Anna Akhmàtova: ?Mai el meu cor, però, no oblidarà qui va donar la vida per un sol esguard?

Avui Dia de la Dona Treballadora se sol parlar de diferències i
injustícies arreu del món aplicades a les dones. Però hi ha coses, com
el ‘no mirar enrere’ (perquè sovint fa mal), que són tan velles i tan
universals com la Bíblia. Avui vull oblidar la de la costella, i
rememorar com de bella i misteriosa és la història de la dona de Lot.

Moltes poetes s’hi han referit i aquí van uns quants exemples (aquest post està dedicat sobretot a les meves amigues que han parit o estan a punt de parir, perquè com a mínim els dos primers anys de maternitat són bonics, però també molt durs…).

«La dona de Lot, que anava darrera, es tombà i es convertí en columna de sal»…
El primer cop que recordo haver llegit sobre ‘la dona de Lot’ en una poeta, va ser quan vaig llegir l’antologia en català de la polaca Wislawa Szymborska (1923), quan va guanyar el premi Nobel de Literatura l’any 1996. Hi apareixen a l’antologia poètica [Vista amb un gra de sorra, Columna, 1998, traducció Josep Maria de Sagarra, 1997], malauradament, només fragments i no el poema sencer (del recull Un gran nombre, 1976):

La dona de Lot

Em vaig tombar segurament per curiositat.
Però, a més de la curiositat, vaig poder tenir altres motius.
Em vaig tombar per recança d’una gibrella de plata.
Per descuit, mentre em cordava la corretja de la sandàlia.
Per no haver de continuar mirant el clatell virtuós
del meu marit, Lot.
Per la certesa sobtada que, si moria,
ell ni tan sols s’hauria aturat.
Per la desobediència dels submisos.
En parar l’orella i sentir que ens empaitaven.
Sobtada pel silenci, amb l’esperança que Déu s’havia repensat.
Les nostres dues filles desapareixien ja darrere el cim del turó.
Vaig notar el pes de la vellesa. De l’allunyament.
De la vanitat d’una vida errant. De la somnolència.
Em vaig tombar en deixar el farcell a terra.
Em vaig tombar per la por de no saber on posar el peu.
En el meu camí havien aparegut escurçons,
aranyes, rates de camp i pollets de voltor.
Allò ja no era ni bo ni dolent: senzillament, tota cuca viva
s’arrossegava i saltava en una munió que feia pànic.
Em vaig tombar per una sensació de solitud.
Per la vergonya de fugir d’amagat.
Pel desig de cridar, de tornar.
O potser tot just quan es va aixecar un vent
que em va desfer els cabells i em va tirar la roba amunt.
[···]
Em va fer la impressió que ho veien des de les muralles de Sodoma
i esclafien, una vegada i una altra, en un riure sonor.
Em vaig tombar de la ràbia.
Per sadollar-me de la seva enorme ruïna.
Em vaig tombar per tots els motius suara esmentats.
Em vaig tombar no pas per pròpia voluntat.
Va ser un roc que va caure, sorollant sota meu.
Va ser una escletxa, que em va barrar el pas de sobte,
arran de la qual saltironava una llebre, dreçada sobre les anques.
I en aquell moment totes dues vam mirar cap enrere.
No, no. Jo no vaig deixar de córrer,
d’arrossegar-me, de giravoltar,
fins que una foscor no es va desplomar del cel,
i amb ella una sorrera calenta i un plujam d’aus mortes.
Per la manca d’alè, em vaig cabdellar moltes vegades.
Si algú m’hagués vist, hauria cregut que ballava.
No està exclòs que no tingués els ulls oberts.
És possible que caigués de cara a la ciutat.

La curiositat va matar la gata… Però té unes quantes vides més.
L’any 1990 Monika Zgustová i Maria Mercè Marçal van fer la traducció de Rèquiem i altres poemes de la poeta russa Anna Akhmàtova (Edicions 62, 1990). I en aquest recull figura la que crec que és la primera traducció de “La dona de Lot” d’Akhmàtova al català. Amb cita bíblica i tot:

La dona de Lot

«La dona de Lot, que anava darrera, es tombà i es convertí en columna de sal» Llibre del Gènesi

I l’home just seguí l’emissari de Déu,
gegantí i resplendent, per la muntanya negra.
Una veu de frisança, mentre, deia a la dona:
No és massa tard, encara, encara pots mirar.

Mira les torres roges de Sodoma on nasquéreu,
la plaça on tu cantaves, l’eixida on vas filar…
Els finestrals deserts de la casa alterosa
on et naixien fills, fruit d’un vincle feliç.

