Poc més o menys, Josep Maria Llompart i Manuel Sanchis Guarner afirmaven aquesta idea en el seu moment. Avui, els Països Catalans viuen més esquarterats que mai i l'ofensiva contra la llengua, la cultura, la identitat i la gent es prepara amb força, no únicament des de fora, sinó des de dins i amb el suport, via pacte o silenci, dels que es diuen "de casa". Avui és moment de recuperar de fet i amb energia aquella idea, si algú l'havia oblidada, abandonada o desada en un racó. I en aquest context, em sorprèn que una entitat que duu en la seva divisa "llengua, cultura, país", com és Òmnium, i a la qual tant se li fa la gara-gara, no engegui una campanya de desobediència davant d'Espanya si no és en el terreny d'allò que duu CiU -i accepta ERC- en el seu programa. Sempre les amenaces, sempre els avisos, sempre el sermó paternalista, el reny alliçonador davant dels fets. Òmnium no és una entitat al servei del país, dels Països Catalans, sinó de la Catalunya del poder. La del poder que no actua davant les retallades nacionals -TV3 al sud, les línies a les escoles, les retallades a les Illes, les amenaces a la Franja- i respon en clau regional catalunyista, com la manifestació del 10-J. Significatiu que davant de les retallades socials, de la duresa policial, dels desnonaments, etcètera, Òmnium no recordés el tema del "país", de la gent i no avisés sobre el que representen aquestes polítiques. Òmnium, quina llàstima, no està al servei dels Països Catalans sinó del poder catalunyès. És la viva expressió d'aquest "nacionalisme" econòmic que avui domina la realitat catalunyesa. Ara no és hora de jocs de saló, és hora de llibertat per als Països Catalans, sense més dilacions. És hora de respostes nacionals als atacs del poder nacional espanyol i dels responsables autonòmics.
Aquesta expressió patològica de la catalanitat que és el catalunyisme ha penetrat tan endins d'aquesta societat que arribem a situacions si més no xocants, a banda de ser força negatives per a la construcció d'un projecte nacional. En pocs dies ha pogut comprovar com estem de desorientats en aquest terreny a partir de dos projectes empresarials que porten persones ben compromeses amb el país -quin país? On comença i acaba? Per una banda, una empresa que treballa amb productes ecològics i que en poc temps ha cobert un ampli espai d'influència per al seu negoci. Quan t'arriba la seva propaganda te n'adones fàcilment que creuen en el país, que hi estan compromesos. Si et poses a llegir el seu contingut, contràriament, arribem al problema referit. Les seves ofertes abasten el país i allà enllà. Però el país es divideix en Catalunya, per una banda, les Illes, per una altra -motivada per temes de transport-, i Espanya. Caram! Però si les imatges de promoció dibuixen clarament els Països Catalans! Doncs, noi -i noia!-, quan es tracta de la part de negoci i de precisió territorial, el país desapareix i queden les autonomies i sa santa mare. Ah! I volten per indrets del món, quina gran oportunitat -perduda, en aquest cas- de donar a conèixer el país sencer!
Aquests dies, a rel de la convocatòria per impedir l'accés del diputats al Parlament de Catalunya a la pròpia institució, s'han dit moltes coses, s'ha criminalitzat a tort i a dret, s'ha anatemitzat qualsevol sortida de la via marcada per la llei, l'ordeno i el mando..., s'ha fet visible, en fi, el tarannà dels qui governen a la comunidad autónoma de Catalunya i la resta d'institucions de nivell 1, estatals, autonòmiques incloses. Una de les coses que més s'ha comentat en determinats cercles mediàtics i catalunyistes és l'agressió que això representava al símbol de les institucions catalunyeses, símbol de democràcia. Com si el fet que institucions com el Parlament de Catalunya haguessin estat perseguides pel Franquisme impliqués una mena de blindatge suprem que les hagués de convertir en intocables, inqüestionables i adorables eternament.
