BALANCES OKTOBERFEST

Barrobés & Borges

Mal per mal, l’assetjament en temps de crisi

Em permeto copiar un article d’opinió de Marta Rojals aparegut a Vilaweb:

Aquests
dies que, més que mai, qui té una feina té un tresor, hem sabut que
alguns caps espavilats aprofiten les vicissituds de la crisi per provar
d’instaurar el dret de cuixa sobre les subordinades. Una realitat
lamentable fins a l’extrem que, segons els sindicats, es donen casos de
treballadores a les quals els superiors jeràrquics han sol·licitat
favors sexuals en canvi de no incorporar-les als expedients de
regulació de les seues empreses agòniques. Amb aquesta informació a les
mans, sembla que hauria de ser prou clar quins individus mereixen
l’honor d’encapçalar les llistes de segons quins ERO. Posats a fer net,
fem-ho bé de bon començament.

Segons dades de fa tres anys, un 25% de les treballadores de
l’estat han esdevingut víctimes d’alguna variant d’assetjament sexual a
la feina. 

Una de cada quatre, que aviat és dit. Doncs en època de
vaques magres, a jutjar pel notable augment de les denúncies, aquesta
proporció va pel camí de fer curt. Els aprofitats surten ara de sota
les pedres amb la penosa esperança que la necessitat els portarà
sucoses rebaixes de la dignitat de les treballadores. Es deuen creure
que, amb una petita empenta de caire coactiu, elles els trobaran de cop
tan irresistibles que no podran evitar de prestar-se feliçment i
voluntària al joc de la dita eròtica del poder. Ara, tampoc no ens
malfiem d’entrada, perquè, segons els assetjadors, aquí ningú no obliga
ningú. És allò tan subtil de: tu mateixa, nena, però decideix-te ràpid
que a la taula del despatx m’hi cremen cinquanta currículums, i ves que
demà no siguin cent.

El pitjor del cas és que, quan una treballadora té la desgràcia de
ser sexualment assetjada a la feina, ha begut oli per partida doble:
tant el fet de plantar-se al xantatge com el fet de denunciar-lo solen
derivar en un acomiadament cantat. Segons amb qui es facin els tractes,
la manera d’anar a petar al carrer només varia en les formes: o bé
l’abusador contrariat t’hi plantifica directament per ’incompliment del
contracte’, o bé les altes instàncies et pacten una paternal
‘desvinculació’ de l’empresa, no fos cas que hi prenguessis més mal. Tu
tries quina humiliació et ve més de gust passar: la de ser una simple
víctima o la de ser una doble víctima, que en aquestes coses també hi
ha graus. Les minses probabilitats de conservar el lloc de feina aviat
són comptades: només un cinc per cent d’aquests abusos s’acaba amb
l’acomiadament de l’assetjador. Ara que la feina amaina i sembla que
tenim més temps, potser ha arribat el moment de fer-nos-ho mirar, abans
que aquests brots verds que diu que s’anuncien a l’horitzó no siguin
tan ufanosos que ens tornin a tapar la vista.


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.