Mercè Rodoreda (1908-2008)

Els Balances Oktoberfest no podíem deixar morir 2008 sense retre un gran homenatge a Mercè Rodoreda en l’any del centenari del seu naixement. En el món de l’art, i el de les lletres ho és, dir si una cosa és la millor o la pitjor és bastant difícil degut a la subjectivitat immanent amb que cadascú valora o li agrada el que veu, escolta o llegeix. Però sí que podem afirmar que Mercè Rodoreda és una de les millors prosistes en llengua catalana de tots els temps. I m’agradaria parlar-vos d’un dels llibres dels que menys es parla de Rodoreda: Jardí vora el mar, un llibre tranquil, suau i molt molt molt relaxant.

Podríem afirmar que La plaça del diamant és el llibre més mediàtic de Mercè Rodoreda, però des del meu punt de vista no és el millor.

També podríem sostenir que Mirall Trencat és un llibre absolutament increïble, un llibre de culte, un llibre underground, un llibre minimalista, un dels clàssics de la literatura del segle XX sense cap mena de dubte. Mirall trencat és el meu llibre favorit de Mercè Rodoreda.

Dels contes de la Mercè us en puc parlar poc perquè m’he llegit alguns esparsos fa molt de temps i la veritat és que no sé ni quin ni us el podria valorar. És una assignatura pendent.

Us voldria parlar de Jardí vora el mar. És un llibre suau, tranquil, relaxant, un llibre que aglutina tot el plaer que se sent a l’hora de llegir. Realça la lectura i realça la llengua catalana, la fa autèntica, l’engrandeix, la subliminitza. És d’aquells llibres que sembla que no passi res, però un cop l’acabes te n’adones del rerefons que amaga. És un bombargeig prosístic a base de flors, plantes, arbres i fulles. Tant de bo totes les bombes fossin llibres, i tant de bo tots fossin com Jardí vora el mar.

La normalització lingüística del català hauria de passar per llibres com Jardí vora el mar. I ens adonaríem que la nostra llengua és molt vàlida en tots els registres. També, evidentment, en el de la jardineria. 

El punt de vista de la novel·la el duu un jardiner que treballa per als Bohigues, una família burguesa de Barcelona que estiueja en una casa de camp amb un “jardí vora el mar”. Es tracta d’un retrat, un de nou, de la burgesia barcelonina vist des de les xafarderies inevitables i necessàries dels servents. Un esquadró de servents treballa per als Bohigues i tot el que els passa arriba a les oïdes del nostre jardiner, un home vidu, de caràcter afable, bon treballador i que no té mai un “no” per a ningú. O quasi mai.

Així, doncs, la relació aparentment inamovible entre senyors i servents és el fil conductor que mou la novel·la. Els senyors ja ho sabem com són: prepotents, tristos, superficials, desgraciats…Els servents: xafarders, humils, innocents, envejosos i…desgraciats, també. En aquesta relació apareix una història paral·lela que afecta tant a senyors com a servents: una ració d’Eugeni, una ració dels pares de l’Eugeni per a tothom. Ja tenim un triangle on, a l’horitzó, sempre apareix el drama rodoredià.

Un drama que s’assumeix amb una quotidianeïtat diferent a les dels altres drames rodoredians. La vida flueix, segueix, i tot queda xuclat i engolit pel meravellós “jardí vora el mar”.

El jardí, com es diu en aquests casos, és un personatge més. Així li ho diu el nostre jardiner al senyor Bellom en un moment determinat de l’obra: els til·lers parlen. El jardí acull la corrua ben diversa de personatges, entre senyors i servents, i se sotmeten als seus designis: tot el que els passa ho aboquen al jardí. Però el jardí ni s’immuta. El nostre jardiner s’encarrega que així sigui perquè el nostre jardiner encarna d’un mode humà el jardí.

Jardí vora el mar és una novel·la magnífica, gran exponent de l’anomenada novel·la psicològica, amb el segell inconsufible de Mercè Rodoreda, a part de ser un altre testimoni de la nostra societat i de l’estructura d’aquestes classes socials tan catalanes, tan barcelonines, tan nostres.

S’acaba l’any Rodoreda, però us convido a què comenci el vostre univers Rodoreda particular tot llegint Jardí vora el mar.

sergi borges

A mi me’n falten per llegir, a part dels contes com he dit abans, les novel·les El carrer de les Camèlies i Quanta, quanta guerra… 

També podeu començar el vostre univers Rodoreda llegint la brutal Mirall trencat

Foto Rodoreda: Engra59 de www.flickr.com

Aquesta entrada ha esta publicada en Literatura: gènere en extinció. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*