Els blocaires de per aquí acostumen a aprofitar les efemèrides (un any, 10.000 visites, 100 apunts) per fer una mica de balanç.
Avui, L'última llum fa un any, i encara que estic de vancances, volia posar una espelmeta.
La meva blocaire preferida diu a la seva presentació: qui sóc... o qui era quan vaig començar aquest bloc. És molt encertat, escriure al bloc et canvia, si més no a mi m'ha canviat i al beneit de l'Amadeu encara més.
Amb l'anti-americanisme que hi ha a casa nostra, trobo curiós que cada any, quan per l'agost surt la notícia de l'aniversari de la primera bomba atòmica, no s'aprofiti l'ocasió per criticar Truman, el personatge que ha assassinat més persones en un sol dia de tota la història de la humanitat.
En un festival de rock que feien al País Valencià no fa gaire, les actuacions musicals començaven a les sis de la tarda i acabaven a les set de matí, o sigui que començaven d’hora i acabaven tard, perquè una nit de marxa sol començar cap a les dotze i, de promig, acabar a les quatre o les cinc.
Si t’ho mires científicament, això dels horaris de sortir de marxa,és una cosa ben absurda,. Els ecologistes haurien de dir-hi alguna cosa, perquè es busquen precisament les hores que no hi ha sol, i es malbarata energia elèctrica a dojo. Seria força més racional, per exemple, que la farra comencés cap a les dotze del migdia i acabés a mitja tarda, i en acabat, tots a sopar. O que comencés a les vuit del matí, tots frescos i ben pentinats, i acabés a les tres de la tarda, que ens esperen per dinar. La veritat és que és divertit pensar-ho.
La gent que va de marxa, en general, no fa aquests horaris perquè de dia hagi de fer altres activitats, sinó que passa el cap de setmana dormint. Per exemple, si surts divendres a la nit, el més normal és que, el dissabte al matí, com a mínim, te’l passis al llit.
Una altra cosa que crida l’atenció és que quan algú ha sortit de marxa i li preguntes que com va anar, una resposta que vol dir que s’ho va passar molt bé és que vas tornar a les set del matí. En canvi, si has tornat a les dues o les tres vol dir que t’avorries, i si et diu que a quarts de cinc va plegar, cal preguntar ¿Però t’ho vas passar bé?
Jo només vaig a les discoteques quan fem un sopar de feina. Des de fa tres anys, tinc la meva pròpia empresa i decideixo quin dia ho fem, però quan treballava a altres empreses, la sortida era una tortura. Solia ser dijous, un dijous que no m’havia llevat a les set de matí, m’havia passat tot el dia treballant, que no podia tornar a casa a canviar-me abans de sopar perquè visc a 35 quilòmetres de Barcelona, i anant bé arribava a casa a les dues de la matianada, i això fen-te l’antipàtic i posant d’excusa els nens i la reunió de demà a les nou.. I al cap de cinc hores, santornemi. En teoria, no pots beure gaire més que un parell de cerveses, i com que no prenc drogues, em resultava físicament impossible aguantar mitja hora a una discoteca.
Tinc tendència a quedar-me afònic, o sigui que a les discoteques no puc parlar. El bum-bum-bum només es pot aguantar amb un parell de cubates a sobre, o amb una cosa més forta, tret que siguis un superhome, o una superdona.
Sortir de nit ha deixat de tenir l’aura de transgressió que tenia vint o trenta anys enrera. Està més que institucionalitzat, i ho fan gent de cinquanta cap amunt com si fos el més normal del mon.
Avui, per ser transgressor, has de ser catòlic, o monàrquic, o masclista, o portar corbata, o ser partidari que els nens treballin a partir dels sis anys. O sortir de marxa al migdia.
En Pere Mas entrevista l’Heribert Barrera a Catalunya Ràdio. Els diaris en destaquen el seu recolzament a Carretero i l’atac a Carod i Puigcercós, i trobo que ometen el més interessant.
Opinions rotundes i clares, ben formulades: la inmigració és una amenaça per la supervivència del català; el catalanisme no ha d’aliar-se amb el socialisme espanyol; Espanya té una classe dirigent econòmica i política que considera Catalunya una anomalia, i que té per objectiu destruïr-la; la independència és la única solució per la supervivència del català.
