Ni centrals, ni cementiris ni més mentides! L'energia nuclear mata i serveix als interessos militars i industrials i en cap cas al poble, a la societat. El cicle nuclear no pot estar mai sota control civil, només pot mantenir-se, sense control, sota l'empara del poder. La mentida que és neta i barata queda ben de manifest amb els terribles esdeveniments d'aquests dies. De barata, res de res. El cost de la seva construcció, manteniment, seguretat i conseqüències no té preu. Les compensacions econòmiques als pobles no són altra cosa que suborns generalitzats tolerats des de tots els àmbits del poder per comprar la voluntat i la ràbia de la gent del territori a qui se li planteja l'opció nuclear com a única alternativa . I de neta, res de res. Que lamentable veure com un especialista en la matèria pot aparèixer davant d'un televisor dient que quan van maldades cal deixar sortir el vapor radioactiu a l'atmosfera abans que el mal sigui encara més i més gran. I les deixalles, els residus? Són nets? I doncs per què tanta comèdia amb la ubicació dels cementiris? Per què tan engany a la gent? I la gent que viu -és un dir- amb greus malformacions i malalties per culpa de la proximitat a cementiris o centrals? I per què tanta prevenció a donar dades de la merda que llancen a l'entorn? Els fets del Japó haurien de condemnar les instal·lacions nuclears a la seva fi i als que han amagat o matisat la gravetat i el perill de la seva existència, a pagar-ho per sempre. L'any 1987, la plataforma Ecològica de la Crida a la Solidaritat deia que "de res ens serveix recuperar els nostres boscos, defensar la nostra llengua i la nostra nació si tot està sotmès a l'atzar que no es produeixi un accident nuclear. Ja és hora de denunciar activament la nuclearització dels Països Catalans". Doncs això, com han denunciat a Cofrents aquest cap de setmana, fora nuclears dels Països Catalans.
Un any més, des d'aquest dijous, 10 de març, i fins al divendres, 18, una nova edició de les Falles populars i combatives a València. Aquí podeu llegir i mirar el llibret de falles. Nou dies de festa, la que l'Enric Tàrrega qualifica com "la millor festa dels Països Catalans".
Al blog de Terra i Llibertat s'hi publica aquesta necessària reflexió sobre els discurs que el poder occidental està fent córrer davant la por a perdre els privilegis i el domini absolut. Un article per pensar, dialogar i proposar.
Per una Mediterrània sense dimonis
Les darreres setmanes, en la mateixa mesura que
la sorprenent i benvinguda primavera del món àrab ha anat fent camí,
s’ha anat repetint en els mitjans de comunicació habituals la prèdica
contra el perill islamista.
Avui, el Feliu Ventura, des del seu twitter proposava que en els referèndums independentistes es fes una nova pregunta, que formulava així, "jo preguntaria: "Està d'acord que el territori on #sensesenyal fou TT esdevinga un país independent, democràtic i social, ..." I m'ha semblat realment genialla idea i la proposta. I és que per a aquells que tenen tants dubtes sobre el país, per a aquells que tenen por, per als que pensen en el què diran, per als catalunyesos o valencians o baleàrics o... -tantes coses?- amb un bri de malaconsciència, per als esmaperduts, per als pocapenes, per als tímids de país, per als cagadubtes, per als barretinaires o xapurristes, és una proposta els vindria bé i per a la resta ens permetria anar amb el certificat del país a la mà, sense més rebaixes, dubtes rítmics, ni maromes. Aquesta és la bona!
Imprescindible declaració de Toni Cucarella, "Països Catalans és democràcia". No n'hi ha prou d'estar-hi d'acord, cal adherir-s'hi. Llegiu-la, difoneu-la i que comenci a fer gruix.
Fa pocs dies, amb motiu del tancament de TV3 a les comarques del sud, vaig fer un apunt al blog amb el títol de Volem mitjans nacionals, on reclamava una normalitat de primera divisió que sembla que ens està negada, majorment i de forma eterna. Avui, em sembla que cal anar un xic més enllà. El munt de fets que s'han produït i que es produeixen aquests dies així m'ho fa pensar. Per una banda, la resposta popular al tancament del senyal de TV3; per una altra, la proximitat de l'aniversari de la mort de Ramon Barnils; una altra, l'aparició de La Vanguardia en català; encara una altra, la roda de premsa de Joaquim Maria Puyal; i encara, la controvèrsia del paper dels mitjans en el conflicte a Líbia...
