Cal escoltar la veu del president d'Escola Valenciana. Ahir Vicent
Moreno es va adreçar a tots els catalanoparlants, després de l'assemblea
que va perfilar el moviment contra la supressió de les línies
d'ensenyament en valencià. I va dir que l'atac d'ara era un atac contra
tots, no contra uns quants. Que no era una cosa de valencians, o de
mallorquins, sinó una cosa de tots –que rebrem tots.
La proposta del conseller Font de Mora d'eliminar les línies en
català de les escoles valencianes és un dels atacs més greus contra la
llengua que hàgem viscut aquests darrers anys –i n'hem viscuts molts.
Especialment si, com sembla evident que passarà, va acompanyat d'una
maniobra semblant a Mallorca. I, també, de més pressió judicial sobre
les escoles del Principat.
Ells saben, i ho saben bé, que l'escola ha estat i és una de les
barreres més poderoses i eficaces contra la destrucció planificada del
país. Potser no se n'adonaren a final dels anys setanta i primers dels
vuitanta del segle passat, quan es van posar pertot arreu les bases de
la normalització a les escoles. Però ara la FAES, i darrere seu el PP,
ho han entès del tot i han posat la proa, a tot el territori. Se'ns
tiren a sobre, sí; a sobre de tots.
I per això la reacció obligatòriament ha de ser també de tots
nosaltres. Al País Valencià la societat civil ja s'ha conjurat per fer
d'aquesta batalla un gran combat per la llengua. També a les Illes. Però
i al Principat? Avui publiquem a VilaWeb les primeres reaccions de gent
del Principat que ja han entès que aquest és un atac contra tots. Però
ens cal molt més. El 9 de juny hi haurà concentracions a les principals
ciutats valencianes per protestar contra les intencions del conseller. I
la pregunta és: no s'haurien d'organitzar també concentracions iguals a
Girona, o a Barcelona, a les ciutats del Principat?
Biel Mesquida recorda i reivindica Manuel Sanchis Guarner com un far en aquests temps difícils, en aquest text que avui publica Vilaweb
En un temps de corrupció del sistema, en un temps de miserables profanadors de la cultura, en un temps de falsificació de la memòria, en un temps de perseguidors de l’esperança, en un temps de venedors analfabets d’una ànima que no són capaços de comprendre, en un temps de rapinya de les institucions, de persecució i de feixisme...
Aquesta campanya electoral l'he viscuda més des de fora que mai i més intensa que mai, en la feina. Ha estat una sensació interessant, i m'ha permès ser a dins i mirar-me-la des de fora. A nivell general, tres grans satisfaccions: els més de 100 regidors i regidores de la CUP i els molts vots que han estat a punt de fer encara més gran el resultat. Uns vots que mostren l'arrelament de l'independentisme, el moment important, i la necessitat de seguir fent molta feina, com a principal exponent d'una nova opció política transformadora i de futur.
Els esdeveniments dels darrers dies crec que ens situen en una tesitura molt interessant. Per una banda, les acampades, amb totes les seves aportacions i les contradiccions que generen. Per una altra, les eleccions municipals arreu del país, amb les múltiples lectures que poden introduir, però també les autonòmiques en bona part del país. Un altre element molt i molt important és el de Bildu a Euskal Herria, amb el capgirament de la realitat que comporta.
