Anhel Enorme

Bloc d'Helena Morén Alegret

23 de març de 2015
0 comentaris

Joan Baez: “Now you’re telling me You’re not nostalgic Then give me another word for it You who are so good with words…”

JoanBaez

Escric aquest post just tornant del primer concert de Joan Baez al Palau de la Música Catalana a Barcelona (dia 19 de juny de 2015). Ha estat immensa. Clar que era el primer cop que l’escoltava en directe, tot i que no la primera vegada que sentia les seves cançons. Havia escoltat molt, moltíssim sobretot a la meva adolescència (abans de tot això que escric), una k7 on apareixien algunes de les que ha continuat cantant avui: “Diamonds and Rust” (la del títol del post), “Gracias a la vida”, “Here’s to you” i fins i tot la seva versió de “Rossinyol”, que avui no ha sorprès tant com que agafés un llibre i llegís tot cantant, mentre un músic feia la melodia al piano, un fragment de “Viatge a Ítaca” de Lluís Llach, aquell del ‘més lluny, sempre molt més lluny…’ * La pena ha estat, per mi, que ni el ‘bell boscatge’ (que ella continua pronunciant com ‘bocatge’) no s’ha sentit piular cap ocell (com recordava d’oïdes, de la cinta de cassette dels vuitanta), ni hi ha hagut grans cors per als arbres caiguts més recents. La gent s’ha fet seu l’immobilisme del “No serem moguts” que ara ha perdut el sentit de lluita entre el seu públic ** i on tothom sembla que fa un pícnic ‘a prop del pi de la ribera’. És indiscutible que les cançons m’agraden i agraden, però no comprovar com s’ha esvanit tot un univers, una direcció poètica i reivindicativa amb què el públic de la platea i les llotges ja no combrega i n’esdevenia simple espectador (i que consti que jo no em vull salvar de la crítica per un simple record en cinta de cassette o alguns anhels enormes que he anat perdent). I és que ni tan sols els grans cors de “Donna Donna” contenien cap espiritualitat que s’adiria a la cançó hebrea. En canvi, la cançó amb que ha iniciat el concert sí que m’ha semblat encertada per als assistents que havien pagat entrades a preu de Palau. Una cançó que diu: ‘Show me the homeless…’ (“There but for Fortune” http://www.metrolyrics.com/there-but-for-fortune-lyrics-joan-baez.html) I just aquest matí he contemplat un cartell al costat d’una farmàcia de l’Avinguda Tarradellas que deia: “No doneu almoina als pidolaires” (diuen que és perquè són màfies, però no serà que és molt molest tenir-los cada dia a les portes de les cases i els establiments?). I aquesta tarda la ferum d’un sense sostre em passava en el moment que m’acabava un tros de coca de sucre i aquella pudor que desprenia m’ha amargat la dolçor. M’ha passat de llarg i no li he donat cap almoïna i cada dia veus més gent necessitada pels carrers i quan Joan Baez ha insistit en la cançó que ens havíem de sentir afortunats he pensat que encara que estic en un moment delicat, hauria de moure fitxa per sentir que sóc útil, a part d’afortunada. Però el somni col·lectiu en el concert se m’ha esfumat del tot quan ha sortit la seva assistent a cantar amb ella i Baez l’ha presentat com la que li doblega el pijama perquè el trobi a punt quan se’n va a dormir. I la noia cantava molt bé, però quan sortia Baez semblava la gran germana de la caritat i la que cantava amb ella, la noia que ha aconseguit sortir d’un ambient obscur com el de “The House of the Rising Sun”, que també ha cantat. És clar que la llum emergia quan Baez li feia unes segones veus celestials, però la fortalesa de la dona amenaçada de mort diversos cops per les seves lluites, costava d’imaginar. Sí, ella pot fer el que li plagui a aquestes alçades i sap fer tant bé de corista com quan acompanyava enamorada a Bob Dylan, de qui per cert crec que només ha fet “Its All Over Now Baby Blue” , i ha recordat aquells primers temps amb el “Joe Hill” que va interpretat a Woodstook, i s’ha decantat cap a la recta final més a favor de Johnny Cash (“Long black veil”) i John Lennon (“Imagine”). Però el folk és el que li escau millor a Baez, per alguna cosa en va ser la reina, i el seu ventall de registres és ampli, des de l’oest amb “The Lady of the West” fins “Seven Curses” o “Give me cornbread when I’m hungry”, passant per la sempre immensa “Llorona” (que jo vaig sentir per primer cop en directe per la Lila Downs, però ja m’he descomptat de les persones a qui l’he vist versionar). Joan Baez canta bàsicament les tres ferides (“He came with three wounds”) que ens marquen a tots: vida, mort i amor. Que triï, la cançó (adaptació del poema “Llegó con tres heridas” musicat per Joan Manuel Serrat), l’amor per acabar-la, fent bategar les cordes de la guitarra al final, és una sort pels que encara ens podem permetre glatir sense pidolar un crustó de cor. Avui la meva oïda i entranyes han volat amunt, però no tinc gaire clar que això signifiqui molt més que enllumenar la ruta de l’ànima de qui estic estimant… que ara mateix, és la meva. Perquè potser puc empatitzar i sentir morts els meus dos homes pel camí i me n’he alliberat, com també canta la Baez. Però el món gira a la seva i el comentari d’un company periodista al final del concert ha estat: “Ha faltat que cantés ‘Blowin’ in the wind”’. Doncs, això, jo em pregunto ‘quantes vegades podrem mirar amunt abans d’arribar a veure el cel’… i no sentir (tant les dones com els pidolaires) un sostre de vidre tallant.

Per les veus eternes de Baez i la seva autora Violeta Parra, i l’esperança i alegria vital que despren, trio aquesta cançó: “Gracias a la vida” http://www.youtube.com/watch?v=Pz_7h2Ytq1k

llibre joan baez

* El fragment de Lluís Llach que va cantar Baez:

‘Més lluny, heu d’anar més lluny
dels arbres caiguts que ara us empresonen,
i quan els haureu guanyat
tingueu ben present no aturar-vos.
Més lluny, sempre aneu més lluny,
més lluny de l’avui que ara us encadena.
I quan sereu deslliurats
torneu a començar els nous passos.
Més lluny, sempre molt més lluny,
més lluny del demà que ara ja s’acosta.
I quan creieu que arribeu, sapigueu trobar noves sendes.’

** dir que la foto del concert de Xavi Mercadé que encapçala el post és de l’endemà al que jo vaig anar. Crec que és important remarcar-ho perquè el primer dia va vestir de ‘traje’ negre amb un vestuari que l’emparentava més a Johnny Cash, mentre que el segon dia va triar portar texans i camisa blanca. Aquí el set list del segon dia de concert, que no va variar gaire del primer.

setlistBaez

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!