anhelenorme |
dimarts, 25 d'agost de 2009 | 11:29h
El llibre de Kalil GibranEl vagabundo. Arena y espuma. Dichos espirituales (Clásicos Losada, 2006) me’l van regalar el meu germà músic i la seva companya colombiana. Encara no l’havia llegit quan, fent caixes per al canvi d’ubicació de la redacció d’Enderrock (a partir de dijous, a Muntaner, 477 baixos) va aparèixer el llibre El profeta (Editorial Ibis, 1996), del mateix Gibran Khalil Gibran (en català, deu multiplicar-se...). Total, que el poeta libanès ha estat una de les lectures d’aquest estiu. Diuen que “la literatura de Gibran se define por su búsqueda mística de las materias más clásicas del comportamiento y el sentir existencial”. No sé si és mística domèstica el que m’ha despertat ben bé, però aprofito per recordar i colo la de Roger Mas aquí per fer un apunt musical...
Roger Mas, Mística domèstica (K.Industria, 2005)
Curiosament, buscant imatges de l'autor, m'ha agradat posar, més que el seu 'caretu' del tombant de segle XIX al XX, una obra seva que em recorda la portada del Metamorfosi de Gossos...
anhelenorme |
dilluns, 27 de juliol de 2009 | 13:50h
“–Treballeu molt dur –va dir en Serbínov, a veure si podia parar de riure–; però he vist les vostres feines i són totes inútils. En Txepurni observà en Serbínov amb aire amatent i greu, hi havia reconegut un home que havia quedat enrere respecte a les masses. –Perquè no treballem per al profit, sinó els uns per als altres. En Serbínov ja no reia, no ho entenia. –Què? –preguntà.” : pàg. 453, Txevengur, d’Andrei Platónov (Edicions de 1984, 2009. 486 pàgs. Traducció de Miquel Cabal Guarro)
Bé, aquest és el post d’abans de fer les sempre necessàries vacances... i és el que fa deu, o bé el que fa catorze si comptem els quatre que vaig fer al bloc de la Poc-moderna (i que també teniu els enllaços i el perquè de tot plegat a aquí). Ja sé, és més llarg que un dia sense pa... els que el llegiu, em sembla que establireu el rècord de paciència... però potser hi ha algun avorrit a qui li anirà bé una mica de lectura... Salut i bon agost mandrós x tothom!!
...El fet és que l’altre dia en una conversa després de sopar amb el meu germà músic (Caracola), m’explicava la història que corre sobre una inauguració d’algun mausoleu a càrrec de Jordi Pujol, el molt honorable, que en acabar el concert d’una gran orquestra els va dir als músics: “Vosaltres, en què treballeu per guanyar-vos la vida?” Era un exemple gràfic que mostra el desprestigi que té la feina de músic en aquest país, com si no fos una feina que requereix esforç, dedicació, constància, habilitats, remuneració, talent i tantes altres capacitats. I sobretot feina, molta feina. No és cap afició, ni és fàcil dedicar-se a la seva pràctica. La dificultat de viure de la música és una constant per a un músic o intèrpret en aquest país (i, de retruc, de tot el vessant cultural) i, per això, m’agradaria dedicar aquest post a un dels que ho ha aconseguit: Gerard Quintana.
L’últim cop que l’he vist va ser el diumenge 19 de juliol amb Jaume Vilaseca Quartet i el seu espectacle Jazznesis (Plaça del Rei, Grec’09), on Quintana va posar veu a les cançons de Genesis “Watcher of the Skies”, “The Musical Box”, “Firth of Fifth”, “The Return of the Giant Hogweed”, “I Know What I Like” i, a duet amb Vilaseca, “The Carpet Cranlers”.
Genesis (abans que jo nasqués...)– “I Know What I Like”
Et pot agradar més o menys la veu de Quintana, però crec que la seva feina és un bon exemple i un referent en aquest país. I això, amb el que té, tot s’ha de dir, de punt de mira també: d’enveges i comparacions odioses que recauen sobre ell, i alguns altres, perquè tenen la sort (atenció! a base de treball) de gaudir del reconeixement que tots anhelen i del qual pocs en gaudeixen i, sobretot, són capaços de mantenir. Cal dir que, a més, per mi té uns punts més, perquè la trajectòria de Quintana va començar escrivint poesia per al fanzine No hi ha crisi el que hi ha és molt de morro, a l’squat de Girona (tot i que local i fanzine sembla que va durar mig any, fins la primavera de 1986, i mai he llegit aquells poemes) i sobretot la poesia ha estat un interès en ell, de sempre. La roda va girant...
