A casa
sempre m’havien dit que la mà dreta no ha de saber el que té l’esquerra. Una frase
que té a veure amb el seny català, amb allò de no estirar més el braç que la
màniga.
A Catalunya,
però, tenim una mà amputada i això fa que, ni volent, ens puguem permetre fer
jocs de números. En no disposar de la nostra pròpia fiscalitat, en no recaptar
els nostres impostos i després
transferir a Madrid allò que la solidaritat ens obliga, com fan els bascos i
els navarresos, tenim un marge de maniobra que, de tan estret, és una cotilla.
La nit que
el Parlament va aprovar l’Estatut real, aquell que es va malmetre passades les
portes de l’hemicicle, els polítics, pujats a l’estrada, parlaven de com
canviaria el país ara que Catalunya tindria la seva Agència Tributària. Ara
sí, els catalans començaríem a ser una mica amos del nostre destí perquè
tindríem les claus de la caixa (i ja se sap que la llibertat entén de diners).
Doncs a
l’hora de passar els ribots –els pactats i els no pactats–, a Madrid se’ns
van quedar la caixa, ens van prendre la clau i ens van picar a les mans, perquè
amb els diners no s’hi juga.
Una política
fiscal pròpia ens permetria
avançar molt més, perquè no hauríem de dedicar els nostres recursos a
engreixar d’altres territoris (perquè els suplim mancances i els engreixem).
El Cercle
Català de Negocis fa un interessant càlcul sobre l’aportació dels treballadors
a l’IRPF mitjançant la nòmina. Segons aquests empresaris, l’IRPF de la nòmina
es podria reduir un 48,5% i la quota que paguem a la Seguretat
Social, un 13,2%. No està gens malament, no? Diuen que l’impost de societats es
podria reduir un 20%, cosa que activaria el teixit econòmic, i les cotitzacions socials un 10%.
En qualsevol
cas, dades a banda, el més important és que disposaríem de prou liquiditat per
invertir en sectors clau o per no fer retallades. No tenim res a perdre i molt
a guanyar.
Avui he iniciat a El Punt Avui una sèrie de quinze articles amb els Motius per desenganxar-se d'Espanya. Aquí teniu el primer escrit:
Fa pocs dies per fi un conseller de la Generalitat, en aquest cas el d'Economia, Andreu Mas-Colell, reconeixia que el dèficit fiscal interregional estructural de Catalunya és de 16.434 milions d'euros, una xifra que equival a un 8,4% del producte interior brut, el PIB.
D'aquesta manera Mas-Colell donava la raó als qui, com el Cercle Català de Negocis, fa anys que defensen des de la societat civil que l'espoliació fiscal és de 22.000 milions d'euros. Hem de tenir en compte que la xifra balla cada any, però el que és realment important és que el conseller reconeix un gens menyspreable terra de 16.434 milions, a partir del qual la nostra penúria econòmica no pot fer altra cosa que créixer.
Ni l'Estatut, ni els raonables intents polítics d'arribar a un acord amb Madrid des de l'època de Convergència fins a la del tripartit no han servit de res.
L'Estat no vol entendre de regles d'anivellament i per això, gràcies a la generositat que se'ns imposa des de l'Estat central, passem de ser la tercera comunitat en capacitat econòmica a ser l'onzena. Gràcies als nostres impostos, Extremadura, que és la penúltima comunitat autònoma de la llista abans que es reparteixin les misses, acaba sent la primera. Allà hi viuen poc més d'un milió de persones, aquí més de set...
Què fan ells amb els nostres diners? Aeroports com el de Ciudad Real –tancat per falta de vols i passatgers– i línies d'alta velocitat que tenen nou passatgers/dia. O coses útils per reforçar la capitalitat: Madrid ha pogut fer, entre 1985 i 2005, 600 quilòmetres d'autovia i Barcelona només 20, segons el Cercle d'Estudis Sobiranistes.
La finalitat de l'espoliació és clara. Però i nosaltres, què podríem haver fet? Doblar el pressupost de la Generalitat. Segons el CCN, amb tres dies del que ens foten hauríem pagat el sincrotró Alba (200 milions) i amb un dia podríem fer quinze centres educatius. Què hi fem aquí?
