Molts socialistes catalans, quans els parles d’independència o d’auto-determinació, contesten que els catalans ens auto-determinem cada vegada que votem. Si volguessim ser independents, diuen, votaríem a partits independentistes.

Aquesta setmana he parlat amb dues persones del Comitè Nacional de Convergència, que es reuneix dissabte. Totes dues estan per la ruptura amb Unió.

Els mitjans més proconvergents (La Vanguardia i l'Avui) sembla que s'han conjurat per presentar la disputa Mas - Duran com un petit incident domèstic que no va enlloc, i que te per objectiu refermar les posicions de cara a la confecció de les llistes i el programa, però potser ens donaran una sorpresa.

Un jutge de Manresa s'endú a una nena de casa seva....

En el comentari d'ahir feia referència a un gag de Catalunya Ràdio del Duran. He provat de trobar-lo i adjuntar-lo.

Si no us surt, no deu ser que la vostra màquina no vagi be, sinó a que el déu de la informàtica no va tenir a bé il.luminar-me amb el seu raig miraculós, i sempre fico la pota.

El que té de bo aquesta casa és que casi sempre hi ha algú que et fa veure els errors.

Hi ha un tipus de personatge que va esdevenir votant de Convergència per reducció a l'absurd. Te entre 35 i 55 anys, origens familiars catalanistes i necessitat de guanyar-se la vida treballant de valent, en un context en de taxes d'atur del 18%. La seva entrada al mercat de treball el va convèncer que havia de fer un paquetet amb les seves idees polítiques, posar-hi unes boles de naftalina i amagar-les al fons de l'armari esperant temps millors. I, a la feina, fer com tothom, i treballar en castellà, excepte en les converses informals. I només si apareixia un capriciós pujolista tossut i amb molt i molt de poder podies escriure en català, amb l'excusa aquella de que el client és molt catalanista, com la utiltizació del català fos una extravagància que calia suportar amb tota la resignació que fos possible.

I si t'abellia fer ostentació de les teves idees polítiques fent servir el català quan ningú no t'ho exigia, segurament era millor buscar un altre tipus de feina, perquè les empreses del mon real han estat creades per fer diners, i el català és una cosa que hi contribueix molt relativament, però que, en canvi, pot perjudicar aquest respectable objectiu de lucrar-se.

Convergència i Unió és un projecte acabat. Una coalició que originàriament era de democristians i socialdemòcrates, que els seus dirigents fan pinta de ser de dretes, que hi ha gent que diu que és d'esquerres però els vota, que té més tirada al PSOE que al PP, que no s'ha arribat a definir mai ideològicament, que no sabem encara què volen ser quan siguin grans, que els referents internacionals dels partits que formen la coalició són diferents... com voleu que guanyi unes eleccions? Ni tan sols en el vector nacionalista sabem on són. Són nacionalistes? Són independentistes? Són sobiranistes (quina gràcia que em fa això de sobiranista, sembla que vulgui dir monàrquic)? Es mullen tan poc que només gosen a dir que són catalanistes, una etiqueta que acceptaria gairebé tot el Parlament de Catalunya, inclòs el Piqué.

Convergents, a veure si n'hi ha prous, a veure deixeu allò que us agrada tan del nen-no-t'emboliquis, que amb tanta prudència i tanta moderació no guanyeu per disgustos.

Aquests últims dies he acabat Mauricio o las elecciones primarias, de l'Eduardo Mendoza. No em recordo qui me'l va recomenar, cosa que és un error, perquè sempre va bé recordar-se dels que t'han recomenat un llibre que no t'ha agradat.

Del Mendoza van encantar-me La verdad sobre el caso Savolta y La ciudad de los prodigios. Potser per l'edat que tenia quan els vaig llegir, va entusiasmar-me el seu ritme trepidant i l'energia dels personatges que es veuen empesos a deixar de banda la ètica i la moral per la intensitat dels fets que viuen. Una persona va dir-me que a La ciudad de los prodigios no surt ni un personatge èticament acceptable.

Crec que vaig llegir El laberinto de las aceitunas o una de les de finals dels vuitanta i vaig decidir que no tornaria a Mendoza mentre no es reprengués el seu estil èpic i bestsellerià. En sembla que va ficar-se al Foro Babel, tot i que després va desdir-se'n, i va deixar d'interessar-me.

Com que l'Amadeu Casucreu no ha de quedar be amb ningú, ni aparentar el que no és, i, d'altra banda, li encanta llegir, aquí teniu la seva opinió sobre els que van i els que no van a Frankfurt:

• Gimferrer: Massa difícil per una persona simple com jo

• Porcel: Impossible llegir-ne novel.les sense badallar. En canvi, els articles periodístics saben atraure

• Monzó: Un autèntic geni, superexportable, contista excepcional

• Albert Sánchez-Piñol: Un altre geni, l’únic novel.lista en català realment bo dels últims anys.

