Dos senyors de Girona són jutjats a Madrid per haver cremat un tros de paper amb la foto d'un senyor que mana. T'ho miris com t'ho miris, per molt fatxes que siguin els jutges, no és imaginable que ingressin a la presó o que els embarguin tot el patrimoni, i en tot cas, la condemna no depèn gaire del que diguin en el judici, així és que aprofiten els seus cinc minuts de glòria warholiana per exigir parlar en català. El jutge manifesta que com que el procés té lloc a un indret on el català no és oficial, i no és creïble que individus de la seva edat no sàpiguen parlar castellà, si decideixen usar aquesta llengua serà tant com si renunciessin a parlar.

L'operació propagandística es completa amb unes grotesques declaracions de una senyora jutge catalana que quan li pregunten perquè als catalans no els deixen parlar en català si als etarres i als d'Alquaeda els posen traductors, s'embarbussa i diu que els jutges dels bascos i els àrabs ho van permetre "per deferència". Deferència que, es veu, mereixen els assassins terroristes i, en canvi, no els que cremen trocets de tela.

La consellera de Justícia catalana envia un comunicat molt indignat als jutges dient-los que els ciutadans han de tenir el dret a utilitzar la seva llengua, i es fa la simpàtica i la catalanista.

I tots ben contents a casona seva, perquè, francament, a l'Audiència no li costa res posar un traductor de català quan el cas sigui una mica mediàtic, i els que han sortit a la tele s'han fet els valentots i els dignes, i els polítics estan a hores d'ara fent el recompte dels vots que guanyaran o perdran.

Tot plegat, canviar perquè res no canviï.

Fa cosa d’un mes, un amic que té un càrrec en una modesta organització de la societat civil em va dir que l’havien convidat a la famosa conferència de l’Artur Mas, i que si volia acompanyar-lo. Em va picar la curiositat, i vaig accedir sense pensar-m’ho

Com més s’apropava el dia, més mandra em feia, entre d’altres raons perquè vaig rebre dues invitacions més, a través de militants de Convergència. Em deu passar allò que deia el Groucho Marx, que mai no s’apuntaria a un club que admetessin gent com ell, però cada cop em semblava més que anaven buscant una claca, com passa en els mítings d’avui dia, que només importa l’estoneta que et treuen a la tele.

El dia de la conferència vaig deixar el cotxe a casa (visc fora de Barcelona), i vaig dir-li al meu amic que em feia mandra, directament, sense pensar en una excusa tipus tinc una reunió que se m’allarga o a la sogra l’han ingressat. L’home s’ho va prendre malament, perquè es veu que l’organització que m’havia cursat la invitació havia batallat de valent per situar-nos a un lloc preferent, concretament a la fila 12, i per no desairar-lo hi vaig fer cap.

Hi havia dues entrades, una per la Diagonal i una altra vip, al davant de l’hotel Juan Carlos, i naturalment, nosaltres, tot cofois, que anem cap a l’entrada vip. He de reconèixer que, tot i que hi havia un vigilant, n’hi va haver prou amb dir que teniem una invitació perquè ens deixés passar amb un somriure. No sé si és que em va confondre amb algú conegut, jo que venia amb trajo i corbata de la feina, o és que tothom tenia una invitació o, no ho descartem, em va reconèixer pel rostre, però no em va demanar la invitació, cosa que va ser una sort, perquè me l’havia deixat al despatx.

Una idea força estesa pel sud de les espanyes és que a Catalunya l'han fet gran els immigrants. Que els diners catalans van despoblar els seus camps, van comprar les voluntats dels andalusos i extremenys, i que vem aprofitar-nos d'ells per enriquir-nos encara més. Si fa no fa, és el que va dir no fa gaire el popularíssim culé Rodríguez Ibarra.

Una visió no gaire menys equivocada és que Catalunya va acollir els immigrants amb els braços oberts i que haurien d'estar agraïts perquè vem permetre'ls prosperar a la nostra terra. En realitat la voluntat col.lectiva dels catalans no va tenir res a veure amb l'acollida dels forasters, perquè vivíem en un règim que no ens reconeixia cap poder polític. O, dit amb altres paraules, que els vem acollir perquè no teníem més remei, ningú no ens ho va preguntar.

