Nova contrareforma laboral encoberta. El PpPsoe legalitza la precarietat permanent
Fa poc més d’una setmana que ens vam trobar amb la notícia de la intenció,
per part del PpPsoE governant, no només de “reformar” la constitució
espanyola, sinó també d’aprovar una nova contrareforma laboral exprés, per
tal de permetre la concatenació dels contractes temporals de forma
indefinida (així com un nou contracte de “formació” per menors de 30 anys,
sense indemnització per acomiadament, ni cotització a la Seguretat Social).
Entre l'enyor, el plaer i la ràbia, el text del Pau Alabajos em transporta a aquest indret màgic, únic, de la plaça Redona de València. Un lloc que tothom, sense anar-hi tot de cop, però, hauria de conèixer.
Souvenir de València
Recorde caminar agafat de la mà de mon pare, baixant pel carrer
Micalet, a l’ombra del campanar homònim. Tinc la imatge serigrafiada en
la memòria: em veig accelerant el pas, excitadíssim, fent el trajecte
des de la Plaça de la Reina fins a la Plaça Lope de Vega, a través d’un
carreronet que dóna a la porta lateral de Santa Caterina.
Homenatge en xarxa #100anysdeValor, un homenatge blocaire on centenars
de blogs publicaran apunts sobre l’escriptor de Castalla, 'per recordar
el mestre, per reivindicar-lo, per narrar-lo, per dibuixar-lo, per
recórrer-ne l'obra i l'estima per la llengua i el país; per pensar-lo i
per compartir amb el món i més enllà el nostre Valor, el que cada un
dels membres de la comunitat lingüística catalana que fem blog
atresorem, hem llegit i ens estimem'.
"Davant de tot açò, cal dir que tots els valencians
estem moralment obligats a contribuir a l'ús, el conreu, el respecte i
la difusió del valencià, el nostre català; i encara que els estudis
d'altres llengües puga enriquir-nos, no podem consentir la destrucció
cultural i espiritual del nostre poble per mitjà de la implantació
totalitària d'un altre idioma. Com bé deia el meu amic Sanchis Guarner,
la pèrdua de l'idioma propi significa la mort cultural d'una pàtria".
Enric Valor Discurs d'investidura com a Doctor Honoris Causa per la Universitat Politècnica de València 1999
Realment fantàstic el panorama. Qui fa blaverisme? El PP valencià o la cultureta catalunyesa moderna? Ai que serà la segona opció! Llegiu aquest breu, clarificador i contundent apunt del Toni Cucarella. I no és una qüestió de quotes ni de noms fixos, només és tracta de normalitat nacional.
Per cert, avui, a Catalunya Informació (?) han dit que comneçava la XLIII Universitat Catalana d'Estiu, i han anunciat la presència de consellers i exconsellers de la Generalitat catalunyesa i que també hi hauran professors valencians!!!!!! Caram amb la "Informació radiofònica de Catalunya!". Serà la primera vegada? Això de Catalana ja ha de quedar definitivament per als catalunyesos, els del pedigrí nacional? Vinga home, que foteu llàstima. Ni memòria històrica, ni memòria de fa quatre dies ni res. Potser pensen que fer la UCE a la Catalunya Nord és un caprici vacacional estiuenc d'algun patrici francès o barceloní. Quna la fan plegar a la cúpula de la Corporació? I els que vinguin, què, encara més autonomistes? No ens queden dub tes de l'important paper desnacionalitzador dels mitjans de comunicació del país. Provincianisme i botiflerisme.
Avui ha sortit la versió independent i renovada del diari esportiu en català El 9. Quan va aparèixer el primer número, el 2 de gener del 2002, va ser un gran esdeveniment, una aposta nova i en la nostra llengua per parlar d'esports d'una manera diferent, força intel·ligent, agosarada i amb la voluntat de normalitzar l'espai comunicatiu en aquest àmbit. Avui, gairebé 10 anys després, i en plena reformulació del mapa de capçaleres en català dels mitjans, El 9 fa un pas més i es presenta com a mitjà independent -tot i que hi va haver un temps que en certs indrets ja es podia comprar solt, molt al principi-, i amb un bagatge important per anar guanyant quota de mercat i mirant de construir un terreny propi davant de tanta palla, dependència de grups i interessos de poder gairebé inconfessables on es mou la premsa esportiva. No hi ha dubte, per tant, que aquest és un esdeveniment important per a la llengua, per a l'esport i, també, per al país. Continuem Com deia al començament, aquest salt que avui ens presenta El 9, no és més que una continuació, millorada, ampliada i madurada, del que ja teníem. I és que el que ja teníem era un producte prou singular, en català i per a Catalunya. I ara també ho tindrem. Seguirem on érem quant al país i fent les ximpleries que fa tothom.