Un esguard! –I, aglevats per un dolor mortal,
els ulls ja no pogueren, de sobte, mirar més.
El cos esdevenia de cop sal transparent
i les cames lleugeres s’arrelaren a terra.

Qui per aquesta dona aixecarà el seu plany?
És res de massa fútil per fer-ne una cabòria?
El meu cor, tanmateix, ell sol, no oblidarà/
la qui donà la vida només per un esguard.

Tornarem a Akhmàtova, però abans un record més de Marçal… El llibre Homenatge a Maria-Mercè Marçal (Empúries, 1998) s’obre precisament amb “La dona de Lot (sobre un vell tema reprès per Anna Akhmàtova)” i Marçal escriu, reprenent els primers versos de la poeta russa:

L’home just va seguir l’emissari de Déu,
gegantí i resplendent, per la muntanya negra.

L’ull terrible del Sense Nom
Sotja cec el silenci de la ciutat damnada.
Sense fites ni fons, la culpa és un mirall voraç
xuclant l’oblit intens de la pupil·la.
L’àngel escriu un sol camí. Per la muntanya
negra brilla un sol traç. La vall verdeja en va.
Un glavi lluminós sega l’arrel més viva.
La sang, sense demà, roda en un cercle clos.
L’ull sinistre del gegant
escup l’incendi, sal de llàgrima aturada.
I una mar morta colga l’urc del cos sense llengua.

L’home just sent la Veu que el crida pel seu nom.

Triat, amorosit, encimbellat de cop
damunt l’espatlla de l’Altíssim,
la còrnia divina frec a frec dels seus ulls,
veu la nova ciutat, enllà d’enllà,
cingla carrers i places, segella pacte i llei.
S’esgoten el desert i la set i el silenci.

Endins d’endins, clavada a terra,
cega com la llavor, creix una veu
i es fa arrel en l’entranya de la dona:

No és massa tard, encara, encara pots mirar.

Mira enrera, cap Veu no coneix el teu nom.
I el teu cos allà resta, ofert a un déu ignot (ebri de pluja i sol).
Sotmesa arreu on vagis a llei d’estrangeria,
ombra seràs des d’ara, desposseïda arreu,
perquè només t’és pàtria allò que ja has viscut.

Un esguard! –I, aglevats per un dolor mortal,
els ulls ja no pogueren, de sobte, mirar més.

La rígida camisa de força de la sal
bloqueja la follia. La pantalla és en blanc.

A l’alba reverbera la història sense història.
El gest es perpetua
gegantí i resplendent.
I en la duresa mineral impresa
fulgura la pregunta sense veu:

Quin era el Nom de la dona de Lot,
la qui donà la vida només per un esguard?

Força dones han donat la vida per l’esguard d’un ésser estimat… Ara bé, Anna Akhmàtova va donar-la per descriure el dolor i el dol de les mares, filles i esposes russes, als anys trenta del segle XX. Ella mateixa va ser una mare coratge, com deia ahir mateix un amic. Com explica Pilar Godayol a Moments femenins de la humanitat. Quinze dones que han fet història (Mina, 2007) a l’apartat dedicat a Anna Akhmàtova, poeta del dolor (1889-1967):

«L’escriptora Lidia Txukóvskaia relata en el seu dietari com va sobreviure Rèquiem, un poemari impactant sobre l’amor i el dolor, que la poeta Anna Akhmatova va compondre oralment i de manera clandestina per por de les represàlies durant el terror estalinista dels anys trenta. Com que no es podia escriure ni publicar poesia d’aquesta mena i l’autora ja no confiava en la seva memòria, Akhmatova es reunia individualment amb persones de confiança (en van arribar a ser set) i els escrivia els versos, que després demanava que memoritzessin. A la trobada següent li recitaven les línies de l’últim encontre i hi incorporava noves composicions. Akhmatova no temia per la seva vida, sinó per la del seu fill, que, a pesar dels esforços de la mare, passà més de dues dècades entre presons i camps de treball soviètics. La poeta era conscient que unes ratlles seves podien canviar el destí del noi. Per això, callava i componia en silenci, sense la presència de papers que la poguessin delatar, tan sols amb l’ajuda de la memòria de la gent més propera.» (pàg. 123)

