BALANCES OKTOBERFEST

Al senyor Baz Lurhmann li feia il·lusió fer una pel·lícula èpica sobre el seu país, on sortissin elements típics (aborígens, vaquers, els bombardeigs de la Segona Guerra  Mundial, cangurs…). Però així com la seva reinterpretació del musical a Moulin Rouge era original (un pastiche kitsch, sí, però diferent de la resta) o el seu Romeu i Julieta en un context modern era, si més no, curiós (un altre pastiche kitsch també), en aquest cas ha triat les fórmules més trillades dels gèneres cinematogràfics que hi barreja: el western, el bèl·lic i
el romàntic amb un toc de comèdia a l’inici que es volatilitza en breu. 

El resultat ha deixat de ser el pastiche kitsch però personal de les seves pel·lícules anteriors per a esdevenir un simple pastel despersonalitzat amb moments de vergonya aliena – d’aquells que et tapes la cara al cine per no mirar.

Una dama anglesa viatja fins a Austràlia i es troba el seu marit mort a la finca familiar (en un estat deplorable) i un traïdor que treballa pel ramader que vol monopolitzar tot el comerç boví d’aquella zona del país. Amb l’ajut del mosso dur i campestre de torn –un físicament imponent Hugh Jackman amb el que s’embolica quan tan sols fa tres dies que s’ha quedat vídua i amb el que, per variar, dues escenes enrere s’estava insultant- i els seus empleats aborígens, portarà les vaques a través del desert fins a Darwin tot i la persecució dels dolents que ho volen impedir. Fins aquí la part Western de la pel·lícula (amb aborígens enlloc d’apatxes).

Llavors ve el tros “yo tenía una granja en Australia” en que la parella i els aborígens se’n
van a viure feliços a la granja però ell és un home lliure que no es deixa lligar i necessita marxar a portar vaques amunt i avall de país cada dos per tres (li falta l’avioneta) i el nen mestís s’ha d’amagar de la policia que el vol portar a un centre d’internament per a instruir-lo com a servent dels blancs (l’element essencialment australià del film el compon aquest detall especialment vergonyós de la història del país).

La darrera part de la pel·lícula se centra en el bombardeig de Darwin per part dels japonesos durant la Segona Guerra Mundial, amb el nostre protagonista anant a rescatar el
nen del centre d’internament per a mestissos que es troba justament en una illa que bombardegen els nipons i conclou amb el retrobament feliç de la família enmig d’un panorama de desolació i la mort del dolent a mans d’un bruixot aborigen.  

Entre mig, alguns detalls especialment ridículs – com l’escena del ball en que fins l’orquestra deixa de tocar quan ell entra vestit d’smoking o el barman rus que en 2 segons passa d’odiar els aborígens i prohibir-los l’entrada al seu bar a ajudar el protagonista a treure els nens mestissos de l’illa, cosa que no té cap mena de sentit. Però la pitjor és una escena en que els protagonistes han quedat atrapats en una tempesta de sorra amb les vaques i tothom els dona per morts perquè fins i tot una avioneta ha vist els cossos
tirats al desert i de sobte apareixen tots a Darwin amb el ramat per art de màgia aborigen però sense que se sàpiga ben bé com. I l’ús de la cançó “Somewhere over the rainbow” ja ni el comento.

Tot plegat és un entreteniment totalment banal de gairebé tres hores de clixés i algun travelling aeri per a promoció turística (deuen tenir enveja de Nova Zelanda pel Senyor dels Anells). Qui no busqui res més en una sessió de cinema, és la seva pel·lícula per aquestes festes. Qui busqui una pel·lícula sobre el tema dels nens aborígens, que vegi
Rabbit-Proof Fence, que en castellà es deia “la generación robada”, que narra la història real de tres nenes que es van escapar d’un d’aquests camps d’internament i van aconseguir tornar a casa seguint la tanca per a conills que creuava el país.

I qui s’ho pugui permetre i vulgui conèixer Austràlia, que hi vagi… I de pas faci una visita als nostres amics els estromatòlits a Shark Bay.

Atentament,

La nena del pou