La situació econòmica d’Espanya, encara que sembli estrany, és òptima, si més no des del punt de vista macroeconòmic. La taxa de creixement es molt més elevada que els països del nostre entorn econòmic (França, Itàlia o Alemanya, també a la zona euro, creixen molt menys) i els indicadors de benestar ens acosten cada cop més als dels estats capdavanters d’Europa. Aquesta realitat conviu amb l’evidència que els factors determinants del creixement  – recerca, innovació, educació, productivitat – van a la deriva. L’explicació que es sol donar és que Espanya ha crescut gràcies a la construcció i la cultura del totxo que, al seu tomb, s’alimenten de la imparable pujada dels preus. Si aquesta explicació fos correcta, cal parlar, d’un autèntic miracle, perquè a través d’un mecanisme que òbviament, no ve propiciat des dels poders públics (l’augment de preus immobiliaris), s'ha asolit un efecte econòmic d'allò més interessant.

Algun economista en actiu sabria explicar perquè Espanya funciona tan bé si tot es fa fatal i els governants són uns ineptes?

Jo tinc una modesta teoria que brindo als pacients lectors d’aquest bloc. Espanya funciona bé per un error involuntari que van cometre els governants que, sense saber-ho, va posar en marxa un mecanisme d’una potència que ningú no havia sospitat.

Els mitjans de comunicació van plens de la notícia d'una agressió racista al metro gravada en vídeo. Crida l'atenció, d'una banda, la gratuïtat de l'acció, però sobretot la indiferència d'un solitari espectador que sense inmutar-se contempla l'escena amb els auriculars del mp3 posats, i gira la cara, gairebé avorrit. Els mitjans de comunicació s'escandalitzen de la conducta de l'espectador.

Analitzem la situació de l'espectador: és un noi jove, probablement no gaire corpulent, que viatja en un vagó on hi van dues persones més, l'agressor i la víctima. L'agressió (cops, pessigada al pit de la noia, puntada de peu) no és especialment violenta, perquè ella no resulta ferida ni contusionada. Aparentment, l'acció  per a la víctima és més humiliant que dolorosa. L'agressor és un tipus fort i agressiu.

Si analitzem la situació des de la més pura racionalitat, el més assenyat és que l'espectador s'abstingui d'intervenir. La noia no va resultar ferida. Si l'espectador s'hagués encarat a l'agressor, corria el risc, gens remot, de ser víctima d'una agressió molt més violenta. En aquell context, no és difícil de creure que el tipus anés armat, o que fos un delinqüent comú, i que si algú se li encarava les conseqüències podien ser pitjors, fins i tot per la noia.

El Maragall, la veritat, fa riure. Ha tingut un munt d’oportunitats per plegar. Un dia va dir a la premsa que volia canviar el govern i els barbamecs del Zaragoza i l’Iceta li van prohibir i va haver de plegar veles. Poc després el ZP, un noiet que ell va posar al capdavant del PSOE perquè pensava que en faria el que voldria, el va fer plegar per posar un tipus com el Montilla, per qui el Maragall té un íntim despreci intel.lectual, i ell no només va procurar fer bona cara, sinó que li va donar tot el recolzament a la campanya electoral. Al Maragall del Polònia l’humilien menys que al de debò. El de debò no fa mai un cop de porta i plega, és l’ase dels cops

I un bon dia, quan ningú no s’ho espera, se’n va a un programa humorístic presentat per un que fa segles que no fa periodisme d’informació, i diu que ja no és del partit, “perquè no paga la quota”.

Un dia vaig inventar-me un personatge que destacava per la seva ingenuitat i credulitat i vaig batejar-lo Amadeu Casucreu. A mi em fa gràcia, aquest nom, i quan vaig començar amb aquest bloc, com que no volia posar el meu nom real, vaig utilitzar-lo com a pseudònim, i així s'ha quedat.