Fa una certa gràcia veure com els «intel·lectuals» i gent de la
faràndula espanyola es mobilitzen per reclamar els drets del Sàhara quan
no han mogut ni un sol dit per denunciar les agressions a les quals ha
estat sotmesa Catalunya per part de la judicatura i de certs partits
polítics. On és tota aquesta gent de l’esquerra espanyola quan el PP i
Ciutadans es dediquen a judicialitzar la democràcia portant al TC tot el
que fa referència als drets lingüístics dels catalans? Deu ser que és
més fàcil mullar-se per les coses que estan a una distància prudencial
que no pas per les que impliquen arremangar-se i poden provocar que hi
hagi empresaris que potser no et contractin… No deixa de ser curiós
veure aquesta estola de personatges prenent part d’una manifestació on
hi ha un grup de gent que crida a favor de la guerra contra el Marroc!!!
Només calia veure les imatges de TV3 d’aquest matí per sentir les veus
dels sahrauís que deien que l’única solució pel seu problema és la
guerra. Estem arreglats.
Estic amb Felip Puig: és un insult a la intel·ligència dels
castellanoparlants de Catalunya pressuposar que no entendran un debat en
català. Ja el poden desautoritzar Mas i Duran, perquè tenen por de
perdre el més mínim vot, però ens creiem el país o no ens el creiem. O
creiem que les enquestes diuen la veritat quan asseguren que
pràcticament el 90% de la població del català entén (que no vol dir que
el parli) el català o diem que la realitat és una altra i que entre tots
l’hem falsejada. O és que ara donarem la raó a Ciutadans? Ja podem
estar d’acord que l’audiència de TV3 no és la mateixa que de Tele 5,
però posem-hi matisos. Els que miren Tele 5 i són del Barça miren TV3
quan retransmet els partits, o no? No serà que, sigui en català o en
castellà, el que diuen els polítics no interessa a l’audiència… M’apunto
a la tesi de l’amic Cuyàs que en la tertúlia d’Els matins de TV3
defensa que es faci un debat en castellà per a tota Espanya en una
cadena estatal. A veure si així ens entenen. Això tindria lògica i
estaria en la lògica d’un estat plural. Però no és això el que busquen
PSC i CiU. El més patètic del cas és veure persones com l’Antonio Franco
a la mateixa tertúlia de TV3 defensant que hi ha d’haver un debat en
castellà perquè a Catalunya hi ha gent que li és més còmode que li
parlin en castellà. També hi ha gent que voldria que li parlessin en
urdu i no ho fem. O és que ara estem per la fragmentació social de
Catalunya?
L'independentisme català és minifundista. Més i tot que el comunisme,
amb el qual comparteix l'esquema de promoure l'atomització al mateix
temps que demana la unió dels grups, grupets i grupuscles que componen
el seu univers.
No podrem construir una alternativa seriosa a
Espanya mentre les capelletes s'imposin a la unitat d'acció. Espanya és,
des d'un punt de vista polític, una realitat molt potent. Allà, la
dispersió política és molt petita, fins al punt que els partits
majoritaris han absorbit els extrems, que han optat per infiltrar el seu
pensament en el corrent majoritari, aconseguint-ho de manera evident al
Partit Popular, per exemple. Encara més, quan es tracta de l'objectiu
comú, d'això que ells en diuen la pàtria, les diferències entre els dos
grans blocs desapareixen i els discursos, amb matisos, de socialistes i
conservadors són els mateixos.
La dispersió de l'independentisme català es podria justificar per un problema de programa, però no és el cas. Es desconeix, i
aquesta és una de les greus mancances de l'independentisme català, com
seria aquest nou Estat, quines línies mestres marcarien el futur del nou
país. Tampoc no hi ha grans divergències en el full de ruta que ens ha
de portar a la llibertat, perquè pocs l'han fet públic. El missatge
només és un: independència. Doncs amb això no n'hi ha prou per assolir
una majoria ni electoral ni parlamentària.
El panorama dels
partidaris de la secessió està dominat per un excessiu personalisme que
no ens porta enlloc. El mateix que ha fet que les consultes sobiranistes
arreu del país hagin estat un graó per sota del que podrien haver estat
o que ha portat al fracàs la presentació de la IP i la ILP per
aconseguir la convocatòria d'un referèndum sobiranista. No hi havia una
majoria social que sustentés les iniciatives, tan preocupats com estan
uns i altres per les seves parcel·les d'un poder que és inexistent i per
capitalitzar un èxit que, avui, és un fracàs.
