BALANCES OKTOBERFEST

Barrobés & Borges

Al meu pare

Publicat el 29 de març de 2012 per aniol
No se m’acut una millor manera d’homenatjar i recordar el meu pare en l’aniversari de la seva mort que penjar alguns dels seus quadres. La pintura era una de les seves passions. L’olor d’aiguarràs inundant el menjador de casa, una de les olors de la meva infància.  
Llibres d’història de l’art a les prestatgeries, pinzells i esbossos a carbonet, el cavallet amb una tela que anava prenent forma i color, la paleta incrustada amb les barreges, els olis. I quadres omplint les parets de casa. Quadres, per tot arreu.  

Quaranta-nou mesos sense Josep Palau i Fabre

Publicat el 23 de març de 2012 per aniol

El geni, poema de Josep Palau i Fabre, el darrer dels poemes del llibre Càncer inclòs dins els Poemes de l’Alquimista.

foto: pais.com



El geni

 ¿Geni? Quin nom més estrany!

Jo sóc un geni: única forma possible de conjugar aquest mot.

¿Què vol dir geni? ¿Per què geni? ¿I per què no una altra cosa? ¿Per què no pilota o aire o baldufa? Però, precisament, geni! El nom més espès, més isolat, més irrespirable. No, no és una atmosfera dolça: de cap manera! Que callin els qui encara no ho creuen, si és que algú ho creu.

Hi ha els peixos, hi ha els ocells, els simis, els homes i les dones, i hi ha els genis.

Hom no ha estudiat aquesta darrera espècie.

No hi ha geni sense crim.

Cal inventar el crim, un nou crim, un crim diferent. No és tan fàcil com sembla! El propi crim, l’únic: el que només puc fer jo.

L’olor de sang m’omple els narius, em taca les mans…

¿On ets, Lady Macbeth, que no et conec encara? Oh, sí, vine, vine, ajuda’m! Sigues el meu braç fort… ¿Quin nom té, digues, el meu crim? Digues el nom… Lady Macbeth, amiga, dolça amiga…

                                     3 de febrer del 1945

 

Dia Mundial de la Poesia 2012

Publicat el 21 de març de 2012 per aniol




Fragment de The Waste Land de T.S. Eliot traduït per Agustí Bartra l’any 1951

 

Terra eixorca

 

A Ezra Pound
il miglior fabbro
.

I. L’ENTERRAMENT DELS MORTS

El més cruel dels mesos és l’abril: engendra
lilàs que broten de la terra morta,
mescla records i anhels,
somou les rels enterques amb ses pluges vernals.
L’hivern ens escalfà cobrint la terra
amb neu oblidadissa,
nodrint un xic de vida amb secs tubèrculs.
L’estiu ens sorprengué caient amb im ruixat
sobre el Starnbergersee, i ens vàrem deturar
sota els pòrtics; amb sol anàrem pel Hotgarten,
i vam beure cafè i xerràrem una hora.
Bin gar Keine Russin, stamm’aus Litauen, echt deutsch.
I quan érem infants, l’arxiduc cosí meu
se’m va endur a passejar amb son trineu.
En veure’m espantada, ell va dir-me: «Maria,
Maria, arrapa’t fort!» I cap a avall!
A les muntanyes un hom se sent lliure.
Llegeixo fins molt tard i a l´hivern me’n vaig cap al Sud.

————————————————–

Si voleu llegir la resta del poema —-> Terra eixorca

Dia de la Poesia Catalana a internet — #JoLlegeixo

Publicat el 17 de març de 2012 per aniol









Era dia de mercat. Els infants jugaven a guerra. Les dones triaven les verdures, els ous, l’aviram, les patates. El repertori era una mica limitat, perquè era temps de guerra. Era dia de mercat.

Dos quarts de cinc de la tarda. Els infants jugaven a guerra quan de sobte, del cel, d’on vénen, diuen, els àngels i els ocells, queia un xàfec de foc, el cel era l’infern, l’ordre s’havia capgirat.

Tres hores com una eternitat i aquell joc s’extingia. Els infants ja no jugaven a guerra: la guerra els havia exterminat. Ara tothom pensava igual, perquè tots els cadàvers pensen el mateix. I així començava la gran uniformitat.