Després he anat explicant diversos episodis de la seva tragicomèdia que, resumida en quatre paraules, és ben poc original: es tracta d'un tipus a qui la seva dona abandona, i s'ho pren a la tremenda.

Ja fa gairebé un any vaig apuntar diversos finals possibles de la seva graciosa història. Podia canviar de vida, fer-se motero, o hare chrisna, o monjo de Montserrat. També podia planejar i executar un crim perfecte en la persona de l'abandonadora. O iniciar un llarg camí de sofriment, esperant fins a la mort, com un personatge de García Márquez, el retorn de la seva estimada.

De moment, l'Amadeu ha menat una ferrenya defensa de la família en la que creia, un camí amb llàgrimes i riures, mogut per una fe absurda en institucions caduques i superades.

Caldria començar a imaginar un final digne de la seva trajectòria, que el deixés retratat com el beneit que és, i aquí és on em trobo en aquest moment.

Ja vaig escriure una vegada que el Quim Monzó és un autor brillantíssim i molt exportable. El seu humor és universal i la seva gràcia és més conceptual que lingüística.

Si podés triar una fita per Frankfurt, desitjaria que  Monzó adquirís prou fama per poder esdevenir un escriptor professional en català. Actualment és un escriptor català a temps parcial, que es guanya la vida de columnista i articulista en castellà.

Em donaria per satisfet si Frankfurt permetés Monzó convertir-se en l’escriptor professional, i deixés de malbaratar el seu talent extraordinari a La Vanguardia. Encara li queden uns quants anys de creació fecunda. Quan llegeixo amb delit els seus articles en castellà sempre penso que si la nostra cultura no és capaç d’alimentar un geni com ell és que està destinada a desaparèixer

No tinc una opinió definitiva sobre si s'ha de permetre l'ús del vel musulmà a les escoles. Fa uns dies el Quim Monzó va escriure un article inusualment contundent defensant la prohibició. Puc comprendre els seus arguments, com també els que defensen que es tracta d'un signe d'identitat dels que no volen avergonyir-se pel fet d'haver hagut d'abandonar la seva terra. Diria que sóc més partidari de la integració que de la multiculturalitat, però amb la fila que fan els escolars d'avui dia el vel no em resulta extravagant.

Els jutges sembla que tendeixen a dictaminar que la defensa del dret superior del menor obliga a admetre l'escolarització de la criatura encara que vagi amb vel.

Jo veig la cosa de la següent forma: la única cosa realment inadmissible és que uns pares deixin d'escolaritzar la seva filla per un tema com el vel. Em sembla bé que defensin els seus arguments davant de l'escola o devant dels legisladors, que es manifestin, que protestin, que s'expliquin i que reivindiquin. Però si realment són dignes de ser pares dels seus fills, que no els utilitzin per la seva lluita política i social, perquè deixar d'escolaritzar una criatura per un tema tan estètic i formal em sembla propi de mals pares..

Si uns pares no musulmans no porten el seu fill a escola al.legant motius ideológics o religiosos o espirituals, poden acabar perdent la pàtria potestat. Es tracta d'una forma de maltracte infantil, consistent en negar-los-hi el dret a l'educació. Perquè, pel fet de ser musulmans, se'ls ha de permetre el que no es permeteria a la resta de ciutadans?

Arran del meu últim post, en que deia que Joan Carles és descendent de Jaume I he caigut en una evidència que fins ara se m'havia escapat.

Tots tenim dos pares, quatre avis, vuit besabis, setze rebesavis... Matemàticament si volem saber quants ancestres tenim d'una determinada generació, la fórmula seria 2^n, sent "n" la generació a la que ens volem remuntar. Si volem saber, per exemple, quants avantpassats tenim de l'època de Jaume I el Conqueridor, i fem la hipòtesi que cada 25 anys hi ha una nova generació, el càlcul seria el següent:

- Han passat més o menys 800 anys des del naixement del Conqueridor.