“Dona”, dins d'El llarg viatge. Sopa de Cabra a L'Espai (Música Global, 2003) Cd+Dvd
anhelenorme |
dimecres, 15 de juliol de 2009 | 12:18h
“...un cop tip, sentí encara més la pena de la seva solitud. Tenia moltes forces, però no estaven dirigides enlloc i li ofegaven el cor en va”: pàg. 436, Txevengur, d’Andrei Platónov (Edicions de 1984, 2009. 486 pàgs. Traducció de Miquel Cabal Guarro)
Sí, hi ha vegades que la solitud alimenta les llàgrimes. No sempre un es pot posar a cantar a la solitud feliçment com ho feien en Roger Mas i en Refree quan entonaven al disc de La Marató del 2006 la cançó de Georges Moustaki "Ma solitude"...
“La meva solitud”
Aquest dilluns vaig anar a veure La menzogna (La mentida) de Pippo Delbono al Mercat de les Flors, dins el marc del Grec. I hi havia un personatge, Bobò, que era una persona que a la vida real (i és clar, a l’escenari) era sord i, explicaven, havia passat cinquanta anys en un manicomi. S’hi defensava al final de l’obra, que la seva mirada era neta (de les mentides que hem construït social i íntimament). Com sempre que veig l’ús de certes malalties per fer metàfores del que ens passa a la societat, em ve al cap la crua realitat i el dolor que suposa viure-les de ben a prop. Ara bé, la tendresa i el posat del personatge també em va fer recordar Charlot i aquella cançó meravellosa de Charles Chaplin que, a l’últim disc de la Marató de TV3 (2008) cantaven Santi Balmes (Love of Lesbian) i Marc Ros (Sidonie):
“Somriu”
Hi ha un poeta i pintor, Lluís Gràcia Canela, a qui vaig comprar un cop el llibre La revolta de la Psique. Ell sap de què parla perquè, com diu al seu prefaci: “L’ús i potser l’abús de les drogues –haixix i LSD–, juntament amb una predisposició educacional arrelada amb l’anarquisme del qual sóc hereu, definiren, l’any 1978 i següents, un brot psicòtic greu que arribà a desembocar en una crisi catatònica amb l’absoluta pèrdua de relació amb la realitat, fins i tot amb el propi cos”. A Lluís Gràcia, l’havia vist en algun recital i encara en fa, com també el veig prop del barri dels meus pares. El recordo sobretot la primera vegada, fa uns anys, en un recital del Sidecar, en aquelles nits del G’s Club, on recitava (em sembla que acompanyat d’algun músic), i com diu Lis Costa al pròleg recitava poemes clàssics d’ell com “Pàries de la terra”. Però, és clar, el que recordo més d’ell en directe és el seu crit, que té més força que el reiteradament reproduït quadre de Munch.
anhelenorme |
dimecres, 8 de juliol de 2009 | 10:35h
“En lloc del sol, que és l’astre del comunisme, de l’escalfor i de la camaderia, a poc a poc al cel anà brillant la lluna dels solitaris, l’astre dels vagabunds que erren debades”: pàg. 389, Txevengur, d’Andrei Platónov (Edicions de 1984, 2009. 486 pàgs. Traducció de Miquel Cabal Guarro)
Fa deu anys una amiga em va regalar pel meu aniversari tres poemaris de Maria-Mercè Marçal (Ivars d’Urgell, 13 de novembre de 1952 – Barcelona, 5 de juliol de 1998). Eren Bruixa de dol (1998), Desglaç i Sal oberta (1997 i 1998; primera edició dins Llengua abolida 1973-1988, editat per 3i4 l’any 1989), editats els tres per Edicions 62/ Empúries. Abans, jo només tenia el llibre que es va editar en motiu de la mort de la poeta, Homenatge a Maria-Mercè Marçal (Empúries, 1998) i després he adquirit també El meu amor sense casa (Proa, 2003) –que inclou un CD amb una tria de poemes i veu de Cinta Massip i música de Toti Soler– i la seva novel·la La passió segons Renée Vivien (Columna Edicions, 1995). Encara em falten alguns títols, com el pòstum, Raó del cos (Edicions 62-Empúries, 2000), o Cau de llunes (Proa, 1977; Premi Carles Riba 1976).
