Avui s´ha presentat a Cerdanyola (UAB) el llibre del poeta amazic Salem Zenia. Salem Zenia viu exiliat a Catalunya, acollit pel PEN Club català, fruit de la persecució que pateix a la seva Cabília natal per l´integrisme àrab-musulmà.
El seu llibre de poemes, Sol cec, ha estat traduït per Carles Castellanos i editat per Oriol Ponsatí-Murlà en una edició bilingüe català/amazic.
La llengua amaziga és parlada per 28 milions de persones, distribuïdes pel nord d´Àfrica des d´Egipte fins al Marroc i gran part del Sahel. L´amazic és la llengua originària del nord d´Àfrica, abans de les invasions àrabs. Des de mitjans del segle XX, la llengua i la cultura amaziga (berber) viu una reinaxença, i un procés de normalització que no està sent gens fàcil, per l´oposició de l´integrisme i el panarabisme. L´amazic té un alfabet antic propi, avui només reservat per actes simbòlics, i ha pres l´alfabet llatí com a base per la seva escriptura moderna.
Aproximadament tres quartes parts dels nouscatalans d´origen magrebí de Catalunya tenen l´amazic com a llengua materna, i per tant l´inici la publicació de llibres bilingües català/amazic i el suport des de Catalunya al renaixement amazic pren una significació molt especial.
Us deixo un poema de Salem Zenia, i us animo a llegir el seu poemari,
El bon amic Abdeslam El Hatimi, president de l´associació de marroquins de Cerdanyola ACMEC, ha convocat una concentració de solidaritat amb el poble de Gaza per diumenge al matí. Abdeslam m´ha insistit molt en que voldria el suport meu a aquest acte i del meu partit, CDC. L´Abdeslam i jo fa molts temps que parlem molt del conflicte àrab-israelià, i tots dos sabem en que coincidim i en què discrepem, però són moltes més les coses que ens uneixen.
L´Abdeslam pensa, i jo hi coincideixo, que és positiu que la comunitat marroquina convoqui un acte per la pau i que tots ens hi afegim en solidaritat amb el poble de Gaza ,sense caure en el monstruós error de donar suport a Hamàs, o qüestionar el dret d´Israel a existir en pau i seguretat.
La pau és sempre el millor camí, i la construcció de la pau ha de ser sempre compromesa, amb molta dosi de generositat i diàleg.
Diumenge al matí participarem en aquesta trobada cerdanyolenca per la Pau. L´Abdeslam m´ha demanat que adreci unes paraules en nom del meu partit a l´acte. Ho faré molt satisfet, i convençut que des de Catalunya podem començar a posar el nostre granet de sorra per la pau i el diàleg. Espero que tothom comparteixi l´esperit integrador i positiu de l´ACMEC. Confio no haver-me equivocat, i que puguem ,des de Cerdanyola, llençar un missatge sincerament pacífic, compromès, just i solidari amb tots aquells que pateixen la violència, siguin del país que siguin, tinguin la religió que tinguin.
Reprodueixo una carta que m´ha fet arribar un jove cerdanyolenc. En Guillem obre una sèrie reflexions des d´una família jueva i catalana de Cerdanyola que em semblen de molt interès. Endavant Guillem, el compromís amb la pau des del respecte a la llibertat i la democràcia és una exigència en aquests dies de bogeria.
A més del drama internacional que suposa la guerra a Gaza, a més de l´angoixa que ens provoquen a tots la violència i la mort, a més de les reflexions que puguem fer cadascú en el conjunt del conflicte àrabo-israelià, aquest cop hi ha una novetat a Catalunya: Molts nous catalans d´origen musulmà conviuen amb nosaltres i formen part del nostre país. Aquesta novetat exigeix reflexió. En parla en Carles Campuzano http://carlescampuzano.blogspot.com/, en va parlar Vicenç Villatoro http://paper.avui.cat/article/opinio/150310/trossos.html, i n´he parlat molt aquests dies amb l´Àngel Colom, no sempre estant-hi d´acord, http://www.nouscatalans.cat/index.php?option=com_contingut&contingut=131 . L´opció per la pau, dita així i sense cap matís, segur que genera amplis consensos, però tots sabem que la pau es construeix amb molts més matisos i compromisos. És compatible la pau amb la tirania?, la pau pot ser bona si pel camí ens deixem el dret d´existir d´Israel o de Palestina? El dret a la legítima defensa quines fronteres té?, és pacífica l´actitud d´exposar la població civil expressament a la mort?....i tantes preguntes, la resposta de les quals ens situen a cadascú en posicions diferents, malgrat optar tots per la pau.