Des de La caseta del plater, de Josep Vicent Frechina, una altra i necessària aportació en un moment que ens crea neguit, reflexió i possibilitat d'obrir el futur, com a país, però cal que sapiguem quin és i s'acabin les frivolitats i la jugada curta. Llegiu-lo i pensem-hi.
Músics sense senyal
Dies de
perplexitat i reflexió. La intensificació de l’assetjament del govern
valencià a Acció Cultural i les seues immediates conseqüències han fet
aflorar, en unes poques hores, totes les nostres fortaleses, debilitats
i contradiccions: la poderosa estructura en xarxa que permeten les
noves tecnologies, el lideratge compromés i sostingut dels qui sempre
estan a l’alçada o una mica més amunt –gràcies, una altra vegada més,
Vilaweb-, la constatació de que, efectivament, nosaltres som el senyal,
la remor de fons nacional que va prenent cos però que encara sembla
lluny d’assolir la massa crítica necessària, el minuciós desconeixement
del país que ostenten alguns opinadors, les dificultats principatines
per adoptar una estratègia coherent respecte al País Valencià i, per
damunt de tot, la desastrosa articulació del nostre espai cultural
víctima de la insídia d’uns i la insolvència d’altres.
aleix |
Allà enllà |
dimecres, 23 de febrer de 2011 | 17:32h
Després d'un recorregut informatiu intens, aquí trobareu un interessant discurs d'Eduardo Galeano, fet a Mèxic ahir mateix. La independència i les seves cares.
A rel de la mobilització contra el tancament de TV3 al sud, Salvador Palomar, al seu blog La Teiera, ens deixa una declaració que comparteixo plenament, fet que a més m'alegra sincerament. Aquí us el deixo. La imatge, del Mercadal de Reus!
Televisió catalana
Ha estat un luxe escoltar La Muixeranga a la plaça del
Mercadal –això sí, amb la tímbrica de la gralla– en la digníssima
interpretació del Daniel i el Gerard. La tonada de la dansa d’Algemesí,
esdevinguda himne del País Valencià, és segurament la peça del folklore
del meu país que més m’emociona. Avui, per a reivindicar el dret de les
persones a poder veure les emissions de televisió en la seva llengua.
Per a denunciar la persecució del català per part del govern del PP,
davant la passivitat d’altres, al País valencià.
Avui ha estat un dia de passió, d'intensitat, d'estrany equilibri entre la realitat, el desig, el sentiment, la tristesa i l'eufòria. Un dia que per una o altra o altra o per totes raons quedarà ben present en mi. Avui, vuit mesos després de la mort del pare, ell hauria fet 89 anys. Avui, com cada quinze dies, cada dos dilluns, tocava tancar, intensivament, la rella. Avui, el país es mobilitzava per la llibertat, el dret a ser, a viure sobiranament, i ho feia arreu: València, Barcelona, Reus, Alcoi... i a tots els racons de la nació bategava la il·lusió, la ràbia i la força. Un fet no ha deixat viure l'altre, i alhora, un s'alimentava de l'altre. Hi ha hagut de tot, i massa poc de res. Punts àlgids i pèrdues absolutes. Arrossegament, deliri, efervescència i decandiment. I, la veritat, malgrat les forces que es frenaven unes a altres, hem tastat alguns dels sentiments més pregons, més personals. Quan la tristesa i la serenitat es barallaven per surar i acabaven recolzant l'espatlla l'una amb l'altra per fer paret de vida, amb la remor de la veu de la mare, subsistint, apareixia l'esperança ben viva en calcular, mogut pel desig i un estantís realisme, les hores de feina que quedaven -sempre n'hi ha més del que hom pot percebre! Més tard, quan el decandiment ho aclaparava tot, i els nervis i l'enyor aclaparaven l'ànim per veure la plaça de la Mare de Déu en moviment, una trucada molt amiga posava l'accent precís amb el so de la Muixeranga des del Mercadal de Reus. I el twitter que no parava -en menys de mitja hora, 237 piulades afirmaven que estem junts #sensesenyal-, i la intensitat havia de capitular davant del realisme de la feina per acabar i de la necessitat de guanyar la batalla del temps. Finalment, la nit, l'entrada en el demà -que em fa escriure avui on hauria de dir ahir, perdoneu- i la possibilitat, alterada, de posar ordre a tot plegat. 21 de febrer del 2011, un dia ben ple, un sentiment ben ple, un desig que seguirà omplint-se. Abans d'escriure aquest reflex del mirall de la jornada, dos correus, abans i després de la Mare de Déu. Gràcies, Oriol, som junts, com abans, i amb el laberint ben entortolligat, com ha de ser.
