També som festa i la festa és també part del nostre patrimoni. El Camp de Tarragona està d'enhorabona. Dues de les festes més emblemàtiques de les dues ciutats més potents del nostre entorn: Reus i Tarragona, Tarragona i Reus han rebut, per acord del govern de la Generalitat de Catalunya, el reconeixement de festes patrimonials d'interès nacional. La repercussió és important per l'autoestima, però també pels visitants. La festa major i la processó del Sant Enterrament de Tarragona i la festa major de Sant Pere de Reus són de primera divisió. Són patrimoni i formen part de la personalitat del nostre país. El Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació ha prestat una especial atenció a la cultura popular i tradicional en aquesta legislatura no tan sols perquè forma part del patrimoni cultural català sinó també, en aquest cas, perquè gaudeix d'un arrelament i una rellevància cultural i també social com a eina de cohesió imprescindible en la construcció nacional. Per això, cal fer tot allò que estigui a l'abast per preservar-la, per protegir-la, per promocionar-la, conservar-ne els seus elements essencials i assegurar-ne la continuïtat.

Aquesta distinció és el màxim reconeixement que fa la Generalitat i cal fer notar que el posseeixen ben poques manifestacions festives del país i que no està a l'abast de qualsevol. Per rebre la distinció de festa patrimonial s'ha de fer tot un procés d'estudi i valoració que comença amb la inscripció de la festa al Catàleg del Patrimoni Festiu de Catalunya, que recull totes les festes i els seus elements característics i s'hi determina la seva singularitat a partir de les diferents categories, que permeten diversificar-ne el grau de reconeixement. Per la declaració de festa patrimonial d'interès nacional cal que una festa compleixi un conjunt de requisits: ser una celebració d'origen remot i tenir una trajectòria mínima de 100 anys; disposar d'elements de caràcter patrimonial, que tinguin un cert nivell de qualitat estètica i artística; tenir una seqüència ritual ben definida en el temps i amb un espai referencial de celebració; esdevenir un referent identitari i festiu d'abast nacional; i garantir la seva essència original a partir d'una estructura organitzativa avalada per una reglamentació o protocol.

Esdevenir festa patrimonial d'interès nacional no és una condecoració o títol, és un reconeixement que obliga dues parts. Per un costat, l'Ajuntament o entitat patrocinadora i, per l'altre, la Generalitat, que es compromet a la seva protecció i promoció a partir del Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional de Catalunya, que fomenta que els organitzadors de les manifestacions festives elaborin un pla de salvaguarda, en determinin les característiques rituals, les línies organitzatives, el marc estructural i d'equilibri entre l'origen i les previsions d'evolució. El centre de promoció vetlla perquè les festes amb reconeixement especial mantinguin els valors que en van justificar la declaració. Amb aquesta finalitat pot adreçar recomanacions per al manteniment; atendre les sol·licituds de subvenció i vetllar per la divulgació, promoció, estudi i documentació.

La festa i el patrimoni immaterial en el seu conjunt poden tenir una funció social extraordinària. I aquest és un dels altres motius pel qual la promoció de la cultura popular ha format part de les prioritats del departament aquesta legislatura. La cultura popular i tradicional és, com dèiem, un element constructiu de la nostra identitat col·lectiva i una oportunitat, en tant que es pot transformar en un instrument de cohesió social. Les manifestacions festives de caràcter tradicional i popular tenen com a característica que són obertes i faciliten la participació, ja sigui com espectador o com a actor. Des de l'experiència de viure-les, ja s'està contribuint a la festa i, de manera indirecta, a la construcció del projecte nacional, no des de l'adscripció ideològica o de sentiment, sinó des de la participació directa i el gaudi festiu. Un exemple de com la nostra cultura immaterial es pot posar al servei de la integració i cohesió socials, com a eix vertebrador i espai de trobada, l'hem pogut veure recentment amb el programa anomenat Tots som colla, que fa que les principals colles castelleres del país acostin el món casteller a les persones nouvingudes a través de tallers.

El Camp de Tarragona és una regió privilegiada per la varietat, riquesa i vitalitat de les manifestacions festives de caràcter tradicional i popular. Són diverses les festes que tenen una vàlua de la mateixa magnitud que les ja reconegudes de Reus i Tarragona. Ben aviat també mereixeran la seva distinció. Tot plegat, un bon conjunt de patrimoni del qual ens hem de sentir orgullosos d'haver mantingut i que ara cal saber treure'n el màxim profit com a gaudi i com a eina per poder superar els reptes que se'ns plantegen com a societat.