Fins ara, a Catalunya, era díficil optar per la pau sense carregar tots els neulers a Israel per que la opinió pública catalana està molt impregnada d´alguns sentiments que el temps no acaba de vèncer : l´antiamericanisme, les restes de l´antisemitisme catòlic atàvic, la visió d´Israel com un monstre que no té res a veure amb nosaltres i els nostres valors, l´aplaudiment acrític de tot allò que sigui palestí, la identificació de l´antiisraelisme amb els valors de l´esquerra...., però malgrat aquesta caracterització de l´opinió pública, també tots sabíem explicar l´origen d´aquestes posicions i podíem "comprendre" les raons dels oponents. Fins ara, jo mateix, em podia barallar (dialècticament) amb molta gent, però al final, encara que no ens poséssim d´acord, podíem acabar compartint que Israel té dret a existir i que Hamàs és un moviment totalitari que de cap manera ajuda a construïr la pau. Amb els nous catalans d´origen musulmà, és possible també aquesta dialèctica?.Ho haurà de ser. La formació que han rebut als seus països d´origen (escola, mitjans de comunicació, missatges religiosos..) tinc la sensació que ha estat tant esbiaixada que les posicions són d´una radicalitat extrema. La sensibilitat del conjunt del món musulmà cap al conflicte de Palestina és molt gran, una sensibilitat construïda de manera gens innocent i interessada, les darreres dècades, i que ara és un obstacle pel diàleg serè. I, no obstant, formem part tots del mateix poble. I hem d´aspirar a que Catalunya pugui construïr un discurs mínim de consens on ens hi trobem tots, encara que hi posem cadascú matissos i discrepàncies. Un discurs mínim que de ben segur s´ha de centrar en la pau i la no violència. Però que a més hauria d´incloure el compromís per la defensa de l´existència d´Israel i d´una Palestina lliure. La denúncia dels totalitarismes i la opció sense matisos per la democràcia i la llibertat. Construïr, entre tots, un discurs sòlid i compromés, que no pugui obrir la més mínima fisura amb els nous catalns d´origen musulmà, però que alhora no impliqui cap renúncia envers els valors de la democràcia, la llibertat i el dret d´Israel a existir i ser respectat. Estic segur que és possible, però hi haurem de dedicar molt diàleg i molts esforços.
Acabo d´arribar del Catalunya-Colòmbia. Jo no sóc futbolero, però no he deixat mai d´anar als partits de la nostra selecció. M´ho he passat bé, i estic satisfet que CDC i la JNC de Cerdanyola haguem omplert un autocar per anar-hi. Ara bé, però, m´ha dolgut que només fóssim 35.000 persones. Això no pot tornar a passar mai més. Abans que no omplir el camp, és millor fer el partit cada dos anys, o fer-lo només a l´estiu, o només amb grans rivals. L´actitud dels catalans de no assistir massivament al camp, em sembla incomprensible. No em valen les excuses, ni el fred, ni la data, ni que sigui amistós, ni que hi ha cansament, ni cap de les altres coses que he escoltat.
Hem d´anar-hi, i hem d´omplir el camp, per que ens fa forts i ens dóna empenta a tots plegats.
Hem d´anar-hi i hem d´omplir el camp, per que els 10.000 compatriotes catalans d´origen colombià que ens acompanyaven en la festa, visquin la força i l´emoció del país del qual ells també en són ara ciutadans.
Hem d´anar-hi, i hem d´omplir el camp, per que els nostres polítics (avui hi havia José Montilla) sàpiguen quin és el desig i l´anhel del poble de Catalunya, i no puguin mai posar d´excusa la nostra pròpia debilitat.
Hem d´anar-hi, i hem d´omplir el camp, per que els nostres joves sàpiguen que prenen la torxa d´un país valent i compromès.
Avui al camp, entre molts d´altres, he estat amb el meu fill de 15 anys i nou dels seus amics. He estat amb els cerdanyolencs Ruben Darío i el seu fill Eduardo, colombians que fa només tres mesos han arribat a Catalunya. He estat amb els amics del NousCatalans.Joves que han mobilitzat més de 100 joves nascuts arreu per vibrar amb Catalunya. A tots ells, crec que Catalunya els hagués hagut de dedicar l´eufòria i l´alegria d´un camp ple a vessar.
Mai més el camp mig ple quan jugui la selecció. Quan tinguem selecció oficial, que hi vagi qui vulgui, o a qui li agradi el futbol, però de moment hem de ser-hi sempre amb el camp ple a vessar.