L'any passat va matar 9 membres turcs d'un vaixell solidari amb Gaza, el va abordar com uns simples pirates, va ferir un munt de gent, es va quedar tres ciutadans dels Països Catalans, va fer veure que creava una comissió investigadora, va emetre una resolució per riure's dels morts i de qui els vetlla -mai més precisament-... Enguany, davant l'anunci d'una nova flota solidària amb Gaza, amenaça els periodistes -recordeu què diuen els "demòcrates" quan passen coses a Veneçuela amb la premsa?- en impedir-los treballar a Israel durant 10 anys si van als vaixells i avisen que es preparen per fer el que vulguin, com sempre. Què en diu la "comoditat internacional"? Què en diuen els membres del govern regional, autonòmic catalunyès? I els tertulians? I els mitjans -crec recordar que a l'època del Lizondo, deia que al País Valencià s'havia de dir mitjos, i tanta raó com tenia, ni a la meitat no arriben! Res de res, ni en diran res. Ells fan el que volen, el món calla per por a perdre 1 cèntim de pastís que no té assegurat, i la pageum tots plegats. Ostres, i quin exemple que és Israel, amb tant de fatxa al govern com hi tenen! La veritat, jo crec, sincerament, que ja n'hi ha prou d'aquest color. Cal parar-los els peus d'una vegada. Boicot a Israel en tots els àmbits, l'única via per canviar les coses.
Crec que la consolidació entre els mitjans de comunicació en paper, escrits en català, catalunyesos, del diari ARA és un fet realment important i crec que cal felicitar-los per haver aconseguit una fita que semblava molt difícil -i que suposo que continua sent-ho- i que permet establir que no hi ha dubte que ha contribuït a fer més plural l'espai comunicatiu que explica i s'explica des de la perspectiva del sistema dominant, un sistema cada cop més qüestionat i cada cop més endogàmic. L'aposta de renunciar explícitament a ser un diari nacional, a ser un diari popular, a ser un diari que expliqui la realitat des de baix és, sense cap mena de dubte, una aposta legítima i que ha donat els seus fruits, però és important que la decoració no ens faci perdre la consciència del contingut.
Quin dia havia de ser? Sant Joan! -o potser és el solstici? o una diada nacional?- Tant se val! Revetlla, solstici, país, festa, foc, esperit... tot plegat! 20 anys d'encendre i escalfar un país és molta tela repartida. Molts anys d'anar creixent junts, a prop, de sentir l'alè i l'abrandament en flames. Tants anys voltant amunt i avall, tants anys d'intensa activitat, plantant aquí i allà, fent saó i començat a recollir alguns dels fruits més dolços de l'Horta i a la resta del país. Sempre, l'aniversari, ens "pega" amb quilòmetres per al mig. I és que de casa estant, mentre ressonen les notes del Contrapàs, dels traginers o del poble, sabem que la foguerada es remou a la vora dels diables, de la taratuga, del rat-penat, de les serps i tota la ferramenta bestial d'ànima de pólvora. És moment de "lailos", burrets o mentides, "Nuvolets" o mistela, fent que el foc s'acabi d'abrandar per tots els racons. I l'enyor pregon de saber la companyia tan pròxima i alhora tan enllà -cony de país més llarg que una botifarra!-, de saber com n'és de sentida la comunió en la data més compartida, passi el que passi en els despatxos dels "senseànima" del país, es torna esclat de ball o de foc, de cant o d'esperits. Amigues, amics de la Colla de Dimonis der Massalfassar, amb vosaltres, ben a prop, ben endins, emocionats i alegres per saber que aquí estem i ací ens sabem, com en un rosari inacabable que enganxa cada figura del correfoc, cada dimoni de la colla, cada nit de l'Infern, amb la Caramella, el Cant al ras, el Solc, Carrutxa, les calçotades i les nits de festa o de feina, a Massalfassar, a Xàbia, a Reus, a Mutxamel, a Prats de Lluçanès, amb els amics de Montornès, d'Urbàlia Rurana, els amics que compartim i les trobades que hem descobert... avui celebrarem aquest assenyalat -com tots!- aniversari i bridarem per seguir en el camí, llarg, dolç, frescal, que ens ajuda a dibuixar un futur tan incert com desitjat. Amb un nus a la gola, escoltaré, un cop més, el Ball de dimonis de Massalfassar, de la mà de Toni Torregrossa i companyia, per celebrar tanta joventut i perspectiva de futur. Enhorabona, dimonis de l'Infern!