També som festa i la festa és part de la nostra identitat.

Publicat a El Punt (28 juny 2010).

L’organització territorial és un dels debats pendents a Catalunya. Aquest és un tema en què es fàcil, de grat o per força, combregar amb rodes de molí. Si mirem enrere, el catalanisme (polític i cultural, ja ens entenem) sempre ha advocat per una organització territorial que superés l’esquarterament provincial i respongués més a la realitat territorial genuïna. La proposta de la Generalitat dels anys 30 n’és la mostra més reeixida, i, a grans trets (almenys pel que fa al mapa comarcal) és la que es va recuperar al 1987. Aquesta recuperació, però, presenta almenys dos problemes. Per una banda, no ha incorporat prou bé les profundes transformacions al territori des que fou elaborada, fa setanta anys. Per l’altra, no resol l’actual (encara!) divisió provincial, i el seu encaix amb les institucions.

Des de fa uns mesos,  és a tràmit el projecte de llei de Vegueries, que suposa la primera iniciativa concreta real presentada al Parlament per superar el marc provincial. Una proposta que ha desfermat un allau de comentaris i de posicionaments, de tipus molt divers, i, lamentablement fets des de les vísceres i no des de la lògica del raonament.

És per això que la Fundació IRLA i la URV s’han plantejat aquesta Jornada, per oferir una reflexió serena sobre la necessitat d'una nova organització territorial que doni resposta als reptes del territori a partir de la realitat i des de l’ambició. Ens cal introduir nous elements al discurs que permetin fixar l'atenció en el contingut real dels reptes territorials i defugin l'anècdota i la superficialitat. Que defugin la víscera!

La jornada vol fer una aportació a partir del rigor. N’és una mostra la tria dels ponents, tots del Camp de Tarragona, tots professors de la URV, de diverses matèries (dret, economia, geografia) i amb un sòlid prestigi. I també la vol fer a partir de la pluralitat, massa sovint limitada a tensions entre dues ciutats. El Camp de Tarragona va molt més enllà de dues ciutats, i en els debats públics, aquestes tensions no ens han deixat sentir la veu de municipis importants del litoral, o d’espais de l’interior, com ara el Priorat, l’Alt Camp, o el Baix Gaià.

Ens equivocaríem si tinguéssim la pretensió de donar solucions màgiques. Rius de tinta ens les desmentirien. Però sí tenim la pretensió d’aportar elements per al debat, arriscar propostes, donar dades, fixar un debat més rigorós. Necessitem una organització territorial per al futur (per al segle XXI en què ens ha tocat viure!) i no per al passat, per a tothom i no per a uns quants, amb continguts i no amb debats nominals. I a partir d’una realitat complexa, no unidimensional. Una complexitat que és una oportunitat i una riquesa, si formem part del grup dels que accepten els reptes amb valentia i la saben aprofitar. Fem-ho!

Adam Manyé Sardà

President de l’Executiva regional d’ERC del Camp de Tarragona

Publicat a El Punt el 15 de maig de 2010.

Mentre escric aquest discurs, no sé quin dia farà avui, però jo, faci el temps que faci, sempre m’imagino el dia de Sant Jordi radiant, ple de llum i amb molt de color, el dels llibres, el de les roses i el de la gent. Al cap i a la fi sempre he pensat que, de fet, la metereologia no és important durant aquesta diada, perquè la satisfacció que sento és intensa cada any i això fa que per a mi sempre sigui un dia d’un color groc: m’omple d’orgull veure que el nostre país celebra la cultura d’una manera tan popular, veure la bona salut literària que tenim i, per tant, veure la bona salut, ras i curt, de la nostra identitat. I això ho dic perquè, per a mi, la literatura és l’art més intrínsec de l’ésser humà i perquè la producció artística al voltant de la llengua, doncs, marca el pols de la cultura catalana.

Des dels Serveis Territorials de Cultura i Mitjans de Comunicació no tenim la funció de programar activitats culturals; més aviat, el que hem de fer és propiciar que els ajuntaments i les entitats del territori n’organitzin. Per Sant Jordi, però, no ho podem evitar, i cada any contribuïm en la festa amb alguna inciativa pròpia. Justament pels motius que us deia, per aquesta implicació que ens cal tenir des del Govern de Catalunya en un àmbit disciplinar tan important, tan crucial per a la història del país i de les dones i els homes que hi vivim.