Les acampades són un dels fets més significatius que han passat a casa nostra -i a la del veí- en molt de temps. En les acampades ubiquem la resposta, necessària, a la greu retallada de drets i llibertats que patim i que patirem i que semblava impossible que no hagués tingut expressions més evidents des de fa temps. Les acampades, com molt bé deia ahir el David Fernàndez, han fet rebentar normes i dogmes que la democràcia -curiós- ens havia anat fent assumir a base de repressió i manipulació per tal de mantenir tranquil el carrer, les places i el país. En aquest llarg temps de silencis i bloqueig s'havia convertit en normal el desiterès per tot el que és col·lectiu i el lliurament de l'acció política als que s'han fet professionals fixos d'aquesta eina que és de totes i tots i que en cap cas pot ser segrestada per corporacions, capital, seguretat, mitjans, tertulians, classe política i sindical i associativa sempre en interès del poder. Les acampades, amb els reflexos de les revolucions del nord d'Àfrica -amb l'intent de tallar-les d'arrel amb la intervenció a Líbia-, ens han ressituat i han mostrat al poder i al món que el ventre de la béstia té importants rebomboris que poden fer un gran esclafit. Les acampades ens porten altres elements i contradiccions, com el sentit espanyol, espanyolista o autonòmic, l'arrelament d'un concepte de societat eminentment urbana, allunyada d'un context més divers i que va penetrant perillosament i potser irreversiblement en tots els racons del territori bàsicament a través del poder de la xarxa.
Amb la preocupació del feixisme que ens ve, les alegries també sumen.
La CUP obté 101 regidors i 62.314 vots arreu del país Bildu, 313.000 vots i 1.100 regidors a Euskal Herria Les acampades mostren una altra realitat que trasllada la por als qui manen.
Gràcies, David, per la coincidència i l'emoció. No us en podeu estar, avui cal llegir-lo.
Repic d’atuells puntual a la jornada de reflexió més singular dels
darrers conclaus electorals. Allau d’idees i debats i trobada social a
l’engròs i al detall. Una nit més al ras de l’àgora pública que és plaça
Catalunya des de dissabte passat. Arran de terra, unida per l’anonimat,
una col·lectivitat s’autodetermina: decideix per si mateixa.
I tanmateix, a hores d’ara, encara és suïcida fer qualque
previsió. De quelcom encara imprevisible. Indefinit. Indeterminat.
Imprecís, potser. Però on suren algunes poques certeses: que hi ha
guspira, teló de fons i mètode. (Segueix!)
El cas del president del FMI torna a posar damunt la taula com n'és d'injusta la societat que tenim. Aquest degenerat, igual com tants importants senyors del món de les finances, de la indústria militar, del sector de l'energia, els manaires dels esports, els estadistes, ens amenaça amb un escac a l'economia, per boca i veu dels seus i dels mitjans (també seus), si es decapita el FMI. Que funciona sol? O és que fa el que vol? I tan important senyor no deu pas haver de demanar res en aquest món, s'ho pren i au! Aquest és el seu món. Un món de silenci davant la impunitat dels càrtels del poder, dels responsables del desequilibri social, autèntica causa de qualsevol inseguretat. Al paio aquest encara se'l respecta -malgrat viure en l'era del gènere!-, és un dels amos. Ningú en fa el "linxament" mediàtic que tan bé munten els mitjans quan convé a qualsevol xoriço encorbatat. No, aquest encara té butlla, l'estafador. Per què no fan controsl antidopatge per sorpresa a les grans corporacions, a les festes de luxe d'aquests móns de déu i el dimoni, a les trobades de reis o a Davos quan s'hi apleguen? El Tour esdevindria un joc de nens. La democràcia vigent empara aquesta vergonya global i continua condemnant els pobres -que cada cop n'hi ha més- a la misèria. Visca la retallada!
Aquest dissabte, el Xàbia Folk, en la seva desena edició, dedica la vetllada, especialment, com tot el festival, al Pep Bas. I amb ell, amb la seva gent, hi serem. Amb records i il·lusions, amb enyor i ganes de compartir.
La iniciativa d'Al Tall torna a posar -de fet sempre hi han estat- en primera línia el grup i la seva aposta pel país. Així ens proposen no votar Camps i tot el seguici de furtaires i aprofitats. Però també és una crida per a un país obert i despert, unit i actiu, viu, en resum, com es mostra la societat. Una visió que contrasta la realitat social i la política, cada cop més allunyada de la primera, cada cop més al límit. Al Tall ens emplaça a no votar Camps el dia 22, però a no votar-los tampoc l'endemà. A no seguir per aquest camí sense sentit. I ens cal afegir-nos a la seva crida per fer extensiva la desafecció cap als qui justifiquen o toleren l'obra i l'acció de Camps i els seus. Els que ens posen la cova en casa i des d'ella ens volen adormits i agenollats. El 22M potser guanyarà les eleccions, però el més important és l'endemà.