“El meu amor sense casa”, per Cinta Massip i Toti Soler
Aquest és un poema de Desglaç, precisament el títol que va prendre també el disc en català de Miguel Poveda, on el cantaor (entre la dotzena de poemes musicats) posa veu a “Cançó del bes sense port” i “Pare-Esparver” de Maria-Mercè Marçal (Desglaç va ser editat per DiscMedi, l’any 2005).
“Cançó del bes sense port”, per Miguel Poveda
I “Pare-Esparver” també apareix com una lletania al final de l’últim videoclip de Lídia Pujol, que curiosament canta en anglès:
anhelenorme |
divendres, 3 de juliol de 2009 | 11:37h
“–La història és trista perquè és temps i perquè sap que serà oblidada –digué l’Dvànov a en Txepurni”: pàg. 383, Txevengur, d’Andrei Platónov (Edicions de 1984, 2009. 486 pàgs. Traducció de Miquel Cabal Guarro)
Jo en sé ben poc (per no dir gens, ja que tinc estudis...) d’Història, d’Antropologia, i de tantes altres ciències i coneixements acadèmics. Tampoc no defenso la ignorància i m’agrada tenir amistats que em fan cinc cèntims del seu saber, com la Teresa Ferré amb la seva dedicació (de més de deu anys, després d'estudiar juntes a la facultat) per l’obra del fotògraf Agustí Centelles i de la qual darrerament ha recollit i recull alguns fruïts saborosos. Però és clar, com va dir-me una persona un dia que menjàvem un tortell de reis al bar Elèctric de Gràcia, un periodista té tot un mar de coneixements, però d’un pam d’alçada (i encara crec que és una exageració, tal com van les coses avui...). O, com em va dir fa molts anys en Gerard Horta, quan jo acabava de sortir de la facultat: ‘tu és que ets massa literal...’.
I crec que no he millorat gaire amb el temps en les meves anàlisi vitals, socials i de tota mena. Ara bé, tinc uns quants punts on agafar-me i intento anar corregint o millorant sempre, a base de mirar-me als miralls de les persones (i les seves obres) que em vaig trobant i m'he trobat pel camí.
Avui vull dedicar aquest post a en Gerard Horta. Un bon amic, tot i que les trobades ara són més que esporàdiques... Poeta i antropòleg, gràcies a ell, per exemple, vaig conèixer durant una època el també antropòleg Manel Delgado, o també, em va regalar llibres d’una editorial desapareguda com va ser L’Aixernador Edicions [el primer títol de la col·lecció Veles e Vents la va inaugurar el poemari O res, d’Albert Mestres]. A L’Aixernador, Horta hi va publicar els seus ¡Queda’t a Macau i aprèn-ne! (1990) i L’erecció de l’instint espiritual (o l’amor dels trobadors) (1995).
Del seu primer poemari, us en mostro un parell de poemes il·lustratius:
Un pòrtic fosc de l’heroisme
Del seu cos visqueren un macarró la filla adolescent i un gos de cap rabiós. Amb la seva ira embolcallaren Mart, la Terra i el Sol.
(L’amant. Folladora d’un món en flames.)
En morir no plorà ningú, però. De les putes assassinades continuaren dient-ne democràcia i de les roses roges calcinades, bosc.
(pàg.29)
Arlequí
Són dos els colors i és una la naia obscura on la carn fretura i peten els fils trencats per desamors més incúria.
(pàg.38)
De L’erecció... cal dir que hi ha un pròleg d’Albert Mestres i un postfaci d’Enric Casasses. I hi ha diversos poemes que també havia vist recitar molt a en Gerard, com alguns d’aquests:
Cançó popular gallega
No sóc pas barquera, no sé, doncs, remar; moriré formosa i sola, aquí, en alta mar.