- Per tant, hi ha hagut 32 generacions (800 / 25 = 32)

- El nombre d'ancestre directes és, per tant, 2³², que és igual a 4.294.967.296, és a dir més de quatre-mil milions de persones.

Com que a l'any 1200 no hi havia, ni de bon troç quatre-mil milions de persones a la terra, alguna cosa falla. Probablement, l'explicació és que alguns (o molts) dels avantpassats  ho son per vàries vies.

Les dinastíes reals i aristocràtiques es transmeten només per via masculina al primogènit, però genèticament, el senyor Casucreu de principis del segle XIII no té més parentiu amb l'Amadeu que els restants quatre-mil milions d'ancestres, igual com Jaume I no té més parentiu amb Joan Carles que els seus restants quatre-mil milions, molts dels quals, suposo, seran comuns als de l'amic Amadeu.

La conclusió és clara i evident. Com que la Constitució prohibeix la discriminació per raó de sexe o d'edat, qualsevol descendent de Jaume I hauria de tenir el mateix dret d'ostentar el títol de Rei d'Aragó i Catalunya. Afegim-hi, a més els descendets del Rei de Castella, per exemple de "Alfonso equits el sabio", com li deiem al cole, i encara tenim més candidats

Si fem l'operació al revés i només assumint que cada persona ha tingut dos fills, Jaume I tindria més de 4.000 milions de descendents ( i si ens remuntem a Guifré el Pilós, ja tindriem més descendents que tota la humanitat multiplicada per 10), raó per la qual no seria exagerat afirmar que tothom pot ser rei.

Davant el desgavell que la modernitat políticament correcta crea en eliminar les discriminacions per sexe i edat, la solució més civilitzada seria, lògicament, que votessim per saber qui és rei, i que guanyi el millor.

No soc especialment antimonàrquic, com no sóc especialment anti-catòlic, crec que els problemes tan socials com nacionals no venen d’aquestes institucions. He llegit alguns llibres sobre el paper ambigu del Borbó al 23F i no m’han convençut, crec que va defensar la democràcia, probablement per interès propi i no per convicció, però això és secundari.

 Dit això, crec que estaria molt bé que demanés perdó. Avui dia s’ha posat de moda que els caps de les institucions que en altres èpoques van cometre actes de barbàrie es disculpin davant dels ofesos. Joan Pau II es va disculpar pel paper de l’Església a l’holocaust, tot i que ell era un polonès totalment aliè a la tragèdia jueva; Schroeder va fer el mateix, i era un nen quan va succeir. És una disculpa pública a la que la societat, pel que es veu, dona gran valor, tot i que els efectes pràctics són força discutibles.

La mesura de donar un ajut de 2.500 euros per fill o la de subvencionar els lloguers dels joves han estat criticades per electoralistes, o per oportunistes, o per ineficaces, o per centralistes.

No s'han alçat gaire veus, en canvi, que afirmin que no són mesures d'esquerres. I és que ja ningú no és d'esquerres.

Fins i tot el nostre estimat Avui va organitzar una enquesta perquè els seus lectors votessin si consideraven innocents o culpables els pares de la Madeleine. És que ens hem begut l'enteniment? Només que existeixi una remotíssima possibilitat que la criatura encara sigui viva o que hagi estat assassinada , els mitjans de comunicació i, sobretot, la gent ens hauriem d'abstenir a especular sobre una qüestió de la que no tenim totes les dades.

El pecat dels McCann és haver organitzat un circ mediàtic que ara se'ls ha tornat en contra, pel que es veu. Jo trobo perfectament ètic que s'aprofitin tan com puguin d'aquesta colla de voltors per un objectiu tan noble com recuperar una criatura perduda, i no seré jo qui els critiqui.

Que Convergència i Unió es presentessin separades a les generals em donaria l'excusa per tornar a votar els convergents perquè el que de cap manera no penso fer és votar una llista encapçalada per en Duran. Però més enllà de les meves preferències, crec que si els dos partits es presentessin separats se'n derivarien més beneficis que perjudicis pel conjunt del catalanisme, i això per una pura qüestió d'aritmètica electoral.