Fa tres anys vam omplir els autobusos i taxis de Tarragona amb versos i frases d’autors clàssics de la nostra literatura; i quan dic de la nostra vull dir de la catalana, però, més en concret, de la del Camp de Tarragona: alguns fragments cèlebres de Josep Yxart, Gabriel Ferrater, Narcís Oller, Joan Puig i Ferreter i Domènec Guansé es van passejar durant deu dies per la ciutat.

El 2008 vam celebrar els 90 anys d’una poeta extraordinària, la Montserrat Abelló, amb una marató de lectura que va aplegar a la Rambla Nova més de 200 lectors i centenars d’oients. Molta gent va poder dir la llengua d’aquesta poeta de versos aparentment senzills i profudament rics i viscuts, i molts altres van sentir la seva veu punyent, feta d’entranyes, feta de mots presents en les nostres converses quotidianes que agafen una dimensió desconeguda en el marc de la seva poesia.

D’altra banda, l’any passat vam donar la veu a periodistes, escriptors, esportistes, gestors culturals..., molts ciutadans de Tarragona, a qui vam entrevistar també al mig de la Rambla perquè ens fessin recomanacions, perquè ens diguessin els títols d’alguns dels llibres que més els han agradat i parlessin de la lectura.

I, finalment, enguany hem decidit enegar un nou projecte, La veu em frisa, i, d’aquesta manera, allunyar-nos del carrer per portar-lo a l’interior de vuit residències i centres de dia de gent gran. La intenció que sempre tenim i que té aquesta programació és apropar al màxim la literatura a la quotidianitat i ens agrada apropar-la a les persones que no tenen tantes possibilitats de viure, precisament, aquest color groc que inunda les ciutats en un dia com aquest. Durant aquest matí ja hem organitzat tres recitals als centres de Constantí, dels Pallaresos i de la Pobla de Mafumet, i a la tarda, hi haurà més actuacions a les residència de La Mercè, Santa Tecla Llevant i Les Alzines, al centre de dia L’Onada i a la Llar d’Avis Rambla Nova.

Avui tenim, doncs, fins a 10 actors i actrius diferents que recorren aquests espais per recitar per a un total de 400 persones, i en els poemes que diuen hi ha, sobretot, paraula de dona: Maria Mercè Marçal, Dolors Miquel, Mercè Rodoreda, Olga Xirinacs, Cinta Mulet, Roser Guasch, entre altres, i també, és clar, Montserrat Abelló, de qui hem agafat el títol del programa. Cadascun dels assistents als recitals rebrà com a obsequi un dels dos llibres de relats de Puig i Ferreter que ha editat Cossetània, un llibre, doncs, que està en molt bona sintonia amb el caràcter modernista d’aquesta recepció que organitza l’Ajuntament de Tarragona al Teatre Metropol.

La veu em frisa és el primer vers d’un poema de Montserrat Abelló del volum Són màscares que m’emprovo, amb el qual voldria acabar la meva intervenció i desitjar-vos una molt bona diada:

La veu em frisa.

I em pregunto quin seny

m’obre el camí

fins a l’extrem ocult

on regna el sentit,

i no deixa que estranys

pressentiments se m’enduguin

enllà del llindar

de la bogeria.

Perquè ja fa massa anys

que espero i el temps

se m’ha fet extrem. I ja no sé...

Potser és la força del costum

el que em manté o aquella espurna

d’esperança que no em deixa.

I tossuda m’aferro a

aquestes mans que escriuen

sense gosar mirar-les.

Moltes gràcies per convidar-me i per escoltar-me.

[Discurs de Sant Jordi (23 d’abril de 2010), llegit durant la recepció de l’Ajuntament de Tarragona al Teatre Metropol.]

