La revista quinzenal LaRella i l'edició comarcal Vilaweb Lluçanès organitzen, aquest diumenge, dia 2 d'octubre, al Casino d'Alpens, la Festa Estellés. Es tracta d'una iniciativa que va començar l'any 2010 per recordar i celebrar el coneixement de l'obra d'un dels més grans poetes del nostre país. La celebració s'ha anat fent a diferents localitats dels Països Catalans des del 4 de setembre, aniversari del naixement del poeta de Burjassot (l'Horta), i enguany LaRella i Vilaweb Lluçanès l'han portat a la nostra comarca. Diferents persones vinculades a l'activitat cultural de la comarca del Lluçanès llegiran o interpretaran poemes d'Estellés, entre els quals el poeta d'Oristà, Josep Riera, o el músic i cantant del grup Nyandú, junt amb membres i col·laboradors de grups teatrals de la comarca i altres. Durant l'acte es podrà comprar el darrer llibre publicat sobre Vicent Andrés Estellés, "Ara Estellés. 12 poemes, 12 cançons a Benicarló", d'Onada Edicions. L'acte, que és gratuït i obert a tothom, començarà a 2/4 de 7 de la tarda.
Després d'un grapat d'anys d'absència, Xarop de Canya va tornar a Solc. I ho va fer enmig dels canvis i el repensament de la Fira del Jovent d'Alpens, una línia de treball engegada fa uns anys per l'actual ajuntament i amb les eines, modestes però eficaces, que Solc ha contribuït a dur amb els Tallers per a la Festa i el mestratge de l'amic Jan Grau, la festa "Alpens 1873". Qui millor per aixecar del seti la majoria que els engrescadors per excel·lència. Implicant-se en els invents, inventant-se indrets on veure la imaginació reflectida i tocant a peu pla -o enfilats a la lluna, si cal- essent els mags de la jornada. Després d'algunes actuacions temps ha, van venir les revetlles -a mitges- de Sant Joan, a Prats, mostrant com l'animació, el joc, la gresca i la participació no cal anar-les a buscar a altres països, per més germans que siguin. Ara han retornat i a Alpens han fet colleta. Potser els hi veurem més cops, i ben segur que en sortirem afavorits, contents i sabent un xic més de com n'és de fàcil gaudir amb Xarop de Canya, un remei que res té a veure amb el xarop de bastó de les "autoritats". (Alpens, 21 de maig del 2011)
Ahir vaig sentir una estona el President de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas. Avui he sentit i escoltat, una estona el portaveu d'ICV, Joan Herrera, que suposadament el contestava des de l'esquerra. Per que he llegit i sabut, les altres forces polítiques han anat fent, també, en sentit semblant, potser des de la dreta, potser des de la suposada esquerra. La veritat, amb tot el que està passant i sobre qui està caient, encara no entenc tanta xerrameca sense demanar dimissions i que aquest govern autonòmic plegui. Entre les barbaritats i posicionaments específics d'alguns membres d'aquest autonòmicgovern, i la línia de càstig envers la majoria de la gent de Catalunya, i les propostes per seguir-la castigant, collant, ofegant, mentre es fan brindis al sol respecte de les grans fortunes, encara no entenc què s'ha d'acordar, negociar, dialogar amb CiU i els seus aliats del PP. No ho entenc. Em sembla increïble, però és tan previsible, que sigui així! I és clar, aquests que al Parlament diuen defensar el país i els que diuen que són d'esquerres i volen defensar la gent, són literalment uns venuts. Com és que ningú, al Parlament autonòmic, regionalista i de fireta de Catalunya, on s'hi ha d'anar per defensar la parcel·la i els seus habitants, no s'ha plantat i ha començat a demanar responsabilitats, a posar contra les cordes els vampirs al servei de les xarxes de poder econòmic establert, a fer alçar el poble contra la política, les aliances i les intencions i els fets del govern autonòmic catalaunyès? Només se m'acudeixen dos motius, són uns inútils i uns venuts i això del país i la seva gent no va amb ells. Potser els dos motius van en un. O potser encar és pitjor i encara hi ha més raons, més motius, més comportaments indignes. Mai he votat a les espanyoles i m'abstindré el 20-N, de votar. Però jo crec que no es mereixen que ningú els voti si no s'alcen contra la reaccionària política neoliberal d'aquest govern catalunyès. Personatges com el Boi Ruiz, el Cleries, el Mena, l'Ortega, el Mas-Colell i les línies dibuixades per l'Artur Mas són una vergonya. Però les esquerres i els nacionalistes miren a una altra banda i fan xerrameca. Vergonya, cavallers vergonya
