Ho he llegit en un cartell electoral. Es suposa que els estrategues del partit que proposa aquesta mesura creuen que alguns votants es sentiran inclinats a votar-los, moguts per l'expectativa d'un augment de sou dels treballadors que els capitalistes hauran d'assumir.
Suposo que no s'ha de tenir gaire formació per saber que un augment del salari mínim d'aquestes dimensions provocaria un increment de l'atur i un seguit de desgràcies en cadena. I suposo també que com que tothom dona per descomptat que com que no tenen cap possibilitat de portar aquesta mesura a la pràctica i provocar una catàstrofe, s'els perdona l'atreviment.
Des que era nen he sentit que la gent referir-se a la Infanta Elena com la lletja, mentre la Cristina és sempre la guapa.
A Catalunya sembla que la Cristina cau millor perquè, a banda de la bellesa comparativa, es va casar a la catedral Barcelona amb un jugador del Barça i està enxufada a La Caixa, mentre sa germana es veu que és afeccionada als toros i a les mantilles, i el seu marit (o ex-marit, que em sembla que s'ha divorciat) te pinta de xulo madrileny.
Abans que res cal dir que la senyora Elena Borbó no em fa gaire pena, per molt que la gent li digui la lletja. Miro d'administrar el sentiment de compassió amb prudència i se m'acudeixen infinitat de persones que pateixen circumstàncies molt més dignes d'inspirar-lo.
En l'època que les llegendes urbanes eren factibles gràcies a la censura i l'absència d'internet, deien que era borderline, que és una manera fina de dir retrassadeta, però em sembla que no és gaire menys espavilada que la mitjana de la família Borbó. La maledicència es generava, crec, més per la cara de tòtila - que, per cert, comparteix amb son pare, el Rei nostre senyor - que pel seu coeficient intel.lectual
El llenguatge políticament correcte està farcit de regles contra el racisme o el sexisme, però jo n'hi trobo a faltar contra la tendència a criticar la gent només pel seu aspecte físic. Per exemple, quan un grup d'homes fa comentaris sobre les dones que passen, jo sempre evito parlar malament de les que no m'agraden. Si no m'agrada, no me la miro. I si en faig algun comentari, és perquè m'agrada, i per tant ha de ser un comentari positiu. Suposo que no te cap base, però a vegades se m'ha acudit que els que s'entesten en dir que aquella és un cardo i l'altra és una foca i la de més enllà una vaca tenen pendent allò de sortir de l'armani, perquè si fossin com jo no s'hi haguessin fixat.
Són majoria. En alguns grups abrumadora majoria. El primer dia de classe busquen un lloc discret, obren una llibreta d'anelles i, bolígraf en ma, i es posen a fer la mateixa feina que porten tants anys fent: prenen apunts.
I durant un semestre sencer, dos dies a la setmana, fan el mateix, prenen apunts. Metòdicament, ordenadament, lànguidament, prenen apunts un dia darrera l'altre. I arriba el dia de l'examen i fan una prova més o menys decent, aproven i sumen els 4.5 crèdits, i ja falta menys per arribar als 270, i amb el mateix gest rutinari s'aniran oblidant del que vas ensenyar-los. Tu no podràs oblidar-los, ja que mai no vas saber qui eren, ja que mai no van ser res més que una cara avorrida i convicentment neutra. Mai van ser res més que part de la massa.
A vegades m'agradaria baixar de la tarima, agafar-los per la solapa i sacsejar-los per veure si reaccionen.
La gent a qui he formulat la pregunta acostuma a defugir-la afirmant que ells no s'hi trobarien, en una situació com aquesta.
Molts s'interessen pel destí dels diners que l'estafador va apropiar-se. No ho sé, és clar, la única cosa de la que estic convençut és que ja no els té.
Potser té el vici del joc, o de la beguda. O va menar un ritme de vida més alt que el que li pertocava.
En tot cas, l'import de l'estafa és d'uns 400.000 euros, i s'extén al llarg de sis o set anys. Això significa al voltant de 60.000 euros l'any, uns deu milions de pessetes. Són diners, però no és una fortuna.
Coneixent l'estafador me l'imagino gastant en vicis més aviat convencionals, com convidar una senyora de certa edat a un restaurant de categoria mitjana-alta, o estar-se una setmana al sol de Punta Cana, o regalant una rellotge de luxe a un nebot. Mantenint, en definitiva, l'aparença d'un senyor benestant amb cert èxit econòmic.