Al llarg de tots els moments de la història les persones s’han vist impel·lides a moure’s per cercar de vegades paradisos i de vegades per buscar bots salvavides. Els catalans en tenim l’experiència, a finals del segle xix i començament del segle xx molts van anar a Amèrica a buscar el paradís: alguns li van trobar, d’altres van trobar salvavides. En els darrers anys estem assistint a la que Andreu Domingo i Anna Cabré anomenen “tercera onada immigratòria”. Des del context de Catalunya tenim una oportunitat per poder incorporar les persones nouvingudes a un projecte que, precisament, necessita les aportacions de tothom. Justament vivim en un moment i en un projecte en construcció, allò que alguns anomenen la nació en construcció. És evident que en la tessitura actual, Catalunya pot oferir als nouvinguts un protagonisme que difícilment poden oferir els projectes nacionals tancats. És per això que el conseller Tresserras pot argumentar que un africà (encara que parli en espanyol) a l’Estat espanyol sempre serà un africà, per contra, un africà que parla en català a Catalunya és considerat un català més. La realitat ens dóna proves clares d’aquesta afirmació: Najat el Hachmi guanya el Ramon Llull de novel·la el 2008.

Vivim un temps en què les identitats es complementen i són plurals i això ajuda a l’hora de crear una entitat política pròpia amb la cohesió imprescindible.

Ara bé, cal concretar en polítiques específiques aquestes idees i aquests objectius. Podríem dir que Catalunya serà una pinya o no serà. Amb això vull dir que la cohesió és un bé de primera necessitat en totes les societats.

En aquest cas us vull ressaltar una iniciativa amb la complicitat necessària entre la societat civil i el govern. Es tracta del projecte “Tots som una colla”, iniciativa entre el Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació, les Secretaries d’Immigració i Joventut i la Coordinadora de Colles Castelleres. Cal emmarcar aquesta acció dins del Pla de Ciutadania i Immigració. Els objectius: facilitar una incorporació de nous castellers i castelleres a les colles, amb especial atenció a la població nouvinguda. Es concreta en la creació de materials de difusió, recursos de distribució, elaboració d’un protocol d’acollida, taller de 6 hores de durada i avaluació de l’experiència. Les primeres colles són: els Margeners de Guissona, els Marrecs de Salt, els Sagals d’Osona i els Xics del Vendrell. El calendari serà de juny a desembre d’enguany. La capacitat d’integració és un dels arguments que ha convertit els castells en candidats a ser declarats patrimoni cultural immaterial de la humanitat de la UNESCO i d’això tots els qui hem treballat amb persones nouvingudes i tots els qui hem fet castells en tenim proves. Em jugo el plaer d’haver fet castells i el d’haver treballat en diversos àmbits per a l’acollida que aquesta iniciativa serà un èxit. Ja veureu com el temps em dóna la raó.

Escric aquest article, que complementa un altre escrit que vaig publicar el 23 d’abril en aquest mateix diari, arran de les diverses veus que s’han aixecat darrerament fent una valoració sobre el món cultural local. Es generalitza un cert malestar del món de la cultura de la ciutat de Tarragona, i em penso que des d’una visió més territorial i global puc aportar alguns arguments al debat.

D’una banda, a parer meu, el tema té una magnitud important per anar amb cura a fer generalitzacions tramposes o frivolitats poc fonamentades. D’altra banda, la crítica és necessària, i el rigor també. Sobretot cal anar alerta a causar desànim en el sector, la qual cosa no crec que sigui l’objectiu de ningú.

És evident que a la ciutat hi ha mancances històriques que cal pal·liar, però també és clar que gràcies a la vitalitat del món cultural de la demarcació una tarragonina d’adopció ocupa una cadira al Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CONCA).

La cultura és l’expressió que ens singularitza al món. El canvi de paradigma econòmic passa per la innovació i la creativitat, factors que són indestriables del sector cultural. És per això que des de la conselleria encapçalada pel conseller Tresserras seguim un full de ruta que pretén la consolidació de l’espai propi de cultura i comunicació com un espai singular i d’excel·lència, i hem variat alguns enfocaments propis d’un altre moment històric. I és per això que tots plegats ens hem d’anar convencent que cal reflectir aquesta idea en els pressupostos.

Res no és fàcil del moment que vivim, però des dels Serveis Territorials (ST) del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació (DCMC) a Tarragona hem pogut ser més proactius que en altres moments perquè la conselleria ha unit aquestes idees i les concrecions econòmiques per poder dur-les a terme.