O
l'independentisme, des de les singularitats pròpies de cadascú, articula
una solució comuna i ho fa amb la complicitat dels partits majoritaris,
cosa indispensable, o continuarem fent el ridícul.
El nostre és un país construït a base de renúncies. Una situació a la
qual hem arribat històricament per un pragmatisme mal entès, que ens ha
portat a escollir mals pactes abans que un bon enfrontament. Durant
molts anys, els dirigents d'aquest país, els d'abans però també els
d'ara, ens han fet creure que el diàleg podia ser sincer i que no
convenia tibar la corda amb Espanya. La prudència ens ha fet traïdors,
perquè no ens hem adonat que a l'altra banda de la corda no hi havia
ningú i que, per tant, tibant de la corda tampoc no hauríem pres mal, en
tot cas podríem haver estat conscients abans que se'ns estaven rifant.
Així estem.
Aquest punt de renúncia ha estat sobretot polític però
també en certs aspectes socials, i el que ho il·lustra millor és el
darrer balanç de política lingüística de la Generalitat, que constata
que el col·lectiu de ciutadans que només s'expressa en català ha
disminuït en onze punts en només cinc anys, passant del 46 al 35%. Una
xifra preocupant. Aquesta reducció descriu, d'entrada, una situació de
bilingüisme real, que no deixa d'amagar una major penetració del
castellà en els àmbits de relació no reglats (la vida al carrer, les
converses entre amics, veïns...) Els catalanoparlants ens estem passant
al castellà.
Això passa en un moment, les dades de l'anàlisi són
de 2008, que la població estrangera resident a Catalunya representa un
16,4% sobre el total. El percentatge més alt i la xifra més elevada en
termes absoluts de l'última dècada. Els catalanoparlants, fem un
exercici de consciència, estem fent una nova renúncia, aquest cop a una
cosa tan fonamental en la nostra essència identitària com és la llengua.
Hi ha algú de nosaltres que, amb més o menys assiduïtat, no faci servir
el castellà sobretot si s'ha de relacionar amb persones vingudes de
l'estranger, especialment de l'àrea de l'Amèrica Llatina? Per què no
respectem el seu dret, i el seu deure, de conèixer la nostra llengua i
els reconeixem la capacitat intel·lectual d'aprendre-la? Per educació o
per comoditat hem renunciat a fer de mestres; potser hi haurà un dia que
els nostres fills no podran renunciar a res més perquè ja no els
quedarà res.
Aquest no ha estat un bon any per a l’alcalde de Barcelona. La màxima
de Murphy: “Si alguna cosa pot sortir malament, sortirà malament”,
s’ha complert fil per randa en el seu cas. I això que semblava que la
nau municipal havia de ser fàcil de redreçar, després de la
desafortunada gestió de Joan Clos i del cop moral que havia suposat per
als seus organitzadors el fracassat Fòrum Universal de les Cultures,
que a banda de dubtes sobre els comptes públics ha deixat una gran
esplanada a Barcelona que la ciutat no sap ben bé com ocupar.
El full de ruta de l’hereu de la vara d’alcalde havia de ser
senzill: no afrontar grans reformes i aplicar-se en dos camps prou
sensibles per a la ciutadania com la seguretat i la neteja. Comandar,
en resum, una etapa de transició comuna a moltes ciutats europees que
pateixen, com Barcelona mateixa, els rigors de la recessió mundial.
Però Hereu va decidir complicar-se la vida (i de quina manera!).
Calia situar la ciutat davant un nou repte de volada i per això
l’alcalde va proposar que la ciutat comtal acollís una nova edició dels
Jocs Olímpics d’Hivern, en coordinació amb les estacions d’esquí del
Pirineu. El cas, però, és que allà no en sabien res i que Barcelona va
ignorar Lleida, per a qui els Pirineus són el seu actiu econòmic i
turístic més important. La troca estava embolicada i va arribar la
consulta de la Diagonal per rematar-ho. Jordi Hereu va mentir quan va
dir que havia votat; tothom ho va veure, però ell va mantenir una
versió que l’únic que feia era erosionar la seva credibilitat. Hauria
estat més honest admetre la veritat. Com estava cantat, la consulta va
ser un autèntic desastre que va acabar d’enfonsar la credibilitat
d’Hereu i dels socialistes.