Un record pel 75 aniversari de la mort del President Francesc Macià. I un compromís, mantenir-se fidel i treballar pel somni que Macià va oferir als catalans: " Una Catalunya políticament lliure, socialment justa, econòmicament pròspera i espiritualment gloriosa".
alfons |
diumenge, 21 de desembre de 2008 | 11:45h
El Centre Intercultural Sant Josep és una entitat que es va fundar al voltant de la Parròquia en temps de Mossèn Rossell. Era una entitat que aplegava tots els nous ciutadans estrangers que s´apropaven a la parròquia. Aviat es va convertir en un espai de trobada, de germanor i d´integració. Cada Nadal fan festa grossa. Ahir va ser la cinquena trobada. Com cada any hi vaig anar, i junts vam compartir poemes i cançons, dolços i menjars d´arreu. Aprendre català i compartir les tradicions del país és el que ens uneix a tots, i escoltar les cançons de Nadal del país de cadascú, el que a tots ens enriqueix. El Fum,fum,fum s´ha convertit en l´himne de Nadal de l´entitat.
Dues sorpreses magnífiques em van sorprendre a la festa d´ahir. Van voler obsequiar-nos a mi i a la Consol amb els primers carnets de l´entitat. Un reconeixement que em va il.lusionar molt. Un gest immerescut, però que agraeixo molt sincerament. I , després, el grup de peruans ens havíen preparat una sorpresa que ens van dedicar: Van cantar-nos una cançó en quítxua, i escrita en quítxua ens van voler entregar la felicitació de Nadal. Estimar el propi país, vol dir saber estimar el país de tothom i cadascú. Un fantàstic missatge!
alfons |
dimecres, 17 de desembre de 2008 | 01:40h
Aquest vespre ,dins el programa Cafè amb Lletres, hem compartit poesia amb Joan Margarit. M´ha impressionat molt. Ha estat excel.lent. Quina contundència i quina presició en el llenguatge!. Quina força creativa i quin luxe de bellesa en cada mot!.
Els poemes, recitats per ell mateix, han estat excel.lents. I la segona part, la tertúlia, extraordinària. M´ha sorprés la grandesa i la solidesa intel-lectual de Joan Margarit. Feia temps que no escoltava una veu tan sòlida, tan lúcida i tan sensible alhora.
Us en deixo una petit poema,
INFANT ADOPTAT
Tots hi venim de lluny, tant com el vent, i són plens els carrers i les finestres de missatges perduts. Un deixa tantes portes tancades al darrera i s´esborren tants rumbs. I cada albada és com si s´encengués una altra llum a les estances de la claredat on jo sóc el teu pare i tu el meu fill. Tots hi venim de lluny, tant com el vent.
Un pom català de vesc per tots. I que tinguem sort. Fa milers d´anys que els druïdes de molts pobles d´Europa cercaven el vesc als arbres i li conferien màgiques propietats. La tradició ha anat evolucionant, i va arrelar a Catalunya en la forma que avui la coneixem. Quan arriba Nadal ens regalem un pomet de vesc i ens desitgem que tinguem sort.
Fixeu-vos en el detall, ens desitgem sort. No atribuïm propietats màgiques a aquest fruit, ni l´idolatrem com a component màgic i esotèric, ni li demanem que faci cap miracle irracional. Ens el regalem per desitjar-nos sort, un gest molt racional, però poètic alhora, que lliga molt bé amb el nostre tarannà col.lectiu.
La feina l´hem de fer nosaltres, i hem de posar coneixement i esforç, hem de perseguir el resultat previst, però també podem tenir sort.
Aquest Nadal, i tant pel país, com per l´èxit dels nostres projectes personals, un pomet de vesc per tots, i que tinguem sort!.
Som a les portes del nostre Nadal i la Hanukà jueva. Avui, dia 8 de desembre, és l´Aïd El-Kébir dels musulmans, la festa gran, la festa de xai. Avui els musulmans commemoren el sacrifici del xai amb que Déu va obsequiar Abraham, després que aquest estava disposat a sacrificar el seu propi fill com a manament de Déu. Tres festes grans, tres tradicions arrelades a cada comunitat, tres festes enllaçades entre sí per la mateixa història, pels mateixos textos, tres festes filles dels mateixos patriarques i del mateix Déu. I tres festes, també, que més enllà de les creences personals de cadascú, formen part de la pròpia cultura, de la pròpia tradició familiar. Moltes vegades la millor manera d´entendre als altres és mirant-nos nosaltres mateixos. A les portes del nostre Nadal, i amb un particular esperit de fraternitat, una abraçada a tots els qui avui celebreu la vostra festa gran. Bon Aïd El-Kébir.