Enllaço aquí, per coincidir-hi i per solidaritat, l'article publicat al blog de Terra i Llibertat "Per la pluralitat dopinions a Vilaweb", de Josep Maria Navarro. Les amenaces i el to d'"avís" a Vilaweb em semblen impròpies d'algú que digui voler la llibertat i no sé què més. Perdre els papers deu ser la conseqüència de la decadència del referent. I ja fa temps que Jaume Renyer i altres referents d'aquest catalanisme pro-sionista els estan perdent.
No hi ha dubte que els fets ocorreguts avui al voltant del Parlament autonòmic catalunyès han sacsejat la nostra realitat. I és que fins ara, la crítica política no evidenciava el rebuig explícit a un col·lectiu, els diputats i diputades, com ho ha fet avui la concentració que ha dificultat l'accés dels professionals de la política a la cambra. Avui, centenars de persones han fet tocar aquest rebuig, han fet tangible la resposta i ha superat, certament, les línies vermelles que imposa el poder i la normativa corresponent. Un autèntic trasbals per a una societat cansada i avorrida però poruga i sedentària. Tots els estaments que viuen d'aquest estat de coses immòbil han quedat descol·locats i han arreplegat el manual oficial de la resposta "en democràcia" per començar a anatemitzar tot allò que no entri en el quadre.
Avui és un dia important per l'esquerra independentista dels Països Catalans. Més de 100 càrrecs electes esdevenen motors actius per treballar des dels ajuntaments per la independència del país. Una fita realment molt gran i que mostra com n'és d'important el treball local, a prop de la gent, per anar construint una xarxa cada cop més indestriable que segelli els espais alliberats, i que ho siguin realment per la manera de fer, a més de per l'opció nacional. També és un moment important per la important presència del Bloc i Compromís al País Valencià, fet que permet obrir la regeneració política i democràtica que Espanya vol evitar al nostre país. Ambdues propostes, la CUP i Compromís, han obtingut alcaldies, faran oposició i participaran de governs locals. La diferència, crec, és que en aquest moment, ambdues forces representen realitats diferents i han de jugar papers diferents. Mentre Compromís és garantia de canvi, d'obertura, de regeneració, amb la duresa que això representa, la CUP és la base per a una política de futur, per a construir un nou model de país i que sigui una eina per alliberar país i apropar-nos a la independència i tan lluny del capitalisme com sigui possible. Crec que ningú s'hauria d'equivocar, però la CUP menys. La CUP no es normalitzarà per ser un partit més, sinó per ser una alternativa de futur que avui posa les fites del nou país que la nostra gent necessita. Per això, calen alcaldies, calen moltes regidories, calen moltes més CUP a cada poble dels Països Catalans, i cal que serveixin per exigir més democràcia, però sobretot, per fer més lliures els pobles canviant la realitat social i autogestionant recursos, serveis i objectius. I dibuixant la nova societat dels futurs Països Catalans independents i socialistes.
