M'aniria a viure a un poblet molt petit, a una casa de pedra amb llar de foc, dos pous antics i un jardí amb fruiters, i dues moreres, i un ametller, i un pollancre, i un avet, una casa des d'on pots veure boniques postes de sol a l'estiu (no és un somni, és una casa que he pagat amb la suor del meu front).
Als matins agafaria la gossa i faríem una llarga passejada pels voltants.
Aniria a la biblioteca i cada setmana em llegiria un parell de llibres. Aniria alternant, un de suau, estil Ken Follet, o John Grisham, un de dur, tipus Paul Auster.
Passaria per un videoclub que conec on per cinc euros pots llogar cinc pel.lícules de fa un parell d'any per una setmana.
Potser continuaria donant classes. Són noranta hores a l'any, me les prepararia molt millor que ara.
Dormiria llargues becaines, crec que no dormiré mai tan bé com a les becaines del dissabte.
Tindria cura, finalment, del jardí? A vegades m'agrada (per exemple, m'encanta partir llenya), a vegades em cansa. Ja ho veuríem, potser em limitaria a podar els arbres.
A la primavera, llegiria al sol i ombra del pollancre.
A l'hivern encendria la llar de foc i em passaria hores veient les brases i les flames.
Dedicaria cada dia una estoneta al bloc i aprendria a "Editar directori d'enllaços" i a penjar videos.
Una de les notícies sorprenents al voltant de l’elecció del Montilla com a president català ha estat conèixer que no es tracta del primer president de la Generalitat nascut a Andalusia sinó del quart. N’hi va haver tres abans que ell. Resulta que la gloriosa institució que Felip V va carregar-se per la força de les armes, l’enyorada Generalitat de la que cada 11 de setembre en plorem la pèrdua, ja era tan oberta i integradora que tenia presidents andalusos allà pels segles XV o XVI.
Quan els nacionalistes ferits clamaven que s’estroncava la tradició heroica dels patriotes que van defensar Catalunya en la desfeta de 1714, del màrtir que va morir descalç per trepitjar la terra que havia estimat, dels valerosos conqueridors almogàvers, fins i tot del tossut president exiliat mitja vida per no permetre que la flama s’extingís, resulta que no, que això de presidents que parlen el catanyol o l’espanyol directament, i que són del Real Madrid ja es donava fa molts segles.
Hi ha precedents històrics d’alguna nació sobirana que hagués tingut la brillant idea de, a més de tenir un rei comú amb una altra nació no menys sobirana, posar com a màxim mandatari un senyor d’aquesta altra nació estrangera? Sense complicar-nos tant, els països seriosos tipus França o Anglaterra, ho feien molt sovint això de tenir mandataris estrangers?
Ai deu, i si ara resulta que després de tan queixar-nos per les llibertats perdudes al 1714, resulta ja molt abans érem força espanyolets? I si això de Catalunya no és gaire més que un comptat medieval que quatre romàntics del segle XIX van ressuscitar i el català no és altra cosa que una parla de pagesos i pastors que l’enginyer Fabra va tenir la pensada de canviar de dalt a baix per poder dir que teníem alguna cosa diferent dels altres espanyols?
amadeu_casucreu |
divendres, 29 de desembre de 2006 | 19:47h
Això de la ETA tenia una solució que s'adeia amb la situació actual de feblesa de l'organització: Espanya posa els presos al carrer i ETA deixa de matar. Pensar que hi hauria contrapartides polítiques és enganyar-se
Però està cantat que no s'arribarà a cap pacte. Realment algú creu que es pot arribar a un pacte amb ETA sense comptar amb el PP?
En el fons, els espanyols en conjunt, posats a triar, prefereixen deu o vint morts a l'any que convocar un referèndum per l'auto-determinació. I això farà inviable un pacte.
La majoria de la gent, quan li pregunten sobre la època històrica que li hagués agradat viure diu que prefereix la vida contemporània. Pots contestar que t'hagués agradat viure, posem per cas, a la Grècia clàssica, o a la Itàlia del Renaixement, o a l'Anglaterra del segle XIX amb la condició de pertànyer a la minoria dirigent. Però, si no pertanys a la minoria privilegiada, probablement la millor societat que s'ha conegut és la dels països del primer mon contemporani, societats en que, amb tots els defectes, una àmplia majoria te el sostre i aliment.
L'home contemporani, però, arrossega un drama insondable que ningú abans no havia hagut d'afrontar, i que depèn com t'ho miris, és molt pitjor que la fam i la pobresa: la demostració científica de la falsedat de les religions.
amadeu_casucreu |
divendres, 22 de desembre de 2006 | 16:02h
Quan estudiava a la Universitat, vaig estar considerant la idea de quedar-m'hi a fer la tesi doctoral, i en vaig parlar a un catedràtic.
Ell va mostrar-se complagut pel meu interès, però no va assegurar-me que podés tenir plaça, ja que les dotacions pressupostàries es coneixien al setembre. A aquella època els professors ajudants no es reclutaven als cursos de doctorat, sinó que es contractava algú per fer classes i simultàniament anava fent la tesi doctoral. Segurament m'ho va contestar així perquè no en tenia la seguretat i preferia no comprometre's tot i que devia estar força segur que podrien donar-me-la, però a mi em va semblar en aquell moment que la cosa no era gaire clara.
La situació és la següent: un matrimoni d'alts executius, es passen el dia viatjant, molt poder, carrera professional brillant, força diners, vida estressada però intensament viscuda.
Fills petits, mainaderes dia i nit, esgotament, sensació que passen els dies i es fan grans i se'ls perden.
Finalment, ella es rendeix. Presenta la dimissió i es dedica a tenir cura dels fills. Renuncia ella, no ell.
Des de fa una pila d'anys que sentim les mateixes notícies procedents d'Orient Pròxim: disturbis a Palestina o al Líban, viatges del Secretari d'Estat americà de torn, negociacions entre els líders jueus i palestins, mort d'innocents... i torna a començar. És una cantarella fins i tot avorrida, si no penses que hi ha gent de carn i ossos al darrera.
La meva opinió és que el conflicte de l'Orient Pròxim no te solució, perquè les parts enfrontades consideren irrenunciables objectius excloents. Els àrabs busquen la desaparició de l'estat d'Israel, els jueus la seva pervivència. I no hi ha terme mitjà. Ni fulls de ruta ni Camp David ni res, allà es seguiran matant lentament els uns als altres fins que algú tiri una bomba atòmica o passi alguna cosa igualment grossa. I tots els esforços de la diplomàcia es centren en que mori la mínima gent possible, però són conscients que la impossibilitat de la pau.
En contra del que tothom opina, jo celebro no haver de compartir espai amb persones que són moralment inacceptables, per simpàtiques i brillants que siguin.