I, no obstant, Barrera destil.la derrota. És un vell supervivent que malda per morir amb dignitat, la cara al vent, perquè tot ja és perdut. És l’amargat que enyora temps passats i es lamenta pel present i jura que morirà amb les botes posades.
El seu enfoc del catalanisme em recorda molt al de la generació dels meus pares. Reunions familiars en que els grans competien per explicar la anècdota més humiliant que havien patit: el funcionari que els obligava a canviar de llengua, el cambrer que no entenia, el veí que portava quaranta anys a Catalunya i no havia dit mai bondia. Recordo fins i tot la meva mare, eterna abonada a la teoria de la conspiració, que afirmava que els de Madrit obligaven a posar el Rexach al Barça per ridiculitzar els catalans.
A mi m’agradava més la generació dels meus avis. L’avi V., devia voltar els 70, un bromista i conversador incansable, en una ocasió,quan despuntava la democràcia, va dir-li a un veí castellà devant meu que si ja havia après a nedar. L’home va quedar desconcertat per la pregunta, i el meu avi, rient, va dir-li (en castellà, és clar), “pues más le vale, porque cuando manden los míos a los que no sepan hablar catalán los tiraremos al Ebro y que se vuelvan para su pueblo”. L’home no va emprenyar-se, en part perquè el meu avi semblava que ho digués en broma, en part perquè què li anaves a dir a un home de la seva edat, en part perquè era alt com un santpau i anava recte com un pal… però ell, rient rient, ja li havia dit.
Uns dies enrera va sortir la notícia que els divorcis havíen augmentat significativament a Catalunya, i que la taxa era superior a la d’Espanya. Preguntat pel motiu perquè els catalans ens divorciem més que els espanyols, un expert ho atribuïa a l’inferior nivell d’ajuts econòmiques de que gaudim els catalans.
Hi ha estudis que demostren que la taxa de divorcis està correlacionada positivament amb la posició econòmica de la dona un cop divorciada, i fa molts anys que es sap que el nivell de natalitat està estretament lligat a l’import de les deduccions a la base imposable de l’Impost sobre la Renda. Això de la paternitat, es veu, és una qüestió de diners.
Algú em va deixar una vegada un comentari dient-me, com si fos un insult, que volia assemblar-me al Salvador Sostres. Llavors, no sabia qui era aquest senyor, i no vaig pas ofendr'em, tot i que alguns dies compro l’Avui, ja que la seva columna és a la secció de passatemps i entreteniments diversos, i mai no m’hi havia fixat. Un dia vaig associar el seu nom amb aquell insult del meu bloc i va picar-me la curiositat. Si no ho recordo malament, el senyor Sostres criticava l’excessiva durada de les vacances escolars i abogava perquè els nens, a partir d’una determinada edat, haguessin de treballar durant l’estiu. L’edat que ell considerava oportuna eren els sis anys. M’ho vaig haver de llegir dues vegades perquè primer em va semblar que havia copsat la ironia, però, si no vaig errat, ho deia de forma totalment seriosa.
Des de llavors he llegit algunes de les seves columnes, que configuren una ideologia més aviat atípica. Barreja l’independentisme amb el bel.licisme, el tradicionalisme amb l’antisocialisme, és més aviat homòfob, classista i masclista, i partidari del capitalisme salvatge. A vegades es mostra abatut per les crítiques generalitzades de que és objecte i del consequent ostracisme social, i ho atribueix a una conspiració planetària contra la seva persona… La veritat és que no he llegit prou per definir-lo correctament, però sí que goso dir que sigui el que sigui, ho és radicalment, i que té la dèria de ser políticament incorrecte.
Si idelògicament deu fer falta aprofundir en la lectura dels seus interessants articles, donada la heterodòxia (diguem-ho així) dels seus plantejamente, psicològicament respon un estereotip molt clar. És el tipus de persona que necessita compulsivament cridar l’atenció, que necessita ser observada i convertir-se en el centre d’atenció, encara que sigui posant-se ell mateix en ridícul. Els moderns li dirien freaky, però jo crec que el que més l’escau és bufó, perquè un freaky és el que s’obsessiona amb un tema fins arribar al ridícul, mentre que un bufó és el que busca deliberadament el ridícul per posicionar-se al centre de les mirades.
