A Presència núm. 2060 (del 19 al 25 d'agost), llegíem el dossier d'Andreu Mas "De la xocolata a la consola", un reportatge sobre la passió pel col.leccionisme de cromos i l'evolució "des que [els cromos] els regalaven les empreses xocolateres fins ara". Citava els àlbums de cromos educatius de Chocolates Torras, com ara Cosmorama de Africa, si bé jo recordo especialment Panorama zoológico (1975-1978), àlbum que encara conservo i amb el qual vaig descobrir Linné (Linneo, al cromo) i una pila d’animals... Quantes rajoles de xocolata havíem de comprar per enllestir la col.lecció! La llàstima era que, naturalment, eren àlbums en castellà, malgrat que l'empresa era de Banyoles i de Cornellà de Terri... Potser el meu article quedarà absorbit per l’enrenou de la sentència del TSJC sobre la immersió lingüística, una qüestió molt més seriosa i preocupant. Però hi ve a tomb. Serem una país normal, també, quan els infants puguin col·leccionar cromos en català. 

Fa pocs mesos que va sortir el volum V de de l’Atles lingüístic del domini català, un projecte lexicogràfic dirigit pels filòlegs Joan Veny i Lídia Pons i editat per l’Institut d’Estudis Catalans. Són 436 pàgines, de grans dimensions, dedicades a cartografiar, amb transcripció fonètica, els mots i conceptes relatius a les “Indústries relacionades amb l’agricultura” i “Els vegetals”, que complementen el lèxic dedicat a “El camp i els cultius” del quart volum (2008). El nou volum inclou un total de 315 mapes, 126 dels quals dedicats a les indústries agrícoles, des del cep fins al suro; i 189 als vegetals, des del roser fins als pinyons. De fet, amb aquest cinquè volum, ja podem consultar 1.254 mapes, a partir de les enquestes a 190 localitats seleccionades dels territoris de parla catalana, des de Salses a Guardamar, des de Fraga a Maó i a Alguer.

El ladí és una llengua romànica parlada a les Dolomites, a les dues províncies que conformen la regió autònoma del Trentino-Alto Adige: Trento i Bolzano. Juntament amb el friulà (al Friül) i el romanx (a Suïssa) conformen els parlars retoromànics. D’una banda, el ladí dolomític és parlat a la província autònoma de Trento, a la Val di Fassa (Fascia, en ladí), als municipis de Campitello, Canazei, Mazzin, Moena, Pozza di Fassa, Soraga i Vigo di Fassa (Vich), amb uns 7.500 parlants de ladí; i a la província de Bolzano, a nou municipis més, a les valls Gardena i Badia, amb uns 18.000 parlants. Finalment, a la zona del Veneto, també es parla ladí a tres municipis de la província de Belluno. 

Recordo, essent president del consorci del Parc de la Serralada, Litoral haver-me entrevistat amb els actuals amos de la finca de Can Riera, a Sant Mateu, per explicar-los que aquell paratge era un dels eixos del Parc, amb l’ús públic de pas consolidat cap a l’ermita i la font, i que estava sotmès al pla especial de l’EIN. El problema és que quan els anteriors propietaris de Sant Mateu van posar la finca en venda, d’unes 55 hectàrees, va faltar valentia política a la Diputació de Barcelona per fer una oferta de compra. És clar que la propietat en demanava una fortuna. Malgrat la meva insistència al president de l’Àrea d’Espais Naturals, la Diputació no s’hi va interessar gaire, al·legant que el preu era massa alt. Els municipis del Parc van perdre una oportunitat d’or d’adquirir la finca, de bastir-hi el punt neuràlgic del Parc, amb serveis de turisme mediambiental.

Quan algú s’ha dedicat a la política municipal de manera intensa (durant deu anys, sis dels quals com a alcalde) i n’ha viscut de tots colors en la defensa dels interessos locals davant les institucions públiques supramunicipals, especialment la Diputació de Barcelona i la Generalitat de Catalunya, llegir l’article d’opinió de Joaquim Nadal “Els fils del patriotisme” (El Punt, 24/6/2011), donant lliçons de visió patriòtica governamental, produeix perplexitat, precisament perquè predica allò que no va aplicar com a exconseller de PTOP. “Hem diluït el valor dels símbols i hem trencat algun dels fils prims del patriotisme que hem de reconstruir”, afirma, tot apel·lant a una autoestima del productes nacionals vinícoles i a la seva promoció, per exemple, en autopistes, a l’estil francès.

Tret de sortida del complex Arenas de Barcelona. I ho ha fet amb mal peu lingüístic, que també és un dels aspectes de la nostra quotidianitat sociocultural, del nostre ecosistema, per variar. Costa d’entendre (per qui no estigui curat d’espant) que en els temps que corren l’empresa que dirigeix l’explotació d’aquest “espai avantguardista que integra comerç, oci i cultura i que ha sabut conjugar passat i present per retornar-li a la Ciutat Comtal un dels seus edificis més emblemàtics” (cito del seu web), no hagi dedicat una ínfima dotació d’un pressupost milionari al tractament de la informació i dels usos lingüístics. Novament, quan es tracta del català, tant se val escriure com un ignorant, amb desdeny, no ve d’aquí... Les relliscades en matèria de correcció lingüística no se les haurien permès en castellà. Amb tot, el fet també evidencia que el grau de domini (escrit) del català continua socialment per sota del del castellà.

Llegeixo a El Punt (26/2/2011) que la visita al Centre d'Acollida Turística (CAT) de Teià complementarà la Ruta de La Riera de TV3 centrada en tres dels municipis d'ambientació de la sèrie de TV3: Mataró, Arenys de Mar i Sant Pol. Aquesta visita al CAT de Teià servirà "per conèixer la influència que van tenir els romans a la comarca i, també, per delectar-se amb un dels productes gastronòmics més valorats del Maresme, el vi". Aquesta notícia, combinada amb altres de recents, sobretot d'iniciativa pública, situa l'equipament museístic de Teià, amb el celler romà de Vallmora, com a exemplificació o il·lustració del discurs museogràfic del CAT, centrat en la romanització a Catalunya i en els orígens del vi en època romana fins a les actuals DO catalanes, amb el protagonisme territorial dels cellers de la DO Alella.

Com que ara s'acosta la campanya electoral de les eleccions municipals, comencen a proliferar, més del compte, flastomies manipuladores, malintencionades i barroeres contra de la biblioteca de Teià, generalment en boca de persones que no hi posen o no hi han posat els peus (no fos cas que els llibres, la lectura i l'estudi els impregnés d'una pàtina o d'un vernís que els fes més lliures i cultes). Ho dic ras i curt: la biblioteca de Can Llaurador de Teià és un model d'equipament en tots els sentits (arquitectònic i paisatgístic, funcional, energètic i de sostenibilitat, i naturalment amb un finançament públic impecable i de manteniment molt ajustat). No debades, tant l'exconseller de Cultura, Joan Manuel Tresserras, com el president de la Diputació de Barcelona, Antoni Fogué, en van lloar la inversió quan van presidir-ne la inauguració el juny de 2007; i, per si no fos poc, l'obra ha estat recentment finalista dels III Premis Mediterranis del Paisatge, al costat de quatre projectes europeus més.

Veles e vents han mos desigs complir,
faent camins dubtosos per la mar.
Mestre i ponent contra d'ells veig armar;
xaloc, llevant los deuen subvenir
ab llurs amics lo grec e lo migjorn,
fent humils precs al vent tramuntanal
que en son bufar los sia parcial
e que tots cinc complesquen mon retorn...

(Ausiàs Marc, poeta. Gandia, finals del segle XIV - València, 1459).