Avui es constitueixen els ajuntaments sorgits de les eleccions del passat 22 de maig. Avui, 13 equips assumiran les il·lusions, necessitats, esperances i responsabilitats corresponents a la porció de lluçanesos que els pertoqui. I ho faran per dur a terme la quotidianitat de la política local, però també la de la política comarcal. I és que el present i el futur de la nostra comarca, la comarca del Lluçanès, està a les seves mans. Fa vuit anys, les candidatures que es presentaven a les eleccions de maig del 2003 van signar un compromís per tirar endavant la comarca. Des d'aleshores, el Lluçanès ha canviat dues vegades de majoria, però la seva situació i perspectiva ha variat ben poc. La majoria dita "d'esquerres" que es va formar el 2003 i que va "liderar" el Consorci, va esmorteir la reivindicació -deien que per mor de les necessitats primeres- i va fer callar la plataforma -diuen que per no entorpir la tasca dels nous i donar-los un vot de confiança. Amb la recuperació de la majoria dels qui l'havien tingut sempre abans, els de CiU, l'any 2007, tot va seguir en el mateix pla d'esmorteïment i de manca de compromís. Dues iniciatives, tard i a correcuita, i per mor del compromís isolat de l'alcaldessa de Lluçà, l'Eva Boixadé, van tornar a posar la comarca en el món trist de la llista d'espera. La primera, la presentació de l'estudi sobre la seva viabilitat, en un moment de pèrdua de contingut i paper de les comarques, ara encara més perdudes. La segona, l'acord de tots els ajuntaments de reclamar per via legal -morta?- que es faci efectiu el reconeixement -un acord, confessament formulat, per buscar diners per mantenir el Consorci o un substitut-, en un moment de recessió en tots els àmbits. Ara comencem una nova etapa amb velles estructures i amb rumors d'invents de subcomarques -el poc comarcalista exalcalde de Prats, Ramon Vall, ja va riure's de la fórmula en la proposta de l'Informe Roca!-, una mena de vestit -barat i esparrecat de bon començament- fet a mida per tapar boques i estómacs agraïts i necessitats. Com és que els nostres polítics són tan poc agosarats i decidits i tenen tan poca ambició?
Avui sorgeix la notícia, ja imaginada, del pacte de CiU amb el PP a la Diputació de Barcelona. Caram! Que no es tractava que manés la llista mes votada? I allò del notari per certificar el No al PP? No, es tracta de manar i ara, a la Comunitat Autònoma de Catalunya, hem substituit el "tripartit" pel "bipartit". Abans era la coalició "d'esquerra descolorida" i ara és la de "dreta intensa". Un xic més d'indignació, de mala llet, de vergonya. I és que així sí que no construïm país, donant vida i espai als que apliquen l'esquarterament constitucional als Països Catalans. CiU és un partit botifler, com ja sabíem. Però una altra cosa que sorprèn és aquesta coincidència general que no calia repetir el "tripartit" catalunyès, donat que havia fracassat. Assumit pels propis protagonistes, com si haguessin d'expiar moltes culpes -que n'han d'expiar i per sempre, potser. Però no serà una altra culpa a expiar, no haver provat de fer front a l'aliança més conservadora d'Europa, en un moment d'atacs frontals als drets socials per als més desfavorits, en un moment de pèrdua de drets, de llibertats i d'augment del paper autoritari del capital? Com és que la socialdemocràcia tripartidista avui dóna per fet que ha de manar la dreta més reaccionària i antidemocràtica, més antisocial i destructiva? Avui per a ells, no toca fer front a les polítiques més dures. Ells són part del negoci.
L'embolic d'interessos que estan en joc en la formació de majories per governar un munt d'ajuntaments d'arreu dels Països Catalans generarà un panorama favorable a una gran indignació. L'objectiu és manar i on hem dit blanc farem negre i on hem previst verd serà gris. Però hi ha un pacte que em sembla molt significatiu de com funciona el país: en clau regional espanyola. Si a Catalunya hi hagués cultura política democràtica nacional, cap ajuntament tindria un govern amb suport del PP, com no fos entre el PP, Ciutadans, PSOE i PxC. Qualsevol ombra de catalanisme hauria de forçar el PP a fer-se enrere en el tema de TV3 i la Iniciativa Legislativa Popular "Televisions sense fronteres", en el tema de les línies en valencià i en les propostes del nou capo Bauzà a les Illes respecte la llengua, si no es feia enrere en tot això i s'acabava la tonteria. Però no, CiU malda per pactar amb el PP, que no se'ls enfadi, que el poder espanyol els mantingui en nòmina, etcètera. La qüestió és el poder, el país són retòriques electoralistes, retallades a l'alçada de les autonomies i quedar bé per anar mantenint la paradeta. Què faria el PP -i el PSOE, i...- si la dignitat nacional s'imposés? I la gent d'aquest país, de Salses a Guardamar i de...?