(pàg. 59)
El que he donat, això és el que tinc (adagi llatí)
Cremar estendards rics en mesquineses. Pugno per trobar-me. Vull embanderar de nou llunes blanques, fràgils, abismals.
(pàg. 76)
Déu entre els homes
¿Per virtut de quina tan estranya epifania em visites? Sento l’ardor de la solitud, l’amor de la companyia.
(pàg. 82)
Divisa
De la sang malsana dels humans en farem plor de vida, estany en boscos bords, la sortida dels amants, amor sens mida.
(pàg. 102)
I diu Casasses, entre altres coses boniques, de la poesia d’Horta, al post-faci: “La força energètica de tota aquesta poesia gravada amb foc als espadats infernals del paradís no s’ha pogut demostrar mai, ni mala falta que li fa. L’únic que hem volgut i hagut de fer sempre, amb aquesta energia, és celebrar-la: perquè sí, perquè és ella, ella, perquè és el material del nostre esperit (que com se sap és majorment fet d’heli, d’electricitat i d’hidrogen, amb un u per mil de buit absolut i certes quantitats variables de llet de gripau, anhel, petits moments i aigua d’arròs); i la matèria aquesta de l’esperit el que ella vol és cantar, que mal que bé ja ho va fent, ja”.
anhelenorme |
divendres, 26 de juny de 2009 | 11:53h
“(···) La pena, en canvi, era per a en Txepurni i els seus escassos camarades: ni en els llibres, ni en els contes, ni enlloc el comunisme no estava escrit com una cançó comprensible que es pogués recordar per confortar-se en un moment de perill (···). En Txepurni havia de recolzar-se únicament en el seu cor entusiasta i assolir el futur amb la força treballadora d’aquest”: pàg. 299, Txevengur, d’Andrei Platónov (Edicions de 1984, 2009. 486 pàgs. Traducció de Miquel Cabal Guarro)
Dimarts es van fer públics els 18 seleccionats que passen a la segona fase del Concurs Sona 9. Enhorabona!! Enguany hi faig de jurat per primer cop, amb una desena de persones més; abans, només hi havia col·laborat triant els poemes d'autors joves que s’ofereixen, en una de les fases, als grups per musicar-los. D’aquests versos, alguns arriben a figurar als primers discos (posteriors) dels grups novells. Va ser el cas dels versos d’en Pedrals, com deia en un altre post; de "Traïció oral" de Tomàs Àrias a càrrec del grup rumber Naraina (al disc Naraina Nano); o ara dels de Marc Romera al nou disc d’Espart, Namorat (Gorvijac Music, 2009), un treball amb un títol que és un curiós joc de paraules entre ‘anar morat’ i ‘enamorat’. El poema de Romera és “Illa, sobtada solitud prodigi”, ara en cançó, “Illa”. És un tema amb què solen obrir els seus directes Espart, com el del passat Festinoval [gran festival de grups emergents i millors persones, les de l’organització; enguany s’han hagut de traslladar al turó del Gardeny de Lleida, perquè, a un mes vista del festival, els veïns dels Camps Elisis es van queixar de la ‘contaminació acústica’... I em pregunto: Fins quan aquesta poca estima popular per la música i per la bona feina de la gent jove i emprenedora...?!].
“Illa”, d’Espart
He de dir que aquest poema que vaig triar, pel mateix autor, en Romera, no és sant de la seva devoció... el va qualificar quasi d’error adolescent... Això que ve a continuació és una part (de les automutilacions que faig sempre per qüestions d'espai) de la transcripció de l'entrevista que (retallada i editada) va sortir al número 157 d'Enderrock (d'altra banda, un dels números que estic més contenta d'haver-hi escrit, per l'entrevista a Pascal Comelade!!).
EDR: Què t’ha semblat que la majoria dels grups del Sona 9 hagin triat i musicat el teu poema “Illa, sobtada solitud, prodigi”? M.R: Bé, sorprès, perquè jo pensava que els havieu imposat el poema... I em sorprèn molt, sabent que hi havia per triar en Carles Rebassa, perquè té una poesia que té una força rítmica i musical molt potent. I a més el seu poema “Cant espiritual” és genial! Jo et dic seriosament que davant d’aquests poemes hagués triat el de Carles Rebassa, sens dubte. Tot i que té un parell o tres de versos que són una mica feixisitzants sobre la terra (‘i arrabassa els dos ulls de viu en viu/ als qui han perdut i menyspreen la terra’), em sembla un poema excepcional. EDR: Hi ha un vers del poema en sí que diu ‘Et masturbes/ amb els llibres, les drogues i els miralls’... M.R: Veus! És horrorós aquest vers!! Com heu pogut escollir aquest poema! És clar, quan algú escriu en un poema ‘et masturbes’ és que ha de ser molt jove... És un poema de joventut. És l’únic que fas, quan ets adolescent (riu), llavors ho has de dir, ho has d’escriure. La masturbació és una recerca fàcil de plaer, com ho són les drogues. Les drogues és la manera d’enganyar el camí de l’autoconsciència i l’autocontemplació. En el món del budisme, sempre es diu que la droga és la drecera per arribar-hi, d’una manera tramposa perquè sempre les necessitaràs... En canvi, si hi arribes de l’altra manera, per la contemplació a l’èxtasi, serà una arribada definitiva. EDR: En aquest últim llibre (La intimitat) hi ha bastanta droga també... M.R: Tinc una obsessió amb la ‘vasodilatació mariana’ entre altres coses perquè lluito contra aquesta doble moral i aquesta hipocresia brutal que hi ha en aquesta societat, en què el fet d’emborratxar-se en les festes familiars està molt ben vist i és del tot normal, i l’alcohol és una cosa que pots trobar en qualsevol botiga, i una cosa que és molt menys nociva, que és la marihuana, per unes qüestions polítiques i econòmiques, que es remunten a primers del segle XX, ha quedat absolutament estigmatitzada moralment. Em fa molt fàstic, aquesta doble moral. Jo puc parlar de drogues, però quan els meus personatges parlen positivament de drogues, només parlen d’aquesta positivament, de les altres no. Pot ser que algú se’n foti, però les altres no les defensaré mai. I entre les altres hi poso l’alcohol. Precisament a Amanida d’animals tinc un conte on uns amics, n’hi ha dos que fumen i un que beu, i el que beu tracta malament els altres perquè els diu que són uns penjats i en el fons el que fa el ridícul tota l’estona és el que beu. Els altres simplement estan al seu món feliços i contents. En absolut estic dient que la gent ha de fumar, eh, el que dic és que no es pot criticar una cosa i no una altra.
Per als que tingueu ganes de descobrir el Marc Romera escriptor i poeta (també hi ha l'editor), podeu llegir els següents títols: els llibres de poesia Genolls de fum (Llibres del Mall, 1988), Disfresses (Columna, 1990), La mandra (Columna, 1994), La mel (Cafè Central/ Eumo, 2002) i La pau del cranc (Empúries/Edicions 62, 2002); la novel·la Mala vida (Angle editorial, 2002) i els llibres de contes Amanida d’animals (Angle editorial, 2004) i La intimitat (Empúries, 2008). I n’hi ha més, de silencis i d’intimitats...
– Per alguna raó, la gent sempre somia durant la guerra i la revolució –pronuncià en Jéiev–. En temps de pau, això no passa: tots dormen com soques”: pàg. 331, Txevengur, d’Andrei Platónov (Edicions de 1984, 2009. 486 pàgs. Traducció de Miquel Cabal Guarro)
Si hi havia algú que als anys noranta encara vivia (o somiava) en un món revolucionari que suposava que havia passat als anys setanta en aquest país, aquest era Joan Vinuesa. Es comportava com un supervivent del llarg hivern, per molts, que van ser els anys vuitanta. Pintor i poeta, en Joan el vaig conèixer no sé ben bé quin dia de fa uns deu anys, però el que sí que he viscut són molts dies de compartir recitals i exposicions d’ell i la seva colla, excursions a la platja o a la muntanya, al litoral (els Muntells, ja esmentats en un altre post) i a l’interior (La Fresneda), o, fins i tot, un cap d’any de canvi de mil·leni memorable al Castell d’Alaró a Mallorca, on les dotze van sonar amb un de nosaltres enfilat dalt una escala tocant una campaneta del refugi i vam veure la resta d'illa il·luminada pels focs artificials. Ell té, a més, moltes fotografies en milers de diapositives (sense exagerar) amb què ha fixat diverses èpoques.
