiem sabem estimar i admirar
Pep Bou, el poeta de les bombolles de sabó
L’últim gran repte d’Edurne Pasaban
Dol per l’Hidroavió apagafocs
I en aquest apartat d’amor i admiració, com els meus amics saben molt
bé, tinc una debilitat pels nois de blau i grana (i alguna amiga meva us
podria dir exactament per quin especialment tot i que s’endevinava en
la meva oda d’agraïment , ho confesso), i per això m’agraden els posts
sobre el tema. Ja siguin festius o emotius.
Kubala de Joan Manuel Serrat
Carta oberta (i de despedida) a Ronaldinho Gauxu
Una nova era (blaugrana)
Un altra característica que ens definiria seria l’admiració per l’humor negre: The Darwin Awards
I quan dos filòlegs s’uneixen per fer un bloc no pot faltar un apartat
dedicat a la literatura. En això hem estat bastant prolífics: “Crim i
càstig” de Fiòdor Dostoievski
I aquí en destaca l’espectacular homenatge als dos anys de la mort de
Palau Fabre, que es mereix un premi, Trenta-sis mesos sense Josep Palau i
Fabre sense cap mena de dubte. Però al final, si d’entre tots els posts
del Sergi tan sols en puc escollir un, em quedo amb tot un clàssic dels
Balances, un dels primigenis, dels grans, que reivindica el nostre
botxí interior i dóna sentit a la secció “quina merda de pel·li”: LOS
OTROS, d’Alejandro Amenábar, que comença amb una primera línia antològica: El primer que
vaig fer quan es va acabar la projecció va ser anar a la guixeta del cine a
reclamar que em tornessin els calés de l’entrada… 

I acabaré el meu apunt amb uns moments musicals: dos grans versionant un clàssic…