• Lluís-Anton Baulenas: No he llegit res

• Sergi Belbel: Bon director de teatre, com a autor no m’agrada gaire

• Jaume Cabré: Poqueta cosa

• Narcís Comadira: No l’he provat.

• Miquel de Palol: No he llegit res

• Empar Moliner: M’agrada sentir-la a la ràdio però quan escriu, què vols que et digui.

• Imma Monsó: No he llegit res

• María Mercè Roca: No he llegit res

• Emili Rosales: No he llegit res

• Màrius Serra: No he llegit res

• Marta Pessarrodona: Només articles als diaris. No m’enganxa

• Sebastià Serrano: El pitjor de tots. Vaig llegir Elogi de la passió pura i em va semblar horrorós, només es salva el títol

• Gabriel Janer Manila: No he llegit res, però m’han dit que és molt avorrit

• Biel Mesquida: M’agrada moderadament el seu bloc

• Sebastià Alzamora : No he llegit res

• María Antonia Oliver: No he llegit res

• Joan-Francesc Mira: No he llegit res

• Martí Domínguez: No sé qui és

• Gustau Muñoz.: No sé qui és

Dels que no hi van:

• Sergi Pàmies: Els contes no estan malament

• Ferrant Torrent: Molt simpàtic a la ràdio, com a escritor el trobo molt fluix

• Maria de la Pau Janer: A mi m’agrada com escriu. Sobretot, els articles de l’Avui

• Josep Maria Espinàs: Com el Pla, deu ser que no l’entenc. No em van aquests llibres que no passa res.

• Isabel Clara Simó: Sóc fan dels articles. De les noveles, Júlia, no està malament.

(Continua)

 

Pregunta: Perquè cada dia hi ha més gent que abandona el plaer de llegir els diaris?

Resposta: Perquè els que escriuen bé de debò són a la xarxa.

Llegiu això i em donareu la raó.

Els que creuen que aquest bloc és una fabulació, aquí baix hi trobaran la carta que l'Amadeu Casucreu enviaria a la psicòloga que va aconsellar la seva ex-dona un cop consumat el divorci. Un episodi més de les extravagants històries del cocodril.

Els pocs que encara creuen que això és un reality internàutic catosfèric, aquí a baix tenen la carta que em proposo enviar a una persona de carn i ossos amb l'objectiu de fer allò que en anglès en diuen "the right thing". Fer el correcte. No conformar-me amb pensar que jo n'he sortit viu, i mirar de desenmascarar els farsants que són culpables de que els recursos destinats a la protecció de les dones maltractades es malbaratin per incompetència, per ideologia i per interès propi.

Conec un tio que està divorciat. Continua, però, vivint a casa seva, amb els seus fills, i la seva ex-dona s'encarrega de passar cada tarda per casa i fer el sopar. Quan ell arriba, cap a les nou, sopen tots plegats i, si no te ganes de mirar la tele una estona, en acabat ella se'n va a dormir a casa seva.

Els caps de setmana decideixen amistosament amb la seva ex-dona on va cadascún. Com que l'home te una segona residència a uns quaranta kilòmetres de la primera, si ella prefereix quedar-se a casa, ell es desplaça a la segona residència i viceversa. Els fills, adolescents, decideixen sobre la marxa amb qui es queden cada dia. De tota manera, tot sovint si a tots dos els fa mandra desplaçar-se es queden junts a casa, en el benentès que al vespre ella se'n va cap al seu piset. Tot plegat sense perjudici de tenir la llibertat, que fins ara no ha utilitzat, d'agafar un cap de setmana de cada dos i fotre al camp on i amb qui li vingui de gust.

Quan un dels dos ha d'anar al metge per alguna cosa mitjanament important, o a comprar mobles, o cal fer la compra setmanal, agafen tots dosets i se n'hi van junts, que quatre ulls veuen més que dos.

Quan arrben les vacances, organitzen un viatget d'una setmana i se'n van amb als fills a un hotelet de Menorca o de Sicília. Com que tots dos treballen, s'ho fan venir be per no haver de coincidir la resta dels dies de vacances i el dels dos que no treballa s'està a la segona residència amb els fills. El que està treballant, però, s'acosta per allà quan plega, encara que no li toqui, perquè tenen una piscineta i a l'estiu ve de gust banyar-se.

El Nadal, els Reis o els aniversaris dels fills els celebren tots junts, a la casa comuna, i als events escolars dels fills hi acudeixen tots dos i fan petar la xerrada amb els altres pares.