Si avui escric sobre ell és perquè s’apropa Sant Joan i, no és tant per la coincidència en el santoral, sinó perquè ell, durant anys i panys ha estat el motor perquè s’hagin fet festes i trobades de canvi d’equinocci [= Qualsevol dels dos temps de l’any en què el Sol, en el seu moviment aparent, passa per l’equador i en què el dia i la nit són d’igual durada en tots els punts de la Terra. Equinocci de primavera. Equinocci de tardor o d’autumne (DIEC)]. Un oasi, vaja...
Aquelles festes es van fusionar també amb la Trobada de Poetes i Titellaires, on van estar tant implicats el desaparegut i enyorat Pepe Otal i en Jordi Bertran. Otal posava sempre a disposició el seu taller del carrer La Guàrdia 11, a més del seu entusiasme per tots aquells que estimaven com ell les marionetes. Ahir mateix, al Rumbla Club de la Sala Apolo, el vam recordar el meu germà músic i jo quan els Papawa van tocar "Rascayú ¿cuando mueras que harás tú?", ja que en molts espectacles d'Otal, treia un titella-calavera i el feia ballar al so d'aquesta cançó precisament [D’altra banda, havia estat mariner i, no només per la barba blanca i la pipa, es notava... em ve un somriure quan sento parlar de Troia i penso en una festa a casa meva on flirtejava dient-me si podia ser el meu Paris...]. I Bertran, en aquelles trobades, posava en moviment aquella bellesa i art inefables amb els seus titelles de fils. Els seus personatges (Pep Bou, Dalí, Pau Casals, Charles Chaplin, Edith Piaf, Louis Amstrong, el pallasso Toti, la calavera, les ballarines...) tots els que els hem vist, els guardem a la retina com un tresor. Jordi Bertran, a més, canta i aquí aprofito per deixar-vos escoltar una musicació d’un poema de Joan Salvat-Papasseit (el que sempre m’ha encantat és “Dóna’m la mà”, i dels que té gravats... he intentat penjar un tema però no ha estat possible... equivocacions amb els formats, segur...):
“Txevengur es llevava tard; els habitants descansaven de segles d’opressió i no podien acabar de reposar. La revolució havia conquerit els somnis i la son del districte de Txevengur, i de l’ànima n’havia fet la principal professió. El caminant de Txevengur, en Lui, anava a bon pas cap a la capital de la província (···). Sense conèixer lletres ni llibres, en Lui es convencé que el comunisme havia de ser un moviment continu dels homes cap a la llunyania. Havia dit moltíssimes vegades a en Txepurni que declarés que el comunisme era un viatge i que arrenqués Txevengur del sedentarisme etern. (···) –L’home ha de ser regat pel vent –mirava de convèncer-los en Lui–, si no tornarà a dedicar-se a oprimir el feble, o bé s’assecarà tot sol i s’afligirà, saps com? Mentre que, fent camí, a ningú no se li escapa l’amistat i el comunisme té prou feina!”: pàgs.260-261, Txevengur, d’Andrei Platónov (Edicions de 1984, 2009. 486 pàgs. Traducció de Miquel Cabal Guarro)
BARCELONA és una ciutat que ha estat força cantada. A més de les odes de Jacint Verdaguer i Joan Maragall, per posar quatre exemples de cantants i músics, així d’entrada, només cal escoltar Pi de la Serra (“Passejant per Barcelona”), Quimi Portet (“La Rambla”), Gato Pérez (“Rumba de Barcelona”), o, fins i tot, Josep Pedrals i Guillamino (“Pèl i ploma”), que posen música als carrers dels Eixamples de Barcelona...