He acabat les memòries d'en Pujol. Diria que no aporta gairebé res que no es sabés. És discret i prefereix quedar bé a desfogar-se passant comptes amb uns quants que s'ho mereixerien.
Sí que em crida l'atenció la seva, malgrat tot, declaració anti-independentista. S'esforça a cada pàgina per declarar el seu amor i la seva passió per la seva pàtria, i per justificar tota la seva vida i la seva obra en defensa de Catalunya. Ni un mot, ni una insinuació a favor d'Espanya, com a màxim algun escadusser elogi del tarannà de Castella, no gaire diferent als elogis que pugui fer als francesos o als alemanys. Pujol és catalanista i nacionalista català.
En canvi, arribada l'hora de parlar d'independència s'ho ventila en quatre ratlles dient que no és ni ha estat mai separatista, ni partidari de la independència. Jo hagués dit que Pujol era un independentista que per realisme i per tàctica política, i perquè no volia ser un nou Companys, no va trobar mai el moment de fer un pas cap a la desvinculació d'Espanya. I probablement no va trobar-lo perquè no existia, perquè un pas en aquest sentit els anys que ell governava hagués fet més mal que bé a la causa.
L’any 89 vaig anar a la meva primera cavalcada de Reis de Terrassa com a pare. Des d’aquell any fins al 2007, no havia fallat mai. Al 2008, els meus fills han anat cadascú amb els seus amics i jo m’he quedat a casa feinejant. Un pel de nostàlgia, n’he tingut, ho reconec.
En el llenguatge periodístic hi ha coses que costen d'entendre si no hi estàs molt a sobre. Resulta que, segons els dirigents del Principat, el tancament de TV3 al País Valencià es fa per electoralisme. Suposo que la cosa s'ha de llegir, (despullada d'eufemismes), de la següent manera:
- Els valencians, majoritàriament, odïen els catalans - Com que els partits polítics valencians volen guanyar vots, procuren fer coses que agradin als seus electors, com d'altra banda fan tots els polítics del món. - Com que s'acosten les eleccions, s'adopten unes mesures que satisfacin els valencians que odïen els catalans, amb l'objectiu de guanyar els seus vots.
Cal fer esment que no hi ha cap altra emissora de cap altra part del mon que estigui prohibida al País Valencià. Només les que venen de Catalunya.
Poc després de les últimes eleccions autonòmiques, quan es va crear el segon tripartit, vaig escriure un comentari que es titulava Els garrins i les truges d'Esquerra Republicana de Catalunya. El més positiu d'aquest post és que vaig fer coneixença amb en Marc, un membre de les JERC que tot sovint em fa comentaris molt aguts i encertats, i que contraposen el seu punt de vista jove-militant-combatiu, amb l'estil més aviat desenganyat d'aquest bloc.
En aquell comentari, jo venia a dir que l'aposta d'Esquerra pel tripartit estava motivada per l'ambició individual de poder dels seus dirigents, i que no aconseguirien cap objectiu nacionalment útil. En Marc em va contestar que el meu punt de vista era injust, perquè primer calia veure què feien i després opinar, que jo estava prejutjant-los
Vem creuar la següent aposta: vem fer una llista d'objectius i vam apostar sobre si algun d'ells seria assolit a aquesta legislatura. La llista d'objectius era la segúent:
- El reconeixement del dret a Catalunya a decidir el seu model d'associació amb Espanya.
- El reconeixement de almenys una selecció nacional en algun esport mitjanament significatiu
- El concert econòmic
- Una Agència Tributària controlada des de Catalunya
- Que hi hagi algun any que no Catalunya no tingui dèficit fiscal, amb un any en tinc prou
- Que ha Barcelona hi hagi un sol dia a l'any que es puguin veure tantes pel.lícules en català com en castellà
- Que la Generalitat tingui capacitat normativa en matèria fiscal.
- Que al Parlament de Madrid es pugui parlar el català normalment
La meva aposta era que no s'assoliria ni un d'aquests objectius i ell va dir-me que si era així ell trencaria el seu carnet de militant d'Esquerra.