La resposta va ser una fugida endavant en la qual Hereu va renegar
de tot el fet fins aleshores: la consulta mateixa i la proposta dels
Jocs. Tot quedava invalidat perquè Hereu havia descobert, de cop i
volta, que els barcelonins tenien altres prioritats en ment. És molt
difícil que la campana salvi Hereu –només li ha faltat el cas del
Palau–; ha fet massa coses malament i, sobretot, ha generat la sensació
que navegava. Bé, més aviat, que el vaixell li feia aigües.
En legítima defensa, Lluís Prenafeta, encausat per l’Audiencia
Nacional en l’anomenat cas Pretòria ha escrit el llibre El malson. El
volum és, evidentment, un al·legat d’innocència i una explicació, més
aviat somera, dels dies que va passar en mans de les forces d’ordre
públic espanyoles. Qui esperi trobar-hi rebatudes amb pèls i senyals les
informacions publicades als mitjans o els arguments de la fiscalia i
del jutge Garzón s’emportarà un bon desengany, com el tindrà qui esperi
llegir-hi les xafarderies de la convivència de personatges com Alavedra,
Muñoz i Prenafeta en el reduït espai carcerari. Prenafeta ha estat prou
curós per ometre detalls que el puguin comprometre encara més i no ha
volgut fer bugada d’una situació que denigra l’honorabilitat pròpia i la
d’altres. Tot plegat ben lògic. El llibre pateix, per tant, de les
cotilles imposades pel propi procés judicial, que el mateix Prenafeta
pronostica, arriscadament, que acabarà en no-res, acostumats com ens té
la trajectòria de Garzón a instruccions que no semblen respondre a
criteris d’estricte rigor judicial.
De tot el que escriu Prenafeta en el seu llibre hi ha una reflexió que
trobo particularment interessant: la contradicció que enfronta el
necessari i obligatori dret a informar amb el respecte a la presumpció
d’innocència. Prenafeta i la seva família –que també escriuen al llibre–
es queixen d’un pretès linxament dels mitjans de comunicació, que amb
les seves informacions semblen haver abonat la tesi judicial que imputa
un seguit de delictes a qui va ser l’home fort de Pujol. No li falta
raó. Amb voluntat o sense, posades una rere l’altra, les informacions
publicades pels mitjans descriuen una trama de foscos interessos on
voluntats polítiques, tècniques i econòmiques es conciten amb un
objectiu comú: l’enriquiment. Són informacions que s’han anat esbombant
per entregues, no sempre inserides en el context que els correspon. És
així especialment en el cas de les converses telefòniques entre els
inculpats i imputats, on es barregen xerrades presumptament
incriminadores amb d’altres que ben bé poden no ser-ho i que, fins i
tot, arriben a embrutar persones o empreses que són protagonistes
circumstancials.
Té raó Prenafeta quan assegura que el cas l’ha convertit, a ell i a
molts altres que s’hi han vist emmerdats, en «un mort civil » i que si
algun dia l’arriben a declarar innocent ningú no li podrà restituir el
mal que se li ha fet. Això vol dir que els periodistes no hem
d’informar? Evidentment que hem de fer la nostra feina, però potser no
acabem de ser conscients del dany que, involuntàriament, podem provocar.
A vegades una cosa tan senzilla com explicar uns fets pot condemnar
algú abans d’hora. Una situació que només podem mitigar contrastant.
Potser hauríem estat més neutrals si també haguéssim informat sobre la
legalitat de la figura del comissionista. La contradicció entre informar
i no lesionar la presumpció d’innocència només es pot mantenir, però,
si els periodistes no caiem en el parany d’escriure partint de la idea
preconcebuda que parlem de presumptes culpables i no de presumptes
innocents.