"Passejant per Barcelona", de Pi de la Serra, dins Qui té un amic (Ariola, 1989)
"La Rambla" de Quimi Portet, dins Hoquei sobre pedres (EMI, 1997)
"Rumba de Barcelona", de Gato Pérez , dins El último y el primero (CD2, reed. K.Industria, 1996)
"Pèl i ploma (marican urbana)", de Josep Pedrals i Guillamino, dins d'En/doll (La Breu/BankRobber, 2007)
“–I tu què creus –preguntà en Kopionkin–, el camarada Liebknecht era per a la Rosa el mateix que és un home per a una dona, o només m’ho sembla?
–Només t’ho sembla –el txevengurès tranquil·litzà en Kopionkin–. Però si eren gent conscient! No tenien temps: mentre es pensa, no es pot estimar.”: pàg.236, Txevengur, d’Andrei Platónov (Edicions de 1984, 2009. 486 pàgs. Traducció de Miquel Cabal Guarro)
Diuen les males llengües que ‘valencià i home de bé, no pot ser’... però n’he conegut més d’un que se salva d’aquest mal averany (o potser és que el País Valencià encara ens queda molt lluny als catalans del Principat...?!). Tot i que no són poetes, gent com l’amic Toni Mollà o el cantant Miquel Gil, m’han dit molt i molt en tots aquests anys i em sembla que veureu el perquè.
Miquel Gil, que encapçala aquest post (simplement perquè és la persona que embastarà el fil poeticomusical, intrínsec d'aquest endebloc), ha posat la seva gran veu i el seu talent al servei de molts poetes i crec que és el que millor ho ha fet en els últims anys (això és: posteriorment als grans noms de la Nova Cançó).
Per mi hi ha hagut un abans i un després...
“En Kopionkin ja havia demanat a en Txepurni què havia de fer a Txevengur. I aquest li havia respost: ‘Res, aquí no tenim ni necessitats ni ocupacions: viuràs interiorment com vulguis! Aquí, a Txevengur, s’hi està bé: hem mobilitzat el sol per a una feina eterna i hem dissolt la societat per sempre!’”: pàg.248, Txevengur, d’Andrei Platónov (Edicions de 1984, 2009. 486 pàgs. Traducció de Miquel Cabal Guarro)
Començo a escriure aquest post quan gairebé tothom (i això inclou a la majoria de poetes i intel·lectuals també) està mirant el partit del Barça, dimecres al vespre. Sé que afirmar això em resta punts davant la majoria de catalans mortals. Recordo com el poeta Albert Balasch –últim guardonat amb el VIII Premi Sant Cugat a la Memòria de Gabriel Ferrater– em deia en una entrevista que la poesia era per a ell un consol, com el futbol. I li he dit fa poc, que jo, reconec, em quedo sense un d’ells... Com tampoc no he aprofitat aquesta nit sonada, per anar al 25è Festival Internacional de Poesia de Barcelona (que vaig recomanar la setmana passada i, si algú hi ha anat, potser estaria bé que expliqués l'experiència en un missatge...).
Sí que vaig anar, però, dins la Setmana de Poesia a Barcelona, diumenge passat a la lectura passejada que van fer vuit joves poetes (Elies Barberà, Amat Baró, Pau Bou, Eduard Carmona, Moixic, Jaume C. Pons, Carles Rebassa i Martí Sales) d’Insuficiència mitral (Lumen, 1997. Premi Aula de Poesia de Barcelona 1996), tot un homenatge al seu autor, Jordi Vintró, a qui dedico aquest text. Ell va estar present al llarg de tot el recorregut que vam fer una cinquantena de persones baixant l’Avinguda Gaudí des de l’Hospital de Sant Pau a la Sagrada Família. Era una iniciativa de Josep Pedrals, que darrerament ha guanyat dos concursos de Poetry Slam, un a Osaka (Japó), l’altre a Almería (Espanya), i com sempre va fer d’excel·lent mestre de cerimònies. També hi van ser presents altres poetes com Marc Romera, Tomàs Àrias... i músics [que són de Sarrià, com Vintró] com Josep Torelló (Els Amics del Bosc) o El Pèsol Ferèstec. I d’aquest últim, s’espera un disc ben aviat, on apareixerà un poema de Vintró musicat, que em permeto la llicència d’avançar... “Carta blanca”, dins el poemari Cartes de sotamà (La Breu Edicions, 2006).
