Fa molts anys que conec en Juanje Guerrero, educador de carrer i membre del patronat de la Fundació Ateneu de Sant Roc. Hi ha poques persones que coneguin el barri millor que ell, si és que n'hi ha. És una persona conciliadora, poc amant del conflicte, de conviccions molt fermes. S'estima el barri i la seva gent de veritat. Quan llegeixo que diu que “tard o d'hora, Sant Roc esclatarà”, no ho poso en dubte. No parla per interessos polítics.
En Juanje i altres persones, incloent-hi tota l'oposició municipal, alerten que el govern del PP està promovent una política que posa en confrontació la comunitat autòctona –majoritàriament d'ètnia gitana– de Sant Roc amb els nouvinguts pakistanesos i els col·lectius musulmans.
En aquestes aigües ja hi han remenat d'altres. Recordo amb feredat una imatge, no difosa als mitjans, de Josep Anglada sortint de Sant Roc com si fos un torero a espatlles d'unes persones d'ètnia gitana. La nota de premsa de Plataforma per Catalunya, emesa durant les darreres municipals, afirmava que els gitanos de Sant Roc estaven amb el seu partit i en contra dels romanesos i altres col·lectius similars.
Tot i que la imatge parla per si mateixa, no tots els gitanos són iguals, per bé que durant molts anys entre els dirigents d'aquest col·lectiu autòcton i els polítics locals i nacionals s'ha jugat al joc de “jo et dono i tu em dónes”. A la llarga tots els polítics van sortir-ne escaldats, perquè el vot no té més amo que el de la persona que el diposita a l'urna, i una cosa és el que et diuen i una altra el que fan. Hi ha coses que surten massa cares...
Ara la pau s'esquerda a Sant Roc, perquè la crisi fa créixer rivalitats en l'espai on hi ha més dificultats econòmiques, i això no ajuda a conciliar mentalitats i costums diferents. Ara bé, el paper del govern local no és acostar mistos a la benzina –prohibir resar a les places públiques sense oferir alternatives és una manera de fer-ho–, sinó desactivar situacions que un dia d'aquests ens donaran un disgust. Això i mantenir, malgrat les retallades, serveis socials fonamentals en zones d'alt risc com són Sant Roc. A la fi, els vots són volàtils; els conflictes tendeixen a ser permanents.
Potser, ho espero, en el moment d'escriure aquest article les coses ja s'han solucionat, però crec que no serà així. Contemplo amb preocupació, com molts altres badalonins, que una conquesta democràtica: la ràdio primer i la televisió de Badalona després, podrien acabar tancant portes per una qüestió més política que no pas econòmica. D'entrada, hi ha la voluntat del govern local de rebaixar al 50% l'aportació a la societat gestora Badalona Comunicació i, d'altra banda, un desacord polític que bloqueja el consell d'administració de l'ens i que ha portat el PP governant a dir que sense acord liquida la societat i, amb ella, els mitjans que administra.
Fa la sensació que més enllà de la tisorada que toca aplicar –perquè les coses estan com estan, no ens enganyem– a tothom ja li convé (o a gairebé tothom) que els mitjans públics amaguin la veu.
Els conservadors, perquè hi deuen veure un cau d'esquerranosos que mai els ha tractat prou bé i perquè, a més a més, no disposa de matèria grisa pròpia per fer les substitucions gerencials i periodístiques que li convindria. D'altra banda, quan l'alcalde vol titulars ja sap com fer-ho perquè les televisions espanyoles li facin cas, i no hi ha misses per explicar petites obres i, que se m'entengui, collonades diverses. Per què, doncs, no tancar?
A l'oposició ja li està bé que la tele i la ràdio callin. Hi ha una llarga tradició d'intentar manipular els mitjans locals públics –i això ho saben i ho han patit els professionals que hi treballen– en funció dels interessos dels partits del govern (de tots o gairebé tots), avui a l'oposició. Sabent el pa que s'hi dóna, segur que no volen deixar cap eina en mans del PP que amplifiqui la seva gestió de govern, quan el que interessa transmetre és que no fa res o no fa res bé.
És a dir que hi ha una coincidència d'interessos per silenciar els mitjans públics, cosa que, a més a més, permetrà a uns i altres practicar l'esport de tirar-se els plats pel cap. Però i els treballadors? I la tasca de vertebració feta per la ràdio i la televisió durant tres dècades? Si els polítics són prou irresponsables per deixar-les caure, més valdrà que ells també callin i deixin de parlar de pluralitat i llibertat d'expressió.
Aquest és un article sobre Badalona que vaig publicar dimecres a El Punt. Us deixo un enllaç amb l'interessant contesta que n'ha fet en el seu bloc l'Oriol Lladó.
La distància té grans coses. Et permet fer una dissecció freda del que veus. Té un inconvenient: que la mirada pot ser esbiaixada, perquè no coneix el que es cou en el subsòl i jutja només per les aparences. Avui, però, he aplicat l'exercici de la distància a l'hora de fer la tria sobre la crònica que signo.
He estat incapaç de trobar res d'interessant. He rebuscat en els mitjans, mirant de trobar alguna cosa sobre la qual pontificar. He navegat pel ciberespai i hi he trobat teranyines: blocs inactius des de fa mesos o anys, direccions que no porten enlloc, temàtiques que no parlen de Badalona, discursos vells, gent que en campanya parlava de política i ara parla de paisatges...
Badalona sembla immersa en una letargia que fa imperar la mediocritat. M'ha cridat l'atenció un article del sempre encertat i esmolat Jordi Ballesteros, on parla d'una certa decadència del carrer Francesc Layret, a tocar de l'ajuntament. Ja ho diu tot.
Tot ho ha provocat la victòria del Partit Popular? Què ha passat, què l'esquerra de sempre, la redemptora, ha llançat la tovallola? I que el nacionalisme ha fet el mateix en constatar, per segona vegada en vint anys, que l'aritmètica és una assignatura que semblen condemnats a suspendre? Què l'independentisme se n'ha anat als quarters d'hivern a esperar l'onada que alliberi el país i de passada Badalona?
És veritat que la crisi no ajuda gaire a mantenir alts els bioritmes, però l'apatia que es percep a Badalona és demolidora per a l'esperit de la mateixa ciutat.
Badalona s'ha desactivat. Se li han fos els ploms. És una ciutat cansada, resignada. Però sempre hi ha una oportunitat per reinventar-se. No és només una qüestió de diners, sinó de fe en les pròpies possibilitats. Ves per on, un acte de fe. N'hi ha pocs avui dia.
Una ciutat que cau ha d'aixecar-se. On són aquells que tant prometien? –n'eren molts i de molts colors durant la campanya electoral–. Ara toca que governi el PP, doncs que ho faci i que ho faci de la millor manera possible i que a l'altra banda de la taula es trobi algú que hi dialogui i que s'hi enfronti si cal. La deserció és també una forma de rendició.
Des d'un punt de vista de gestió, des que va accedir al govern, no ho estava fent malament Xavier Garcia Albiol, tot i que molta gent no pensarà el mateix. Abans que fos investit alcalde, m'explicava en una entrevista que no faria res ni en contra de la llengua ni en contra dels símbols nacionals de Catalunya. Que aquesta no era la seva guerra. Que la prioritat era solucionar els problemes de Badalona.
O l'ha perdut la genètica o bé va mentir. A la primera oportunitat ha atacat els símbols del país, fent eliminar el terme nacional de la publicitat institucional de la Diada; no col·locant al balcó de la casa de la Vila els símbols –com la flassada vermella– que denoten que la ciutat està de festa. Obligant a col·locar la bandera espanyola en un lloc preeminent i eliminant l'acte institucional com a tal, atribuint-ne la responsabilitat, a més a més, a l'oposició.
L'alcalde ha actuat amb prepotència, perquè amb un govern en minoria va prendre una decisió que hauria de correspondre al conjunt de les forces polítiques i que hauria d'haver consensuat amb elles, cosa que sabia que no era possible.
Ha estat poc intel·ligent, però deu pensar que als seus votants els símbols nacionals de Catalunya els importen ben poc i que, per tant, el soroll que hagi pogut organitzar l'oposició li fa pessigolles, que els col·lectius que es mobilitzen són els que no el votaran mai i que la projecció mediàtica que ha assolit encara el reforça més. Si això que deu haver pensat –perquè no pren cap decisió perquè sí– és veritat, el problema de Badalona no és en Xavier Garcia Albiol, el problema és la mateixa ciutat, la seva capacitat d'integració i de transmissió dels valors d'una Catalunya integradora però catalana.
El PP ha promès públicament aquests dies que no farà campanya contra el català a les aules, però va votar en contra d'una resolució que defensava el vigent model d'immersió lingüística a les escoles de Catalunya. Va adduir obvis motius ideològics. Podria haver fet el mateix abstenint-s'hi, però hi va votar en contra, cosa que fa pensar que si la justícia tomba el recurs contra el català aplicarà la llei emparant-se en l'obligació legal de fer-ho. Temps al temps.
L'oposició té l'obligació de preparar-se per fer saltar el govern si els populars tornen a agredir el país. Perquè Badalona és Catalunya i el país es mereix que el respectin, i qui no ho fa no té dret a governar.
Fa uns quants anys, encara sent Genís Llamas president del Club Joventut Badalona, se'ns presentava –si no recordo malament al restaurant La Palmira– el projecte de la Capital Europea del Bàsquet. Aquell projecte, deia aleshores la directiva, era bo per Badalona per diversos motius: primer, perquè consolidava un nou eix urbanístic a la zona del Gorg juntament amb el canal del port (que aleshores arribava fins a la plaça Josep Tarradellas), el Palau Municipal d'Esports i el parc del Turó d'en Carig. D'altra banda, servia per regenerar l'activitat comercial del Congrés i La Salut i, finalment, servia per dotar el Joventut d'una potent font d'ingressos després d'haver-se venut el darrer patrimoni que els quedava, el pavelló d'Ausiàs March.
El projecte va ser rebut amb un cert entusiasme entre la classe política i de seguida es va incorporar a la literatura política de la ciutat l'expressió “nou eix de centralitat urbana”. Malauradament l'eix no es va consolidar: la Generalitat va escurçar un canal que avui encara està per fer, i el mateix Ajuntament va decidir moure el complex de lloc i traslladar-lo per sobre del pont de l'autopista, cosa de la qual ja no paga la pena fer-ne qüestió. Ara bé, els canvis d'opinió municipal van afectar l'engegada del projecte, que va obrir portes a finals del 2008, quan la societat badalonina, com la catalana en general, era una bombolla desinflada que perdia capacitat adquisitiva a marxes forçades. Tot plegat va obligar a fer un seguit de girs al projecte original, que va passar de ser una cosa pretesament emblemàtica a convertir-se en un centre comercial més, en una àrea –la metropolitana– saturada i deficitària.
El Màgic va néixer sense màgia (ni accent) i amb molts problemes que encara avui el fan un projecte, diuen els que n'entenen, inviable econòmicament. L'única manera que els seus gestors han sabut trobar per sortir del clot és ampliar-lo. Ara afirmen necessitar 13.000 metres quadrats més que afectarien les pistes de Pere Gol. El Joventut, amb les finances intervingudes, demana l'ampliació per sobreviure i troba un operador que li compra el 24,95% de les accions a canvi de dos milions d'euros ara (que permeten la SAE arreglar el darrer exercici) i un quan la Fundació cedeixi els terrenys de Pere Gol.
Però la Fundació no té els terrenys, que són municipals. L'Ajuntament els hi ha de cedir. El govern anterior s'hi va negar. Però un operador –afirmen que vinculat als Sanahuja– els ha comprat, se suposa que sota la promesa del govern actual que l'operació es farà. L'excusa: ajudar la Penya, que per això es deu haver reservat el 0,5% de les accions, i garantir que a la ciutat no li queda en l'eix de la centralitat urbana un mort de milers de metres quadrats... Tot plegat un gegant despropòsit, fruit de mala sort, de mala gestió pública i privada i d'una espiral de bogeria que és en el que el Barça i el Madrid han convertit el món del bàsquet, a cop de talonari i d'uns pressupostos irracionals.
L'escenari polític que ha quedat a Badalona després del 22-M afavoreix el que ha estat un mal endèmic de la ciutat: l'enfrontament entre els partits badalonins. Tant és així que fins i tot es barallen entre ells els que no tenen representació municipal per repartir-se el no-res. Hi ha odis eterns, rivalitats endèmiques i massa personalismes que han condicionat un acord de mínims històric per fer anar endavant la ciutat. Si alguna cosa s'ha d'aprendre del moviment dels “indignats” és que tenen raó quan diuen que els polítics han perdut el món de vista (no es pot generalitzar però són una majoria els que tenen aquest mal). Fa temps que es van desconnectar de la realitat i ara viuen en el seu Matrix particular. Un món reduït de disputes dialèctiques i enfrontaments estèrils que ens han portat fins aquí: al punt mort.
Hi ha un escenari fàcil de dibuixar, avui: el PP governarà d'una manera centrada –en García Albiol no té ni un pèl de tanoca diguin el que diguin–, sempre i quan les pressions que rebi de la seva dreta no l'obliguin a fer alguna estupidesa com ara generar algun conflicte lingüístic que ell mateix reconeix que no existeix. Socialistes i Iniciativa esperaran el més mínim error per llançar-se a la jugular del PP. Badalona necessita els socialistes, però de moment no porten massa bé el dol d'haver perdut el monopoli del poder. CiU haurà de pair que ni fent-ho bé se'n surten i ERC haurà de definir una estratègia per no desaparèixer de l'imaginari col·lectiu i s'haurà de comprar unes sabatilles per trepitjar territori. Si les coses van així, pobra i dissortada Badalona.
Hi ha, però, una opció de fer-ho bé. Toca reconciliar-se amb la ciutat i això no vol dir promoure un altre cop moviments d'infiltració a les associacions de veïns (que és com ho entén el model clàssic d'esquerres). Cal tornar la política a la seva essència més ciutadana i això no s'aconsegueix des d'un despatx municipal. El territori s'ha de tocar, els polítics han de perdre la mandra d'escoltar la gent, parlar-hi i fer-los cas, quan tenen raó, és clar. Una ciutat en crisi com Badalona necessita reinventar-se. Per què govern i oposició (municipal i extramunicipal) no poden crear una taula de diàleg social i fer-hi participar les entitats, els empresaris, els treballadors...? Canviar el món a petita escala no és impossible si es deixen de banda els interessos egoistes i partidistes i es treballa per la ciutat. Dec conservar un punt d'ingenuïtat, però hi ha moltes entitats que ho són perquè treballen sense defallir –i sense cobrar– per Badalona.
Però, és clar, si de cop i volta la ciutat reneix –i mira si ha perdut oportunitats de renéixer, en els últims anys!– serà mèrit del PP i l'oposició no ho pot permetre. Políticament s'entén. La pregunta és: aleshores, la ciutat, per a què la volem? Si tenim l'obligació de fer aquest món millor, per què ho deixem estar? Penseu-hi, sobretot els polítics.
Xavier García Albiol, candidat del PP a Badalona, concedeix la primera entrevista després de saber-se que CiU en facilitaria la investidura. L’entrevista supera lleugerament els 30 minuts de durada i està repartida en tres vídeos penjats al canal de Youtube de Revista de Badalona digital. A l’entrevista García Albiol nega que sigui racista, nega les comparacions amb Anglada, nega que pensi imposar la llengua castellana a l’Ajuntament i explica com pensa complir algunes promeses electorals que semblen impossibles de complir per motius legals. També parla de la relació amb Madrid, de la hipotètica ajuda que ha rebut del PP i la FAES, i de totes les qüestions que l’han convertit en un dels polítics més polèmics de Badalona. Al Twitter i al Facebook anirem penjant frases extractades de l’entrevista.
Aquests dies em ve al cap una teoria expressada, trobo que magistralment, per Antoni Fogué quan era regidor a Santa Coloma. M'explicava el que va batejar amb el nom de la teoria dels cercles. Deia que a tota ciutat hi ha tres cercles: el primer el formen els actors de la política, de la cultura, l'administració pública... L'integren unes 200 o 300 persones, no pas més, que són les que creuen saber què es cou al municipi on viuen perquè ells són la ciutat, o si més no això és el que pensen. El segon cercle és el de les persones que tenen una relació més o menys sovintejada, més o menys circumstancial, amb els polítics i amb el que passa dins aquesta ciutat petita de buròcrates, periodistes i gent que talla el bacallà. S'hi han d'afegir 1.500 persones més. Entre aquests dos cercles hi ha certa comunicació i els missatges del primer arriben al segon, a vegades distorsionats, i els seus no arriben al primer, que viu mirant-se el melic. Al tercer cercle hi ha la resta dels mortals: consumidors de televisió poc involucrats en la dinàmica de la ciutat on viuen. Potser hi dormen i prou. El repte dels polítics i dels mitjans locals, deia Fogué, és traspassar les capes i comunicar amb aquesta gran massa. El PP ho ha fet en aquestes municipals; la resta de partits, no. L'ha ajudat el discurs i, fonamentalment, l'atenció mediàtica, i no parlo de la de TV3, sinó de la de Telecinco. En els vuitanta, els partits d'esquerres havien assolit molta capil·laritat als barris: les associacions de veïns eren els vivers dels futurs líders, i socialistes i suqueros es manifestaven i contramanifestaven en funció dels interessos del moment. Majoritàriament, els movien interessos polítics, però també n'hi havia molts de relacionats amb la millora dels barris. Per conservar l'autoritat moral, el líder veïnal havia d'exhibir que era capaç d'aconseguir millores per als barris. Dècades després, el moviment veïnal és mort, perquè les noves generacions no connecten amb l'estil ni tenen aspiracions polítiques (aparentment). El teixit associatiu que el podia reemplaçar existeix, però des del consistori no s'han esmerçat recursos suficients per fer-lo créixer, no fos que es revoltés i comencés a qüestionar l'statu quo de la ciutat. No s'han treballat lideratges ni relleu generacional allà on la immigració ha arribat com un tsunami que s'ha endut anys de feina dels serveis socials i de les mateixes entitats. El discurs de la xenofòbia ha germinat com una resposta a la por de perdre allò que va costar tant d'assolir: un cert nivell de vida als barris perifèrics i una feina estable. La culpa no la tenen els immigrants. La tenen la conjuntura i uns polítics que imaginaven una ciutat de desitjos –per citar només una etapa–, mentre la ciutat benestant callava, en bona part per desconeixement. Perquè, mal ens pesi, hi ha dues Badalones que no es parlen; com a molt, es miren de reüll. Els que han perdut tenen l'obligació de redescobrir la ciutat i connectar-hi si no volen estar molts anys a l'oposició.
Vet aquí que hi ha dos veïns de noms idèntics però de famílies diferents que viuen una història en paral·lel, un a Badalona i l'altre a Barcelona. Els dos, que es diuen Xavi, poden ser alcaldes, només necessiten un acord de reciprocitat, la família d'un vota el seu propi candidat al seu poble i la família de l'altre fa el mateix al poble del costat. Què permet això? Que els dos Xavis siguin alcaldes en segona volta en ser la llista més votada, atès que la resta d'opositors no sumen majoria absoluta per prendre'ls l'alcaldia en primera volta. És una situació simètrica. Bé, hi ha una diferència: durant quatre anys en Xavi de Barcelona pot arribar a acords amb altres partits, perquè ningú diu que l'odia. En Xavi de Badalona només es pot aferrar a CiU i els nacionalistes no volen fer aquest paper.
Estan les dues situacions vinculades l'una amb l'altra? No necessàriament. Ferran Falcó diu que té les mans lliures per fer a Badalona el que pugui, creguem-nos-el. I la pregunta és: vostè en el seu cas què faria? Un pacte de tots contra Xavier García? Només cal comprovar el resultat a Vic del cordó sanitari contra Plataforma per Catalunya,.. Tornant a Badalona: socialistes, convergents i Iniciativa fan un plat de mala digestió. Just abans de les eleccions Iniciativa va dir que mai de la vida pactaria amb CiU. On són la coherència, el programa i tot aquell conjunt de tòpics electorals dels polítics? Es pot fer un govern només sobre la base que un altre no governi? De resultats de pactes com aquests en tenim de recents. El segon tripartit a Catalunya és el responsable de l'allau convergent i de la desfeta del PSC i la destrossa republicana (per cert, molt immerescuda a Badalona).
Els “indignats” demanen democràcia real i una part d'aquesta democràcia implica respectar la llista més votada. A Badalona, ha estat, i de molt, el PP. No hi ha res més lluny de les meves conviccions que el PP i el discurs d'en Xavi García a Badalona. Però analitzem què ha fet: ha dit allò que senten molts badalonins que viuen més enllà del rovell de l'ou de la Badalona vella, un públic que el PSC ha desatès, que era el seu votant de tota la vida i que ara li ha estat infidel en part (tot i que s'ha de reconèixer que ha millorat el resultat en vots absoluts) i amb el qual la resta de partits no han connectat.
Un excés de bonisme i un progressisme mal entès han volgut estigmatitzar García Albiol, però ell ha dit el que molta gent que viu en situacions on es barregen pobresa i immigració senten, pensen i diuen. És molt fàcil dir el contrari des del Círcol Catòlic, però es podria dir el mateix des de la plaça del Sol o des de la d'Antonio Machado? Que governi i veurem si pot complir la promesa de gratuïtat dels llibres de text, i d'expulsió dels incívics sense papers, i si pot gestionar la cohesió social, quan no té ni els diners ni la legislació a l'abast per fer-ho. O potser si Rajoy governa a Madrid Badalona serà Eldorado i gràcies a una pluja de milions els carrers els asfaltaran amb or. I de passada regenerarem qui ha estat la primera força política de la ciutat, que és molt necessària però que ha de fer cau i net i reinventar-se, procés que ha d'encapçalar el mateix Jordi Serra.
Demà publico a la contraportada d'El Punt un article que estic segur que molta gent no compartirà i el que més em preocupa que altra no entendrà i malinterpretarà. Escric, però, allò que penso i crec que les opinions, que només són això, opinions, s'han de respectar. El que he escrit é fruit d'una reflexió acurada i és l'anàlisi periodístic que crec que em toca fer. Ja m'¡ho direu!
Imperdible la pesentació d'Alfred Bosch, quan explica que dedicar el debat de civisme a Catalunya íntegrament a Badalona comporta estigmatitzar la ciutat. És el que els polítics han volgut. Quin servei han fet a Badalona? Fan més gran la pilota.
Fa quatre anys vaig escriure al bloc el perfil dels candidats que es presentaven a les eleccions; aquest any els he publicat a Revista de Badalona, conjuntament amb els ninots de l'Avi. Us encoratjo a què compreu la Revista. No pels perfils, sinó pel conjunt de la publicació!!!! Per cert, aquí us deixo la meva porra electoral: PSC 8-9; PP 9-10; CiU 5-6; ICV 3-4; ERC 0-1. Us emplaço a deixar les vostres en aquest post en l'apartat de comentaris!!!!
Avui El Periódico publica un sondeig electoral sobre Badalona força interessant, tot i que interpretable segons les ulleres que cadascú es vulgui posar. D'entrada no pronostica una ensulsiada dels socialistes, que podrien arribar, pel que fa a número de regidors, a tenir-ne un més que els actuals o, com a mínim, repetir els mateixos, cosa que vindria a confirmar que el PSC ja va arribar fa quatre anys al seu terra electoral i difícilment baixarà més. D'altra banda, però, pronostica un augment espectacular del PP que empataria a regidors amb el PSC però que, segons com vagi el dau, es podria convertir per primer cop en la història de la ciutat en la primera força política de la ciutat. Per tant, tot va del canto d'un duro. I enmig, Ferran Falcó. Convergència perdria alguns vots per la polarització de les eleccions però mantindria els cinc regidors, que són els que donarien la majoria absoluta sumats o bé al PSC o bé al PP. O sigui, que en Ferran té una patata calenta entre les mans. Per bé que, si ho mirem des d'un altre punt de vista, té una oportunitat magnífica per ser alcalde. Ara bé, algú dubta que si Xavier García té una mínima opció de fer-se amb l'alcaldia (i aquest és l'últim cop en la seva carrera política que té aquesta oportunitat) la deixarà perdre? No collarà la direcció nacional del seu partit per canviar cromos amb Barcelona? I hi ha més coses en joc: els pressupostos. I què farà CiU en l'àmbit nacional? Un alt dirigent del partit em deia fa uns dies que "s'ha de tenir una visió global". Vaig entendre, al fil d'aquestes paraules, que Badalona pot ser sacrificable. Ara bé, tampoc el PSC es quedarà de braços creuats veient com el PP li pren la plaça. Segur que prefereixen regalar-li a CiU que al PP i ells també són un actor en el joc de pactes en l'àmbit català, com ho pot ser Esquerra que pot tenir un paper decisiu a segons quins pobles.
És curiós que Iniciativa pateixi un dur correctiu i que Esquerra estigui al fil de la navalla i, diu el sondeig, de moment fora de l'hemicicle. Aquests dies de campanya seran decisius. Tot el peix no està venut i segons quines enquestes poden produir reaccions en múltiples sentits. Una altra curiositat és que tots els polítics amb representació municipal aproven excepte el candidat popular i que la majoria de ciutadans diuen estar satisfets amb la seva ciutat, cosa que entra en flagrant contradicció amb votar el PP.
Comptat i debatut el que cada cop tinc més clar és que la nit electoral no sabrem qui és l'alcalde de Badalona, perquè aquest escacs electoral ultrapassa els límits de Badalona i, fins i tot, els de Barcelona, hi ha múltiples ciutats que són claus i hi ha altres variants polítiques nacionals gens menyspreables. Qui pensi que les eleccions es decidiran a Badalona s'equivoca.
Un conegut, amb qui diria que estic en fase d'amistat, em comentava recentment que els monstres els creem una mica entre tots i, a propòsit del paper dels mitjans em retreia que hem estat nosaltres els que hem fet més gran del que realment és Xavier García Albiol. La seva proposta d'ignorar-lo, per bé que raonable des d'un cert punt de vista no ho és des de l'informatiu. La gràcia del candidat conservador ha estat convertir-se en notícia però, alerta –que diria en Monegal– han estat les reaccions de la resta de polítics el que l'han fet una estrella de l'univers mediàtic. Si és famós ho és perquè el van portar a la fiscalia per haver inclòs una fotografia real en un pamflet que no hauria tingut més transcendència que la distribució en un cert àmbit badaloní. L'han fet més gran els famosos que es van reunir al Círcol Catòlic per denunciar la seva manera de fer política i, finalment, l'ha fet més gros Pilar Rahola fent-lo el protagonista d'un pregó que es mereix pensaments més elevats que els retrets a un polític que juga al que juga. Paradoxalment, escriure aquest article és una forma més, diria el meu amic conegut, de continuar engreixant el personatge.
Xavier García Albiol manipula arguments reals i s'aprofita de la situació de depressió que la crisi ha creat en una part de Badalona per dir que la culpa és dels immigrants il·legals, que per a una extensa majoria és el mateix que dir pels immigrants en general, sobretot aquests que confessen una certa religió i van vestits d'una certa manera. Aquests ciutadans autòctons, molts protagonistes de l'antiga immigració espanyola, se senten amenaçats perquè veuen l'immigrant com un rival que, a més, és deslleial perquè segons com no paga tributs i rep ajuts. Trencar aquest pensament col·lectiu que viu en el conscient i en el subconscient de molta gent és molt difícil. En lloc de barallar-se, però, els polítics haurien de fer polítiques actives d'ocupació, revisar els impostos i taxes per a les famílies amb problemes, destinar més esforços a parlar i entendre els ciutadans que a criticar García Albiol. Hi ha una ciutat més enllà del paper premsa i delsframes televisius.
A més a més, hem de ser conscients que la immigració no és un problema a Badalona de les dimensions de Salt o Vic. El líder del PP, però, com si fos un bon novel·lista, ha creat una ficció, uns fantasmes imaginaris, a partir d'una realitat preexistent que ha estirat fins quasi fer-la veritable. El pitjor del cas és que la qüestió ja ha traspassat fronteres i sense necessitat de dir cap bestiesa més s'ha trobat que l'han visitat la BBC, The Economist i altres mitjans estrangers, molts d'ells acostumats a donar una visió distorsionada de la realitat de Catalunya. Podran els adversaris d'Albiol resistir-se a deixar de fer-li la campanya de franc?
Aquest és un article sobre Badalona que vaig publicar dimecres a El Punt. Us deixo un 
Avui El Periódico publica un 