Article publicat a Presència el 18 de juliol de 2010
Curiosa, la paraula llibertat. I manipulable. Tant com
convingui. El president Montilla argumentava que votava contra la
prohibició de les curses de braus a Catalunya perquè creu en la
llibertat, ergo els que hi van votar a favor estan en contra de la llibertat, perquè prohibir és una forma de repressió.
En canvi, molts municipis catalans voten a favor de la prohibició de
portar burca, i ho fan en defensa de la llibertat de les dones. I quan
prohibim que es fumi en determinats espais, també estem atemptant
contra la llibertat dels fumadors, i si no ho fem vulnerem el dret dels
que no fumen a no ser enverinats. Un cacau.
No podem oblidar que un percentatge importantíssim del que legislen
tots els països del món té a veure, en molts casos, amb prohibicions.
L’arbitri de normes de conducta, la determinació d’infraccions i de
multes ens porta a restringir llibertats d’uns en favor de la
col·lectivitat. No fer això ens conduiria a l’anarquia. “Prohibit
prohibir” queda molt bé com a eslògan del Maig del 68, però és molt poc
pràctic i gens realista.
Tot i això, els governs exploten el vocable i, aquí i arreu, el fan
anar com volen. George W. Bush va declarar la tercera guerra mundial
contra un exèrcit invisible en nom de la llibertat, i fent servir el
mateix pretext va reduir, quina paradoxa!, les llibertats civils dels
nord-americans, que des d’aleshores poden ser espiats i detinguts sense
previ avís sota sospita de terrorisme.
A les Espanyes tot l’enrenou ocasionat per l’exemplar –però potser innecessària perquè lafiesta
es moria tota sola– votació antitaurina del Parlament ha provocat que
surtin de sota les pedres els defensors de la llibertat –que, per cert,
neguen el dret del brau a la seva pròpia–, que aprofiten l’avinentesa
per qualificar-nos de franquistes, entre altres exquisideses. Són, ves
per on, els mateixos que ens neguen el dret a decidir el nostre futur;
els que opinen que per sobre de la voluntat del poble expressat a les
urnes ha de prevaldre el dret de quatre jutges que no estan legitimats
perquè el mandat els ha caducat. Ells són lliures per dir el que
vulguin. Nosaltres no ho som ni per legislar.
No anem bé. Si la resposta unitària dels partits catalans a la
manifestació d’aquest dissabte és tombar la ILP per convocar un
referèndum d’autodeterminació a Catalunya i fer-se enrere sobre la IP
d’una consulta sobre la independència és que hi ha alguna cosa al cap
dels dirigents polítics d’aquest país que no els rutlla prou bé. Tenen
una capacitat espectacular per passar-se per l’engonal el clamor
expressat pel poble al carrer. Això o és que comparteixen el que pensa
Alícia Sánchez-Camacho, quan diu que la Catalunya real no era la que es
va manifestar dissabte. Com a mínim la gent del PP i Ciutadans tenen la
dignitat d’actuar com pensen. Se’ls ha d’agrair la sinceritat, sempre
respectable. Altra cosa és el cinisme d’aquells que es presenten com a
defensors de la independència de Catalunya o els que exigeixen que la
consigna del dret a decidir s’inclogui en una declaració del Parlament.
Au vinga, a pastar fang tots plegats. No hi ha més cec que aquell que no
vol veure, ni més sord que el que no vol escoltar. Els nostres polítics
volen que aquest país continuï sent una joguina trencada per poder-hi
jugar amb comoditat. Potser els convindria a tots plegats trobar-se una
estripada massiva de carnets d’aquells que en tenen.
Bons seguiments de la notícia sobre les dimissions d’Alfons López
Tena i d’Uriel Bertran a El Punt/Avui, a Vilaweb, i Racó Català. En aquest enllaç, la notícia al web del Parlament.
Quan dissabte tornàvem de la manifestació la pregunta que ens fèiem els
que hi havíem anat plegats era: I ara què? De què haurà servit tot això?
Suposo que la pregunta és fruit del pragmatisme català. Els catalans
quan ens mobilitzem volem que serveixi per a alguna cosa. La conclusió a
la qual vam arribar és que la pilota és a la teulada dels polítics, que
ara són ells els que han de moure fitxa i treure’ns d’aquest atzucac.