El punt central, exacte, precís. L'església de Santa Maria de Lluçà era el marc virginal on s'estrenava el 19è Cicle Solc al Lluçanès, 2011. I ho feia amb altra estrena, la del protagonista de la nit, Carles Dénia, acompanyat de Mario Mas i Lluna Aragón. Una nit freda d'abril, a pèl, descobrint Lluçanès, Lluçà i Solc, Carles Dénia ens oferí un dels regals que qualsevol persona sensible a la música del país desitjaria. Des de l'alçada vibrant de les peces de "Tan alta com va la lluna" fins a les propostes llavors encara en maceració del nou disc dedicat als poetes andalusís valencians, "El paradís de les paraules", el concert aportà un dels moments àlgids del que seria un Cicle Solc carregat de novetats i moments especialment sensibles. Una guitarra simplement excelsa i atrevida, rebuscant pels racons del so que amb delicadesa i decisió proposava amb deliciosa picardia l'art de Mario Mas, i un violí, objecte de culte en mans de Lluna Aragón, que aportava el contrapunt d'agudesa que mantenia el conjunt en estat d'admiració. Els aplaudiments, la demanda de bisos i la gent dempeus no feren més que confirmar la dolça salutació, el bona nit i bon Solc que aquest saforenc instal·lat al Garraf, i vinculat carnívorament al Lluçanès, lliurà generosament des de lloc tan sagrat. El sopar, la singularitat de la Primitiva, els esperits i la curta distància feren de la nit un moment de privilegi. El dinovè Solc ja era realitat.
Dissabte, a les 10 del matí, vaig agafar el Talgo a l'estació del Nord de València, un espai incomparable on gaudir de les sensacions més notables d'aquesta aventura romàntica que és viatjar en tren -tot i que la RENFE s'encabroni a fer com menys romàntic millor qualsevol viatge. Amb uns minuts de retard, arribà el tren, ben ple, i vam iniciar la ruta cap a Barcelona. Per davant, quatre hores i uns minuts per descansar -havia dormit poc darrera d'una guitarrà nocturna pels carrers d'Alcàsser, una experiència extraordinària de la mà de Josep Vicent Frechina, qui m'ho proposà, i Jacint Hernàndez, l'ànima de la nit, qui l'invità-, per mirar per la finestra, per llegir, per contemplar la gent i escoltar-la, per adormir-me... I així passà l'estona. En sortir de l'estació de València, havia sentit, i per culpa de l'accent escoltat, una veu de dona que per la megafonia del tren donava informacions, instruccions i avisava en un català macarrònic, podria ser valencià des d'una persona espanyola o francesa o... La resta del viatge, després de la informació de la propera estació en el dominant espanyol, venia una veu masculina entusiasta qui saludava el personal i avisava de la propera estació en un correcte català valencià. I així seguírem fins que la frontera autonòmica -i ells, els espanyols, que diuen estar contra les fronteres, els molt mentiders!- esdevingué frontera dialectal, això sí, ben oficial. De cop, el complement de la veu espanyola, va canviar. Un altre home, ara català catalunyès, en varietat "central", avisava de les estacions a l'Ebre, al Camp i a Barcelona. A la Renfe li és igual l'accent i el territori, allò que li importa és deixar clar que esquarterar la llengua, la identitat, el país forma part de la seva funció d'eina colonial al servei de l'imperi. La gent que anàvem en el tren ja sabíem què parlàvem i no necessitàvem traductor o adaptador. Per què la Renfe sí? Més valdria que haguessin canviat el missatge perquè ara, amb les obres que impedeixen anar a Barcelona-Sants i et porten a la l'estació de França -una sort per acabar el viatge al mateix nivell de l'inici a València-, encara ens van dir que la "pròxima estació, Barcelona-Sants". Si que n'estan de perduts, aquests espanyols!
Amb el títol tan poc interessant com previsible d'"aliança històrica", el passat dia 31 de juliol s'acabava la dualitat repetitiva del diari Avui i El Punt. I ho han acabat d'una manera realment estranya com és enganxant les dues capçaleres i posant-les de costat, amb els respectius colors, tipografies, afegits... Vaja, sense cap novetat, ni ocurrència ni gràcia. Això sí, posant El Punt davant de l'Avui perquè quedi clar qui mana, o qui existeix, o qui aguanta. De fet, tret de la capçalera, les edicions de l'Avui i del Punt ja feia temps que eren com una mena de Periódico o La Vanguaradia, però en aquest cas tots dos en català. Amb aquesta nova etapa, que vol canviar coses, influir, etcètera, potser algú hi té posades esperances. Jo no, cap ni una, i sobretot després d'haver-lo comprat, vist i llegit. Abans, fa uns quants anys, encara em delia per comprar un diari, en català, cada matí, amb l'esperança que em tornarien a sorprendre, però la cosa ja ha arribat a un punt que l'única sorpresa diària és que encara algú els compri amb ganes i que es puguin aguantar. Però, la veritat, no volia parlar de la qualitat de la premsa en català a casa nostra, ja ho faré algun altre dia si em vaga. Voldria tornar al tema del país ara amb el "nou" projecte de EL PUNT AVUI+ (Segueix)
L'Institut d'Estudis Eivissencs rebutja l'avantprojecte de llei que
pretén eliminar el català de la funció pública
Davant la proposta d'avantprojecte de Llei realitzada des la Direcció
General de Funció Pública per la qual se suprimeix el requisit de
coneixement de la llengua catalana per a ocupar una plaça a la Funció
Pública, l'IEE considera que aquest intent d'eliminació del català és:
-Contrari a les lleis vigents: Constitució, Estatut i Llei de
Normalització Lingüística.