Avui, la plaça de braus de Barcelona per excel·lència, la Monumental, tanca per imperatiu legal l'oferta de corrides de toros. Amb motiu d'aquest fet, darrerament, especímens contraposats, han evidenciat la seva postura a favor o en contra d'aquest fet, amb iniciatives més o menys cutres, més o menys tòpiques, sobre la seva pena o la seva satisfacció. Jo, com ja he escrit altres vegades, el fet que es facin o no corrides de toros als Països Catalans em sembla que hauria de tenir a veure amb els interessos de la majoria de la població d'aquest país, no amb les ràncies tendències espanyolistes que encara conserven la imatge de la seva voluntat colonial; no amb la tendència apàtrida, higiènica, cosmopolitista i nordeuropeïsta dels demòcrates moderns; no amb l'oportunisme dels polítics catalunyistes que veuen rèdits en la seva croada per ubicar un tros del nostre país en aquella Europa que descrivia Espriu i que oblidava que naltros som del sud i no del nord.
aleix |
Allà enllà |
divendres, 23 de setembre de 2011 | 09:28h
No hi ha dubte que avui és un dia històric. Veure un president de Palestina -encara que sigui un titella i un corrupte i potser un encobridor de la mort d'Arafat- demanant a les Nacions Unides que reconeguin el poble Palestí i li reconeguin un dret fonamental universal com el de l'autodeterminació, és un fet històric. Fa massa anys que tothom calla davant la ignomínia que representa el silenciament, l'apartheid, l'opressió, l'expulsió, la persecució, l'acarnissament, la reducció del territori i la divisió del territori, l'ocupació, la imposició..., el genocidi, vaja, en una paraula, que aplica i practica l'estat sionista d'Israel a partir de les ordres de la comunitat internacional. Avui, un impresentable president perdedor de les eleccions a Palestina, mal menor per a la comunitat internacional, demanarà, com qui demana caritat, que els lladres de la realitat, de la vida, del passat, el present i el futur de Palestina, facin el que haurien d'haver fet fa tant de temps i a veure si així es renta la cara, utilitzant, un cop més la dignitat del seu propi poble. En qualsevol cas, ni que sigui un pedaç, ni que sigui una cortina de fum -perquè Palestina hauria de tenir un estat homologable o sinó potser haurà de tenir un paper adapatat i no normalitzat, a les Nacions Unides-, ni que sigui una mena de jugada de caramboles per veure si l'estabilitat de la zona no es trenca i israel pot seguir sent el guardià dels amos del món. Sigui com sigui, avui Palestina protagonitzarà un grau de visualització que farà molt de mal a tots els sionistes del món, a tots els negacionistes del món, a tots els justificadors del poder militar, de l'imperialisme, del racisme i de l'hegemonia occidental arreu. Avui, els pobles que no tenim reconeguda la nostra personalitat nacional, com els Països Catalans, veurem com la lluita i la dignitat tenen espai i que caldrà anar-lo fent cada cop més gran. Avui, el catalanisme té motius per a l'esperança, els enemics de la llibertat de Palestina són els enemics dels Països Catalans, i avui, ni que sigui avui, hauran de callar.
Xavier Montanyà escriu a Vilaweb "Moros sota sospita" i Humbert Roma, a Media.cat, reflexiona sobre el paper dels mitjans en el tema del burka a partir d'un altre desafortunat -per dir-ho suau- escrit del director de l'ARA, Carles Capdevila. En la línia del que jo mateix plantejava en el meu apunt Feixisme institucional? No us els perdeu!