Ítems com l’ajut a la professionalització, la creació de nous públics, l’ajut a la formació, l’estímul a la creativitat, el suport a l’excel·lència, el màrqueting cultural i l’enfortiment territorial, la creació de circuits i itineràncies són exemples de la filosofia que guia la política del DCMC. La feina estructural és més lenta que el foment o el canvi de les programacions d’activitats, però és tan o més important, i en aquesta, des de fa tres anys, hi hem invertit molt de temps i molts esforços.  

Posaré alguns exemples amb concrecions del territori i faré un èmfasi especial a la ciutat de Tarragona.

La creació del Cicle d’Art Emergent als ST, el 2008, per exemple, uneix la idea de l’ajut a la producció de risc, amb la mediació envers la professionalització i la idea de la potenciació de la creació sorgida des del territori, gràcies a la restricció de les bases. Els resultats i les xifres de les dues edicions i les expectatives per a la tercera són incontestables. El fet que la conselleria apostés el 2008 per situar el certamen internacional SCAN a la ciutat uneix l’aposta per la situació del Camp de Tarragona com a una àrea potent i al mateix temps per la internacionalització. El conveni amb l’Ajuntament per a la redacció del Pla d’Equipaments Culturals que presentarem d’aquí a uns dies serà una eina planificadora de primer ordre per a la ciutat. L’augment d’alguns ajuts des de les àrees adscrites al DCMC a diversos col·lectius és important, en arts escèniques a la Sala Trono, en música a l’Orquestra Camerata XXI, per citar dos exemples concrets. Podríem parlar de l’activitat desenvolupada des del 2007 des dels ST amb complicitats diverses, podríem parlar del web de Territoris Creatius (en conveni amb la URV), podríem parlar de la dinamització d’un equipament que el 2006 estava completament perdut i que abans d’acabar l’any tindrà direcció (amb la complicitat imprescindible de l’Ajuntament i del CONCA), com és el Centre d’Art de Tarragona. Podríem parlar de l’aposta dels ST en la creació de circuits per poder treure rendiment cultural a les exposicions, de la formació per a gestors culturals, de les coproduccions amb diversos agents de la ciutat, etc. De la transversalitat i de la recerca de complicitats tant amb altres administracions com amb altres departaments de Govern. Tot això, entre altres coses, per poder complir l’imperatiu democràtic d’acostar la cultura a tothom, i l’objectiu de fons d’ajudar a configurar el Camp de Tarragona com a capital, no la capital, però una capital, en diversos àmbits de la cultura dels quals gaudeix de la potència necessària: en arts escèniques, en art contemporani, en cultura popular i tradicional, en literatura...

Vivim un temps en què serà cabdal la unitat, però també el coratge, la valentia i la humilitat. És important que tinguem el convenciment, que ja ningú no gosa sostenir sense enrojolar-se, que la llibertat no té topalls. La realitat és tossuda i aquests dies assistim a l’espectacle en què cauen els qui des de diversos àmbits seguen la llibertat nacional amb excuses de mal pagador. Afirmar que la llibertat nacional no cap a la constitució és com negar que el català i el valencià són la mateixa llengua. Ens dóna molta informació sobre qui ho diu. Per mitjà de la legalitat, tot sovint s’ha volgut emmascarar la realitat, però és impossible, i tard o d’hora cal admetre els fets. La democràcia es basa en el govern del poble i per tant allò que el poble decideix és el fonament del nostre statu quo polític, i si un text no s’hi adiu, és el text en qüestió que s’ha de corregir. L’Estat espanyol ha exhaurit el model abans de poder consolidar-lo. No n’han sabut, què hi farem, a alguns els deu saber greu i a d’altres ja ens va bé. Em sembla que va ser Voltaire qui va dir que donaria la vida perquè un ciutadà pogués expressar la seva opinió encara que ell pensés el contrari. Doncs és això.

Cada cop som més els qui pensem que cal forçar els textos perquè cal deixar fluir la llibertat. I això que pot semblar molt eteri també té a veure amb la grip A i amb la defensa de la cultura del foc, i amb la gestió de les escoles i de les infraestructures, etcètera. Sense sobirania la vida es complica enormement. És per això que la independència acaba sent per molta gent una qüestió pràctica. No ens enganyem, l’aspiració final de tothom és viure amb la màxima satisfacció i el màxim benestar possible. I la satisfacció ciutadana és una qüestió del dia a dia i també una qüestió emocional i col·lectiva. Per nosaltres la llibertat pren forma en l’esperit del republicanisme.