Mil sis-cents cinquanta-quatre morts i vuit-cents vuitanta-nou ferits. Quina gesta, senyors, quina gesta! Que el món prengui model, ja sap el que l’espera. ¿No habitaven als Andes, els còndors? ¿Per què escullen aquestes contrades?

I l’arbre allí, al bell mig, també nafrat, però dempeus. I encara no ha ressuscitat!

Josep Palau i Fabre

Poema dins l’obra de teatre Homenatge a Picasso


Josep Palau i Fabre recita “Era dia de mercat”. Associació Col·legial d’Escriptors de Catalunya, 2001 from fundaciopalau on Vimeo.

Moebius

Publicat el 16 de març de 2012 per aniol













Homenatge dels Balances Oktoberfest a Moebius, un crack del món del dibuix.

M’agrada el món del còmic encara que n’hauria d’haver llegit molts més per poder parlar del tema amb propietat.

Sóc un bon afeccionat, i a ratxes. El que sí que em vaig llegir – em sembla que no completament del tot – va ser L’Incal. Em va fascinar i em va deixar gravat per sempre a la memòria el nom del dibuixant: Moebius.

Dissabte passat es va morir Jean Giraud, la persona. Perquè el dibuixant era en Moebius.

Un dibuixant mutant.

Moebius era un dibuixant normal i corrent. Durant la dècada dels 60 i dels 70 va col·laborar en la revolució del còmic a França. Això li va provocar una dualitat.

Diu Moebius: “Per a mi era vital tenir un pseudònim, necessitava un àlies que em permetés navegar entre els dos mons, que em permetés anar de l’un a l’altre i sortir-me’n. Existí una mutació en el còmic del 60 i del 70 i jo era un trànsfuga que anava d’un gènere a l’altre, del dibuix al còmic“.

A Moebius li agradava ‘transformar’ els personatges des de l’horror. Des d’una aparent normalitat, els seus personatges, de sobte, patien excrecions que supuraven, en paraules seves, patien una ‘anarquia cel·lular’ i tot es tornava horror. Aquesta transformació, aquesta metamorfosi vol representar l’angoixa de la follia, una espècie de metàfora que representa la inestabilitat psíquica que tradueix als seus dibuixos.

El seu ‘pare espiritual’, el seu iniciador fou Joseph Gillian (Spirou, Fantasio). Moebius considerva que li va estructurar per sempre el seu concepte gràfic.

Una altra influència enorme per entendre els seus dibuixos desèrtics i lunars és una estada d’un any a Mèxic l’any 1956. Fou a Mèxic on va utilitzar el cannabis en petites dosis, lleugeres inhalacions que l’abraonaven a noves percepcions sensorials, emocionals i artístiques. Mai se’n va amagar. Tanmateix estava en contra de la dependència de les drogues: no li agradaven els ‘fumetes’ que en depenien i feien una banalització de les drogues.

Va ser la ciència-ficció allò que el va encarrilar al món del còmic com un art. Diu Moebius: ‘Quan vaig tornar a París, vaig trobar en la ciència-ficció la passarel·la entre els meus dibuixos que es publicaven als diaris i la meva exigència artística’. 

La visió de la ciència-ficció de Moebius des d’un punt de vista social i còsmic. Moebius:”M’atreia aquella idea de l’home en un context exterior com a representant del gènere humà”.

Va ser fundador de la revista de còmic Métal Hurlant l’any 1975. Va ser creada amb la voluntat d’experimentar, de provar coses noves, de provocar des del món del còmic de la ciència-ficció.

Moebius creu que aquella revista era una necessitat, era com el crit dels adolecescents quan s’acaba un dia d’escola, justament aquell crit que dóna pas a la llibertat de fer el que vulguis fora de la disciplina escolar.

Métal Hurlant era una resposta al món asexuat i políticament correcte que havia creat Hergé amb el seu Tintin. Si Tintin representava treballar un personatge des de l’exterior, des d’una higiene antinatural, ells volien ficar-se dins els personatges, dins els seus caps, amb tot el que comporta psicològicament parlant.

La transgressió va ser una part important en el còmic de Moebius. Però no per sistema, deia ell, sinó en els moments en què la transgressió esdevé necessària. La trangressió com a defensa i consolidació de drets que semblen adquirits i consolidats, però que en realitat no ho estan; la transgressió com a resistència.