Fa uns dies, reflexionava sobre la tendència que estan prenent les institucions davant dels fets que ens ocupen i ens ocuparan cada vegada més. Les institucions públiques, que hi són per a tots, estan en mans d'una colla d'aprofitats i desaprensius que se les fan seves, les adrecen als seus interessos i les organitzen en benefici propi, privat, per tal de consolidar els seus privilegis i els dels que fan els negocis amb ells. O sigui, que ens han furtat l'espai públic i ens en fan fora. Què són, sinó, les retallades? Per consolidar aquesta tendència, cal reforçar els aparells repressius -militars, policials, control públic, opinadors i medis...- i anar escampant la llavor de l'odi, el feixisme, i la seva justificació. Tres fets de darrera hora ho corroboren: Otegi i companyia a la presó; paralitzen la llei de l'aranès i retiren l'acusació al feixista i blavero Santandreu. Impunitat, violència, autoritarisme, connivència, ocupació... Que a prop que està el feixisme de les institucions!
Curiós el posicionament del Bloc, a la Diputació de Castelló, a favor del transvasament de l'Ebre. Els arguments, lamentables. La posició, del tonto útil. El rerefons, la bogeria que els agafa a les persones quan esdevenen polítics. I tot plegat en el marc del reforçament de la personalitat autonòmica. Si no fos tan greu, realment donaria per a una paròdia del Xavi Castillo.
Fa un grapat d'anys, el Parlament de la comunitat autònoma de Catalunya va crear una comissió per avaluar els perills i els avantatges de les nuclears. Vaig tenir la sort de poder ser present, com a públic, a la sessió. Cal dir, per si algú estava despistat que la comissió tenia la funció d'escenificar l'aval del Parlament de fireta a l'energia nuclear. En aquell moment, un diputat d'ERC, Jesús Maria Prujà, va defensar la bondat de les centrals, posant de manifest que amb l'escalfament de l'aigua que sortia de refrigerar el reactor a Vandellòs els peixos serien més grans i n'hi haurien més i els pescadors de la zona anirien de conya. L'informe es va aprovar i els polítics tots contents. L'aleshores alcalde d'Ascó, Joan Carranza, decebut i enrabiat, inicià el seu exili.
Per aquelles èpoques ja es parlava dels transvasament de l'Ebre, i llavors bisbes i alta clerecia defensaven que no es toqués l'aigua al pas per Zaragoza perquè si la Pilarica havia volgut que passés per allà, allà calia que es quedés. Més avall ja era una altra cosa.
L'alcalde del meu poble, convergent convençut, ha defensat en el ple i en altres mitjans, que hi ha aigua que es perd, que és la que se'n va al mar, i això pot justificar el transvasament, per exemple, del Roina -riu amb poc cabal els darrers estius i ara radioactiu.
Acabo de llegir que demà enterren Ia Clua, o sigui que ahir es va morir i avui estarà, amb la seva gent, en aquell indret insípid, estúpid, de l'espera del soterrament, un espai de feinejar neguitós i cansat, amb pregona sensació d'absurd, d'infinit indefinit, una sala s'espera entre macabra i incrèdula. Mai he entès de música ni estils ni tendències i només m'he deixat dur per allò que m'ha semblat el que m'ha arribat i això m'ha donat una visió personal del poc que sé. Ia & Batiste són un dels noms que m'han penetrat, m'han colpit i se m'han convertit en referències al llarg del temps. Chichonera's Cat en té gran part de la culpa. I tota aquella moguda de la música laietana que vaig viure amb la intensitat que llavors passaven les coses malgrat que la música sempre havia estat més banda sonora que plat a taula, per a mi. I enmig del concert, la veu d'Ia Clua, aquest agut que sembla que no hi arriba però que es fica dins resseguint els racons i les entreteles de les sensacions sonores. Avui, l'absurd, agut i destructiu, se li ha ficat al fons de l'ànima i se l'ha endut, sengons diuen, fulminat. Aquest mal que es va escampant paral·lel a una manera imbècil de viure, aquella manera que als anys setanta i primers dels vuitanta del segle passat, gent com ell, ens crèiem que faríem saltar pels aires, tot i no saber-ne, encara, la descomunal dimensió del mal viure que havien de portar els hereus mai castigats, ni amonestats, del feixisme. Avui, la seva veu, que això no ens ho prendran, si més no per ara, es mostra especialment punyent, especialment propera, especialment meva. Escolteu aquest "Sifon" i guardeu-vos-el, mentre li desitgem un bon viatge en l'adéu infinit a l'Ia Clua.
Fa uns dies, a Llibertat.cat es publicava un article del
regidor i cap de llista de la CUP per Girona, Jordi Navarro, en el qual
feia una interessant reflexió sobre com veia ell els reptes que tenia
plantejats la CUP en el futur més immediat per poder-ne encarar de nous a
mitjà i llarg termini. Algunes de les reflexions que hi feia em semblen
interessants i necessàries de ser plantejades per aquest moviment
polític institucional de l'Esquerra Independentista, independentment de
si en tot o en part estic d'acord amb les conclusions que planteja. Ara
he vist, també a Llibertat.cat i al seu blog, que ha elaborat, en
companyia del també membre de la CUP, de Lleida, Pau Juvillà, una altra
reflexió en la mateixa línia. (Continua)
Sempre m'he sentit allunyat dels plantejaments polítics de dretes, molt allunyat. M'ha fet por la dreta quan se sent satisfeta i quan pateix des del poder pels seus interessos habituals. Des de fa anys, crec que el procés de decadència del capitalisme és irreversible i que si no ho evitem ens arrossegaran a la destrucció del món abans de veure's vençuts. És allò de "comunisme o barbàrie", simplement. Avui, les coses han canviat en molts aspectes en les formes i en les dinàmiques, els coneixements i els recursos tècnics, però el capitalisme continua igual de depredador com sempre, és la seva essència, la seva raó d'existir: imposar la màxima extracció de la majoria per disposar del màxim tros la minoria. I per això, ahir el subjecte transformador es podia identificar amb la classe obrera i avui cal situar-lo en la independització del sistema. Amb tot, la cultura dominant i el seu ordre han perpetuat la imatge del bé i el mal com si d'una eterna i gegantina representació dels Pastorets és tractés, fent que ens espantem davant del mal, quant el mal és el sistema i no els que fan de dimonis de l'infern.
Que el Tribunal Constitucional esporgara, amb una polèmica sentència
(quatre anys de calvari i grans dosis de funambulisme), la reforma de
l’Estatut de 2006 aprovada pel Parlament (i per tant, legitimada
sensiblement pels ciutadans), va suposar una agressió directa contra la
sobirania popular de Catalunya. I en aquest cas, no em referisc a la
palesa voluntat cívica d’independència (que també!), sinó al menyspreu i
a la bel·ligerància de les institucions judicials espanyoles cap a la
maduresa democràtica d’aquest País: va reduir la capacitat decisòria
dels catalans i les catalanes a la categoria de paper higiènic, ja sabeu
a què em referisc. En resum, nosaltres no ens creiem l’Espanya de les
Autonomies, però és que a Madrid tampoc no se la creuen: a què estem
jugant, llavors?
Per si fóra poc, el Tribunal Superior de Justíca de Catalunya
s’apunta a la festa i dicta una sentència que obliga a desmantellar
l’educació pública, a desactivar la immersió lingüística escolar que tan
bons resultats havia donat fins ara (sempre es poden millorar molts
aspectes, però són innegables els fruits d’integració cultural,
creixement d’ús i augment de competències lingüístiques de l’alumnat,
que ha afavorit aquest model educatiu). El TSJC ha col·locat la
normalització lingüística contra les cordes i ha dinamitat el consens
social, acaba de llançar a la paperera tots els esforços invertits en la
consolidació d’un sistema avantguardista, que sempre ha suscitat recels
i suspicàcies en els sectors més reaccionaris i conservadors de l’Estat
Espanyol.
Ara diré una obvietat, una evidència. Crec que les institucions
judicials espanyoles s’han convertit (si no és que ho han sigut sempre)
en una ferramenta política, una garantia de la sacrosanta unitat
d’Espanya, un miratge de llibertat i un simulacre d’estat de dret: són
paraules massa grosses, si parem atenció a la recent aprovació de la
reforma constitucional, redactada i signada amb la tinta indeleble del
Banc Central Europeu, d’esquenes a la ciutadania, pactada i segellada
pel bipartidisme monocrom. Els estàndards democràtics internacionals no
combreguen amb la manera d’impartir justícia (espere que s’hi perceba el
sarcasme) per part d’aquestes polsegoses i cavernícoles institucions,
sense oblidar-nos de l’Audiencia Nacional, hereva del Tribunal de Orden
Público, un tribunal d’excepció de l’època franquista que s’hauria
d’haver desballestat ja fa molts i molts anys.
La desobediència civil en l’eduacació pública és una forma de
rebel·lia pacífica i és la garantia de futur de la nostra llengua. Està
en la mà dels professors, mestres, directives, pares i mares,
consellers, governants, que es preserve una de les nostres senyes
d’identitat més fonamentals. Està en perill la nostra cultura i la
nostra supervivència com a poble. És el moment de demostrar, amb
contundència, que amb el català no s’hi juga i que ningú, a excepció de
nosaltres mateixos, no ens podrà dir mai de quina manera hem de
governar-nos: l’autodeterminació no es demana, s’exerceix.
aleix |
Allà enllà |
dissabte, 3 de setembre de 2011 | 16:58h
Tothom hi pot aportar una part. Actrius i actors bascos, coincidint amb Zinemaldia, hi han dit la seva. El dia 17, una gran mobilització recorrerà Donosrtia pels presos i per reclamar el seu paper en la solució del conflicte. Una solució que l'Estat espanyol segueix sense voler encarar, però que la força de la societat basca seguirà fent avançar. I és que cada cop és més clar que la classe política serveix de ben poc.
El discurs d’extrema dreta, incloses les derivades xenòfobes, per bé que
minoritari, fins ara, està tranquil·lament instal·lat a la nostra vida
pública i política. Hi ha una raó evident de base, fonamental. La
democràcia no ha promogut mai a fons, definitivament, la crítica,
l’autocrítica i la justícia històrica i penal respecte a la dictadura
franquista. Ja sabem el que ha costat aconseguir l’aprovació d’una llei
de la memòria coixa i insuficient, per exemple. I hem vist fa uns dies
com quan ens tornen –tard i amb fòrceps- part del botí de guerra, els
hem de donar les gràcies. El discurs oficial, àmpliament compartit per
grans sectors de la societat, ha tendit a censurar el franquisme en els
mínims, ha posat entrebancs a la investigació de les qüestions més
criminals i inassumibles en democràcia i, en general, ha fet un esforç
per ignorar, per relativitzar. Per què? Perquè molts encara hi
combreguen i perquè a la nostra societat judeocristiana el concepte de
culpa és essencial. Arribar a fons a la criminalització del règim i els
seus sequaços suposaria, per a molts, reconèixer-se culpables,
copartíceps de crims a les cunetes, del garrot vil, de la llei de
fugues, de l’espoli, dels treballs forçats i del robatori de nadons.
Tant pels estaments civils com, sobretot, pels religiosos, còmplices i
col·laboradors actius de Franco. I això cala a tota la societat. (Continua)
La revista quinzenal LaRella i l'edició comarcal Vilaweb Lluçanès organitzen, aquest diumenge, dia 2 d'octubre, al Casino d'Alpens, la Festa Estellés. Es tracta d'una iniciativa que va començar l'any 2010 per recordar i celebrar el coneixement de l'obra d'un dels més grans poetes del nostre país. La celebració s'ha anat fent a diferents localitats dels Països Catalans des del 4 de setembre, aniversari del naixement del poeta de Burjassot (l'Horta), i enguany LaRella i Vilaweb Lluçanès l'han portat a la nostra comarca. Diferents persones vinculades a l'activitat cultural de la comarca del Lluçanès llegiran o interpretaran poemes d'Estellés, entre els quals el poeta d'Oristà, Josep Riera, o el músic i cantant del grup Nyandú, junt amb membres i col·laboradors de grups teatrals de la comarca i altres. Durant l'acte es podrà comprar el darrer llibre publicat sobre Vicent Andrés Estellés, "Ara Estellés. 12 poemes, 12 cançons a Benicarló", d'Onada Edicions. 
Després d'un grapat d'anys d'absència, Xarop de Canya va tornar a Solc. I ho va fer enmig dels canvis i el repensament de la Fira del Jovent d'Alpens, una línia de treball engegada fa uns anys per l'actual ajuntament i amb les eines, modestes però eficaces, que Solc ha contribuït a dur amb els Tallers per a la Festa i el mestratge de l'amic Jan Grau, la festa "Alpens 1873". 
Avui, la plaça de braus de Barcelona per excel·lència, la Monumental, tanca per imperatiu legal l'oferta de corrides de toros. Amb motiu d'aquest fet, darrerament, especímens contraposats, han evidenciat la seva postura a favor o en contra d'aquest fet, amb iniciatives més o menys cutres, més o menys tòpiques, sobre la seva pena o la seva satisfacció. 
No hi ha dubte que avui és un dia històric. Veure un president de Palestina -encara que sigui un titella i un corrupte i potser un encobridor de la mort d'Arafat- demanant a les Nacions Unides que reconeguin el poble Palestí i li reconeguin un dret fonamental universal com el de l'autodeterminació, és un fet històric.
Fa uns dies, reflexionava sobre la tendència que estan prenent les institucions davant dels fets que ens ocupen i ens ocuparan cada vegada més. Les institucions públiques, que hi són per a tots, estan en mans d'una colla d'aprofitats i desaprensius que se les fan seves, les adrecen als seus interessos i les organitzen en benefici propi, privat, per tal de consolidar els seus privilegis i els dels que fan els negocis amb ells. O sigui, que ens han furtat l'espai públic i ens en fan fora. Què són, sinó, les retallades?
Curiós el posicionament del Bloc, a la Diputació de Castelló, a favor del transvasament de l'Ebre. Els arguments, lamentables. La posició, del tonto útil. El rerefons, la bogeria que els agafa a les persones quan esdevenen polítics. I tot plegat en el marc del reforçament de la personalitat autonòmica.
Sempre m'he sentit allunyat dels plantejaments polítics de dretes, molt allunyat. M'ha fet por la dreta quan se sent satisfeta i quan pateix des del poder pels seus interessos habituals. Des de fa anys, crec que el procés de decadència del capitalisme és irreversible i que si no ho evitem ens arrossegaran a la destrucció del món abans de veure's vençuts. És allò de "comunisme o barbàrie", simplement. Avui, les coses han canviat en molts aspectes en les formes i en les dinàmiques, els coneixements i els recursos tècnics, però el capitalisme continua igual de depredador com sempre, és la seva essència, la seva raó d'existir: imposar la màxima extracció de la majoria per disposar del màxim tros la minoria. I per això, ahir el subjecte transformador es podia identificar amb la classe obrera i avui cal situar-lo en la independització del sistema. 
Que el Tribunal Constitucional esporgara, amb una polèmica sentència
(quatre anys de calvari i grans dosis de funambulisme), la reforma de
l’Estatut de 2006 aprovada pel Parlament (i per tant, legitimada
sensiblement pels ciutadans), va suposar una agressió directa contra la
sobirania popular de Catalunya. I en aquest cas, no em referisc a la
palesa voluntat cívica d’independència (que també!), sinó al menyspreu i
a la bel·ligerància de les institucions judicials espanyoles cap a la
maduresa democràtica d’aquest País: va reduir la capacitat decisòria
dels catalans i les catalanes a la categoria de paper higiènic, ja sabeu
a què em referisc. En resum, nosaltres no ens creiem l’Espanya de les
Autonomies, però és que a Madrid tampoc no se la creuen: a què estem
jugant, llavors?