Aquest matí, com molts dies, en anar a comprar el diari, he triat. Avui he comprat el Punt, un altre dia hauria comprat l'Ara. Des que l'Avui va fer públic que renunciava al país -no distribuint fora de Catalunya- aquest ja no entra en les meves tries -fins i tot el meu pare, que col·leccionava el diari des del número 1 l'havia deixat de comprar-, i, òbviament, el Periódico seria l'última opció. Com m'acostuma a passar, m'ha fet decantar el fet que amb el Punt m'emporto El 9 esportiu. La tria me l'he plantejada mirant la portada i, la veritat, la decepció ha estat gran: res de les mobilitzacions per TV3 i res de la mobilització de Bilbo. Ni l'un ni l'altre. En arribar a casa amb tan preuada compra, he buscat els temes esmentats. Finalment, els he trobat. I dic finalment perquè en la secció de Països Catalans del Punt, res de res del tema de casa, i en la secció Europa-Món, al final hi ha una crònica molt més escarransida que la d'alguns estats àrabs tot i haver-se mobilitzat més gent a Bilbo que a altre indrets del món. Seguint anant enrere -o endavant, segons es miri- m'he trobat una informació a tota pàgina del tema TV3 però res de res de les mobilitzacions, tret de la pancarta de l'Òmnium, i tot ubicat en una secció anomenada Comunicació. Caram amb els criteris!
A Euskal Herria, desenes de milers de persones es manifesten reclamant drets democràtics fonamentals negats per l'Estat espanyol. Als Països Catalans, el moviment #sensesenyal mou desenes de milers de missatges reclamant drets democràtics fonamental negats per l'Estat espanyol, i milers de persones comencen a prendre els carrers i les places per aquest objectiu. Fa dies que es viuen les mobilitzacions al món àrab, activant xarxes socials i ocupants els carrers i les places, reclamant drets fonamentals i els estats es resisteixen a la democratització. Sense comparar una cosa i l'altra, són moments de canvi. I són moments de mobilitzar-se per assolir-los i contribuir a fer que siguin assolits.
A la imatge, Castelló, avui al vespre. Abans, Pedreguer, Borriana i ahir València. Demà, Montserrat. Dilluns València i Barcelona. Dijous, València. Dissabte, Castelló.
aleix |
Allà enllà |
dissabte, 19 de febrer de 2011 | 19:45h
Com he gaudit sempre amb les seves lletres, les seves músiques, la seva veu i la seva immensa sensibilitat compromesa, acabo de gaudir d'una entrevista feta per estudiants cubans a Sílvio Rodríguez. Aquí la teniu.
Ni centrals, ni cementiris ni més mentides! L'energia nuclear mata i serveix als interessos militars i industrials i en cap cas al poble, a la societat. 
Un any més, des d'aquest dijous, 10 de març, i fins al divendres, 18, una nova edició de les 
Avui, el 
Imprescindible declaració de Toni Cucarella, "
Fa pocs dies, amb motiu del tancament de TV3 a les comarques del sud, vaig fer un apunt al blog amb el títol de 
A rel de la mobilització contra el tancament de TV3 al sud, Salvador Palomar, al seu blog 
Fem-ne el seguiment!
Avui ha estat un dia de passió, d'intensitat, d'estrany equilibri entre la realitat, el desig, el sentiment, la tristesa i l'eufòria. Un dia que per una o altra o altra o per totes raons quedarà ben present en mi.
Aquest matí, com molts dies, en anar a comprar el diari, he triat. Avui he comprat el Punt, un altre dia hauria comprat l'Ara. Des que l'Avui va fer públic que renunciava al país -no distribuint fora de Catalunya- aquest ja no entra en les meves tries -fins i tot el meu pare, que col·leccionava el diari des del número 1 l'havia deixat de comprar-, i, òbviament, el Periódico seria l'última opció.
A Euskal Herria, desenes de milers de persones es manifesten reclamant drets democràtics fonamentals negats per l'Estat espanyol.
Com he gaudit sempre amb les seves lletres, les seves músiques, la seva veu i la seva immensa sensibilitat compromesa, acabo de gaudir d'una entrevista feta per estudiants cubans a Sílvio Rodríguez. 