Apunt basat en una entrevista de la revista francesa Les InRockuptibles a Moebius l’any 2010 
 

(Inevitables) Pensaments revolucionaris

Publicat el 5 de març de 2012 per aniol
Fa molts i molts anys, en un país anomenat França, una classe alta formada per nobles i reis tenia el poder al país. Ho aprofitava per viure fantàsticament bé mentre un poble cada cop més empobrit passava gana. 
Fa molts i molts anys, a la Rússia tsarista, una classe alta formada per…. sí, el mateix, tampoc cal fer un “copiar i enganxar”.
Al cole, als llibres d’història, a la Wikipèdia, a Hollywood i a tot arreu es consideren les dues revolucions com fites històriques de la humanitat, un pas cap a la llibertat, una cosa positiva, un canvi necessari on els poderosos eren els dolents i el poble tenia tot el dret del món a revoltar-se. Així és com ens ho han ensenyat des de petits. 
Ara anem a fer un cop d’ull al món avui. 

No, massa extens. Centrem-nos en Europa. Una classe rica formada per empresaris, banquers i polítics elegits democràticament té el poder mentre una classe mitja i una de baixa cada cop més empobrida i putejada pels abusos de poder comença a passar gana, mentre veu com la riquesa cada cop s’acumula en mans de menys i menys persones que controlen l’economia, la justícia i es fan les lleis a mida. Més o menys com en els dos casos anteriors però amb les diferències òbvies per tractar-se de dues èpoques diferents.
-Però és clar, avui el poble no pot encendre les torxes i anar a l’assalt del castell (o del palau d’hivern o prendre la Bastilla).  
-Ah, no? Per què?
– Perquè això és una democràcia i la democràcia es intocable, és el sistema que hi ha, legitimat per la gent i per les urnes i no la pots posar en dubte. Perquè si la poses en dubte ets un antisistema i un terrorista. Els tsars i els reis de França eren monarques absolutistes i antidemocràtics i per tant estava bé anar-hi en contra.
– Val. Però ells NO ho sabien, que eren els dolents de la pel·lícula. Estem parlant d’una època en què la monarquia era el sistema que hi havia, des de sempre, legitimada per Déu Nostre Senyor, intocable i que no es podia posar en dubte. I qualsevol que ho fes era un traïdor a la pàtria (no podia ser un antisistema ni un terrorista, evidentment, perquè els dos conceptes no existien. Però tampoc existia el concepte de democràcia, llavors… Hi havia una cosa que havien fet els grecs clàssics de votar i tal però, sincerament: qui coneixia aquesta dada a les èpoques a les què em refereixo?). 
El que vull dir és que quan la massa furibunda va assaltar el palau dels tsars, vosaltres creieu que aquests van pensar: “uf, és que ens hem passat”? NOOOO, es van indignar perquè allò era un atropellament al sistema, un atac il·legítim, una traïció i tot el que vulgueu (inseriu les paraules de Mas quan aquells quatre penjats van assaltar els parlamentaris catalans i poseu-les en boca de Lluís XVI, per exemple; segur que queden perfectes).  
La història els ha jutjat com tocava -i ells se’n deuen fer creus, encara-. I la història és un cicle que tendeix a repetir-se. I ara hi ha quatre tios al poder que es creuen intocables perquè un sistema inqüestionable els legitima. Igual que ho pensaven els tsars i els monarques francesos. I el més preocupant del cas és que han adoptat la mateixa postura que els seus predecessors d’escudar-se en aquest pensament enlloc de posar-se a reflexionar, i així, senyors, anem malament. ANEM MALAMENT. 
A veure, estudiants (criatures de 14 i 15 anys) que surten al carrer a reclamar que PASSEN FRED i les forces de l’ordre els matxaquen (què és això, un homenatge a Dickens?Ho llegíem en llibres d’història i ens semblava al·lucinant i ara resulta que està passant a casa nostra en ple segle XXI).  Potser estic simplificant massa les coses, com fan, de fet, els llibres d’història que ens han fet estudiar. Sincerament, jo no tinc cap ganes de viure “temps interessants”, com diu la maledicció xinesa. No vull haver de viure el caos d’un revolució violenta, ni guerres, ni massacres. Jo vull viure tranquil·la, a casa meva, fent la meva, sortint els caps de setmana d’excursió i anant a veure el Barça. Però cada dia que passa més em temo el pitjor. Perquè el món avança cap a un canvi necessari, i no precisament per la via pacífica per culpa de quatre dirigents obtusos. Sant tornem-hi, que la història es repeteix. Quina gran merda tot. 

La nena del pou

26 de gener de 1973

Publicat el 3 de març de 2012 per aniol

Aquell dia el fet més rellevant que succeí fou la mort d’un dels grans actors de cinema de l’època daurada de Hollywood: el gran Edward G. Robinson.

El coneixeu? Us sona? De segur que sí.

Us el presentem.

Emanuel Goldenberg era el nom real d’aquest home. Se’l va canviar per Edward G. Robinson quan tenia 20 anys. Anava per a rabí o advocat, però finalment va ser actor.

Va guanyar una beca i va entrar a l’American Academy of Dramatic. Va començar treballant a Broadway on va fer un gran nombre d’obres de teatre variades.

Després de passar pel cinema mut, li va arribar el seu primer gran èxit amb la interpretació del gàngster Enrico Bordello a Little Caesar (El hampa dorada) l’any 1930.

Als anys 40 protagonitza interpretacions memorables en pel·lícules titllades de drames psicològics com Flesh and Fantasy (1943), Double Indemnity (1944), The Woman in the Window (1944), and Scarlet Street (1945). És molt recordat, també, el seu paper del ‘llop’ Larsen en el film The sea wolf (1941).

A nivell personal, la dècada dels 50 va ser molt difícil. El seu nom va estar vinculat a activitats comunistes –un més als USA –, però finalment va ser absolt. (com si ser comunista fos un delicte).

Edward G. Robonson tenia una de les més grans col·leccions privades d’art, però la va perdre quan es va divorciar de la seva dona, l’actriu Gladys Lloyd.

En aquesta dècada, també va patir per culpa dels problemes que tenia el seu fill: problemes amb la llei i diversos intents de suïcidi.

Tot i així mai va abandonar la seva frenètica ni exitosa carrera com a actor. El 1956 va tornar a Broadway després de molts anys sense fer-ho i va protagonitzar un altre gran èxit a l’obra Middle of the night, on representava un vell vidu que es torna a casar amb una dona molt jove.

Durant els anys 60 el seu rol com actor de cinema va estar més lligat en papers secundaris.

Un cop més, l’Acadèmia de Hollywood va arribar tard i malament. En vida mai va guanyar l’Oscar i va ser conegut com el millor actor de Hollywood que mai va guanyar l’estatueta. A l’edició de 1973 se li va lliurar un Oscar pòstum en reconeixement a la seva trajectòria professional.

Alden Wiman va escriure la necrològica d’Edward G. Robinson per al New York Times el 27 de gener de 1973 i on ens diu coses curioses i interessants a la vida d’aquest gran actor.

D’origen romanès, va aconseguir arribar als Estats Units als 10 anys. El propi Robinson va declarar: “Quan vaig arribar a l’illa d’Ellis — molt a prop de Nova Jersey –, va començar una nova vida per a mi”.

En 37 anys, concretament des de 1929 fins a 1966, va participar en més de 100 pel·lícules, les quals van recaptar més de 50 milions de dòlars.

La llegenda també conta que li van donar el paper de gàngster a Little Caesar per la seva semblança física amb Al Capone. Això li incomodava i sempre ho negava.

Ho va fer tan bé com a mafiós, que els propis homes de l’hampa l’imitaven per assemblar-se’n. La seva personalitat a la vida real era d’una cortesia i d’una amabilitat extremes.

I per últim podem mencionar la seva curiosa sentència sobre el seu col·leccionisme d’art, el més important de l’època a nivell privat i que va ser venut per més de 3 milions de dòlars l’any 1957: “Jo no sóc el que busca l’art, sinó que l’art em busca a mi”.

Per a més informació sobre Edward G. Robinson podeu llegir aquest article en anglès (en el qual m’he basat per fer aquest apunt).