Com deia fa uns dies el Toni Cucarella en el seu blog, els qui són presidents de les respectives comunitats autònomes que esquarteren el nostre país i ajuden a unir el país dels veïns de ponent, el govern de la regió els sona a delegació-govern civil-diputació provincial, com una mena de delegat territorial del govern de veritat, l'espanyol, el que ells en diuen "central". Per això, molts aspiren a "pujar" assumint ministeris estatals o altres representacions prop del poder "central" (colonial). Per a ells, la regió, la comunitat autònoma no és més que un espai de promoció. És una mena de "pàtria xica" que en deien els franquistes. De fet, aquesta postura avala la funció que l'estat dóna a l'organització descentralitzada del mateix estat a través de les comunitats autònomes, sense més sentit. I per això, en el seu dia va trencar les realitats nacionals en altres comunitats autònomes i així s'evitava sorpreses. I el resultat és evident, més als Països Catalans que a Euskal Herria, però en tots els territoris ha fet el seu efecte, ha fet el seu forat.
CiU obté uns grans resultats a les eleccions espanyoles i ven que es mou en clau de país. Primer caldria que fos en clau de Països Catalans, per parlar de país. Però parlar de país vol dir parlar de la defensa de la seva gent, del seu territori, de la sobirania davant l'ocupació, de la normalització de l'ús social de la llengua, de la socialització dels recursos i la riquesa... Ben bé el contrari del que fan.
ERC fa una campanya regional i acaba oferint la mà a CiU. I no planteja un pacte amb Compromís. I ara es queixa que es proposi Montilla per a senador catalunyès adduint manca de sensibilitat nacional. Però qui el va fer president autonòmic?
CiU retalla fins i tot en una eina -incompleta, regional i imperfecta- que és la més útil per penetrar socialment com són les emissores de la CCMA -TV3, Catalunya Ràdio...-, o aposta clarament per sectors privats, espanyolitzadors i conservadors. I retalla les ajudes a la premsa en català.
Compromís diu que no vol pactar amb ERC perquè són "competidors" polítics. L'estratègia "valencianista" -sinònim de la catalunyista al nord- es nota de fa temps. La demanada de transvasament de l'Ebre per part del diputat de Castelló, n'és una mostra. L'acord amb Equo, una altra.
La política als Països Catalans, si pensem en Fuster, qui la fa i qui la farà? Com ara, més aviat, ens la faran.
La gent de Llibertat.cat, que han canviat el seu web i han lliurat uns premis/reconeixements a trajectòries independentistes, tot amb motiu dels 5 anys del portal, crec que l'han encertat de ple en el guardó per a Toni Cucarella. I no és que la resta no en siguin mereixedors, que també. Toni Cucarella crec que no es mereix el premi com a valencià, ni com a valencià independentista, ni com a valencià resistent. Se'l mereix com a veí dels Països Catalans compromès, amb normalitat, en la lluita per la seva independència. I ho vull remarcar, perquè habitualment -gairebé m'atreviria a dir que sempre- l'essència patriòtica catalunyesa pensa, parla i reconeix la tasca d'algú de fora de la Catalunya estricta, sobretot si és del País Valencià, com una mena de superheroi que s'enfronta titànicament a totes les maleses del món i se l'entronitza com si fos alguna mena d'ésser d'una altra galàxia. Una manera de situar aquella part del país com una cosa a part, gairebé impossible, fet que justifica totes les renúncies i excuses sobre ritmes i altres galindaines. El Toni és, precisament, un militant de la causa nacional des de la normalitat/anormalitat que viu un país esquarterat per estats, comunitats autònomes, departaments i províncies que res tenen a veure amb els Països Catalans. I és des d'aquesta normalitat que cal encarar el dia a dia. Els seus dos darrers apunts al blog en són una mostra molt precisa, una referència fonamental. Enhorabona Toni.
Les eleccions espanyoles -Congrés i Senat- que s'han celebrat aquest 20-N han deixat un munt d'elements per a valorar i han constatat que no ens convé seguir a Espanya però que no tenim projecte nacional per marxar, o sigui que la sort ens hauria de donar un toc o tindrem dificultats. Les opcions polítiques que no tenen la referència estructural en l'àmbit estatal potser estan vivint una de les darreres oportunitats per ser alguna cosa en les institucions espanyoles, donat que ja s'ha començat a plantejar la campanya dels democratistes espanyols -UPyD o IU- per demanar una única circumscripció, fet que acabaria per escombrar els grups de les nacions ocupades i de les autonomies amb singularitats. Aquest fet, de fet, als independentistes ens hauria de fer reflexionar de fins a quin punt té cap sentit el joc polític estatal, sobretot quan la nostra opció, per força, ha de donar per acabada definitivament la relació amb el model vigent, ja superat, corromput i deslegitimat, com demostren els resultats de l'abstenció, els vots nuls o blancs, etcètera.
Sí, per moltes raons, aquestes eleccions no són les nostres, i a més, ningú les vol convertir en una eina de combat per la plena llibertat als i dels Països Catalans. Així doncs, només ens queda una opció, l'abstenció. L'abstenció activa, no la del "sofà", que deia aquell ahir a Vic. La gent hem de mobilitzar-nos per evidenciar el nostre total rebuig a una situació nacional de fragmentació i ocupació i d'agressió lingüísitica, cultural i social creixent. Per evidenciar el nostre toal rebuig a una classe política que, per una banda, ja ha demostrat tot el que ens havia de demostrar -ara només els queda anar a pitjor-, i per una altra, viu completament immersa i supeditada al model econòmic i de desenvolupament que ha caducat, aquest que està fent fallida i que busca la sortida per als seus membres però que rebutja la gent, la població, la societat, la majoria. Un model que practica el cop d'estat sagnant lluny del centre -Líbia n'és un clar exemple- o tècnic -Itàlia i Grècia ens són paradigmes en aquest moment. Però que prescindeix de les formes i el fons per garantir el predomini de l'especulació i l'acumulació en les mans més brutes del planeta.
Ara, que vivim temps de despotisme, de mentides, de menyspreu a les persones i les idees, els blogs representen un espai per airejar pensaments, sentiments i tota mena de propostes per contrastar. Aquests 6 anys han estat una experiència única de la mà de Vilaweb, l'espai on el país és fa visible cada dia. Un espai de comunicació i contacte, un espai de tranquil·litat i de creixement. Fa temps que circulen rumors sobre la fi del sentit dels blogs, sobre la seva reducció en el món de les xarxes... Crec que qui diu això nio té una visió real del fet. És cert que gent que obrí blogs fa uns anys els ha tancat per obrir espais al facebook o per fer més via amb el twitter. Però també n'hi ha que hem après les virtuts de cada cosa i hem tendit a compartir espais i funcions. En el meu cas al twitter, un espai que em permet una immediatesa i un contacte informatiu important. El blog, però, continua sent el germà gran, allò on hi poses les coses de fons, on concentres les teves anàlisis, les teves reflexions, les teves argumentacions, i a més, les pots fer córrer, un cop fet, a través del twitter. Brutal! 6 anys de blog i al voltant d'1 al twitter em donen una gran dimensió de tot plegat. I així espero continuar per molt de temps. Una abraçada sincera a qui l'heu llegit, el llegiu o potser el llegireu, als qui hi aporteu reflexions o propostes i als qui el considereu.
Sí, indubtablement, els darrers esdeveniments a Grècia i Itàlia, confirmen la mort de la democràcia. És ben curiós i significatiu que siguin dos estats mediterranis, dos estats amb bases civilitzatòries sobre les quals s'ha bastit el discurs democràtic vigent al món ric. De fet, ja fa molts anys que veiem com la democràcia representativa partidista cada cop s'ha mostrat menys democràcia i més restrictiva, més fonamentada en el manteniment de l'estatus de dominació del poder econòmic sobre les classes populars, sobre la societat, però amb una via d'integració social com era el fet que marcava la diferència entre els habitants del primer món -el beneficiat per la democràcia!- i els pobres de la resta, allò del 20% dominant sobre un 80% sotmès i expoliat. Avui, la corrupció, el consumisme salvatge, la destrucció dels recursos, dels territoris i les cultures, l'especulació, la persecució de la dissidència i la discrepància i l'allunyament de la societat de la política i els polítics, esdevinguts classe privilegiada, ha convertit la nostra societat model de tot, en vergonya per tot. I l'exportació del model no ha estat més que l'exportació d'aquests no-valors.
Divendres passat, dissabte de fet, donat que ja passaven de les 12 de la nit, la Fira Mediterrània de Manresa ens oferí, com un regal dedicat, una de les grans propostes d'aquesta 14a Fira. El músic, cantant i autor de Puerto de Santa Maria, Javier Ruibal, se'ns presentava, mà a la guitarra, pintxo i sorneguer, per desgranar, acurat i sorprenent, un repertori carregat de les icones que fan de Ruibal un personatge gairebé incomparable, en la forma i en el fons. Amb la vista posada en la singular habitació de l'entranyable Pensión Triana, Ruibal anà vestint la nit, i l'escenari, de la seva única i sublim poesia de la intensa realitat que fa del cor, la boca, el desig i les aromes i els colors, un terreny de joc amarat de llum d'ultramar, entrant per carrerons, platges, places i espigons, on l'amor apassionat i la convicció de la dignitat, es viu portes enfora i batecs endins, perfumat de flors i beuratges que trasbalsen qualsevol raó que es pretengui segura.
La lluita popular que a diferents indrets d'Europa -Piemont - Val Susa, Euskal Herria, ...- es manté contra el Tren d'Alta Velocitat ha viscut un episodi singular en l'acció duta a terme en la persona de la inqualificable exalcaldessa d'Iruña, Yolanda Barcina, en un acte dels poders territorials transpirinencs sobre infraestructures. Tres dolços pastissos han anat a parar al seu cap. Una rentadeta i resolt. La Barcina ara demana responsabilitats per terrorisme a Bildu, patètic!
Aquests dies, a través del twitter, he mantingut una incipient polèmica amb el candidat d'ERC a les eleccions espanyoles del proper 20N, Isaac Peraire, amic i convilatà, sobre la manca de projecte nacional que planteja ERC en engegar aquesta campanya, concretament, però generalment sempre, des del meu punt de vista. Donat que el twitter t'encotilla tant per la limitació de caràcters, fet que arriba a ser molt tallant en una polèmica, he decidit de fer una reflexió més àmplia aquí, al meu blog.
De fet, aquest mateix blog és testimoni periòdicament de la meva crítica a les forces polítiques de casa nostra per l'absència absoluta de projecte polític nacional, malgrat que molts se n'omplen la boca, fins i tot parlen d'independència, però sempre, quan es tracta d'actuar, ho circumscriuen a una de les comunitats autònomes espanyoles que divideixen la nostra nació, els Països Catalans, com si d'un acte de responsabilitat, realisme i veracitat és tractés. Simplement, situen això dels Països Catalans en el terreny dels sentiments i els desitjos més pregons. Però per a la realitat, per a allò seriós, tornem a la regió, autònoma i amb pedigrí nacional.
Aquest dijous, el CIEMEN acull i coorganitza amb el Grup Promotor del Manifest per a Pau i la Democràcia al País Basc un acte per explicar, i per celebrar, la nova situació que es viu en aquell país. L'acte compta amb la participació de les dues entitats organitzadores i d'un portaveu de l'esquerra abertzale, i es farà a 2/4 de 8 del vespre a la sala d'actes del CIEMEN, al carrer Rocafort, 242, de Barcelona.
Després de tants anys de parlar-ne, finalment
ha arribat la fi de l’acció armada a Euskal Herria. Per raons ben diferents,
gairebé tothom considera que aquesta és una bona notícia, que obre les portes a
una nova realitat i que les coses, a partir d’ara, seran diferents. I crec que
és ben cert. Aquest passat cap de setmana, com tantes altres vegades, he estat
a Euskal Herria, amb el desig de copsar sensacions noves, amb la perspectiva de
visualitzar signes de la nova situació, amb la il·lusió de notar l’entrada del
nou aire per aquesta porta que s’ha badat.
Els cinc punts que obren la porta a una nova etapa política on la lluita d'alliberament nacional d'Euskal Herria prendrà el protagonisme. Més de 50 anys després de l'inici del combat per la independència política, en la perspectiva d'una nació completa unida, i amb la fita de la transformació social i la solidaritat, ara toca fer un nou pas. La lluita armada ha ocupat una part, la més dolorosa, del procés. Ara és el moment de nous instruments i d'activar un terreny de joc ja construït. Euskal Herria té al davant una gran oportunitat, i encara més, davant del nivell demostrat per l'espanyolisme i els del PNV. Enhorabona i endavant!
Els cinc punts de la declaració aprovada ahir en la Conferència de Pau de Donostia:
1- Cridem a ETA a fer una declaració pública de cessament definitiu
de l'activitat armada, i sol·licitar diàleg amb els governs d'Espanya i
França per tractar exclusivament les conseqüències del conflicte.
2. Si la aquesta declaració es fa efectiva, instem els governs
d'Espanya i França a donar la benvinguda i acceptar el començament de
converses per tractar exclusivament les conseqüències del conflicte.
3. Instem a que s'adoptin passes profundes per avançar en la
reconciliació, reconèixer compensar i assistir a totes les víctimes,
reconèixer el dolor causat i ajudar a curar les ferides personals i
socials.
4. En la nostra experiència de resolució de conflictes hi ha tot
sovint altres qüestions que si són tractades poden ajudar a obtenir una
pau duradora. Suggerim que els actors no violents i representants
polítics es reuneixin i discuteixin qüestions polítiques i d'altres que
hi tinguin relació, com la consulta a la ciutadania, que podria
contribuir a una nova era sense conflicte. En la nostra experiència, les
terceres parts observadores o facilitadores ajuden al diàleg. Aquí, el
diàleg també pot ser assistit per facilitadors internacionals si ho
volen les parts implicades.