Aquesta història no us recorda molt el poètic, meravellós i més popular llibre de Ray Bradbury? El venerable escriptor de noranta anys, autor de Fahrenheit 451 (Proa, 2000; original: 1953), tot i que va oblidar (segurament va obviar, perquè no suporta les demandes de les minories) que darrera algun llibre, hi havia una dona –és clar que la seva Clarice, pot inspirar-se des de Sherezade a Clarice Lispector–, té fragments tan fabulosos com:

Pàgs.84 (Montag) –Aquesta nit he estat pensant en la quantitat de querosè que he fet servir els darrers deu anys. He pensat en els llibres. I me n’he adonat, no se m’havia acudit mai, que rere cadascun d’aquells llibres hi ha un home. Un home que el va pensar. Un home va estar-se molt de temps a posar-lo per escrit. Mai no ho havia pensat, tot això –va llevar-se del llit.
»Potser a algun home va costar-li tota la vida escriure alguns dels seus pensaments, anar mirant el món i la vida al seu voltant, i jo hi vaig arribar en un parell de minuts i, bum! tot a can Pistraus.

Pàg. 190 Tots tenim memòria fotogràfica, però ens passem la vida aprenent com fer-nos-ho per bloquejar allò que de veritat hi ha dins nostre. En Simmons hi ha treballat durant vint anys i ara tenim un mètode gràcies al qual podem recordar qualsevol cosa que hagi estat llegida.

Pàg.192 Si som destruïts el saber morirà, potser definitivament.
(···)
Quan la guerra haurà acabat, potser podrem ser útils al món.
–De veritat penseu que llavors us escoltaran?
–Si no, només haurem de continuar esperant. Passarem els llibres, oralment, als nostres fills i deixarem que ells esperin, com nosaltres, l’altra gent. D’aquesta manera, és evident, hi haurà molta cosa que es perdrà. Però no pots obligar la gent a escoltar-te. Han de ser ells que, quan sigui l’hora, ens vinguin a buscar i es preguntin què ha passat i per què el món els ha explotat sota els peus. Això no pot durar.

Pàgs. 204-205 tenien per davant una llarga caminada, fins al migdia, i si no deien res era perquè havien de pensar-ho tot i recordar tantes coses. Potser més endavant al matí, quan el sol fos alt i els hagués escalfat, començarien a parlar, o bé a dir només les coses que recordaven, per estar segurs que eren allà, per tenir la certesa absoluta que les coses eren fora de perill, dins ells. Va sentir l’agitació lenta, la lenta ebullició de les paraules. Quan li arribés el torn, què podia dir?, què podia oferir, un dia com aquell, per fer el viatge una mica més senzill? Cada cosa té el seu moment. Sí. Hi ha un temps per enderrocar i un temps per construir. Sí. Un temps per guardar silenci i un temps per parlar. [ref. Llibre Eclesiastès 3: 1-11]
 

Però no ens anem de mare… I recupero l’última traducció (d’on surt el títol d’aquest post) que s’ha fet del poema “La dona de Lot”, dins de la Poesia Completa d’Anna Akhmàtova (Edicions 1984, 2009), traduïda i editada per Jaume Creus, amb la mateixa cita del Llibre del Gènesi, però recordant que és el versicle 19, 26.

I anava el just darrere l’enviat de Déu,
enorme i radiant, per la negra muntanya.
Però parlà el neguit en veu alta a la dona: 
«No és pas tard, pots contemplar encara

les roges torres de la Sodoma natal,
la plaça on cantaves, el pati on filaves,
les buides finestres de la casa elevada
on paries els fills al teu home estimat.»

Es va girar –paralitzats per un dolor mortal,
no van poder mirar més als seus ulls;
el cos se li tornà de clara sal
i els àgils peus a terra s’incrustaren.

Qui, doncs, la plorarà, aquesta dona?
No sembla pas la menor de les pèrdues?
Mai el meu cor, però, no oblidarà
qui va donar la vida per un sol esguard.

24 de febrer de 1924

«La tecnologia i la indústria han obligat l’art a enfrontar-se amb el problema de la CONSTRUCCIÓ com a principi actiu, no com a invenció contemplativa», deia Varvara Stepànova l’any 1921 (com es pot veure a l’exposició Construir la revolució. Art i arquitectura a Rússia 1915-1935). L’exposició veu una cara amable de la revolució soviètica. La brillant. L’enginyosa. L’avantguardista.

I així seguim dones i homes, construint per enderrocar, enderrocant per construir.
Però sobretot, seguim. Bob Dylan diu que ell, a la carretera, enganxat a la línia blanca, de bolo en bolo i…  

Don’t Look Back, de Bob Dylan

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*