Des d’Esquerra Republicana de Catalunya al Camp de Tarragona us testimonio la nostra fidelitat a la terra i els qui van lluitar i lluiten per defensar-la. Treballem i treballarem per l’alliberament nacional.

L’actualitat ens dóna l’oportunitat de construir un horitzó de futur des del pensament de tradició republicana del qual som hereus, i assumint els reptes que planteja el present, per tal de donar continuïtat a una tradició cultural potent de la qual podem sentir-nos orgullosos.

Ara, amb el suport de tots els sectors socials sense exclusions, hem d’assumir el repte de la direcció del país per construir socialment un món més lliure, més just, més cohesionat i més equilibrat. Per fer això, diades com la d’avui hi contribueixen perquè singularitzen i individualitzen amb noms i cognoms aquesta manera de veure el món i ens cohesionen al voltant del projecte singular i únic pel qual lluitem: la llibertat com a poble, per la qual ens mantindrem fidels per sempre més. 

ÉS MOLT poc habitual que una persona pugui recollir en un sol objecte tota la seva obra (que vol dir també la seva vida). En aquest sentit alguns poetes són uns privilegiats. Ara, també cal dir que això els compensa d’altres penúries en què es troben en el desenvolupament del seu art.

Mil pàgines per a una vida de poesia és el que ens presenta Olga Xirinacs per mitjà de l’editor Israel Clarà. Una edició feta amb amor. Els cossos de lletra adequats al cos que és el poema i la tipografia i la disposició permeten paladejar els poemes amb aquell luxe que de vegades sentim en l’acte de la lectura. Un llibre de versos és sobretot per rellegir-lo, encara més doncs una poesia completa. Aquest és un esdeveniment de primer ordre dins el món cultural, no tan sols tarragoní sinó universal, la qual cosa hem de celebrar tots els qui ens estimem la cultura. Un desig només, espero que l’escriptora tarragonina ens ofereixi més poemes per gaudir-ne. Si cal, ja farem una óssa menor.

Olga, una abraçada i la meva enhorabona!

Escric aquestes línies després d’assistir  a diverses trobada-míting per reproduir algunes reflexions que em van semblar molt encertades. És inevitable que a les campanyes s’acabin reproduint els argumentaris i tot i que he anat a gairebé tots els actes d’ERC, els parlaments han estat molt lúcids. Només dos botons de mostra: el president Benach parlava de les píndoles del doctor Junqueras i una de les píndoles era que fóssim conscients que no votar també és votar (i concretament és votar pels blocs grans) i el president Puigcercós argüia que votar el PSC és fer un vot inservible. Tenen raó.
Hem de ser conscients que Europa pot ser el començament del final d’Espanya. A Europa ens poden escoltar algunes orelles que no estan mediatitzades per l’estat que ens Escanya. És evident que tothom vol arribar a la globalitat des de la seva localitat i els que tenim l’esperança posada en la democràcia sabem que el segle XXI ha de ser el segle dels drets i, per tant, no es pot amagar més el cap sota l’ala, el dret a l’autodeterminació és indefugible. Aneu a votar diumenge a l’únic candidat que té el full de ruta clar i català: Oriol Junqueras.

Estem de ple enmig d’un dels esdeveniments més importants en el terreny de la cultura per situar la ciutat de Tarragona en els circuits europeus i internacionals. La manifestació al voltant de la mirada SCAN 2009 pretén consolidar Tarragona com un espai de reflexió sobre la mirada contemporània. 300 satèl·lits mundials han mirat des dels seus racons propostes d’artistes visuals i n’han proposat uns quants perquè a Tarragona puguem veure el seu art. En el marc fantàstic del mercat de la plaça Corsini es pot veure la gran exposició Talent latent. Aquesta gran mostra es completa, però, amb nombroses altres mostres que fan que a la ciutat es respiri la fotografia.

Calia però completar l’oferta de mirar amb una reflexió sobre la intel·ligibilitat, sobre la interpretació, l’eixamplament de públics, l’acostament de la ciutadania a la pedagogia de la interpretació de les imatges que té a veure també amb la voluntat de complir amb el deure que ens mana l’estatut i la convicció que la cultura és un dret i eixamplar aquest dret és també un repte que des de la conselleria de Cultura i Mitjans de Comunicació hem assumit tots aixoplugats en el talent i l’eficàcia del conseller Tresserras. És per això que el certamen també proposa reflexió amb el diàleg i el simpòsium, enguany sota el títol de la imatge en conflicte. Gràcies a tothom qui ha fet possible el certamen per segon any consecutiu, sobretot a l’Ajuntament que de seguida el va veure com una oportunitat i que enguany s’ha posat a primera fila al costat de la Generalitat.

