Una vegada hi havia una ciutat on van fer una obra pública.
La construcció era tan defectuosa que l’obra es va enfonsar.
Va ser un miracle que no morissin dotzenes de persones. Milers de veïns van haver d’abandonar les seves cases, i l’Administració, és a dir, la resta de ciutadans, van haver de pagar als afectats grans sumes de diners.
Qui era el responsable d’aquest desastre? Principalment el govern regional, però també el govern municipal. Ningú, però, no va dimitir. No van caure els governs, tot i la gravetat dels fets.
Al cap de poc temps va haver-hi eleccions al govern regional. Els ciutadans van donar el seu vot als mateixos que manaven quan es va produïr la tragèdia. I, passat un temps, va ser el torn del govern municipal. I novament va guanyar el mateix govern.
Un dia vaig escriure que m'ho passo d'allò més be amb la Cope. D'una banda, se't passa qualsevol temptació pactista i et serveix per no oblidar que amb Espanya no hi ha res a fer. D'altra banda, en saben d'allò més, son uns genis de la comunicació.
Avui, quan el Bassas ha donat pas a la publicitat, he saltat al Xavier Bosch i com que em sembla que fan contraprogramació amb els de Catalunya Ràdio, també feien anuncis. Secretament ho he celebrat i he saltat a la Cope.
En aquell moment un individu deia que Acció Nacionalista Catalana ha demanat la insubmissió a la Constitució, i que ho ha fet des de la seu del PSC. Ja no he pogut tornar a canviar d'emissora, convençut que l'Avi Macià havia ressucitat reencarnat-se en el Corbacho o en la Manuela de Madre i ha proclamat la República Catalana. A les barricades!!!
A casa meva considerariem acceptable votar per Esquerra o per Convergència. Iniciativa, des que es va independitzar d'Izquierda Unida, encara podria tolerar-se. Votar pel PP està prohibit, seria gairebé tan greu com fer-se del Madrid. I votar els socialistes, per mi, és gairebé el mateix que votar pel PP.
En canvi, hi ha moltíssima gent amb la que comparteixo la majoria de idees polítiques quan parlem en abstracte i que a l'hora de la veritat, voten als socialistes i no hi veuen cap contradicció.
Tinc cert hàbit de parlar en públic. Dono unes noranta hores de classe l'any, sovint he de fer conferències o seminaris, i una part important de la meva feina consisteix en reunir-me amb els clients i causa'ls-hi prou bona impressió per pagar dos-cents euros l'hora.
La frase que més m'he hagut de sentir quan he plantejat els acords als que volia arribar amb la meva dona és "Això és un divorci". Hi ha gent que si no veu insults i venjances no en té gaire prou.
Sant Jordi assolellat, gent al carrer, roses, concursos literaris escolars, consumisme cultural. Als nens se’ls recomana que llegeixin per poder ser persones de profit quan siguin grans. Quina gran mentida.
Llegir és una activitat de lleure, que no serveix per gaire res. Suposo que caldria alguna informació estadística per poder demostrar-ho però basant-me en les meves coneixences personals diria que les persones amb èxit professional o econòmic es divideixen en dues classes: els que llegeixen poc i els que no llegeixen mai.
Farà un any i mig va venir-me a veure el senyor Ramiro Bielsa. Acabava de vendre's l'empresa, n'havia tret uns sis milions d'euros, i volia que li analitzés els impostos que havia de pagar. Em va agafar confiança i em va anar passant assumptes pel despatx, i vaig acabar per conèixer les curioses circumsntàncies del seu divorci, que havia succeït tres o quatre anys enrera, però que les seves conseqüències encara duraven.
Comparada amb la d'en Ramiro, la història del divorci de l'Amadeu Casucreu és un joc de criatures, perquè en el divorci del Ramiro hi ha morts i tot. Vull dir que hi ha gent que es more. Que la palma, vaja.
Una curiositat del nacionalisme català és que la qüestió de la natalitat quedi exclosa del debat polític.
La majoria dels nacionalismes consideren que una baixa taxa de natalitat dels que formen part de la nació acabarà provocant onades migratòries que posaran en perill la seva pervivència.
A Catalunya la idea que domina és que es tracta d'una terra d'acollida i que la nació catalana serà defensada pels nouvinguts si sóm capaços d'explicar-los la importància de la seva pervivència. Que igual que els Pepes, els Manolos i els Pacos que van venir d'Andalusia tenen néts que es diuen Mireia, Jan i Pol, els Mohamed, les Aishas i els Xinxan engendraran nous catalanets que d'aqui vint o trenta anys donaran un nou impuls a la nació catalana.
En certa manera, això parla bé del nacionalisme català, una idelogia basada en trets no genètics ni religiosos, sinó la llengua, la cultura i la literatura. També és revelador de l'optimisme dels catalans, que creiem que la força de la nostra pedagogia mourà a la gran massa d'immigrants (una setena part de la població, amb una curva d'edat infinitament més jove) a aprendre un idioma que no els fa cap falta per a la majoria de les activitats que fan cada dia.
En l’educació d’avui dia hi ha una contradicció que atribueixo a l’obsessió pel llenguatge políticament correcte i al fet de ser fills d’una època dictatorial. D’una banda, ens diuen que hem de ser espontanis i naturals, d’altra ens imposen unes normes de conducta social. Aquestes dues instruccions són contradictòries, pel simple fet que l’esser humà te tendències naturals que socialment no són ben vistes, i que èticament són reprovables. Per exemple, una vegada el meu fill em va dir que els negres eren lletjos i una mica fastigosos. Devia tenir cinc o sis anys, i no crec que repetís res que hagués sentit dir. Trobava lletjos als negres igual que no li agradava menjar bledes o llevar-se d’hora al matí, li venia de dins. La meva funció en aquell moment (explicar que el color negre és una pigmentació de la pell, que tots som iguals, que els trobava lletjos i fastigosos perquè no estava acostumat a veure’ls, etc. etc.) era explicar-li que havia de reprimir-se. La paraula és reprimir-se, perquè a ell realment els negres li semblaven lletjos i un pel fastigosos, però això no s’ha de dir, s’ha de rumiar i mirar que la raó s’imposi a la sensació, és a dir, no s’ha de ser ni espontani ni natural. El missatge era, nen, això no ho diguis, que està mal fet.
Jo sóc nacionalista perquè estimo les característiques que identifiquen la meva nació, que són la llengua i la cultura.
Per ser nacionalista no cal ser independentista, almenys en teoria, podria creure's que la nació catalana pot defensar-se dins d'Espanya. Els governants de Catalunya durant molts anys es deien nacionalistes però no estaven a favor de l'independència, si més no de forma explícita.
És que, en realitat, s'ho callaven, perquè pensar que la nació catalana és compatible amb ser espanyols és una broma.
La ira és un pecat capital, però tanmateix, és una sensació real i humana, i el que és civilitzat és expressar-la de la forma adequada, i no reprimir-la.
Solters del sexe masculí amb perspectives de matrimoni a curt termini, foteu al camp. Aquí a la dreta trobareu una llista de blocs que parlen de temes de gran utilitat pel dia després al que et cases, com per exemple l'autodeterminació dels Països Catalans, les propostes d'un aspirant a alcalde del poble de Masrampinyo, o l'estadística dels gols de Romario des dels anys vuitanta.
