Estació de Rodalies de Sant Andreu Arenal
Queixar-se de Rodalies Renfe ha perdut la gràcia. Sobretot si ets usuari, com jo, de la línia de Vic, que crec que s’endú la palma a la línia més desastrosa de Rodalies. Probablement, però, els usuaris de la línia de Vilanova o la de Vilafranca m’ho rebatrien. Però dic que ha perdut la gràcia perquè ja és el pa de cada dia i quan sents ploure cada dia al final ja no et mulles.
Però avui faré una cosa que fa temps que penso de fer; no té res a veure amb els retards i les obres i les avaries. Avui he vingut a queixar-me de l’estat deplorable i tercermundista de l’estació RENFE de Sant Andreu Arenal.
Cada cop que m’hi assec a esperar un tren, penso en escriure una carta de protesta a la companyia. Però als cinc minuts de pujar al tren ja me n’he oblidat. I fins que no hi torno ja no hi penso més.
Començarem per l’enllumenat, que ve a ser el menys terrible. L’estació és fosca, sí, però crec que la cosa milloraria si es pintessin les parets (ara grises i ronyoses – i amb ronyoses vull dir plenes de merda) d’un color més lluminós.
Seguirem per l’estat de les vies laterals, que semblen un abocador d’escombraries. El proper dia que el tren m’arribi amb retard em dedicaré a excavar una mica; qui sap? Potser hi trobo les restes d’un homínid prehistòric!
Després tenim l’olor, que no acaba de ser nauseabunda però tampoc inspiraria un perfum de Chanel. Però això no és el pitjor.
El fet que converteix Sant Andreu Arenal en l’estació més tercermundista i repugnant de Rodalies Renfe són els mosquits. Als cinc minuts d’estar assegut en un banc, apareixen. Un, dos, tres… i al final acabes de passar l’estona d’espera agitant els braços i rascant-te de cap a peus.
SORT que no hi ha malària a Catalunya des dels anys 50. Ara, si un dia reapareix aquesta malaltia, sabré perfectament on buscar-ne el focus.
Tant els costaria, a la gent de RENFE, netejar l’estació, pintar les parets i FUMIGAR?
La pregunta és retòrica i si tingués resposta seria òbvia: sí. Els costa molt. Perquè aquesta carta fa 5 anys que vaig pensar d’escriure-la per primer cop i la cosa no ha canviat.
La nena de pou