5. Estem disposats a organitzar un comitè de seguiment d'aquestes recomanacions.'
Comunicat de la Plataforma en Defensa de l'Ebre sobre el debat de política general al Parlament catalunyès
Reunida la Plataforma en Defensa de l’Ebre per valorar la sessió de control del govern català que s´ha fet avui, hem acordat:
1) Estem preocupats pel rebuig que es va
fer en el debat del divendres passat, sobre política general, de dues
resolucions que rebutjaven els transvasaments de l’Ebre i demanaven que
el govern català pressionés per fitxar el cabal mediambiental del tram
final de l’Ebre i del Segre.
2) Hem vist en bons ulls l’intent de redreçar la situació per part
dels diputats ebrencs en la pregunta realitzada en la sessió de control
d’avui dia 5 d’octubre.
3) Ens ha sorprès que la resposta no hagi estat del President Más
sinó del conseller Recoder. No volem pensar que la problemàtica de
l’Ebre i la gent de les TTE és de tan poca importància que no es mereix
una resposta o unes declaracions del President. Amb el tema dels
transvasaments tenim molt en joc i cal moviments importants i clars des
del nostre govern. Esperàvem una resposta amb la mateixa importància
institucional que els altres moviments que s’han fet sobre el tema des
dels altres “parts interessats”.
4) Volem manifestar el nostre desacord en la resposta del conseller
ja que ha evitat entrar en el fons de la qüestió i ha estat inconcret i
poc involucrat en la resposta. Han quedat a l’aire moltes incerteses;
per exemple, quines accions pensen fer per solucionar els problemes de
l’Ebre i els cabals?
5) Hem de remarcar en la contradicció que ha sortit en l’exposició de
la pregunta, que des de Convergència i Unió es reivindica el canal
Xerta-Senia quan en realitat és el tub de conducció de l’aigua de l’Ebre
cap a Castelló.
6) Conscients de que estem en període electoral i que es pot crear
molta confusió sobre el tema, afirmem que els transvasaments estan en
marxa i són els tubs que es denominen canals Xerta-Senia i
Segarra-Garrigues, i que no hi ha cap intenció d’assignar un cabal
ambiental pel manteniment del Delta.
Motius que ens fan pensar que una vegada més les Terres de l’Ebre
serem utilitzades com a moneda de canvi, cosa que des de la Plataforma
en Defensa de l’Ebre no estem disposats a tolerar.
Demanem a la societat ebrenca que no caigue en el joc que ens volen
involucrar i a seguir atents a l’evolució dels esdeveniments ja que en
el RIU ens va el futur.
aleix |
A l'hort |
dimecres, 5 d'octubre de 2011 | 23:46h
Vatua l'olla! Les nyàmeres, redescobertes i assaborides d'altri, ara són a l'Hort de Ca la Toca. I han crescut de forma espectacular, dos metres de llarg, i ara una florida realment extraordinària. Sembla que aviat serà el moment d'arrencar-les i de veure'n el secret i d'intuir si en quedaran que tornaran a sortir l'any que ve i d'intentar ciunar-les i veure si són ben bones. En aquests enllaços -aquí i aquí- en sabreu més, de l'experiència ja us en faré cinc cèntims més endavant.
A l'Hort de Ca la Toca, enguany les nyàmeres i les carbasses han estat protagonistes, i una primera collita, modesta, de mongetes de Tolosa (Euskal Herria), negres i lluents, molt boniques.
Divendres passat, dissabte de fet, donat que ja passaven de les 12 de la nit, la Fira Mediterrània de Manresa ens oferí, com un regal dedicat, una de les grans propostes d'aquesta 14a Fira. El músic, cantant i autor de Puerto de Santa Maria, 
Aquest dijous, el CIEMEN acull i coorganitza amb el Grup Promotor del Manifest per a Pau i la Democràcia al País Basc un acte per explicar, i per celebrar, la nova situació que es viu en aquell país. L'acte compta amb la participació de les dues entitats organitzadores i d'un portaveu de l'esquerra abertzale, i es farà a 2/4 de 8 del vespre a la sala d'actes del CIEMEN, al carrer Rocafort, 242, de Barcelona.
Vatua l'olla! Les nyàmeres, redescobertes i assaborides d'altri, ara són a l'Hort de Ca la Toca. I han crescut de forma espectacular, dos metres de llarg, i ara una florida realment extraordinària. Sembla que aviat serà el moment d'arrencar-les i de veure'n el secret i d'intuir si en quedaran que tornaran a sortir l'any que ve i d'intentar ciunar-les i veure si són ben bones.
