“Los detectives salvajes” de Roberto Bolaño: embriagadora i hipnòtica
En l’últim apunt de la categoria Literatura: gènere en extinció us deia el que segueix mentre parlava del llibre Crim i càstig de Dostoievski: “I serà probablement la millor lectura de l’any — amb el permís del llibre que m’estic llegint en aquest moment el títol del qual de moment no revelaré–.“
Doncs bé, ara sí que el revelo. Los detectives salvajes de Roberto Bolaño és la millor lectura d’aquest 2010.
Ara mateix em trobo sota els efectes d’aquell estat anímic en què es troben els segrestats recentment alliberats, és a dir, en una espècie de síndrome d’Estocolm que em permet afirmar “l’heretgia” següent: Los detectives salvajes és millor –o m’ha agradat més o totes dues coses alhora — que el llibre 2666 del mateix autor. És una heretgia personal dir això perquè a mi 2666 és un llibre que em va ajudar a sobreviure, em va mantenir en vida, em va fer sentir molt viu. De seguida entendreu perquè ve a tomb aquesta confessió.
Los detectives salvajes (LDS) de Roberto Bolaño també és un clàssic com Crim i càstig. Encara diria més: Roberto Bolaño va escriure l’últim clàssic del segle XX –amb LDS — i el primer del segle XXI amb 2666.
A finals d’un infaust 2004, enfonsat psicològicament, amb la ment en un altre continent i amb l’amarga quotidianitat mesquina i mancada de tota il·lusió ben present, em vaig comprar 2666 de Roberto Bolaño el 31 de desembre de 2004. Va ser una entrada d’aire fresc tal, em va agradar tant, el vaig gaudir tant que com ja he dit em va permetre sobreviure, passar el mal tràngol i a l’instant Roberto Bolaño es va convertir en un Déu. Em vaig llençar a les prestatgeries de les llibreries per aconseguir més llibres de Bolaño. Però només en vaig comprar un: Los detectives salvajes.
Però no el vaig llegir. Mantinc una política de no llegir dos llibres seguits del mateix autor i el vaig desar a la prestatgeria de la biblioteca on va romandre latent, sempre seductor, sempre present, sempre a l’abast. Un dia, en un article de La Vanguardia intitulat Patti Smith felicita a Bolaño vaig llegir el següent: “Tras su texto, Patti Smith le cantó a Bolaño. Sólo con su voz. “Tus detectives salvajes me mantienen con vida“. Aquesta frase fou la metxa que va fer rescatar-lo de la lleixa de la biblioteca i llegir-lo sense treva.
Los detectives salvajes és un llibre embriagador i hipnòtic.
Qui no s’ha embriagat mai? L’embriaguesa perd tota la seva gràcia quan et passes de la ratlla. Aleshores t’endinses en el terreny de la inconsciència, el vòmit i la papositat –paraula no normativa, però que enten tothom–. En canvi, aquella embriaguesa on els sentits es multipliquen, on apareix l’eufòria, quan la desinhibició és màxima, en aquell instant on l’embriaguesa proporciona plaer, és així com et sents llegint LDS.
Associo lectura i plaer físic i aquest és un llibre la lectura del qual en provoca, cosa gens fàcil en els temps que corren.
D’altra banda, Los detectives salvajes és un llibre hipnòtic. Com el mític 2666. T’endinsa en la narració fins a tal punt que oblides el món real perquè ets dins les històries del llibre; hipnòtic perquè ets un personatge més que acompanyes els altres. És l’encanteri de la música del qui encanta les serps. És una hipnosi plaent, que s’allunya radicalment de la hipnosi entesa com a somnífer. Hipnòtic entès com una desconnexió amb el món exterior.
En les pauses en la lectura de LDS no hi ha treva. Hi penses. Però també et remous, t’indignes, t’inquietes, et meravelles, especules, t’excites. Oblideu-vos d’aquest llibre com aquell que t’endus al llit per agafar el son. La hipnosi d’aquesta novel·la et manté ben despert a la realitat.
I qui són els hipnotitzadors? Els dos personatges principals: Ulises Lima i Arturo Belano. El llibre es teixeix al voltant seu –en tres parts ben diferenciades, dues de les quals interconnectades– hipnotitzant, embriagant el lector mitjançant una tirallonga d’històries que recorren transversalment dues dècades temporals, infinitat de continents, països, regions, territoris, ciutats i pobles. Hi juga un paper ben destacat la ciutat de Barcelona.
Històries d’aventures, somnis, tràgiques experiències vitals, tortuoses relacions amoroses, sexuals, iniciàtiques. Històries versemblants, inversemblants –de nou el famós realismo mágico llatinoamericà, ben viu en Bolaño –, màgiques, alegres, tristes, alegres, desbocades, impossibles. Hipnòtiques. Històries d’aventures hipnòtiques que ens sedueixen i embriaguen. Mossos (de mos) de realitat, bocades de realitat, bocins de realitat embriagadores i hipnòtiques.
Los detectives salvajes és un llibre que se’t grava a la pell com un segell de foc. No és un llibre més. És un tòpic, però hi ha un abans i un després de llegir LDS. És un llibre frontissa. Esdevenim un nou lector un cop l’hem acabat de llegir gràcies al plaer que se’ns queda enregistrat a l’adn.
La força de Los detectives salvajes, els autèntics encantadors de serps (o de lectors) són els seus personatges. Tots. Són ells els que ens hipnotitzen i amb els quals recorrem les històries esmentades que ens emnriaguen. Bolaño deu ser el millor escriptor contemporani en la creació i caracterització dels personatges. Els dóna un retrat psicòlogic únic. Tots et provoquen una reacció: d’amor, d’odi, de fàstic, d’inquietud…
Roberto Bolaño és un ESCRIPTOR. En majúscules. Malauradament ja no hi és entre nosaltres. La seva fidelitat a una manera d’escriure i de narrar crec que li va costar la vida. Només amb una dedicació exclusiva, amb una inspiració d’hores i hores i més hores, a costa de grans sacrificis, pots escriure llibres com Los detectives salvajes o 2666. Ell que ens ajuda a sobreviure als demés, va pagar un preu molt alt. Roberto Bolaño és l’escriptor total, ben mereixedor d’aquest nom i ofici, avui tan menystingut i envaït per tants impostors en forma de periodistes, publicistes, advocats i científics.
Alta, altíssima literatura, allà on els altres no li arriben ni a la sola de les sabates.
sergi borges