El tema sexual no és massa problema. Ella, és clar, ho té més bé, perquè als vespres dorm sola al seu pis, però ell juraria que no porta te mai ningú, i en tot cas, prefereix no saber-ho. Ell se'n va cada nit a dormir sol, i si vol sucar s'ho ha de treballar fora de casa, però el compensa àmpliament poder tenir una excusa que és completament certa si veu que alguna dona se li acosta amb intencions, diguem-ne serioses.

El molt barrut vol fer-me creure que aquesta situació idíl.lica se la va trobar feta. Que ell no va demanar el divorci i que, de fet, va resistir-se fins l'últim moment a signar els papers. I que als ulls dels seus fills i dels parents, amics i coneguts, ell és la víctima de la seva dona que està mig grillada. I que quan ell diu que està la mar de bé, tots el miren amb compassió i encara el troben més bona persona, perquè pensen que la dolenta és ella.

Connecto les notícies de Catalunya Ràdio, i surt una reportera que retransmet des del Port de Tarragona, fent la crònica de l'arribada d'un vaixell de la Marina que porta un grup d'immigrants que s'havien perdut al mig del mar.

Aquesta pobra gent va ser recollida per un pesquer català, que va encabir-los com va poder a la superfície escassa del vaixell i va mirar de desembarcar-los a Itàlia. Els governs de diversos països, entre ells l'italià i el maltès, van refusar acollir-los, i després d'unes hores d'incertesa, el govern de les espanyes va permetre que desembarquessin a aquesta bonica terra d'acollida.

La cronista, amb la millor intenció, anava explicant tot el procés de desembarcament sense adonar-se que potser estava donant arguments als xenòfobs i als racistes.

La meva experiència pel voltant dels jutjats de família m'ha donat material per alguns posts que, força temps després de ser escrits, continuen generant comentaris favorables de persones humanes del sexe masculí, ressentides per la falta de justícia de les lleis, els reglaments i les pràctiques que regulen el divorci.

No sé si és correcte dir que les lleis són injustes. Les lleis són les regles del joc, i el mon en que vivim està ple de regles que hem de complir si volem beneficiar-nos dels avantatges de ser membres del cos social. Queda molt lluny el temps en que els joves créiem que podiem viure al marge de la societat i crear un mon nou en dos trimestres.

La sensació d'injustícia que patim els homes davant de la llei del divorci és perquè tenim la sensació que ens han canviat les regles de joc a mig partit.

He llegit que això del Portabella ha estat una maniobra audaç d'un polític acorralat a qui les bases anaven a linxar aquell vespre mateix, i que, avançant-se als seus detractors, ha encapçalat ell la revolta, i ha obligat als seus caps a recolzar-lo contra la seva voluntat. En altres paraules, que no és un gest de dignitat i coherència del polític que deixa els seus privilegis per fidelitat a les seves idees, sinó el gir palatí d'un expert en estratègia militar.

Quan et comences a interessar per la política, no trobes cap partit que s'adigui prou amb les teves idees. Si són d'esquerres no són prou nacionalistes, si són nacionalistes, no tenen sensibilitat social, si els dirigents et convencen, els trobes subordinats a Madrid. Tard o d'hora t'acaben decebent.

Madurar personalment és fer-te conscient de les limitacions que la vida t'imposa i acostumar-te a conformar-te amb la millor de les alternatives possibles, sense buscar l'òptim, perquè aquest plantejament portaria a l'existència de tants partits polítics com votants.

La frustació que produeix el sistema de partits crea aquesta excusa del vot anti, que tan bé coneixen els estrategues electorals. Voto Convergència perquè estic fins als nassos dels sociates que porten tota la vida, o voto socialista perquè el PP ens ha enganyat en el tema d'Irak, voto Esquerra perquè el Mas va pactar amb Zapatero...

En aquest terreny madurar significa que com que no hi ha cap partit que respongui al 100% amb les teves idees i prioritats, cal votar el que més s'hi acosta, i fer-ho amb un cert sentit de l'estratègia electoral: quan l'any 2000 van enfrontar-se Bush i Gore i van quedar gairebé empatats, hi havia un tercer candidat, que es deia Nader, que era enrotllat, ecologista, pacifista... va restar Gore uns pocs vots que van donar la presidència Bush. El vot útil no és cap bajanada.

La lluita titànica dels nous partits, tipus Ciutadans, és convèncer els que coincideixen amb el seu ideari, que n'hi ha molts, que el seu vot no serà testimonial, perquè si et molestes a anar a votar esperes que, com a mínim, el teu partit tregui alguna representació.

Això de les CUP no sé com prendre-m'ho, però bàsicament fan més nosa que servei.