No hi confio gaire i no crec que els hàgim de deixar, com a societat
civil, tota la responsabilitat. La classe política es mou, sobretot, per
càlculs electorals. I n’hi ha molts que no volen veure. Dos exemples:
el conseller Nadal va dir, acabada la manifestació, que ara el que toca
és refer ràpidament ponts amb Espanya, i avui el conseller Saura ha
justificat que hi havia tants crits a favor de la independència de
Catalunya a la manifestació de dissabte perquè és més curt cridar
«Independència» que un lema que contingui la paraula «Estatut». Quin
nivell!! Jo, com a independentista, tinc clar que el sentiment
majoritari de Catalunya no és favorable a la secessió del país. Ho
entenc, ho respecto i no ho nego, però no per això deixaré de treballar
perquè el meu país pugui ser lliure i per convèncer, pacíficament i amb
arguments, que el millor per a aquest país és una separació tranquil·la.
El que no poden fer els polítics que no comparteixen aquest sentiment
és fer veure que hi ha un percentatge, per cert cada cop més alt, de
persones que volen la independència i que ho fan, fins i tot,
expressant-se en idiomes que no són el català i alçant banderes que no
són la senyera. I això dissabte, a la manifestació, es veia. I negar-ho
és negar la pluralitat de Catalunya, com Espanya nega la pluralitat de
l’Estat. Ara bé, penso que ens equivoquem quan intentem construir la
realitat de Catalunya prenent com a marc de referència Espanya. No podem
afirmar Catalunya negant Espanya. Sent antiespanyols. «Visca Espanya!»,
però que visqui sola!! Catalunya ha de fer la seva proposta de país
mirant al món, a Europa, dibuixant quin model de país i societat vol.
Construir una oferta atractiva és també una manera de sumar gent a la
causa d’una Catalunya independent. Fem cas Lakoff, deixem de pensar en
aquest elefant que per a nosaltres és Espanya i pensem en Catalunya.
Construïm un Estat. Canviem de paradigma. Pancartes com les que
il·lustren aquest post són divertides, però el país es
construeix sobre l’afirmació de si mateix, abans que no pas sobre la
negació de l’altre.
Òmnium Cultural de Badalona fa saber mitjançant el Facebook que han editat un vídeo on els tres exalcaldes de Badalona donen suport a la manifestació d'aquest dissabte, així com ja ho va fer l'alcalde Serra en una declaració institucional. Bona feina la d'Òmnium també a Badalona.
El Tribunal Constitucional ha fallat. Potser seria més correcte dir que
l’ha encertat de ple. S’ha carregat els principis nuclears de l’Estatut,
diguin el que diguin el President Montilla i la vicepresidenta
espanyola. No és que hagi guanyat el PP. És que ha perdut Espanya.Pot
semblar una contradicció, però no ho és. L’Espanya autonòmica ha
fracassat com a projecte comú. I això obre una oportunitat a Catalunya:
clara i diàfana. Un camí que no hauria de tenir retorn. Ja no són
possibles més peixos al cove. Ni és materialitzarà el somni d’un estat
federal. Ni Espanya es transformarà, contràriament al que va predir
erròniament el President Maragall. Això s’ha acabat i s’ha acabat perquè
Espanya ho ha volgut; perquè els dos partits majoritaris espanyols han
decidit que calia donar cop de carpeta a la qüestió catalana. Ells
consideren que la partida ha acabat en taules, i per això tant els uns
com els altres han dit que han guanyat. L’opi del futbol, la duresa de
la crisi i la incapacitat dels partits catalans per posar-se d’acord per
la proximitat de les eleccions catalanes haurien de fer la resta de la
feina bruta. Ara és el torn del poble català. Ara mateix hi ha un intens
debat al Facebook entre els partidaris de manifestar-se i els de no
fer-ho. Uns perquè consideren que s’ha de defensar l’Estatut, altres
perquè pensen que toca reclamar el dret a decidir i que anar a una
manifestació en defensa d’un cadàver legal no té ni solta ni volta.
Aquest serà el problema: no serem capaços de posar-nos d’acord. O potser
sí. Convindria pactar uns mínims que permetessin una manifestació
massiva del poble català: pel dret a decidir i contra els abusos del
poder espanyol. No podem oblidar que un tribunal sense cap legitimitat
moral -i convindria dir que tampoc legal- ha violentat la decisió dels
catalans expressada a les urnes. Ha violentat, doncs, el dret a decidir
del poble sobirà en el marc de la mateixa Constitució espanyola. Han
abusat de la seva posició dominant per enviar aquest país a una situació
predemocràtica, anul·lant certs preceptes relacionats amb la llengua, a
banda de negar-nos el dret de definir-nos com a nació. Tenen por. Només
això explica que s’hagin fet un fart de repetir allò de «la indisoluble
unidad de la nación española» en la resolució. D’això l’Estatut no en
parlava. Res pot aturar la voluntat de llibertat del poble català si
aquest actua unit. No serà un camí fàcil, ni serà una realitat a curt
termini, però és una evidència que aquest futur és més possible avui que
ahir. Al davant, però, han de posar-s’hi els partits catalans. No n’hi
ha prou amb les forces independentistes. És fonamental que Convergència,
que ha estat la referència d’aquest país durant més de dues dècades,
faci una aposta pel dret a decidir. I que els sectors sobiranistes del
PSC perdin la por. Aquest país els necessita a tots plegats. S’ha acabat
el tacticisme. És l’hora de la veritat. Estaran a l’altura…?
Aquest és el post que he publicat avui al bloc d'El tercer home. Tracta de la Consulta sobiranista i la necessitat que l'independentisme s'uneixi i treballi d'una manera més professional per aconseguir una majoria social a favor de la secessió del país. D'altra banda, i fent-me ressó del que explica al seu bloc en Jaume Lleal, faig referència a la incapacitat de la societat civil badalonina per activar la plataforma Badalona decideix, que avui no és res més que un grup inactiu al Facebook.
Clicant l'enllaç accediu al meu nou post del bloc El tercer home. Un apunt sobre la patologia que porta personatges com Jiménez Losantos a dir que Companys va fer afusellar més gent que Franco.
Aquests darrers dies, coincidint amb el canvi al web d'El Punt/Avui, he actualitzat el meu bloc d'El tercer home, que tenia un xic oblidat. Hi ha tres posts nous que reflexionen sobre l'actualitat del país: en el primer, que es titula Distraccions, parlo sobre com els polítics han creat la polèmica artificial del burca i el nicab per distreure'ns del problema real: la crisi econòmica. A Carnets de maduresa recrimino a Artur Mas que afirmi que ara no és moment de parlar de la independència de Catalunya i qüestiono qui ens ha de donar com a poble el carnet que certifiqui que ja estem madurs per emprendre aquest camí. Finalment, a l'entrada d'avui, Tot esperant Laporta, comento aquesta obsessió, que trobo malaltissa, de la gent de Reagrupament de voler tant sí com no que l'encara president del Barça encapçali la seva candidatura a les pròximes eleccions al Parlament. També he actualitzat les frases del filòsof de butxaca.
Al meu bloc de política nacional, El tercer home, podreu llegir l'entrevista que he fet a Anna Arqué, responsable de la comissió d’internacional de la Consulta sobre la
independència. Arqué afirma a l’entrevista que el camí cap a la
independència del país ha començat i que no té aturador.
Joan Blanch, exalcalde de Badalona, no ha perdut la seva capacitat de sorprendre al personal. El 16 de desembre de 2009 ja va donar suport a les Consultes sobre
la independència de Catalunya en un acte de la Candidatura d'Unitat Popular de
Badalona,
i es va mostrar disposat a col·laborar amb la plataforma Badalona
Decideix. L'11 de gener concedia una entrevista al canal de televisió de Vilaweb, que reprodueixo en aquest post, en la qual advocava per la independència del país. Avui, Blanch ha participat en l'acte de presentació d'un manifest a favor d'una conferència nacional del
sobiranisme, firmat per una seixanta de personalitats de tots els àmbits de la societat
catalana. Em el document es mostren partidaris d'una candidatura unitària que
aglutini tot l'independentisme emergent. A un quart de vuit d'avui dilluns el manifest es presenta de nou a la seu de Barcelona d'Òmnium Cultural (C/Diputació, 276, pral).
Clicant l'enllaç podeu llegir l'entrevista que avui publico al meu web d'El tercer home. Parlo amb Oriol Falguera, portaveu de freedom.cat, que defensa el dret de Catalunya a la independència, camí al qual assegura que només arribarem per un pacte entre la societat civil i els polítics.
No anem bé. Si la resposta unitària dels partits catalans a la
manifestació d’aquest dissabte és tombar la ILP per convocar un
referèndum d’autodeterminació a Catalunya i fer-se enrere sobre la IP
d’una consulta sobre la independència és que hi ha alguna cosa al cap
dels dirigents polítics d’aquest país que no els rutlla prou bé. Tenen
una capacitat espectacular per passar-se per l’engonal el clamor
expressat pel poble al carrer. Això o és que comparteixen el que pensa
Alícia Sánchez-Camacho, quan diu que la Catalunya real no era la que es
va manifestar dissabte. Com a mínim la gent del PP i Ciutadans tenen la
dignitat d’actuar com pensen. Se’ls ha d’agrair la sinceritat, sempre
respectable. Altra cosa és el cinisme d’aquells que es presenten com a
defensors de la independència de Catalunya o els que exigeixen que la
consigna del dret a decidir s’inclogui en una declaració del Parlament.
Au vinga, a pastar fang tots plegats. No hi ha més cec que aquell que no
vol veure, ni més sord que el que no vol escoltar. Els nostres polítics
volen que aquest país continuï sent una joguina trencada per poder-hi
jugar amb comoditat. Potser els convindria a tots plegats trobar-se una
estripada massiva de carnets d’aquells que en tenen.
Quan dissabte tornàvem de la manifestació la pregunta que ens fèiem els
que hi havíem anat plegats era: I ara què? De què haurà servit tot això?
Suposo que la pregunta és fruit del pragmatisme català. Els catalans
quan ens mobilitzem volem que serveixi per a alguna cosa. La conclusió a
la qual vam arribar és que la pilota és a la teulada dels polítics, que
ara són ells els que han de moure fitxa i treure’ns d’aquest atzucac.
No hi confio gaire i no crec que els hàgim de deixar, com a societat
civil, tota la responsabilitat. La classe política es mou, sobretot, per
càlculs electorals. I n’hi ha molts que no volen veure. Dos exemples:
el conseller Nadal va dir, acabada la manifestació, que ara el que toca
és refer ràpidament ponts amb Espanya, i avui el conseller Saura ha
justificat que hi havia tants crits a favor de la independència de
Catalunya a la manifestació de dissabte perquè és més curt cridar
«Independència» que un lema que contingui la paraula «Estatut». Quin
nivell!! Jo, com a independentista, tinc clar que el sentiment
majoritari de Catalunya no és favorable a la secessió del país. Ho
entenc, ho respecto i no ho nego, però no per això deixaré de treballar
perquè el meu país pugui ser lliure i per convèncer, pacíficament i amb
arguments, que el millor per a aquest país és una separació tranquil·la.
El que no poden fer els polítics que no comparteixen aquest sentiment
és fer veure que hi ha un percentatge, per cert cada cop més alt, de
persones que volen la independència i que ho fan, fins i tot,
expressant-se en idiomes que no són el català i alçant banderes que no
són la senyera. I això dissabte, a la manifestació, es veia. I negar-ho
és negar la pluralitat de Catalunya, com Espanya nega la pluralitat de
l’Estat. Ara bé, penso que ens equivoquem quan intentem construir la
realitat de Catalunya prenent com a marc de referència Espanya. No podem
afirmar Catalunya negant Espanya. Sent antiespanyols. «Visca Espanya!»,
però que visqui sola!! Catalunya ha de fer la seva proposta de país
mirant al món, a Europa, dibuixant quin model de país i societat vol.
Construir una oferta atractiva és també una manera de sumar gent a la
causa d’una Catalunya independent. Fem cas Lakoff, deixem de pensar en
aquest elefant que per a nosaltres és Espanya i pensem en Catalunya.
Construïm un Estat. Canviem de paradigma. Pancartes com les que
il·lustren aquest post són divertides, però el país es
construeix sobre l’afirmació de si mateix, abans que no pas sobre la
negació de l’altre.
Aquest és el 
Clicant 
Aquests darrers dies, coincidint amb el canvi al web d'
Al meu bloc de política nacional,