Les moltes iniciatives que des de fa anys es duen a terme a les Illes per anar afeblint la llengua i la consciència, tenen ara una nova proposta preparada amb la victòria de la dreta espanyolista. Al País Valencià, una nova apretada de cargol ara amb l'eliminació de les línies a les escoles. A Catalunya, normatives i sentències per rebaixar el paper. Arreu del país, retallada a la pública per afavorir el control privat i, per tant, allò que calgui davant la llengua. Socialment, una distensió molt i molt gran que afavoreix el creixement de situacions de competència entre llengües al carrer, arreu del país, fent que els indrets on el carrer retrocedeix la substitució es referma. La polèmica al voltant de TV3 ha estat una nova evidència de la situació en què estem, amb uns polítics fent el joc al tancament, al País Valencià i a Catalunya. L'experiència de les acampades, ens mostren una altra cara complexa i contradictòria sobre l'estat de la normalització social de l'ús de la llengua catalana, la nostra llengua nacional.
Els resultats de la CUP a les municipals del 22M no hi ha dubte que plantegen un nou escenari al país. Però no només un, en sentit estricte, sinó que obren diferents vies a seguir. I alguns perills, com el de permetre a molts oportunistes de pensar d'apuntar-se al carro perquè ara el veuen guanyador o el de fer pensar a alguns que ara totes les apostes donaran resultats per a la pròpia butxaca. O, en termes estrictament domèstics, d'aquells que pensen que ara és el moment de clavar l'ham a la marca per fer-ne el personatge teledirigit que convé al propi director. Tal com deia fa uns dies, crec que els resultats de la CUP ens plantegen en termes objectius la necessitat de donar valor al fet d'haver fet l'opció per les municipals i no per les autonòmiques, precisament per haver-se estalviat de perdre el temps en debats estèrils amb el munt de llistes que en pocs dies havien de fer independent la regió autònoma de Catalunya.
Mireu que s’hi han escarrassat de
valent. Porten un grapat d’anys renegant, abjurant, desmentint… S’han
gasejat amb tota mena desinfectants, s’han fregat la pell fins a
deixar-se-la en carn viva… i no han tret res a carregador. Com si li
hagueren llavat el cap a un tinyós. Font de Mora (més aïnes Fuente de
Mora, no?) diu que els qui s’oposen al seu model educatiu plurilingüe
són uns «catalanistes».
Tanta faena per a no res. Tant de blau de cap a peus, tant de valencià genuí, tanta culpa dels Països Catalans,
és a dir, tanta renúncia, i al final Font de Mora no els reconeix el
camí que han fet. No els ha valgut ni la «pau lingüística» que pactaren.
Al final, igualment, catalanistes! Qui del dimoni fuig, debades corre.
Fa uns anys, un dia que enganxàvem
cartells per a unes eleccions, passaren pel nostre costat dues dones de
certa edat. A tall d’aclariment, sense cap mena d’hostilitat, una li va
dir a l’altra: «Eixos són catalanistes: tot ho volen en valencià».
Font de Mora pensa igual que aquelles
ancianes dels qui s’oposen a la seua llei educativa: «Eixos són
catalanistes, tot ho volen en valencia!» La diferència és que a aquelles
dones, pel to de veu que usaren, els semblava bé, això de voler-ho tot
«en valencià». Font de Mora, en canvi s’ha expressat amb ràbia, amb odi
de «viejo corregidor castellano», de «leal lameculos», o siga de
valencià renegat, miserable caragirat, dels qui es deixen la porta oberta perquè passe avant el senyoret o el lladre, tant se val l'un o l'altre, però els dos de Madrid…
Per a aquelles dones érem els de casa;
per al forense caragirat, els enemics. En quaselvol cas, sí, jo ho era i
encara ho sóc: catalanista que tot ho vull en «valencià» (tanmateix, el
d'abans de l’AVL).
Aquests dies, a rel de la convocatòria per impedir l'accés del diputats al Parlament de Catalunya a la pròpia institució, s'han dit moltes coses, s'ha criminalitzat a tort i a dret, s'ha anatemitzat qualsevol sortida de la via marcada per la llei, l'ordeno i el mando..., s'ha fet visible, en fi, el tarannà dels qui governen a la comunidad autónoma de Catalunya i la resta d'institucions de nivell 1, estatals, autonòmiques incloses.
L'any passat va matar 9 membres turcs d'un vaixell solidari amb Gaza, el va abordar com uns simples pirates, va ferir un munt de gent, es va quedar tres ciutadans dels Països Catalans, va fer veure que creava una comissió investigadora, va emetre una resolució per riure's dels morts i de qui els vetlla -mai més precisament-... 
Quin dia havia de ser? Sant Joan! -o potser és el solstici? o una diada nacional?- Tant se val! 
No hi ha dubte que els fets ocorreguts avui al voltant del Parlament autonòmic catalunyès han sacsejat la nostra realitat. I és que fins ara, la crítica política no evidenciava el rebuig explícit a un col·lectiu, els diputats i diputades, com ho ha fet avui la concentració que ha dificultat l'accés dels professionals de la política a la cambra. Avui, centenars de persones han fet tocar aquest rebuig, han fet tangible la resposta i ha superat, certament, les línies vermelles que imposa el poder i la normativa corresponent. Un autèntic trasbals per a una societat cansada i avorrida però poruga i sedentària. Tots els estaments que viuen d'aquest estat de coses immòbil han quedat descol·locats i han arreplegat el manual oficial de la resposta "en democràcia" per començar a anatemitzar tot allò que no entri en el quadre.
Avui es constitueixen els ajuntaments sorgits de les eleccions del passat 22 de maig. Avui, 13 equips assumiran les il·lusions, necessitats, esperances i responsabilitats corresponents a la porció de lluçanesos que els pertoqui. I ho faran per dur a terme la quotidianitat de la política local, però també la de la política comarcal. I és que el present i el futur de la nostra comarca, la comarca del Lluçanès, està a les seves mans.
L'embolic d'interessos que estan en joc en la formació de majories per governar un munt d'ajuntaments d'arreu dels Països Catalans generarà un panorama favorable a una gran indignació. L'objectiu és manar i on hem dit blanc farem negre i on hem previst verd serà gris. 
Les moltes iniciatives que des de fa anys es duen a terme a les Illes per anar afeblint la llengua i la consciència, tenen ara una nova proposta preparada amb la victòria de la dreta espanyolista. Al País Valencià, una nova apretada de cargol ara amb l'eliminació de les línies a les escoles. A Catalunya, normatives i sentències per rebaixar el paper. Arreu del país, retallada a la pública per afavorir el control privat i, per tant, allò que calgui davant la llengua.
Els resultats de la CUP a les municipals del 22M no hi ha dubte que plantegen un nou escenari al país. Però no només un, en sentit estricte, sinó que obren diferents vies a seguir. I alguns perills, com el de permetre a molts oportunistes de pensar d'apuntar-se al carro perquè ara el veuen guanyador o el de fer pensar a alguns que ara totes les apostes donaran resultats per a la pròpia butxaca. O, en termes estrictament domèstics, d'aquells que pensen que ara és el moment de clavar l'ham a la marca per fer-ne el personatge teledirigit que convé al propi director.