Hi ha una corrua de noms que han posat la cara perquè sortís tot perfecte: gràcies a totes i a tots, i gràcies a les mirades i les veus que hi participeu, sense vosaltres no seria possible.

Tot sistema cultural requereix unes relacions, uns codis, uns sistemes de signes i el que podríem anomenar uns llenguatges compartits. Aquests codis generen un patrimoni que al seu torn constitueix un marc comú que la comunitat accepta com a definitiu per emmarcar les referències fonamentals que es perpetuen en el temps.

La comunitat que té un projecte de construcció nacional cal que es cohesioni primer a l’entorn d’una vertebració que ha de tenir un substrat cultural, patrimonial i comunicatiu. En el nostre cas, aquesta tasca no es pot dur a terme a hores d’ara des d’una estructura política estatal. Que no puguem parlar d’estat propi, encara, no vol dir que no constituïm una comunitat nacional de més de dotze milions de persones i no ocupem un espai català de comunicació de mida mitjana dins el marc europeu.

Al mateix temps, tenir un projecte en construcció ens permet oferir un protagonisme a qui s’hi vol afegir, cosa que els projectes acabats i tancats no poden fer. I tenim una eina de seducció i de plaer que lleguem com a patrimoni viu, que és la llengua.

Tot plegat ens ajuda a interpretar el món i a créixer intel·lectualment, però també emotivament, en el sentit que tenir seguretats de pertinença col·lectiva reconforta. Cal dir que tots els integrants tenim a les mans enfortir el múscul de les potencialitats d’aquest sistema que ens cohesiona i que és vital. Com més sobirania, capacitat i encert tinguem i com més capaços siguem de disposar d’aquests codis compartits millor, però també hem de potenciar la creació d’un mercat estructurat, compartit, identificable i exportable. En aquest sentit, l’excel·lència és a hores d’ara gairebé més necessària que la supervivència, perquè van lligades íntimament.

Tota cultura universal abans ha estat local. L’obra de Joan Miró no seria la mateixa sense Mont-roig, la de Jujol sense el Campdetarragona, la de Gabriel Ferrater sense Reus, la de Joaquim Mir sense l’Aleixar, la de Pin i Soler sense Tarragona, la de Gaudí sense el Baix Camp...

Hi ha, però, un altre factor que té una importància cabdal, i és la repercussió econòmica de la creativitat, de les indústries de la cultura i del patrimoni, de les economies del coneixement. Això vol dir que ens hem de convèncer de posar la concepció nacional de la cultura al davant de les prioritats, encara que els sentiments més profunds de pertinença social són inversions només personals i emotives, a la llarga el país les farà reintegrables...

Aquest inici del 2009 ha arribat al Camp de Tarragona amb algunes bones notícies per a la cultura i el patrimoni. D’una banda, la inversió econòmica a través del conveni entre el Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació i la Caixa en els cellers cooperatius patrimonials com a exemples de catedrals aixecades per les classes populars, i de les esglésies romàniques. D’una altra banda, la decisió, en el marc del Consell Local de Patrimoni, que Tarragona aculli la seu del Centre de Classificació i Catalogació de Materials Arqueològics de Catalunya, així com l’encàrrec d’un pla estratègic d’arqueologia, i la creació del consorci per a la gestió del patrimoni de Tàrraco (tan anhelat de fa anys!), que no és sinó un pas més per situar el pes patrimonial de la ciutat en la justa mesura. Així com aviat s’aniran materialitzant una sèrie d’iniciatives de primer ordre: el Pla de competitivitat turística de Tàrraco (ja presentat), el Centre d’Art de Tarragona (que tindrà direcció enguany, i pal·liarà una mancança històrica de la ciutat), el Museu Casteller a Valls (amb l’avantprojecte redactat), el Pla d’Equipaments Culturals de Tarragona que presentarem properament, el Certamen europeu SCAN al maig (amb una repercussió de primer ordre en el sector), la signatura amb la URV del Web de Territoris Creatius... Totes aquestes iniciatives i moltes d’altres que no cito encaminen la demarcació de Tarragona a ser una de les capitals culturals de Catalunya i, per tant, també d’Europa, que és el lloc que li pertoca pel talent, la creativitat, l’esperit festiu i associatiu i la riquesa patrimonial que s’hi manifesten. El repte prou val l’esforç de tothom.