"Verge dels Desemparats,
dóna senderi en les urnes
i als valencians unitat
amb tots els pobles que tenen
la llengua en comunitat."
Un cop més, amb Al Tall, amb el país! I si seguim fent créixer el romanç?
Un seguit de persones independents que formen part de la llista de la CUP a Barcelona han elaborat un bonic manifest que crida a treballar en la transformació de la ciutat, de la societat i de la política. Urbà, sí; barceloní, també, però amb un so i una aroma de cap i casal, poques vegades sentits en la Barcelona d'avui. Un gust llegir-lo, donar-li suport i fer-lo saber a tothom. I els amics que el signen, una garantia. Alçar-se a temps encara: el 22-M indignem-nos!
Ara i aquí, venim d’uns temps on Barcelona ha
esdevingut una desfiguració de si mateixa; en les acaballes d’un cicle
econòmic caracteritzat pel frau i l’estafa massiva, via especulació,
fal·lera financera i endeutament de les classes populars; i sota un
model urbà orientat en exclusiva a assedegar la usura del món del diner i
els negocis. On l’Ajuntament maltracta els que hauria de protegir i
actua contra els que hauria de servir, tot bandejant les millors
energies socials que proven de reconstruir la ciutat. Mentre fomenta una
democràcia ciutadana restrictiva i empobridora, orientada a anul·lar la
participació real i efectiva en els afers comuns; que tapa i amaga els
casos de corrupció; i que governa des de la conxorxa i l’amiguisme a
través d’una oligarquia político-econòmica-mediàtica al servei de
propietaris, hotelers i grans superfícies. Una ciutat corrompuda des de
dalt i governada des de la por. De la por als seus ciutadans. Uns
ciutadans, una bona gent que, des d’amplis sectors socials, continua
dient no. Que continua dient prou amb i des de la indignació.
El passat dia 15 d'abril, al vespre, al convent de sant Domènech de la capital de la Costera, es va fer un acte important i recreador de les lloances a Pep Gimeno, Botifarra. Un acte, per a mi, amb una certa sorpresa, i no per no saber què anava a viure, sinó pel format i la dimensió de l'acte, una mena d'enèsim reconeixement a la fermesa, el compromís, la proximitat i la naturalitat de l'amic Pep Botifarra. Sabia que anava a una mena de doble carambola de desitjos i satisfaccions, que es vehiculava a través de la presentació del llibre "La veu de la memòria", d'Antoni Martínez Revert, una biografia de la intensa realitat creada pel "fenomen" -com se'l coneix en terrers cantaires, folks, tradis...-, per aquesta persona admirada per planera i reconeguda per la seva qualitat. Però una biografia que és com un aperitiu del que ens pot esperar, i del que li pot esperar a ell, si les coses segueixen, com tots voldríem, fent el seu camí.
El tal Bin Laden ha estat assassinat, executat sumàriament. Un crim d'estat, en directe, sense escrúpols i sense límits. Des d'ahir al matí, el reguitzell de mentides és continu. La barbàrie és l'única cosa que és certa. Milions de dòlars a una sola casella de la ruleta tramposa del poder dominant. La tortura més salvatge confirmada impúdicament. I sí, encara que no ens ho acabem de creure, amb el sant jordi negre Obama encarat a la televisió, un grapat de militars assassins han assassinat a algú que diuen que és el Bin Laden i l'han llençat al mar -escrit als mitjans amb e- el mateix que cada dia milions de persones fan amb la merda, la brossa, les escombraries, però al mar. Ja no calen proves, explicacions rocambolesques per justificar el crim, ja no cal fer-se perdonar. Es tractava de mostrar que encara es mana al món, als cervells, a les pors, i fer pujar dades d'acceptació electoral. I la gent, en plena follia, surt al carrer a babejar plaer tremolós de por, i a deixar anar la pròpia dignitat per les clavegueres d'un sistema destructiu i podrit. La guerra a Líbia -ràpida i eficient, en deien- i ara la mort de Bin Laden, intents de mostrar la força de la bogeria d'Occident, de frenar el pànic a Israel i d'intentar controlar l'expansió subversiva al món àrab i, potser, al ventre de la béstia rica. L'assassinat elevat a la categoria d'exquisidesa en el femer. Per cert, Bin Laden existia? I ara és mort? L'han mort a ell? Hi ha proves?
De petit a casa havia sentit dir moltes vegades un acudit dolentíssim que deia: -Cual és el ave que passa por debajo de la puerta? I la resposta era: -El AVE enguardia! I és que a casa, l'avi Quimet la llegia, tot i que també llegia el Brusi quan aquest es feia. Però això de la Vanguardia -española (aquest era el subtítol)- era un clàssic, era, com si diguéssim, el diari seriós, d'ordre. Ara, el clàssic, s'adapta als nous temps. Continua sent de dretes i molt reaccionari, ha esperat que arribessin els de CiU per entrar a potenciar el bilingüisme i es presenta com una manera d'adaptar-se als nous temps i, vés a saber, al que pugui venir. Avui l'he comprada, segurament no ho faré mai més, exceptuant algun cas excepcional per alguna notícia, informació puntual. Però no hi ha dubte que és una bona notícia que cada cop puguis comprar més diaris en català, quan vas al quiosc. Tot i que només a uns quants quioscos, donat que fora del paradís catalunyès, l'edició en català no arribarà. De fet és un diari, com la resta que tenim, pensat per a la comunitat autònoma corresponent, no per al país i la seva gent, sinó per a la regió i la frontera autonòmica -i mental, i moral, i social.. Així, que la bona notícia ara se'ns va esguerrant: visualització del bilingüisme, regional catalunyès i... marcat, com el bestiar. I és que això del bilingüsime ja ho té, que hi ha una opció prioritària i una altra que cal diferenciar. És el que passa amb les felicitacions de Nadal, que porten aquella nostrada cinteta catalana, tan bonica i entranyable, o les agendes, o... Doncs la Vanguardia, també. A la capçalera, al marge dret, així com te la mires, pot ser que hi trobis el fons blau habitual, "normal", o una peça verda, amb unes lletres blanques on hi diu .CAT, així s'identifica amb quina llengua està escrita. Us imagineu anant de vacances a Berlín i que cada cosa que estigui escrita en alemany dugui un distitntiu perquè ningú no es confongui, amb l'anglès o l'àrab? Oi9 que no? Doncs aquí, si està en català, marcat. Si està en espanyol, "normal". La Vanguardia sempre al costat del seu amo.
Manifesteu-vos
Els esdeveniments dels darrers dies crec que ens situen en una tesitura molt interessant. Per una banda, les acampades, amb totes les seves aportacions i les contradiccions que generen. Per una altra, les eleccions municipals arreu del país, amb les múltiples lectures que poden introduir, però també les autonòmiques en bona part del país. Un altre element molt i molt important és el de Bildu a Euskal Herria, amb el capgirament de la realitat que comporta.
Gràcies, David, per la coincidència i l'emoció.
Aquest dissabte, el Xàbia Folk, en la seva desena edició, dedica la vetllada, especialment, com tot el festival, al Pep Bas. I amb ell, amb la seva gent, hi serem. Amb records i il·lusions, amb enyor i ganes de compartir.
El passat dia 15 d'abril, al vespre, al convent de sant Domènech de la capital de la Costera, es va fer un acte important i recreador de les lloances a Pep Gimeno, Botifarra.
De petit a casa havia sentit dir moltes vegades un acudit dolentíssim que deia:
