Els dos equips del país, juntament amb quatre representants anglesos, un alemany i un portuguès, arriben a quarst de final de la màxima competició de clubs d'Europa. Novament, som una quarta part del paquet. Ara, caldrà disfrutar-ho i intentar avançar un pas més, i després... La satisfacció és gran, però -sempre hi ha un però- la ràbia també. I és que avui, llegint, com gairebé cada dia, el diari esportiu El 9, et trobes una gran extensió d'informació del Barça, que encara no havia guanyat; una important Crònica del R. Madrid i la seva derrota i, del Vila-real, doncs com qualsevol altre equip de Champions, malgrat que aquest sí que s'ha classificat. És fotut que un mitjà, que forma part del grup d'El Punt, que manté una secció anomenada Països Catalans, tracti millor al R. Madrid que al segon equip del país en competició a Europa. És una clara mostra del catalanisme-papanatisme existent/imperant a Catalunya, que s'està convertint en antagònic a un projecte nacional real. Una llàstima. I una sort i una alegria per al Barça i per al Vila-real.
Aquest dissabte, dia 28 de febrer, la revista de música i cultura popular, Caramella, organitza una jornada titulada La lírica de la lluita: cançons, idees i revolució. La jornada, que es viurà a Reus (Baix Camp) durant tot el dia, tindrà dues parts ben diferenciades. Per una banda, un seguit de ponències al voltant de l'enunciat que la convoca, que s'iniciaran a les 10 del matí i es tancaran amb una taula rodona sobre La cançó, com a transmissor d'idees i revolució, avui, a la tarda. Aquesta part es farà a l'Arxiu. L'altra part, a partir de 2/4 d'11 de la nit, al Bravium teatre de Reus, amb l'actuació de Biel Majoral, presentant el treball anomenat Cançons republicanes. Un acte, com tota la jornada, gratuït i obert a tothom. Aquesta iniciativa, coordinada per l'associació Carrutxa, s'emmarca en el desè aniversari de la revista Caramella. En acabar la primera part de la jornada, es presentarà el darrer número de la revista, el 20, que està dedicat al Foc a la festa, un tema de gran actualitat a rel de la directiva europea sobre l'ús dels materials pirotècnics. A continuació, el programa complet de la jornada.
Els comiats en un blog tenen un aire a vegades pornogràfic, a vegades superb. Però no puc evitar de mostrar la meva ràbia, la meva impotència, el meu més gran respecte i estimació per a l'Isidre de l'Institut, l'Isidre Beltrà, el director de l'Institut del Lluçanès. Ja sé que fa anys que no ho era, fruit de la maleïda malaltia que l'anava corsecant, però sempre ho serà per a molts. L'Isidre i l'Institut eren part del mateix paquet, de la mateixa imatge, de la mateixa sensació. Com acostuma a passar, ara tot són laments per allò que no hem arribat a parlar, per allò que hauríem volgut fer, per allò que ens hauria agradat de comentar o de projectar... Però no hi som a temps, si més no a fer-ho junts. Ara és temps per als records i els milers d'imatges que em vénen al cap, perquè els ulls no són capaços de veure-hi clar. Des dels vespres de l'agenda de Prats, a l'antic local del GALL, fins a la darrera conversa al supermercat, animós i esperançat, proper i serè, sempre lúcid, han passat moltes coses i hem compartit molts moments. L'Isidre, el meu Isidre, em feia sentir tranquil. Els seus ulls, menuts i vius, semblaven veure-les venir de molt enllà. En parlar amb ell, tenies la sensació d'haver guanyat alguna cosa d'important, si més no com a persona. I crec que aquesta haurà estat la sensació, molt més profunda, molt més completa, molt més important i integral que hauran viscut els alumnes que hauran tingut la sort de poder-lo tenir com a mestre o com a director, i segur que com a amic. Silent i poc amic de les grandiloqüències -per això també va optar per un lloc com Prats i el Lluçanès per viure amb els seus- va treballar de valent per al poble, i avui algunes coses porten la seva marca, la seva empremta. Una marca realment important i que el temps posarà al seu lloc. Els qui no creiem en més enllàs ni en proteccions eternes ni trascendents sabem que no podem parlar amb els nostres morts, però sí que podem sentir ben endins i per sempre, l'escalf d'aquells que ens han donat vida. I és que precisament és la vida el que ens fa sentir. I sabem que la vida, per ser-ho, ens encomana morir. Però mai acceptarem que la mort ens arrenqui la vida abans d'hora i mai ens reconfortarem, només la respectarem, perquè amb ella hi van els nostres. La notícia m'ha colpit i m'ha deixat trasbalsat. Un cop més, he perdut un tros de mi i un bri d'esperança. És la sacsejada, perquè en mi hi haurà l'esperança per fer camí i per seguir, pas a pas, fent realitat la il·lusió de viure, la que l'Isidre ens ha fet sentir tantes i tantes vegades.
És ben cert! Hi hem arribat i amb bona salut i il·lusió. Això és una autèntica satisfacció. Una gran satisfacció per com ha crescut la revista, o sigui la complicitat entre les entitats que la fan possible, entre els més de 200 col·laboradors, entre les entitats, grups, persones, empreses i institucions i els més de 600 subscriptors, que han anat aportant la seva part per acabar d'arrodonir la celebració: 10 anys i 20 números de Caramella, la revista de música i cultura popular dels Països Catalans. El trajecte té un munt d'estacions, un munt de converses, un munt de suors i calfreds, un munt d'alegries i un munt de complicitats compromeses. I malgrat el tòpic dels números rodons, la Caramella 20, la dels 10 anys, és una bona excusa per celebrar-la. I així ho hem començat a fer i així pensem seguir fent-ho. Primer ha estat un dinar de la redacció a Cal Baumer, a Prats de Lluçanès; després l'acte de presentació de la revista al CAT, a Gràcia, en el vint-i-dosè Tradicionàrius, amb una taula rodona sobre cultura popular i mitjans de comunicació i amb molts amics i col·laboradors; ara vindrà una jornada a Reus, el 28 de febrer, amb xerrades i un concert amb el Biel Majoral i Les cançons republicanes; després Perpinyà? Mallorca? València?...
Realment, materialment, Caramella és una revista. Però Caramella és també un element conductor de suports i sensacions, un estat d'ànim i un full de ruta, la festa com a complement necessari de la feina, la xarxa on hi caus i on et trobes, la plaça per a l'intercanvi i la conversa, aire nou des de l'aroma de l'alenada de sempre, és terra endins i mar enllà, és la plenitud de les coses senzilles, és olor de forn i soroll d'impremta. I és la confiança de seguir fent possible això per a demà. Com amb el tema central d'aquest vintè número: el foc a la festa. La teiera La caseta del plater Caramella Vilaweb Lluçanès Diari de Balears
El 25 de setembre vam estrenar la temporada de bolets. Avui, 12 de novembre, podríem haver-la clausurat. Si llavors les sensacions viscudes al bosc eren d'esclat, d'inici, de moment trasbalsador, avui eren de silenci, de replegament, d'apaivagament, de final d'etapa. El bosc ha canviat, l'absència de bolets diversos, d'aquests que anomenem "dolents" perquè no els collim, donen a la foresta un aspecte d'aturada, d'inactivitat general -només és un aspecte, però-, i de bolets, pràcticament n'hi ha tot l'any, d'una mena o d'una altra. Però per als qui estem tocats pel i del bolet, sembla que allà no hi passi ben res. De fet, avui, en plena depressió boletera, he trobat molts més bolets que aquell ja llunyà 25 de setembre, però no és el mateix. Avui es notava que s'ha acabat i fins l'any que ve. Si no estem eixuts. (Continua)
Avui, a la tele3 han donat una notícia que m'ha semblat interessant, sobretot per allò que té de normal i, alhora, d'extraordinari: tres editorials independents s'associen i creen edi.cat. Xarxa d'editors independents. I allò normal i extra al mateix temps és que són de diferents indrets del país, passant per damunt dels marcs autonòmics i anant més enllà de la constitució espanyola, que no deixa federar "comunidades autonomas". O sigui, tres editorials que fan feina amb normalitat en el seu/nostre país. Quina gent més estranya! A veure si hi ha més gent que n'aprèn, d'Angle editorial, Bromera i Cossetània.
Ahir va fer tres anys -ja diuen que tots els "sants" tenen vuitada- que vaig obrir aquest blog. Qui ho diria, si gairebé em recordo de tots els posts que he publicat. Si tinc presents molts dels comentaris. Si encara estic aclarint-me quant a la classificació d'aquests textos! Doncs sí. Tres anys d'anar per aquest món tan desconegut per a mi i alhora tan viscut i seguit i comentat i..., cada dia més, més convincent i apassionant. És cert que en aquest temps al món han passat moltes coses i moltes m'han passat per alt i per baix. Que a casa nostra no en passen tantes, si més no d'interessants, i que així i tot moltes han passat de llarg. També és cert que hi ha períodes d'una certa mandra, o d'estats d'ànim complexos, o de futur incert i present trasbalsat. I que quan tens una finestreta com aquesta oberta al món, se't nota si estàs engrescat, trist, malenconiós, frustrat, atrafegat, exultant... Si l'amor, l'enyor, el dolor, la pena, la ràbia o el plaer et commouen. I massa vegades aquests estats et priven d'oferir-te com ets, per vergonya o per massa prudència. Però també és veritat, i aquest any n'ha estat testimoni, que el blog et pot ajudar a desbloquejar-te -i no és només un joc de paraules!- quan els déus no et mimen. Aquests tres anys han creat, mal m'estigui dir-ho, interès en el blog i què s'hi diu. Per bé, per mal i per gust. I aquest darrer any m'he sabut llegit per amics respectats i referents, i això, a part d'envanir-me, m'obliga i fa ser més responsable. En alguns blogs desconeguts m'hi he trobat enllaçat, quines coses! També he sabut d'algun alt càrrec de la Generalitat de dalt -perquè m'ho ha dit!- que em segueix, i no m'ha semblat que em massa "carinyo". Ja se sap, és el pèndol de la vida, l'eterna contradicció entre voler i doldre. És així, i n'estic content. I, la veritat, per a tota la gent que ha entrat un dia al blog o a algun post, que ha fet algun comentari i, sobretot, als qui han donat la cara, el meu més sincer i perllongat agraïment. L'aniversari té sentit col·lectivament. Com sempre i amb tot, crec, si no ¿què celebrarem? Per molts anys i moltes gràcies. Jo seguiré dient la meva.
Tan lentament les barques retornen de la nit pels rius que l’ esperança sense ànima nodria, que, en veure-les passar, jo sol des de la riba, m’ hi enfilo per trobar-hi el més pregon de mi. Ulisses que em coneix i sap el meu destí, i estima el fosc dolor d’ aquestes aigües tristes, em du cap a València perquè hi escolti l’imme que el sol escampa, dòcil, per sobre dels jardins. Ah, València, València com un sal de dofí tu fores sempre noble i fores l’ alegria de terres perfumades i dones compassives que per no-res florien a dintre cada llit. Tu fores talismà de la llum als meus dits, assossec al meu cor, aigua neta i senzilla. Ah, València, València com l’ estrella del dia tu lluïres un jorn tot arreu del país. Pro ara vius endolada amb un gest encongit. T’has tornat una viuda, una pàtria invisible. I, subjecta a tribut, has deixat envilir-te fins que Espanta et prengués el darrer dels vestits. ¿ Per què no escoltes, dons, l’ aspra veu dels teus fills, dels qui encara romanen presoners a la vinya, captius als arrossars, esclaus tota la vida per haver-te estimat cada abril més endins ? Si Almansa les campanes fan néixer un nou raïm, els maulets el durien a les portes d’ Alzira perquè com un miracle se’n fessin mil estibes que els peus de tots els màrtirs mudarien en vi. I allavons, jo i Ulisses i Valencià gentil guanyarem els esculls de Caribdis i Escil-la, embriacs de sofrença, pro també molt més rics. I a les cendres de Xàtiva fruiran homes lliures Per fer una Catalunya independent amb mi.
Acabo de llegir una notícia al diari El punt que m'ha deixat d'una peça. Un jutge demana una indemnització per a un conductor que va xocar contra un seglar a Taradell (Osona) i en responsabilitza l'associació de caçadors d'aquella localitat, a qui demana que pagui crec que més de 1.500 euros. La veritat, me l'he rellegida per veure si era cert el que llegia o si era el dia del innocents o si, com per desgràcia passa, la notícia era obra d'algun desaprensiu. Es veu que no, que més o menys la cosa va així. Diu el jutge en qüestió que els caçadors de Taradell són responsables de mantenir controlada la fauna susceptible de ser caçada, i que aquesta no pot provocar desperfectes com l'ocasionat al vehicle del denunciant. O sigui, que un senglar no és un animal lliure, salvatge o sense domesticar, sinó que és un producte natural destinat a la cacera, per la qual cosa passa a ser tutelat per una colla de caçadors que n'esdevenen responsables. La veritat, al cap només em vénen tres possibilitats: o el jutge no està en les seves millors condicions, o l'urbanitisme cal considerar-lo una malaltia o els senglars han de deixar d'anar pel bosc, despullats i sense afaitar i cal que vagin a escola i aprenguin de senyals i carreteres. La imbecilitat urbanita ha arribat a tal extrem que ja no sabem distingir entre la realitat i la vida críptica, desnaturalitzada, mercantilista i controlada que ens imposa el sistema vigent. Des del món rural cal que emergeixin veus que tinguin tan valor i força com la de qualsevol desaprensiu ciutadà que pot anar els diumenges a arrasar boscos per arreplegar gratuïtament bolets, pel sol fet que el bosc, com que encara no està del tot urbanitzat és de tots, però que no pot permetre que se li aparegui cap senglar que li pugui alterar la seva ordenada, segura i protegida vida de pixapí ridícul i desmemoriat.
La localitat alacantina de Mutxamel acull aquest vespre la IV edició de l'Aplec de Sonadors que organitza la regidoria de festes de l'ajuntament i el Grup Alacant, compta amb la participació del So de Mutxamel i, enguany, amb grups de Castilla-La Manxa i Andalucia. Una de les entitats col·laboradores d'aquest important esdeveniment musical al sud del país és la revista Caramella, que un any més serà present en la festa. L'experiència de participació de sectors ben diversos del poble i les ganes de ballar amb el So de Mutxamel de la gent de totes les edats va ser un impacte que em va somoure profundament en l'edició de l'any passat. Crec que un esdeveniment com aquest, vinculat a la celebració de la diada del 9 d'Octubre, és una bona mostra de la vitalitat i el compromís que viu el nostre país.
Avui, i només per mitja horeta, hem estrenat la temporada dels bolets. I ha estat prou gratificant: 5 rovellons, 1 brumosa, un grapat de camagrocs, 3 ulls de perdiu i 1 mare del rovelló. A mig camí entre Santa Eulàlia de Puig-oriol i Sant Agustí de Lluçanès, el bosc a l'entrada de la tardor ens ha ofert els primers fruits. Un immens plaer i l'entrada del cuc anual que se m'emporta al bosc a buscar/caçar/cercar/collir bolets, però no únicament a això. La recerca dels bolets és un moment de deixar-se anar, de cansar-se pujant i baixant, d'evocar coses reals i pensaments ficticis, de filosofar en veu alta quan creus que ningú és a prop teu, d'imaginar estadis irreals, de sentir i intensificar emocions i sentiments pregons, de fer poesia de la foresta, de recuperar velles sensacions o de repensar les accions personals, polítiques, culturals... És moment de notar el cos i les seves possibilitats, limitacions, xacres... És el contacte amb els propis fantasmes, els follets i les bruixes que volten pel propi cervell. I al bosc hi ha els colors, les olors, els sons... Tot un món que reobre les portes en un moment concret de l'any, i que l'any passat l'extrema secada ens va limitar absolutament. Avui ha estat l'inici, espero gaudir-ne en propers dies, i molt!
Un cop a casa, els bolets inspiradors han estat transformats en menges delicioses, en un arròs de conill i bolets, només assaonat amb un raig d'oli, dos grans d'all i un pols de sal. Excels i profitós. En seguirem parlant.
Fa una estona, la cartera ha deixat les cartes a la feina. I entre elles, ha arribat el número de juliol-agost de la revista Temps de Franja, subtitulada Revista de les comarques catalanoparlants d'Aragó. Suposo, doncs, que ella mateixa ens situa. Aquí hi estem subscrits a aquesta publicació mensual que amb gran voluntat, qualitat i contingut es fa a les comarques de la Franja, editada per Iniciativa Cultural de la Franja, amb seu a Calaceit, població on s'imprimeix també, a Gràfiques del Matarranya. Aquest número, el 78, inclou, a més de les habituals seccions d'opinió i notícies del mes, una àmplia entrevista amb el president de l'Institut Ramon Llull, Josep Bargalló, i un reportatge, que marca la portada amb una suggerent fotografia, amb motiu del divuitè aniversari de la mort de Manuel de Pedrolo. Temps de Franja sempre és una publicació ben rebuda, i molt per a mi per raons familiars i emocionals, però seguir el pols del territori a través d egent que han convertit la realitat, dura però seva, en normalitat narrada i compartida és un signe d'un país que avança malgrat les penes de cada dia, i a llocs com a la Franja o la Catalunya nord, no és lament allò que cal, sinó normalitat quotidiana, sempre millorable i superable, però normalitat. Per molts anys, amics de Temps de Franja!
Al meu país la pluja no sap ploure: o plou poc o plou massa; si plou poc és la sequera, si plou massa és la catàstrofe. Qui portarà la pluja a escola? Qui li dirà com s'ha de ploure? Al meu país la pluja no sap ploure.
(Raimon)
Ahir divendres vaig passar, en anar a repartir la rella, la revista del Lluçanès, pel camí que passa entre la casa del Graell, d'Alpens, i la bassa que hi ha al final del camp. Després de molts mesos de veure assecar-se i ben seca, ahir vaig retrobar-la en estat de plenitud. Realment, una satisfacció perquè això vol dir que l'aigua ha circulat, que es regenera i que qui n'ha de beure i qui l'ha d'utilitzar ho podran fer sense problemes. Fins i tot en ple agost. La veritat és que em va fer sentir esperança, i em va fer pensar en com n'és d'important l'aigua i com ens queda en la memòria, sobretot quan falta, i com l'esperem. (...)
Els dos equips del país, juntament amb quatre representants anglesos, un alemany i un portuguès, arriben a quarst de final de la màxima competició de clubs d'Europa. Novament, som una quarta part del paquet. Ara, caldrà disfrutar-ho i intentar avançar un pas més, i després...
Busqueu-lo, amb ganes i fruïció. Arreu dels Països Catalans el trobarem. I que ens en dugui un bon grapat per al proper any i per als següents!
La cançó de Pau Alabajos, sentiment i reflexió clara i directa. Escolteu-la 
Acabo de llegir una notícia al diari El punt que m'ha deixat d'una peça. Un jutge demana una indemnització per a un conductor que va xocar contra un seglar a Taradell (Osona) i en responsabilitza l'associació de caçadors d'aquella localitat, a qui demana que pagui crec que més de 1.500 euros.
La localitat alacantina de Mutxamel acull aquest vespre la IV edició de l'Aplec de Sonadors que organitza la regidoria de festes de l'ajuntament i el Grup Alacant, compta amb la participació del So de Mutxamel i, enguany, amb grups de Castilla-La Manxa i Andalucia.
Avui, i només per mitja horeta, hem estrenat la temporada dels bolets. I ha estat prou gratificant: 5 rovellons, 1 brumosa, un grapat de camagrocs, 3 ulls de perdiu i 1 mare del rovelló.
Al meu país la pluja no sap ploure:
