Fa pocs dies vaig assistir als actes de commemoració dels estudis catalans a la Universitat Federico II de Nàpols. “20 anni di catalano a Napoli” era el títol del congrés internacional organitzat per celebrar l’efemèride. Entre els convidats, romanistes i catalanistes italians de pes com Alberto Varvaro, reconegut medievalista i dialectòleg, Nicola De Blasi, expert filòleg i historiador de la llengua italiana, Stefano Asperti i Patrizio Rigobon (Premi Pompeu Fabra 2009); i també l’especialista de novel·lística catalana del XV, Anton Maria Espadaler, de la Universitat de Barcelona, que va conduir un recorregut literari a través de la modernitat de les tres novel·les cavalleresques catalanes de l’època: Jacob Xalabín, Curial e Güelfa i Tirant lo Blanc. Un lectorat que fa 20 anys —com el de la Universitat L’Orientale de la mateixa ciutat (o com el de Cracòvia i Poznan, a Polònia)— és com fer el cim, i encara més quan al darrere hi ha hagut la trajectòria de dues professores compromeses amb la causa acadèmica catalana: Núria Puigdevall i Anna M. Compagna.

Resolució del síndic de Greuges de 22 de desembre de 2011

Amb data de 22 de desembre de 2011, el síndic de Greuges es referma en la seva  resolució de 17 de març de 2011, tot explicitant que "la realització de colònies hauria d'estar regida únicament per criteris educatius i de necessitats i composició de l'alumnat, i deixar de banda altres qüestions com puguin ser les relatives a la realització de la jornada intensiva dels docents, que van prevaldre en aquestes queixes, i que tot i legítimes no mantenen relació amb la tasca educativa".

I la resolució conclou amb un suggeriment al conseller d'Ensenyament:

"D'acord amb l'anterior, i tenint en compte que la Llei d'educació té entre els seus principis rectors l'afavoriment de l'educació més enllà de l'escola i l'equitat com a garantia d'igualtat d'oportunitats, us suggereixo des del Departament que dirigiu:

1. S'adopti mesures per assegurar que la realització de colònies i sortides es realitza en funció de criteris educatius, en el marc del projecte educatiu de centre i garantint l'accés dels alumnes en condicions d'igualtat.
2. En aquest sentit, i per fer-ho efectiu, us suggerim que s'adopti mesures per reconèixer els docents i personal que participi en la seva realització.
3. S'estableixi ajuts per fomentar l'accés dels centres i dels alumnes en situacions socials o econòmiques desfavorides".

La resolució és prou clara i reforça que la nostra queixa va ser fonamentada. Tanmateix, ha passat un any i quatre mesos i encara és l'hora que rebi una resposta dels Serveis Territorials del Departament d'Ensenyament o de la Direcció del CEIP El Cim, ni una disculpa ni una justificació...

Fa pocs mesos vaig pronunciar una conferència a la Universitat Ca' Foscari de Venècia, als estudiants de català i d'espanyol del professor Patrizio Rigobon (Premi Pompeu Fabra 2009 a la projecció exterior del català). El títol de la xerrada era "Il catalano di fronte al plurilinguismo in Spagna e in Europa". Acabada la conferència, els estudiants van obrir el debat amb preguntes i reflexions.

Diu la tornada de la cançó «La verema», de l’alguerès Pasqual Gallo:

“I raïm blanc, i raïm negre,

les minyonetes al dia de la verema

canten tallant, passen lo dia

triant i menjant d’aquesta badia.”

L’Alguer, una ciutat de parla catalana des de mitjan segle XIV, al nord-oest de l’illa de Sardenya, ha mantingut una riquesa de noms de varietats de raïm. De fet, al llibre Els noms de la fruita a l’Alguer (Barcelona, 1999) vaig registrar una quarentena de noms diferents a cavall dels segles XVII i XIX, majoritàriament noms catalans, a partir de documents escrits en català: els Registres de danys (1683-1829) i els Registres d’estimes de fruita (1783-1829) de la Barracelleria (un cos civil constituït a Sardenya de custòdia i vigilància dels conreus). Els primers «Capítols i pactes que han de guardar i observar lo capità de barrancel·los d’esta ciutat d’Alguer» daten de 1686, segons els quals «dit capità i barrancel·los sien tinguts i obligats a guardar les vinyes, jardins, horts i olivars i tot lo que serà en aquells, com són arbres, fruita, ceps, palons [‘aspres’], raïms, canyes, vi, arreus de vinya, portes, gallines i tot lo que serà en dites vinyes».

Amb tot aquest enrenou del cas Pretòria, d’alcaldes imputats, com el de Santa Coloma de Gramenet, alcaldes que en surten esquitxats o que dimiteixen, com el de Montcada i Reixac, o alcaldes que en surten només escaldats, com el de Sant Adrià del Besòs, sembla que la vida municipal “sigui així”, ens diu Jesús Maria Canga en l’entrevista a El Punt de diumenge 6 de juny. “Així” vol dir que tots els alcaldes i alcaldesses tenen Luigis a mà una mena d’assessors o d’intermediaris immobiliaris de grans operacions urbanístiques, una mena de “diplomàtics” d’àmbit supramunicipal, una mena de “pirates” camuflats amb bandera aparentment identificable.

Doncs, miri, senyor Canga, jo, de Luigis, en sis anys a l’alcaldia de Teià no n’he tractat pas cap, i si n’he tractat, com que les cartes de les operacions urbanístiques han estat clares i diàfanes, públiques i damunt la taula, me n’he desempellegat sense utilitzar cap altra eina que la de l’ètica política i personal; les regles del joc, vaja.

El Govern ha aprovat definitivament el pla territorial metropolità de Barcelona (PTMB) i també vol aprovar el pla director d'infraestructures (PDI) de la regió metropolitana de Barcelona (2009-2018). Haurien de ser bones notícies. Però hi ha aspectes que grinyolen, sense haver de recórrer als menystinguts interessos localistes.

Llegeixo a la premsa que aquest segon document preveu, pel que fa a la xarxa ferroviraria de l'Estat a Catalunya, la nova línia entre Montgat i Mataró per l'interior “per evitar el corredor litoral, que durant llevantades marines obliga periòdicament a interrompre la circulacio de trens” (El Punt, 20-IV-2010). De fet, per això i per més raons. Sobretot per resoldre els problemes de mobilitat al baix Maresme, que obliguen els habitants dels municipis de l’interior a solucions poc sostenibles. La històrica ubicació costanera del tren afavoreix l’ús del transport privat cap a Barcelona, i sort n’hi ha que aquests pobles de dalt malden per invertir, a costa de les malmeses arques municipals, en un transport públic per carretera cap a la línia de Rodalies. I sap greu dir-ho: malgrat les promeses incomplertes de la Secretaria per a la Mobilitat per ajudar econòmicament aquest transport interurbà. Si no, que ho preguntin als alcaldes del baix Maresme a veure en què han quedat els acords i compromisos del 2007 subscrits per la Direcció General del Transport Terrestre quant a la Declaració de Teià (2004)…

“A l’escola ningú no diu bassal ni llaminadura” o “Papa, tots els nens diuen bassura i txarco”, vet aquí dues de les frases que m’etziben, sense cap malícia, les meves filles, de 7 i 9 anys, quan parlem d’aquests arguments a taula. Afegiu-hi abejorro, (quin) asco!, assustar, bocata, emputxar, txutxe i vale!, per citar un ventall de mots recurrents en català escolar.

Renta a sec Catalana, de Pasqual Mellai, cosidor". Vet aquí la carta de presentació d'aquesta emblemàtica bugaderia i sastreria de l'Alguer que des de l'any passat ha tancat portes, després d'una intensa activitat d’ençà de 1957. Aquest és l’epígraf en alguerès (adaptació de l’italià Lavasecco Sartoria Catalana) que apareix a les targetes de visita i a la publicitat comercial (per exemple, anualment al Calendari Alguerés de l’Escola de Alguerés Pasqual Scanu).

La projecció exterior de la llengua catalana compta amb una fita més que ens ubica dins els paràmetres de la normalitat en l’ecosistema cultural i lingüístic europeu: la llengua catalana serà la convidada d’honor a l’edició del 2010 de la fira internacional d’idiomes i cultures Expolangues Paris. De la mà de l’Institut Ramon Llull i altres institucions dels Països Catalans, hi serem presents amb el lema “Le catalan, la langue de 10 millions d’Européens”.