Cal dir que el tal Sostres aconsegueix el seu objectiu, perquè la seva columna està invariablement entre les tres entrades més visitades de l’edició digital de l’Avui, el seu bloc està al capdemunt del hit parade, i per molt que el propi diari se’n en fumi confinan-lo al racó dels passatemps, la cotització del seu lliri deu ser elevada.
Aquest senyor, segons el meu punt de vista, és un producte de l’era d’internet. A la xarxa no valen les opinions ponderades i equidistants, calen idees fortes i polèmiques, perquè el lloc de redactor dels editorials de La Vanguardia, dels discursos del rei o de full dominical ja està agafat fa temps, i el sou que paguen per fer-ne ja no és el que era. Fa deu anys, algú tan grillat com el Sostres no hagués trobat feina de columnaire enlloc, perquè els mitjans tenien els seus compromisos amb els poders polític i econòmic, però a la xarxa no es deu als poders tradicionals i per fer-te un racó has de dir coses originals de debò.
En fi, visca la llibertat … encara que, noi, això que els nens treballin als sis anys, potser podriem deixar-ho per més endavant…
Els del pepé han trobat un president per Catalunya que no farà gens de bé a l’independentisme. Acostumats a tipus odiosos com el Vidal Quadras o l’Arcadi Calzada, que cada vegada que obren la boca aconsegueixen la conversió d’un parell d’indiferents a l’independentisme, aquest ninotet de peluix del Sirera farà més mal del que sembla, perquè costa prendre-se’l seriosament.
Es tracta d’un autòmat ensinistrat al que han ensenyat a dir quatre frases i les repeteix sempre aplicadament i sense variar el to, com per exemple “nosaltres ens centrarem en el que interessa a les persones i no en debats que només interessen als polítics”, o “hem perdut massa temps explicant que no sóm el que els altres diuen que sóm”, “a casa meva parlo tan aviat català com castellà”, “estem en contra que ens diguin qui és bon català o mal català” i és capaç de treure-les tan en resposta a les preguntes de Catalunya Ràdio, a les de la Cope, o a Antena 3, sense immutar-se per la reacció de l’interlocutor.
L’informàtic que l’ha programat, però, ha comès una petita errada, que convindria rectificar, si no és que pretenia que el seu peluix fes també una mica de gràcia. Es tracta de que el bon jan del Sirera ha estat instruït per afegir, cada vegada que diu català, un espanyol al darrera. Per exemple, quan diu que ell és català, tot seguit afegeix que també és espanyol. O quan diu que s’ha de millorar la qualitat de vida dels catalans, ha d’afegir, tot seguit, que s’ha de millorar la qualitat de vida dels espanyols (o, per abreviar, que s’ha de millorar la qualitat de vida dels catalans i els espanyols).
He arribat a la original conclusió que a través d’aquesta repetició obsessiva de la mateixa frase, el senyor Sirera preten que sapiguem que ell pensa que Catalunya és Espanya, tot i que el meu modest parer és que la majoria de la gent ja ho suposava, perquè, a banda de que també és una de les seves frases estàndar, si pensés altrament no s’hagués fet membre del PP. Ara, que si li fa bé anar-ho repetint, per mi que no se n’estigui, que a mi no m’ofèn, tot i que m’agradaria fer-li notar que aquest és, precisament, un debat identitari, d’aquests que ell vol fugir.
Però no és aquest el motiu de la meva modesta observació. El cas és que quan el bon senyor ha de dir que l’han fet president d’un partit català, li salta una molla que l’obliga, en els tres segons que segueixen la paraula maleïda, a deixar anar un espanyol de la forma que sigui, que sinó s’espatlla el mecanisme intern, o li ve una descàrrega elèctrica. I sembla que només se li acut dir que és president d’un partit espanyol. “Jo, com a president d’un partit català….com a president d’un partit espanyol…”, i, és clar, al pobre Rajoy li fa un salt al cor, perquè el president del partit espanyol és, precisament, ell, i no el Sirera, que, pobret, només és president d’un partit català, amb la il.lusió que li faria ser-ho d’un espanyol.
M’agradaria saber si l’Esperanza Aguirre quan es presenta diu que és presidenta d’un partit madrileny… presidenta d’un partit espanyol. O si l’amic Fraga deia que ell era el president gallec, és a dir el president espanyol. O si cal que el president de l’agrupació del pepé a Masrampinyo, cada vegada que diu que és el president del pepé de Masrampinyo ha d’afegir que és el president d’una agrupació espanyola…
Segons les regles de la lògica, si el senyor Sirera pensa que Catalunya és Espanya, i ell és el president d’un partit de Catalunya, s’infereix que és president d’un partit espanyol. També és president d’un partit europeu, i d’un partit mundial, i d’un partit còsmic, i no deixa de ser-ho pel fet de no anar-ho repetint cada vegada que deixa anar la paraula català.
Aniria bé que fessin una lleugera modificació del seu mecanisme discursiu i trobesin una frase més encertada com per exemple, “sóc president del pepé a la regió de Catalunya”, o “sóc l’espanyol president del pepé de Catalunya”, o “sóc president del PP, partit espanyolíssim, a Catalunya”. Estic segur que serà capaç d’aprendre-se-la, igual com estic segur que a casa seva, quan diu que parla amb la seva dona en català o castellà consecutivament, hi ha un dos cronòmetres a la paret que compten l’estona que parlen en cada idioma i que, cada deu minuts una veu com la del Vidal Quadres els recorda quin és l’idioma està perdent, perquè a la següent frase que diguin puguin reequilibrar la discriminació temporal de l’idioma perdedor… Només espero que no els enganxi en ple polvet, que a vegades quan estàs en acció no controles ben be l’idioma en que gemegues.
L’escena es desenvolupa en un saló aristocràtic de l’Anglaterra dels anys 30. Conversen amb l’educació i el distanciament propis dels anglesos – o, més aviat, de les pel.lícules d’anglesos – un partidari del feixisme i l’amo de la casa. Per recolzar el seu argument que el vot s’hauria de restringir a determinades capes socials, el feixista li pregunta al majordom Anthony Hopkins si sap què és la taxa d’inflació, el Producte Interior Brut, el saldo de la balança comercial exterior… i a totes les preguntes el majordom Hopkins contesta negativament, com s’espera del seu paper, tot i que, en realitat, és un home que es forma en secret. L’escena pertany a Lo que queda del día, i la seva principal força és l’expressió de l’actor, que només diu que no, però que es comunica impecablement a través de la mirada.
La idea, vull dir, és feixista, però en certs aspectes resulta atractiva.
Arribo a quarts de deu a casa. Amb la Iris arrepleguem restes dels àpats d’ahir, pa amb tomàquet i, com que només hi sóm ella i jo, posem el Mikimoto que fa un programa de viatges força entretingut, ja s’està acabant. Entre que rentem els quatre plats i anem valorant diverses possibilitats – Waterworld, pel.lis de l’ordinador, episodis de Mujeres, Polònies gravats al dvd – comença Vendelpla i ens quedem aturats en una escena ridículament ensucrada en que una dona li comunica a la mare del seu xicot que “estem junts”, i aquesta s’emociona com si li diguessin que tindrà un nét, quan resulta que tirant llarg porten un parell de polvets i no viuen junts. Un tip de riure i tanquem la tele.
Anem a l’ordinador i comencem un joc que consisteix en que, alternativament, ella i jo busquem una cançó al Youtube i la posem, però com que les d’ella jo me les sé força i, en canvi, jo busco cançons antigues que ella no hagi sentit, acabem que només en busco jo.
Palabras para Julia, Paco Ibáñez, que trista i que bonica. Simon&Garfunkel, Bridge over troubled waters, quina cançó més extraordinària, i que ridículs que són els pobres Paul i Art, tan als seixanta (nens repentinats i artificials) com ara (vells que no poden assemblar-se a ells mateixos enccara que vulguin). Amanda, Víctor Jara, se’ns posa la pell de gallina, li explico que el Pinochet li va tallar les mans abans de matar-lo. Joan Baez, The Boxer, també és de S&G, però ella canta millor i no provoca hilaritat. Cantares, Serrat, me la fa treure immediatament (la hi he cantat milions de vegades). Woman, Lennon, que presumit que era, un dels discs que més ha escotat. Joaquín Sabina, quien me ha robado el més de abril, la Iris gairebé es posa a plorar, que bonica que és, i el Sabina no està tan fastigós.
Mentre sona la música passem unes fotos que s’han fet fa pocs dies la Iris i la Teresa. La Iris es sent una mica incòmoda, perquè la Teresa és insuperable. Se la veu brillant, divertida, d’una bellesa espaterrant, amb catorze anys radiants. Però la Iris, amb el seu estil tímid i insegur és un encant. No es posa lentilles, com la Teresa, ni es maquilla, i no és amiga de la càmara (quina gràcia, totes dues fent de chica Martini, la Teresa amb una mirada trapella, la Iris no se’n surt), però transmet sensibilitat i bondat, i també és bonica.
Se m’està fent molt tard, i dic va la última, que ella coneix millor que jo, i que a vegades penso que és la millor cançó que he sentit: Holiday, de Greenday. Però encara tenim tres minutets més per REM, Losing my religion.
Que és la felicitat? La felicitat és passar dues o tres hores d’un vespre d’estiu a un pis normal i corrent, sense fer res d’especial, i pensar que quina sort he tingut amb aquesta filla.
Si tot segueix igual, 2007 serà l’any de la història (estadística) en què han mort més dones a mans de la seva parella.
Sento una ràbia immensa i una gran impotència quan veig que els qui esbomben aquestes notícies són precisament els responsables que haguem arribat a aquesta situació. És com si el Bush es queixés que hi ha molta gent que es mort a Irak, o el Ronaldinho anés dient que els jugadors del Barça no s’entrenen prou.
Quan sento aquestes feministes vestides de Dolce & Gabana sortir als mitjans a lamentar-se d’una mort més, m’agradaria ser allà per pregunta’ls-hi què creuen que s’ha de fer des dels poders públics per reduir la mortalitat, perquè jo tinc una idea molt senzilla per suggerir. Miri senyora feminista, abans de l’entrada en vigor de la llei del divorci i de la llei contra la violència de gènere morien unes cinquanta dones de mitjana a l’any. Un cop aprovades, en moren setanta. Si ningú té cap idea millor, suggereixo que deroguin aquestes lleis i, si més no, salvarem vint dones de la mort.
Sóc del parer que la major part dels moviments polítics responen més a consideracions de màrketing que a la convicció dels dirigents, per la senzilla raó que si sorgeix un polític amb idees pròpies que no està disposat a dir el que els electors volen sentir, la pròpia dinàmina democràtica l'expulsa del sistema. El màrqueting polític té la seva gràcia, encara que no arregli el mon, i de fet, quan la gent diu que parla de política acostuma a parlar en realitat de màrqueting polític.
En aquest sentit, crec que així com el Rajoy l'encertava ficant-se amb l'Estatut de Catalunya, s'equivoca totalment en l'assumpte d'ETA.
Programar una comèdia de Shaskespeare pel Grec sembla que s'ha convertit en un costum, motivat per l'èxit de públic. Jo formo part dels que tenen la temptació de gastar-se els 25 o 30 euros del teatre per una comèdia seva, i en canvi els fa mandra pensar en dedicar una nit d'estiu a un drama clàssic.
Una aspecte que crida l'atenció és que a l'espectacle estrella de l'estiu de la capital catalana, facin una obra on hi ha, com a mínim, dos actors que no tinguin la més mínima idea de la pronúncia en català. Una tal Cristina Plazas, que feia d'Hermione, un dels papers protagonistes, semblava d'aquells que parlen amb català amb tan d'esforç que d'un moment a l'altre canviaran al castellà, perquè se li estan acabant les piles, i la tortura d'haver de parlar en català fa que no consegueixi transmetre el personantge. A un altre actor, que es diu Pedro Casablanc, venien ganes de donar-li l'adreça d'un professor de fonètica catalana.