Bartolozzi em va frapar, al marge de la seva tasca creativa, per com va afrontar i interpretar l’incendi de 1993. Estava preparant dues noves exposicions a Calaceit i Cadaqués. L’artista es va instal·lar a Vespella de Gaià, on va construir el seu refugi envoltat de natura i d’aquesta llum que desprenien les seves obres. En fou alcalde durant dotze anys i va aconseguir donar projecció internacional a aquesta petita població. Una afirmació d’un altre artista i amic comú, Jordi Abelló, ens dóna molta informació de com era “Tenia consciència de la seva genialitat, però la sabia compartir”. Pocs municipis compten amb un Museu d’Instal·lacions Artístiques a l’Aire Lliure com la que es troba a Vespella. “El Ballarí” a Reus, “Alfa&Omega” a Torredembarra, i tantes altres obres seran a partir d’ara el rostre de Bartolozzi.

Ricard Salvat, tortosí amb lligams també al Camp de Tarragona, va ser un mestre de l’escena i de la pedagogia, però sobretot jo en voldria destacar la confiança en l’excel·lència de la literatura catalana. Molt sovint ens manca autoestima i entusiasme, en el cas de Salvat, eren dues de les seves característiques, a banda d’assumir riscos en els seus treballs creatius, quan la realitat estava a anys llum de la seva visió.

De tots dos n’hem d’aprendre.

Els viaranys on et porta la vida de vegades són ben curiosos, l’any 1992 vaig participar com a lingüista en unes jornades sobre la llengua a Tarragona amb una comunicació titulada “A l’entorn del cinema i la normalització a Tarragona” i algunes de les conclusions eren que exhibir pel·lícules en català a Tarragona era rendible. Malgrat això, el nombre de films exhibits en la nostra llengua era baixíssim i el nombre de dies també. A més, hi havia films en català que no s’arribaven a poder veure mai a la demarcació. Deu anys després, el 2002, presentàvem una altra comunicació al nou congrés sobre la llengua a Tarragona, “Una radiografia social de la llengua catalana”, amb l’amic Quim Besora, i la titulàvem “Qui tem el cinema en català?”. Hi constatàvem que el panorama continuava sent del tot discriminatori, tot i que la situació havia canviat: augment de sales, aprovació l’any 98 de la Llei de Política Lingüística en què es possibilitava l’establiment de quotes lingüístiques de pantalla... però el canvi no va ser possible.

Bé, al marge de tot plegat, vàrem constatar que la demarcació de Tarragona era on menys cinema s’exhibia en català. Només a la ciutat de Tarragona hi havia un exhibidor que tenia el criteri de permetre a la ciutadania veure cinema en la llengua pròpia del país. La conclusió final era que sense quotes de pantalla, sense discriminació positiva, no es podien garantir els drets lingüístics.

Un dels reptes més importants dels polítics és crear realitats i en aquest cas la valentia del conseller Tresserras d’impulsar la nova llei del cinema de Catalunya ha de gosar poder introduir una mica de justícia i de sentit comú en  aquest àmbit. Ras i curt, hem de garantir que la ciutadania pugui triar.

Si convenim que el segle XXI ha de ser el segle dels drets, si volem que sigui així, és una gran vergonya la discriminació que encara patim els catalanoparlants en l’àmbit cinematogràfic, és per això que la llei impulsada pel conseller Tresserras senzillament pretén regular una situació històrica anòmala.  Els objectius, resumits, són clars: garantir els drets de la ciutadania a poder veure cinema en les dues llengües oficials i en versió original, racionalitzar l’assignació de recursos públics i promoure mesures de suport a les empreses, al talent i a la difusió.

Hem d’encomanar-nos del seu coratge. La llengua catalana és una invitació, no tan sols perquè forma part del nostre adeena patrimonial, sinó perquè és un element de seducció i de plaer de l’espai cultural que ens identifica i configura la nostra personalitat. No sé per què el cinema ha de ser una excepció.