Tots els infants han fet d'arquitectes dibuixant una casa, amb la teulada inclinada, el balcó, la finestra, la xemeneia, i la porta. Amb els temps han deixat aquesta feina als professionals que n'han fet de totes les mides.

M'he fixat amb els grans edificis i m'he adonat que la porta gran causa grans problemes.

Si s'observa la porta del Palau de la Generalitat o del mateix Ajuntament, es veu a primer cop d'ull que és desproporcionada per la mida de la gent que hi ha d'entrar, més aviat sembla que estigui feta perquè hi entren castellers aixecant un pilar mòbil.

Des del punt de vista climàtic tampoc afavoreix l'aïllament tèrmic de manera que a l'estiu fa una calor que mata i a l'hivern un fred que pela. Sempre existeix l'excusa que es tracta d'una porta que dóna a un pati interior, però resulta que a l'eixample també han continuat construint portes grans per on no hi entra cap carruatge, ni accedeixen a cap pati interior.

La majoria de les esglésies tenen el mateix problema, i és clar, no es poden permetre el luxe de tenir la porta oberta de bat a bat, només l'obren per facilitar l'entrada i sortida dels taüts.

Una de les maneres de resoldre el problema és fer una porta a la porta, però amb l'inconvenient d'haver d'aixecar les cames per salvar el petit obstacle, de manera que sembla cursa de cavalls, però destinada a humans.

L'altra solució consisteix construir una porta lateral més petita més adient a la mida d'una persona. Per fer aquest viatge, no calien aquestes alforges. Com tot símbol d'ostentació, es comença per les les idees de grandesa construint una porta luxosa, per acabar entrant i sortint per una altra més discreta a tall de gatera.

Segurament per afavorir la noció de pertinença a la comunitat, l'Església va posar com a obligació assistir a la celebració de la santa missa, el diumenge i les festes assenyalades.

La societat s'ha anat secularitzant però els rituals han quedat marcats. Així cada colla ha fixat uns dies de precepte per trobar-se.

Enguany l'Onze de setembre ha començat a celebrar-se el dia 5 amb una manifestació convocada a Lleida per la CUP de manera unilateral, a l'estil de certes comunitats religioses que pretenen monopolitzar les relacions amb Déu. El resultat va ser pobre, deixant en mal lloc la resta d'entitats que hi van fer cap, perquè no fos dit que no hi eren.

Dimarts, dia 6, la Paeria va tocar assemblea general per escoltar l'Honorable exvicepresident de la Generalitat, Josep-Lluís Carod Rovira, que fer una lluïda exposició del projecte integrador de Catalunya. Tant era la seva voluntat d'integrar que em vaig adonar que érem una societat fragmentada mirant el mapa de la ciutat de Lleida.

Dijous, dia 8 el Sr. Vicent Sanchis, vicepresident d'Òmnium pronunciava la conferència “Catalunya: empat etern amb Espanya”

Divendres, l'Honorable Felip Puig pronunciava el discurs institucional en què elogiava la independència sense esmentar-la, per acabar sopant amb la militància.

Finalment el diumenge va esclatar l'eufòria, amb celebracions en diversos punts de la ciutat: al baluard de la Mitja Lluna, al Roser, a la pl. de la Paeria. Això si, desunits.

La festa no es va acabar aquí, sinó que dilluns, primer dia de classe, sant tornem-hi. Somescola.cat ha convocat assemblea general per reclamar que es mantingui el català com a única llengua vehicular a Catalunya.

Quantes vegades ens hem de reunir per dir el mateix? Segurament a tantes com a misses, el capellà sempre diu el mateix fins al “Ite missa est”. A partir d'aquí tothom diu la seva si té algú que l'escolti, i tot queda igual fins diumenge vinent.

Enguany la celebració de l'11 de Setembre, no ha estat una festa de precepte, sinó una novena amb el perill de fer-se més llarga que la Quaresma sense l'esperança de Diumenge de Glòria.

Avui, a l'hora sagrada de l'Angelus, les campanes de la Seu de Lleida han emmudit, algú els ha fet estalviar la dotzena de repics, potser per esborrar el ressò de la mort que evoquen.

Un centenar de persones s'aixoplugaven del sol, un altres, atalaiaven l'espectacle del baluard de la Mitja Lluna, des de la muralla

Hi ha hagut gent que ha tingut la barra de presentar-se a l'acte, mentre de sota mà, estan posant tots els mitjans materials i jurídics per impedir que a Catalunya es pugui viure plenament com a catalans. Aquests juguem net i donen la cara.

En nom de la bona educació els hem hagut de suportar la seva presència, sabent que se'n fotien de la Diada Nacional.

Els més perillosos són els altres que fan fil blanc i fil negre, segons convé. Exerceixen d'amortidor entre Catalunya i Espanya, creen falses expectatives amb estatuts que són paper mullat. Maquillen el terme autonomia, disfressen les aspiracions nacionals parlant de federalisme.

En aquest País es disfressa i se silencia tot, fins les campanades de l'Angelus.

La roba interior delata la personalitat de l'individu que embolcalla. Segurament aquest és el motiu pel qual s'insinuen els nanses dels sostenidors i es marquen les línies de els calces. Tant se val si el camí assenyalat per les pistes és bo o dolent, pel cap baix serveix per exercitar el pensament i aproximar-se a la solució.

Les peces de roba interior masculina delaten directament el tarannà de qui les porta. Així un seguidor del Real Madrid ha de dur els calçotets i la samarreta blancs, en canvi un seguidor del Barça s'enfunda en roba interior ratllada de blau i grana

Però no són les calces, ni els sostenidors, ni els calçotets sinó els mitjons la pedra de toc del pensament polític. Així el fet de portar-los del mateix color denota una fidelitat ideològica a ultrança o una pantalla ideològica d'infranquejable conservadorisme. Només cal observar els polítics d'aquest ram. Són gent de reacció política tan previsible com la seva manera de vestir. Mentre que portar un mitjó de cada color denota falsedat, com en el cas del llop del conte de les cabretes que té una pota de cabreta i una de llop.

Aplicant la teoria dels mitjons a la política catalana, n'hi ha que porten els mateixos mitjons a la Ciutadella i a la Carrera de San Jeronimo. En canvi n'hi ha uns altres que aixequen un camal dels pantalons a Catalunya i un altre de ben diferent a Madrid i al Parlament Europeu.