-Discriminatori pels catalanoparlants, que no tendran garantit el dret
de ser atesos en la seva llengua.
-Un atac a la llengua pròpia de les Illes Balears, una proposta
regressiva, sense precedents en democràcia i que romp el consens en
política lingüística.
-Un menyspreu cap a la nostra llengua que pot influir negativament en la
convivència i la cohesió social.
-Una mala gestió dels recursos humans disponibles, amb persones
preparades per atendre als ciutadans en les dues llengües oficials.
Marià Serra PlanellsPresident de l'IEE
M'acabo de llegir el llibret que acompanya el darrer disc dels Obrint Pas, Coratge, i encara estic trasbalsat. No sé si entre el disc i els textos, lletres de les cançons i escrits que amigues i amics han escrit per al llibret, estem davant del millor disc del país, de les millors lletres, de la millor proposta... Sí que sé que em sento un privilegiat de ser-ne seguidor, d'haver-lo escoltat i d'haver-lo llegit. Des que vaig tenir-lo a les mans ja fa una colla de setmanes i des que havia escoltat les cançons a l'inefable you tube, havia tingut una sensació molt particular: aquesta era una obra carregada de racons de sentiments, de memòria, d'idees, de propostes, d'homenatges, i sobretot d'imatges, mots i referències de país. Unes imatges que apareixen després de cada revolt de la ruta que ens duu de la memòria, del grup i del país, més remota fins a l'envista del futur més dur i més real, però més sentit que se'ns presenta. Uns racons mostrats amb impagables imatges del millor dels fotògrafs de la vida que en el món de les músiques i les cançons han esdevingut els nostres Obrint Pas. (Seguim, seguirem)
Fa temps que en cercles nostrats es tendeix a utilitzar el terme País Valencià com a forma fins i tot reivindicativa pel sol fet d'usar-lo, mentre que es rebutja, en els mateixos cercles, el terme Regne de València. Fa un tuf com blavero. Curiosament, els mateixos, fan servir el terme Principat com a sinònim de Catalunya, per referir-se a una part dels Països Catalans. Sembla que és un acte de normalitat. Ben curiós aquest país. L'empanada està al nivell superior, sens dubte. I és que el problema es veu que recau en el fet que fa por dir Catalunya restringint-la al Principat, sembla que cal mantenir l'oportunitat de fer-la servir per anomenar el conjunt dels Països Catalans, amb una clara dosi de creure que la "catalanitat" és un garbell d'essències que es guarden en el pot principatí i no en la resta. Això sí, els mateixos que defensen l'ús de Principat criden esganyitant-se per manifestacions i altres indrets de radicalitat que "els catalans no tenim rei" -però tenim príncep? I no és el mateix o dels mateixos?-. I aquest "els catalans" inclou o exclou els valencians i els mallorquins? Els deu incloure perquè a ells no els deixem ser regne. Vaja, que som d'un Països Catalans total quant al regne però ens obnubilem en el tema del príncep. Propi, sens dubte. Crec que ha arribat el moment de deixar de moure'ns en termes d'èpoques superades, encarar que la nació no és Catalunya, que els catalunyesos som tan poc o tan molt essencials en matèria de mites nacionals com la resta de catalanes i catalans -valencians, lleidatans, mallorquines, fragatins, rosselloneses, eivissencs, ebrencs...-, i que ens toca ser un xic menys melic i un molt més mà estesa i ulls oberts. Catalanes i catalans per a totes i catalunyesos en lloc de principatins. I els regnes i els principats per a la història que ja hem tingut, que la del futur no en necessita.