Una observació sobre això de dissabte: a les manifestacions independentistes, ja no hi van només quatre eixelebrats. Hi van iaios amb bastó, famílies amb cotxet, i gent ensopida de tarannà pacífic i tirant a indiferent. Sense anar més lluny, a la de febrer de l'any passat l'eslògan majoritari era Sóm una nació! (que no és un eslògan necessàriament separatista, Espanya és una nació de nacions), mentre que a la del dissabte hi dominava el In-Inda-Independencià, molt més clar i contundent
Una pregunta recurrent que fan els periodistes als de la Plataforma pel Dret a Decidir és què demanen en concret, tenint en compte que això de la independència "no és a l'agenda política dels governs". Dit en altres paraules: vostès demanen la independència, o el referèncum d'autodeterminació, o les balances fiscals. Suposem que a Madrid els contesten educadament que no poden donar-los res del que demanen. Fi de la pel.lícula? I ara què fem?
Què en pensen els governants, de la manifestació? És molt senzill, estan ansiosos per rebre les enquestes electorals del dia després. Puja una mica Convergència? Es mantenen els socialistes? Com afecta al PP? Perquè si els socialistes, que són els que manen, arriben a la conclusió que, si més no a les generals, (per les autonòmiques falta un món) el mapa no canvia substancialment, la manifestació és una simpàtica anècdota inofensiva que dona notorietat al Laporta, al Joel Joan i aquesta noia tan eixerida que es diu Sabata.
Si, com pensava tota aquella munió de gent, el problema de les infraestructures no ve d'aquest govern o ni de l'anterior, no és per la ministra o el subsecretari, si s'ha d'atribuir a la falta de capacietat negociadora de la Generalitat, sinó que el problema és que Madrid ens pren el que és nostre, doncs és l'hora de la independència. I si volem la independència, em sap greu dir-ho, la única solució és que votem a partits independentistes.
Si els polítics pensessin que després d'aquesta manifestació el PSC caurà a deu o dotze diputats, Esquerra pujarà a vint o vint-i-cinc i Convergència augmentarà moderadament, ja et dic jo que en aquesta "agenda del govern" tan atapeïda, hi trobarien un foradet per parlar de la independència.
Argumentari pels que els fa mandra sortir de casa aquesta tarda
1. És una lluita de partits polítics: si és un èxit, guanya CiU, si és un fracàs, guanya el PSC, això és l'essencial. Que s'ho facin ells!
2. Perquè barregen les infraestructures amb auto-determinació? És una convocatòria confusa, que debilita la protesta contra les infraestructures. Molta gent s'hi apuntaria si no se li donés un matís nacionalista.
3. Hi va una colla de gent (Esquerra, Iniciativa) que molt protestar contra els governs català i espanyol però al final de mes cobren un sou a compte de recolzar-los.
4. A la colla que encapçala la manifestació els coneixen a casa seva, tret del Laporta i el Joel Joan. El Laporta és un oportunista que es vol fer un forat per quan plegui del Barça i el Joel Joan un pessetero que només vol notorietat.
5. (Pels periquitos) Perquè no hi posen algú de l'Espanyol, a la capçalera? Jo, a una manifestació que encapçali el president del Barça, no m'hi acosto.
6. Aquesta manifestació és un submarí de l'Artur Mas. A mi, a on sigui aquest senyor de la clenxa i la corbata, no m'hi veuran.
7. Això no serveix de res. Ja es va veure de què va servir l'anterior manifestació d'aquesta Plataforma. Ens fotran d'una manera o una altra, jo no vaig a perdre el temps. Al final, els polítcs fan el que volen.
8. La culpa és de l'Aznar, que va tenir abandonada Catalunya, i del Pujol, que es va passar la vida escalfant cadira sense demanar res del que ara exigeix. Per un president espanyol que és amic dels catalans, procurem no perjudicar-lo. Amb el PP seria molt pitjor.
Des dels mitjans progovernamentals surten crítiques a la manifestació de dissabte amb l'argument que el dret a decidir ja l'exercirem ben aviat, a les generals del març, i que ho fem tot sovint, cada cop que votem. Si decidim ser independents ja votarem els independentistes, diuen. La mani només servirà els interessos partidistes d'alguns.
A veure si ens entenem: els catalans no tenim el dret a decidir per dos motius ben senzills de comprendre.
Primer: per molt que tots i cadascún dels catalans estessim a favor de la independència, si els espanyols decidissin que no la podem tenin, el marc legal no ens permet accedir-hi. L'estatut és un bon exemple. Els catalans decidim que volem l'estatut en votació, i en canvi el constitucional el pot tirar enrera perquè una norma votada per tots els espanyols (la Constitució) li dona aquest poder.