L'arribada del Fabra a la Generalitat regional valenciana ens ha de fer posar les coses a lloc. Camps era poc més que un fatxa, friqui, embogit i aprofitat, útil al moment i en caiguda directa en altre moment. El PP, arreu dels Països Catalans, és i serà la matexa cosa. Són aquells que "posaren la cova en casa i des d'ella governen". O sigui, ocupants. Fabra és, segurament, més normal per al món del poder i la política retxional i un millor interlocutor per al botiflerisme convergent i per als estómacs àvids d'agraïment al País Valencià. Ja fa massa temps que l'agror intestinal ens té afectats. La guerra continua i potser amb més força de part d'ells, conscients com són que han hagut de claudicar i que hauran de fer canvis, si més no de "tratjos", que de camisa encara duen la del feixisme. Igual com a la comunitat catalunyesa han trobat una imatge per al moment, Fabra, i altres, seran l'altra cara. Sempre dura, i si no, ¿per què no han dit res fins ara, Fabra i companyia? I el Rajoy, què en pensa de tot plegat, què en sap i on passa ell, en el paquet? Contra la corrupció i els botiflers, cal seguir i encara hi ha molta feina.
Sí, avui hem guanyat una batalla. Seguim perdent, però avui hem fet un pas endavant. Camps ha dimitit i ho ha fet com a corrupte que és i per a ofrenar noves glòries a España. Dues cares de la mateixa moneda a casa nostra. Queden moltes batalles contra els lladres, els ocupants i els botiflers. Contra el col·laboracionistes i els xoriços. Però avui hem fet realitat el crit de Camps dimissió! Avui, els Països Catalans tenen un nou motiu per seguir lluitant. En queden molts i en vindran d'altres, potser més hàbils i intel·ligents i intentaran confondre'ns i desactivar-nos, però seguim i seguirem. 18 de juliol, Carlos Sentís, Francisco Camps... Bufa! Guanyarem!
Ràdio i Televisió de Mallorca (RTVM) serà definitivament tancada pel
Consell de Mallorca. La presidenta de la institució, Maria Salom, no ha
defraudat al seu electorat, i després d'haver fet bandera de la
liquidació durant tota la campanya del PP, ara es disposa a complir la
seva promesa. Salom ha al·legat sempre dos motius per tancar l'ens
audiovisual: el purament econòmic, i la duplicitat de funcions amb IB3,
el canal autonòmic de ràdio i televisió.
Nova contrareforma laboral encoberta. El PpPsoe legalitza la precarietat permanent
Homenatge en xarxa #100anysdeValor, un homenatge blocaire on centenars
de blogs publicaran apunts sobre l’escriptor de Castalla, 'per recordar
el mestre, per reivindicar-lo, per narrar-lo, per dibuixar-lo, per
recórrer-ne l'obra i l'estima per la llengua i el país; per pensar-lo i
per compartir amb el món i més enllà el nostre Valor, el que cada un
dels membres de la comunitat lingüística catalana que fem blog
atresorem, hem llegit i ens estimem'.
Avui ha sortit la versió independent i renovada del diari esportiu en català El 9. Quan va aparèixer el primer número, el 2 de gener del 2002, va ser un gran esdeveniment, una aposta nova i en la nostra llengua per parlar d'esports d'una manera diferent, força intel·ligent, agosarada i amb la voluntat de normalitzar l'espai comunicatiu en aquest àmbit. Avui, gairebé 10 anys després, i en plena reformulació del mapa de capçaleres en català dels mitjans, El 9 fa un pas més i es presenta com a mitjà independent -tot i que hi va haver un temps que en certs indrets ja es podia comprar solt, molt al principi-, i amb un bagatge important per anar guanyant quota de mercat i mirant de construir un terreny propi davant de tanta palla, dependència de grups i interessos de poder gairebé inconfessables on es mou la premsa esportiva.
El punt central, exacte, precís. L'església de Santa Maria de Lluçà era el marc virginal on s'estrenava el 19è Cicle Solc al Lluçanès, 2011. I ho feia amb altra estrena, la del protagonista de la nit, Carles Dénia, acompanyat de Mario Mas i Lluna Aragón.
Dissabte, a les 10 del matí, vaig agafar el Talgo a l'estació del Nord de València, un espai incomparable on gaudir de les sensacions més notables d'aquesta aventura romàntica que és viatjar en tren -tot i que la RENFE s'encabroni a fer com menys romàntic millor qualsevol viatge.
Fa temps que en cercles nostrats es tendeix a utilitzar el terme País Valencià com a forma fins i tot reivindicativa pel sol fet d'usar-lo, mentre que es rebutja, en els mateixos cercles, el terme Regne de València. Fa un tuf com blavero.
Ràdio i Televisió de Mallorca (RTVM) serà definitivament tancada pel
Consell de Mallorca. La presidenta de la institució, Maria Salom, no ha
defraudat al seu electorat, i després d'haver fet bandera de la
liquidació durant tota la campanya del PP, ara es disposa a complir la
seva promesa. Salom ha al·legat sempre dos motius per tancar l'ens
audiovisual: el purament econòmic, i la duplicitat de funcions amb IB3,
el canal autonòmic de ràdio i televisió.
